i quan veig el cor somriure…
…i quan veig el cor somriure…
l’aranya teixeix teles d’argent…
la rosada omple de vida les fulles…
el rossinyol omple la nit de cant…
i m’assec davant la vall,
d’alt la muntanya,
al prat verd,
amb el roure imponent fent de guardià…
i acaricio l’ànima,
abraço els colors de sol,
i les emocions es desfan…
bocí a bocí vaig fonent-me,
a la Llum, a la Presència,
i Sóc, U, Tot,
enmig de l’existència,
enmig del que em rodeja i no,
i el infinit canta saviesa,
saber ocult als sentits,
parlar obert del silenci,
coneixement del segon etern…
Data creació: 03/05/2010
Escoltant “Rèquiem” de Mozart, Solti.
Quan res no té sentit…
Fa molt temps que li costa tenir il·lusió per alguna cosa. Camina com adormit fent tot allò necessari pel seu dia a dia, obligacions familiars, feina, amics… i sí, amb els amics, quan van a fer la/les cerveses, s’anima i no ho veu tant gris, però dins seu, molt amagat, hi ha una veu que l’avisa, -solsament a través de l’alcohol pots passar-t’ho bé!-.
I decideix, en un cop de lucidesa deixar-ho a un costat. Busca qualsevol cosa que el pugui fer sortir dels pensaments que no li paren. S’omple d’activitats que l’ocupen el temps i l’ajuden a no sentir el seu interior i el mantenen “feliç”. Té tots els motius per estar-ho, tot el que s’ha proposat, no exempt d’esforç, ho ha aconseguit, però mai ha pogut trobar la pau, la calma dins seu…
Va passant les setmanes i aparentment tot va bé, està estable.
Avui arriba derrotat de la feina. Ell i tots els companys, s’han trobat les portes amb una cadena. La seva empresa sense previ avís, ha tancat. El món li ha caigut al damunt. Es tanca dins el seu despatx i només en surt per menjar. Per molt que la seva esposa l’intenta ajudar animant-lo, ell cada cop se sent més enfonsat. A la setmana següent, no vol llevar-se, senzillament no pot, plora tot el dia. El cap no para de donar-li voltes, recorda episodis que ni es recordava que havien existit. Els monstres de l’infantesa s’apareixen en somnis, ni dormint descansa… la ràbia que havia sentit pel seu pare, ara no té ni energia perquè li surti…
Quan no pot aguantar més aquest patiment i pensa en alguna solució ràpida, s’espanta i demana ajuda, va al metge. El diagnostiquen i l’etiqueten. Surt d’allà amb unes receptes de pastilles i li donen hora a cap de quinze dies.
Les pastilles el deixen atontat, però no sent tant a flor de pell aquell patiment… i va tirant. Sort en té d’aquelles pastilles, pensa sovint… sobreviu…
Aquest personatge, passa a formar part de l’amplia estadística de persones amb algun trastorn de l’ànim, enganxat a un objecte extern, les pastilles per “viure”.
T’ha ressonat dins teu? t’hi sents identificat/da? Com tractar tot aquest món de sentiments, angoixes, patiments i emocions?
Podríem mirar aquesta història des de dos fronts, situats dins el “problema” o anar més enllà, mirar-ho des de la distància. Tot aquests processos són com un síndrome, un conjunt de símptomes que finalment amaguen una arrel.
Si ens creiem l’etiqueta quedem condemnats a fer i desfer des d’aquella presó que ens hem ficat. Ens enfonsem encara més, la nostre felicitat passa a dependre d’una pastilla i quan la deixem, dins nostre sempre podrem pensar que tot pot tornar a succeir, no hem sigut nosaltres qui ens n’hem sortit, sinó gràcies a una capsa receptada per una persona que li hem atorgat tot el poder.
La Vida encara que de formes misterioses ens està avisant que alguna cosa dins nostre va malament. Encara que potser hi pugui haver alguna causa orgànica, és a dir, la falta d’algun element que el nostre cos no fabriqui, per exemple, no cal buscar culpables, aquí ningú jutja, sinó responsables, la causa. La immensa majoria és psicològica.
