Tècniques i el més essencial.

 

Existeixen innombrables maneres de poder connectar amb el nostre interior: més tranquil·lament, altres més invasives, altres només amb l’ajuda d’un mateix, altres amb l’ajuda d’altres persones, i fins i tot n’hi ha que s’utilitza la privació de diferents elements essencials, com també alguna altre que et prens alguna medicina natural… altres a través del poder i la manipulació que no busquen res més que l’engrandiment de l’ego en potes de la persona que ho està aplicant i altres des del cor, res més que acompanyar al participant oferint-li el camí perquè el pugui caminar ell mateix, escollint el seu propi temps…

Totes cerquen arribar al centre Real de la persona, l’Ésser, i totes, totes, han de passar abans per una sèrie de passos… Recordeu el primer conte que us vaig compartir, “El Guardià del Paradís?? en cada persona hi ha un Guardià, en alguns les pors, en els altres algun traumes, altres les enveges, altres no haver perdonat encara… són capes de la ceba que sense saber-ho es va acumulant i allunyant del nostre centre… i com que ningú ens ho ha ensenyat abans, anem acumulant-les… i es aparten de poder-nos Viure des de l’Essència que Som.

Ara bé, hi ha el punt que pel meu entendre és el més essencial, mai cap acompanyant, terapeuta o el nom que sigui per denominar la persona que ajuda en els processos, podrà portar ningú més enllà del que ell/ella mateix s’hagi permès anar. És a dir, cadascú dels que assistim en aquests caminars, abans, i amb molta més atenció que cap altre, hem de baixar a les nostres catacumbes i obrir aquells baguls que com a persones amb una història personal darrera, i com tothom, tenim.

No hi ha bons o mals terapeutes, sinó, persones que hagin tingut també la valentia de fer en si mateixos allò que transmetran als altres, i per molta teoria que s’hagi pogut llegir, per molts títols i màsters… només aconseguiran “ajudar” a través del propi cap i a persones instal·lades en l’intel·lecte… difícilment podran connectar amb la profunditat que caldria.

Veig el procés com un caminar plegats, un acompanyar un tros de la vida de cadascú, i en l’apartat que em pertoca, a donar les eines necessàries perquè cadascú pugui retrobar-se amb l’Ésser magnífic que És. I no és res més que compartir fins on he anat i tot el que Sóc, Qui Sóc.

21. Abril 2010 per Oriol Tarrago Costa
4 comentaris

(4) comentaris

  1. Oriol, estudio els teus textes i són molt bons.
    L,ésser que som,? encare el busco, jaja,…però buscant ja trobes coses, així que estic animat, i buscant em fixo en els moments presents, en la natura i la gent, en estar com soc! ja no el vull trobar casi lo essencial, doncs buscant s,està be.
    L,enigma no el tinc resolt, però hi penso.
    Una abraçada, escriu més!

    • M’alegra llegir-te i veure que vas fent camí Santi. Si en les coses senzilles a vegades s’hi amaga el univers mateix… buscant buscant, tard o d’hora, s’arriba a un lloc, i si la cerca és sincera, al lloc necessari…
      una abraçada i a veure si t’animes i us animeu a escriure les vostres reflexions aquí també… Oriol

  2. Crec que he començat a fer camí!
    I encara que espero que aquest camí que em resta sigui sempre una impresió acertada com a resposta a uns estimuls, dir-te que soc molt afortunada de tenir-te amb mi, i encara que sé que camino jo, no podria fer-ho sense la teva mà.
    Ets molt valent!
    Gràcies per tot el què em transmets!

    • …no oblidis mai que cada pas el decideixes tu, solsament et mostro un dels molts camins que hi ha per arribar al mateix lloc!! i et dic amb veu alta que feliç està la Vida de començar a veure la Gorda com ets!! el privilegi és meu podent-hi acompanyar… abraçada!

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.