Tot el que ens passa té un sentit. Busquem l’arrel, que ens va passar abans, que va propiciar els primers símptomes, i si ja fa molt temps que ho arrosseguem, que hi ha en la nostre història més propera, família directa, successos que encara estan per resoldre… aquest conjunt de preguntes ens ajudaran a desidentificar-nos del problema que estem vivint, ens informaran del perquè, la possible causa.
En teràpia, la majoria de persones venen per un símptoma concret, alguna cosa que no els hi va bé a la vida. Una forma d’afrontar-ho seria com pal·liar-ho, i ja està, treure el símptoma. Penso que cal anar més enllà, si no podem veure, entendre i acceptar l’origen, tard o d’hora, apareixerà alguna altre història que farà emergir altre cop tot el problema.
Les pastilles, poden ajudar en casos de necessitat, en crisis agudes, però a partir d’aquí, cal un pas més, entendre.
Davant del patiment, busca els perquès. És molt difícil fer-ho sol, ja que aquesta ment s’alimenta principalment dels problemes, té moltes estratègies per enganyar-nos a nosaltres mateixos.
A través d’una persona que acompanyi, podrem anar veient els diferents punts de vista que ens ajudaran a caminar per nosaltres mateixos el nostre propi camí de curació, el camí de la llibertat real, sense pors. Ens començarem a responsabilitzar de la nostre vida, a no dependre de res ni ningú per ser feliços i saber el que la Vida vol de nosaltres. Al cap i a la fi, Ser Vida mateixa.
…el meu Primer Dia 1!
Fa una setmana que estic absort en la creació del nou lloc de treball, ahir vaig començar-hi a treballar… on juntament amb molts de vosaltres anem caminant cap el recordar, assumir la vertadera naturalesa de Qui Som. Un caminar plegats, de costat, ensenyant els diferents camins que se’ns presenten davant i escollint cadascú cada pas que és dona.
Des de que vaig néixer, he estat acompanyat, en una gran etapa, la meva germana bessona, i fins aquest precís moment no m’havia adonat que cada projecte que he emprès a la vida, sempre he estat de costat amb algú o altre, empresa, activitats, amics…
M’agrada compartir el que visc i gaudir-ho amb els qui m’envolten, però no m’havia adonat que hi havia una por molt i molt amagada d’estar sol. Va ser un descobriment molt important, perquè m’apartava de ser una mica més lliure. Així que poder crear aquest “espai de caminar”, és en si mateix un símbol, el lloc físic on em comparteixo amb tots vosaltres sent Qui Sóc, i donant les eines que jo mateix he utilitzat en el meu camí perquè vosaltres mateixos pugueu trobar les respostes a les preguntes que us volten pel cap. Anar descobrint tot allò que us creieu ser i anar-vos deslliurant d’aquelles coses que us separen de Ser Qui Sou realment, l’Ésser preciós, Únic, Autèntic i a la vegada igual a tots.
Us ben asseguro que és un privilegi poder-vos acompanyar i anar veient com va sortint sessió a sessió l’autenticitat que de dins vostre hi ha. Anem posant més consciència del que ens domina del passat i anem sent més directors d’un present que gaudim a cada segon.
Saps el més extraordinari, passem a dirigir la Vida! a saber el que realment ens convé i a adquirir-ho, no des de l’afany del tenir, sinó Sent. El futur ja no és condicionat per un passat, sinó per un present que és projecte davant.
Gràcies per acompanyar-me en aquest camí des del camp que participes, ara sí, des de la Pau interna de saber-me Únic i sense la por de la solitud vertadera que enterbolia la visió, camino rodejat per Tot i pel Tot.
Nota: Quan vaig acabar la jornada, al vespre, observant l’espai, vaig quedar-me sol i vaig tenir uns moments de Pura Presència, arribant a casa van sorgir aquestes paraules plasmant el que vaig Sentir, us les comparteixo.
“… i s’ha fet el silenci…
aquell que tot ho omple…
la Presència de Qui Sóc,
l’aigua viva, la llum,
esdevé l’Ara,
contemplació pura d’una seqüència oblidada…
i l’esperit sobre camí,
el coneixement, el Ser,
al Viure, al Caminar Despert,
i visc, el viure…
i somric a la Vida!
Quan tot flueix,
res s’atura,
i quan res s’atura,
el fluir és la presència…
Avui he començat una nova etapa,
del caminar sol, acceptant-ho,
per Ser i estar acompanyat en tot moment…
Data creació: 27/04/2010
“…el meu Primer Dia 1!” en al·lusió al darrer disc dels Gossos que us recomano de debò, música i lletres…
Tècniques i el més essencial.
Existeixen innombrables maneres de poder connectar amb el nostre interior: més tranquil·lament, altres més invasives, altres només amb l’ajuda d’un mateix, altres amb l’ajuda d’altres persones, i fins i tot n’hi ha que s’utilitza la privació de diferents elements essencials, com també alguna altre que et prens alguna medicina natural… altres a través del poder i la manipulació que no busquen res més que l’engrandiment de l’ego en potes de la persona que ho està aplicant i altres des del cor, res més que acompanyar al participant oferint-li el camí perquè el pugui caminar ell mateix, escollint el seu propi temps…
Totes cerquen arribar al centre Real de la persona, l’Ésser, i totes, totes, han de passar abans per una sèrie de passos… Recordeu el primer conte que us vaig compartir, “El Guardià del Paradís?? en cada persona hi ha un Guardià, en alguns les pors, en els altres algun traumes, altres les enveges, altres no haver perdonat encara… són capes de la ceba que sense saber-ho es va acumulant i allunyant del nostre centre… i com que ningú ens ho ha ensenyat abans, anem acumulant-les… i es aparten de poder-nos Viure des de l’Essència que Som.
Ara bé, hi ha el punt que pel meu entendre és el més essencial, mai cap acompanyant, terapeuta o el nom que sigui per denominar la persona que ajuda en els 
processos, podrà portar ningú més enllà del que ell/ella mateix s’hagi permès anar. És a dir, cadascú dels que assistim en aquests caminars, abans, i amb molta més atenció que cap altre, hem de baixar a les nostres catacumbes i obrir aquells baguls que com a persones amb una història personal darrera, i com tothom, tenim.
No hi ha bons o mals terapeutes, sinó, persones que hagin tingut també la valentia de fer en si mateixos allò que transmetran als altres, i per molta teoria que s’hagi pogut llegir, per molts títols i màsters… només aconseguiran “ajudar” a través del propi cap i a persones instal·lades en l’intel·lecte… difícilment podran connectar amb la profunditat que caldria.
Veig el procés com un caminar plegats, un acompanyar un tros de la vida de cadascú, i en l’apartat que em pertoca, a donar les eines necessàries perquè cadascú pugui retrobar-se amb l’Ésser magnífic que És. I no és res més que compartir fins on he anat i tot el que Sóc, Qui Sóc.
Despertar de l’Ànima…
Quan els camins deixen d’estrènyer,
quan m’allibero de les cadenes,
tot sobre, es transforma,
el punt de vista canvia,
adquireixo sense pensar-ho una nova perspectiva,
puc situar-me més enllà de mi,
sobrevolo el que està passant,
deixo d’identificar-me amb les emocions,
els pensaments flueixen sense interrompre…
i la claredat es manifesta,
s’il·lumina el que era foscor…
puc començar més enllà de mi,
mirar a dins,
cercar Ser, amb majúscules,
allunyant-me d’aquelles pors que no tenen raó d’existir,
apartant el vel de la ignorància,
obrint la llum de la Consciència,
caminant pel mateix camí que s’obre a cada petjada,
a un despertar de l’Ànima…
Data creació: 14/04/2010
El moment més difícil…
Un dels moments més difícils que m’he hagut d’enfrontar en tot el meu camí de creixement, que mai acaba, ha sigut els cops que he tingut davant dos rumbs a escollir. No és solsament triar entre anar de vacances a un lloc o a un altre, o triar un plat entre molts, aquesta decisió va molt més enllà, t’encares en un dilema quasi existencial, és a dir, vaig haver de triar entre seguir sent aquell que creia ser i entre el que solsament albirava, en podia copsar una sensació… i creieu-me, era com si estès dins una rentadora emocional en ple centrifugat…
Pels qui escullen un camí de creixement personal, seguir aquesta crida interna que no para d’expressar-se, arriba un dia que et trobes davant la paret havent de fer una decisió molt difícil. Posaré un exemple…
Algú que ha nascut dins una família molt tradicional, amb uns grans valors i seguint una pràctica religiosa cristiana (per dir-ne alguna) molt compromesa. Des dels inicis de la seva vida, dia rere dia ha anat incorporant tots els discursos que els seus progenitors bonament i amb tota la bona fe han anat transmetent. A ells, segurament també els hi havien ensenyat així, tampoc s’havien fet l’exercici de preguntar-se si realment ho volien per ells mateixos. Està clar que el moment social i cultural d’una època, determina i ajuda encara més certs comportaments s’adquireixin amb més o menys intensitat.
Ara bé, la Vida, va evolucionant i els pensaments i les maneres de concebre el món també, i aquesta persona que mai s’havia qüestionat res de res, comença a percebre certes maneres de fer que no s’adeqüen a la manera que sent en si mateix/a, internament. Comença a esbrinar i buscar… a veure alternatives… a tastar-les… a triar entre les que li agraden o no… a adonar-se que moltes coses que abans eren absolutes, potser no ho eren tant… i comencen els dubtes i a cercar encara més, molt sovint només sentint dins seu una petita veueta quasi imperceptible que guia els seus passos i que li fan sentir si havia trobat o no el que anhelava…
Com més forta era la crida, més fort també era la cerca… com a contrapartida, més experiències noves eren viscudes i integrades, la balança que des d’un primer moment havia estat sempre cap una direcció, comença a equilibrar-se… després de viure de tot, totes les seves creences anteriors comencen a perdre pes…
S’adona en un moment determinant d’aquest camí, per molt que busqui a fora, per tècniques, mestres, gurus i savis que pugui trobar-se, ell i només ell té les respostes a totes les seves preguntes. Els que acompanyen en el camí, mostrant les diverses alternatives i no dient has de fer això o allò, aquest sí són els mestres reals… Tot, tot està dins seu…
Tard o d’hora, per seguir evolucionant, aquesta persona s’ha d’enfrontar a una gran i difícil situació, Ser ell mateix, és a dir, haurà de triar entre la nova manera de Viure o seguir sent el que la seva història personal l’ha construit…
Segurament per primer cop a la vida s’haurà d’enfrontar a les següents paraules: Responsabilitat i 
Impecabilitat, Ser Qui És en tot moment. És a dir fer-se Gran, Gordo, i deixar enrere aquell infant que només reclama i crida… Aquell personatge que fins a llavors s’havia alimentat de tota l’energia de la persona, comença a cridar i la ment de bracet amb l’ego fan que apareguin totes les pors possibles fent pensar frases, -estàs boig!, no pots ser lliure, no et pots separar dels altres, egoista, et quedaràs sol, ningú t’acceptarà…- si, una gran lluita interna. L’ego crida amb desesperació per no perdre el seu lloc, ja que s’alimenta principalment de les pors i del verb tenir… en canvi, l’Ésser que realment Som, l’únic verb que li val, és un altre, Ser!!
El pas més difícil és saber i sobretot vivenciar que realment no ets res, i que a la vegada, ho ets Tot, perquè Tot està bé i no hi ha ningú que jutgi… Quan has assolit l’Ésser que Ets, t’adones que ets únic, irrepetible i en aquesta vivència t’adones que ets igual que l’altre, que tots formem part de la Vida… tots ho podríem veure si miréssim més enllà d’aparences, vestits i personatges, d’egos en potes que som…
Immersos en la ment…
Quan camino pel carrer, molt sovint miro les persones que van passant al voltant meu i penso com deuen ser les seves vides… observo com caminen, els vestits que porten, la forma del seu cos, però sobretot la seva mirada… i a vegades m’entristeixo. Molts estan com absents, immersos dins un món paral·lel, les seves vides, com desconnectats de l’entorn.
M’agrada parar de vegades sigui on sigui i fer-me conscient del que està passant, aixecar el cap i poder veure els edificis que em rodegen tot i passar-hi cada dia, em sorprèn veient formes que ni s’havia que hi eren. Aturo per uns moments el discurs irrefrenable de la meva ment que no para de traginar pensaments. En el fons, aquesta és la seva funció, com el cor bombejar la sang, però amb la ment li hem donat una importància desproporcionada, solament és una part més del nostre cos!
Es fa important parar de tant en tant i atendre el que el nostre voltant està passant. Ajudant a que la ment s’ocupi vertaderament del que nosaltres li diem i deixar de qur camini sola, al seu aire, ni que sigui uns moments, aprenem a ser una mica més lliures.
Ah però… que passa quan podem parar i observar-la vertaderament, sense judicis ni auto-enganys? en adonem del discurs incessant i continu que estem immersos. I, per no sentir-ho, ens omplim minut rere minut, d’ocupacions “importants”, de tots els mitjans que ens facin ocupar, distreure l’atenció directa al que hi ha dins (activitats, treballs, televisions…). Perquè ens fa tanta por parar i escoltar-nos? quantes coses hi ha del nostre passat o present que no ens agrada? Pensem sovint que el temps tot ho cura, i se solucionarà… però en el fons, hi ha un pensament profund que si som capaços d’escoltar-lo, ens diu que tard o d’hora, haurem d’atendre allò que volem obviar, fugir…
T’has plantejat que la gran majoria està en el mateix lloc que nosaltres? Cadascú procura fer el mateix, cada vida de cada persona ocorre en un escenari diferent, però en el fons, tot és el mateix. Hem hagut de viure uns aprenentatges que d’una manera o una altre hem integrat. Alguns estan instal·lats i acceptats per nosaltres, però altres, empenyen dins nostre perquè distorsionen de la pròpia manera de ser i no ens hem podem deslliurar, ni sabem com fer-ho…
Quan temps esperarem per fer front a allò que hi ha dins i no volem més. La pregunta que ena hauríem de fer i contestar, amb tota la humilitat i compassió cap a nosaltres mateixos, és, som feliços realment??
Fem una llista de tot allò que ens fa feliç, parella, fills, família, possessions, rols, estatus, diners… quan acabis la llista, agafa-la i crema-la pensant que tot això que et fa ser feliç s’esfuma. Què passarà llavors??
En el rerefons de tots els nostres pensaments hi ha l’anhel de ser i estar millor i més feliços… a fora, en els altres, en el tenir… però no encertem mai a mirar on realment és.
Saps perquè no és gens fàcil? estem bombardejats per totes bandes de missatges de que sent i tenint allò que ens volen vendre, serem feliços!! i quan aconseguim allò que tant hem lluitat durant anys fins i tot, quan ens dura la felicitat?? una hora, una setmana, un mes?? i ens afanyem a buscar en una altre cosa o acció que ens farà omplir altre cop el cabàs del desig, el lluitar altre cop per una pastanaga que tenim davant… “i tiro porque me toca…” una roda que no s’acaba mai…
I el més curiós de tot, és que allò que estem buscant la majoria, conscients o no, és la Llibertat de Ser, l’alegria tranquil·la de l’ànima que s’expressa sent Qui És, sense por, perquè Sap i Viu que la única felicitat vertadera, és la que surt del fons del cor, més enllà… dins nostre… i no necessitem cap forma de tenir, solsament Ser, perquè entens que tot té un sentit i que cadascú ha de passar allò que ha de passar per créixer, per assolir Qui Realment És.
T’atreveixes a Ser, a buscar darrera les pors que no et deixen fer el pas que necessites i saps? t’ho ben asseguro, serà allò més extraordinari que faràs a la Vida, i tot en gaudirem veient-he i gaudint-he!!
Irehom -Institut de Recerca Holística de Montserrat-
Aquest silenci de més d’una setmana es degut a que vaig estar des del dijous dia 1 al diumenge 4 d’abril, a les “1eres jornades de Convivència i Treball” del projecte Irehom, “Institut de Recerca Holística de Montserrat”, al terme de Castellgalí, Bages i que entre un grup de gent inclòs jo, varem organitzar.
Va ser el tret de sortida a nivell col•lectiu i social després de més d’un any de feina entre vestidors, on amb onze persones més, estem treballant per què tot això prengui forma. No estem satisfets amb el que la societat ens ofereix i tampoc tenim la intenció d’anar-hi en contra, però si que creiem que l’acció conjunta de moltes persones poden fer moltes coses. Així, que més que queixar-nos i anar 
a manifestar-nos, ens arremanguem les mànigues i ens posem de cara al treball. Donar una altre alternativa, ser miralls d’altres maneres de funcionar i viure la vida.
Irehom és un projecte de recerca i investigació que proposa plantar noves llavors i donar una resposta vivencial als nous reptes que entre tots hem d’afrontar: Sostenibilitat, Xarxa Social, Bioconstrucció, Contacte amb la Terra, Nous Paradigmes, Auto-coneixement, Eines, Preguntes, Respostes…
Aquest és un projecte sense ànim de lucre, on el factor humà n’és el principal valor i és entre tots que s’està gestant, per això el fa ser especial.
Estem comprant la terra amb una masia que data del segle XI-XII amb 35 Hc de bosc, la cedim al projecte perquè pugui realitzar-se. Durant les jornades van passar unes 80 persones que van aportar el seu treball físic per fer diverses actuacions a la masia, a la vegada, conèixer in situ el projecte i el lloc.
Com que és sense ànim de lucre, serà entre tots que podrem tornar a reconstruir i donar vida a aquell paratge, i a la vegada desenvolupar-hi diferents projectes que volem que siguin validats per universitats i/o altres organismes, per poder oferir des de la màxima solvència el treball de recerca que s’hi vol realitzar i transmetre-la a la societat..
A la vegada, Irehom, és un projecte obert a tothom que hi vulgui participar ja que tothom té alguna cosa a oferir… i a la vegada, fent-ho d’aquesta manera, va creixent amb força i sense protagonismes egocèntrics de ningú…
Estem confeccionant una web (www.irehom.org, en construcció) on hi haurà tota la informació sobre aquest projecte, com també els diferents iniciatives i activitats que s’aniran realitzant, però si t’interessa saber més coses o inscriure’t a la llista de correu d’Irehom, només has d’enviar un mail (info@irehom.org).
Saps, ens han fet creure que no cal fer res, perquè res pot canviar, però t’ho ben asseguro, començant a canviar nosaltres, el món ho farà darrera… no oblidem que l’Everest, comença amb un granet de sorra… Abraçada!
Tot és una il·lusió
(Bona setmana a tothom!!)
Il·lusió,
tot ho és,
tot el que tinc davant,
el món que em rodeja,
tu, jo, l’altre,
tot és una il·lusió…
Projectem i creem a cada segon,
un decorat d’acord al que sentim,
les emocions hi posen la pintura,
les pors fan aparèixer les ombres,
i els personatges que necessitem apareixen davant…
I si pensem que som els creadors?
i si ens creiem que tenim la clau de tot?
Tant senzill com quan s’obre una llauna…
fa un “puffff” i tot canvia…
És com si tot fos irreal,
perquè el que ho era fins ara, creiem que ho era…
Tot esdevé únic,
però tot forma part del Tot,
l’il·lusió creadora esdevé la Presència,
s’És, Autèntic, l’Observador,
de tot el que t’envolta,
i tot forma part d’un mateix,
tot és coneixement… no hi han dubtes…
Data creació: 02/11/2009
Responsabilitzar-se
Recordo un dels moments més importants i difícils del meu propi procés terapèutic, el dia que ja no vaig poder trobar ni un sol “culpable” de les meves desgràcies, adonar-me que l’únic “responsable” era jo mateix!! us ho ben asseguro, va ser molt difícil.
Era fàcil poder projectar la culpabilitat a aquell o aquells, m’excusava darrera les elucubracions i diàlegs interminables, allò que m’havia fet mal tenia un “culpable” i jo era el pobre infeliç i víctima…
Hi ha un període de la vida que no som més que esponges, dels 0 als 3 anys. Després, dels 4 als 7 la imitació és el nostre fer diari, i arriba la socialització i l’autoimatge, dels 8 als 12. Dels 13 als 16, ens revelem, comencem a adquirir els rols socials… per tant els primers 8-10 anys de la nostre vida, anem adquirint, incorporant sense través tot allò del nostre entorn i, és clar, del més directe, els pares, no tenim mecanismes conscients per dir no a certs comportaments, els absorbim i prou.
Aquests i altres de l’entorn, van modelant la nostre pròpia personalitat, fan de capa, vestit a allò més genuí nostre, s’incorpora com la genètica al nostre cos físic. Arribats ja cap a la vintena, internament i sense saber-ho hi ha la lluita entre allò que Som realment i allò que no. Comencem a fugir cap al pol contrari d’allò que ens han intentat inculcar i no acceptem de cap manera i ens trobem fent un paper que igualment no és el nostre, perquè solament és producte, l’altre extrem a allò que fugim… i l’inestabilitat, les pors, les angoixes, començen a trucar la porta…
Si truquen ben fort, és l’hora que la persona demana ajuda, o li fan demanar. Comença teràpia, que no ha de ser res més que esbrinar, entendre i acceptar tots aquells episodis que encara no ha pogut integrar… i… comencen a aparèixer els “culpables” que ens ajuden a poder descarregar i projectar tota l’energia acumulada…
Fins aquí perfecte. Però hi ha un cert perill, fer “culpables”, buscar qui és el botxí i qui és la víctima, perpetuar-ho, potser pot ajudar, però és un ganivet amb doble tall. Ens enganyem sense saber-ho, perpetuant un rancor, odi o frustració que fan que en el fons, no puguem perdonar realment. Si no passem a través del cor, entenent el perquè aquella o aquelles persones van actuar, podem anquilosar les nostres emocions negatives. Apareixen llavors, a la llarga aquelles personalitats rabioses, amargades, culpabilitzant a tothom, a la vida, queixant-se per tot, pel sol que surt… i van tancant-se i tancant-se…
Per sortir d’aquest cercle viciós que ens allunya de la Llibertat de Viure, hem de fer un acte d’Amor Real, no a mitges, i poder entendre el perquè aquella persona va fer allò… o realment no ens queda cap altre alternativa, acceptar que va fer el que va poder i era capaç. Perquè creu-me, en el fons només nosaltres, hàgim patit el que hàgim patit, som els responsables del nostre destí. Si, ens van poder fer mal, però el segon i més gran cop ens el donem contínuament nosaltres mateixos quan ens entestem a utilitzar el paper de víctima. Si, és molt més fàcil que l’altre sigui el primer a fer un pas, el nostre orgull és ben gran…
Hi ha tècniques suficients per poder canalitzar l’energia acumulada a través del rancor i la ràbia, molt poderoses i efectives, que ens ajudaran a “buidar” literalment aquesta motxilla tant carregosa. Com també tècniques per anar entenent i revivint tots els anteriors successos des d’un punt que no s’ha de connectar amb el dolor, sinó des d’una posició més elevada, des del Cor. llavors tot és possible, i t’ho dic per experiència pròpia no pels llibres que he pogut llegir…
Però finalment, tot passa per un pas. Només nosaltres mateixos, quan tenim us de raó, som els responsables de la nostre vida, el que ja hem viscut no ho podem canviar, però si el que estem vivint i a resultes el que viurem.
No et lamentis d’allò que vas o no fer, lamenta’t d’allò que no faràs! perquè n’ets l’únic responsable, i si vols ser lliure, passa primer a que et responsabilitzis des d’aquest precís moment de la teva Vida! i t’ho ben asseguro, primer fa vertigen, però quan pots mirar sense por el futur, bufffff…..