La dualitat que hi ha dins nostre, la llenya del foc del patiment, de la por i el desig.

Natura i barraques, el millor lloc per practicar com funciona l'estar presents i conscients.

Aquí et deixo l’escrit que anava a fer pel canal de youtube, on penjo tot el material de vídeos, podcasts… He començat a escriure i escriure, aquests dies ragen les paraules… per llarg el deixaré aquí al blog per si et fa servei.

Com si et conegués de sempre aquí et deixo una part del que faig i em dedico.
El que sóc és el que veuràs, amb més o menys traça depenent dels ulls em mirin, inclosos els meus, clar.

El que sóc és aquest Oriol que ha dedicat molt temps lliure i no tan lliure a mirar-se, com a qualsevol esport. A mirar-se des de dins i tot allò que generava al voltant…

Et comparteixo aquests continguts perquè veig, com a mi m’ha passat, que amb la pràctica aprens a gestionar d’una altra manera el dia dia. El resultat es tradueix amb més calma dins i poder encarar una vida amb més seguretat i estima cap a un mateix/a.

Cadascú és un diamant en brut fins que no va polint-se. Si no difícilment podrà reflectir la llum que li traspassa.
I no hi ha cap diamant igual, cada un reflecteix un raig de llum particular, únic i igual d’important que els altres, ni més ni menys! Si no no estaríem parlant des de l’Amor

De fet, la meva pràctica diària m’ha mostrat tot experimentant-ho, el que diuen alguns savis, que tot i viure-ho particularment, en el fons, tots patim de dues maneres:

Per la por a alguna cosa. Ens lliga a un passat i una experiència mal viscuda i integrada inconscientment.
Pel desig. L’altre grup de persones que fugen endavant, esperant un futur millor i/o particular que mai arriba.

El meu camí ha sigut obrir-me tant com he sabut i cada dia practico. Obrir-me a mi, obrir-me a l’abraçada al meu propi cor que es jutjava encara.

Quantes capes de dolor i patiment he viscut d’una manera ben clara i en tota la meva pell.
Dins meu hi ha la part més fosca i la part més lluminosa. Tot dins el meu caparrot, ment, inconscient. Tot i que després de batallar fugint d’alguna cosa o empaitant-n’he un altre, finalment m’he adonat que al mig, hi sóc jo, ja despullat d’allò vell que sempre serà el millor per anar polint la meva ànima.

He vist i viscut en primera persona i també ho he vist, en les persones que acompanyo i pateixen, molt o poc. Quan estem dins un problema gros, quan veiem que no ens en sortim, la desesperació acaba entrant per cada cèl·lula i ets sents perdut en el pitjor dels pous o coves fosques, fredes i humides.

Aquest és el meu infern i el de tots, cadascú el viu a la seva manera. El creat per una ment que de forma simbòlica dona tota la informació que per desconeixença fa que ens creiem com a real i patim de mala manera.

Per fer-ho senzill, és com si estiguéssim dins una habitació plena d’un fum molt espès que volem apartar com sigui, ens ofeguem! Però no anem a cercar el foc que el crea, creiem que obrint les finestres o el ventilador ho solucionarem. Només hem sabut apartar el fum res més. I el foc?

Així de simple, ens identifiquem i perdem dins el patiment, però no ens adonem que és un dolor mal gestionat en el fons.
Així ens passa a tots quan patim, ens perdem patint el dolor, a la seva manera, a través dels pensaments, les emocions o el cos.
En el fons és el que cadascú li toca viure, i ho vivim així perquè ho hem après així, res més.

Allò que més por ens fa, i també allò més pervers en tots els sentits, ho podem representar simbòlicament com a infern. On no s’hi viu massa bé sens dubte. Tots tenim aquesta part dins!, l’ombra!! Qui la rebutgi o fugi o la desitgi massa, estarà perdut dins una ment que separa el dolent del bo.

Per altre cantó hi ha aquest cel desitjat, aquestes ganes d’obtenir alguna cosa del futur. Un futur diferent, un futur millor. Aquest és el cel desitjat i pregat de les millors maneres i mirades, o odiat i perseguit. També dins un caparrot, també igual de perduts si creiem que som millors que els altres.

Cel i infern són dues paraules que ens porten a un significat que des de sempre hem estat enganxats, la dualitat de la nostra ment, la dualitat dels oposats, el bo i el dolent, el blanc i el negre, l’home i la dona.

Entremig, del passat i el futur hi ha aquest Ara.
Entremig d’aquestes pors i desitjos, hi ha la pau, el goig i la llibertat.
Entremig de la lluna i el sol hi som cadascú de nosaltres, encarnant un cos, un home i una dona, la majoria inconscient del seu vertader potencial com Ésser Humà ja Conscient i present vivint la Vida.

Entremig de l’Humà i l’Ésser hi ha l’Amor.



Allò que em feia més por, el meu infern particular, ha sigut la porta al vertader Cel aquí a la terra, després d’adonar-me del miratge que també era la meva fantasia.
Aquest Cel, és aquest únic present que puc viure, més enllà d’aquestes emocions que banyen els meus ulls i aquests pensaments que m’aparten de viure simplement l’Ara sense necessitat d’afegir ni treure res.

És aquest Amor que està en cadascú de nosaltres des del nèixer i que els infants ens ensenyen cada dia, però ells encara no ho poden saber, estan en ple aprenentatge. És aquest deixar-se portar per la vida i atendre les coses i els altres de la millor manera que ens agraderia ser tractats i rebuts, no hi ha equivocació, el món es transforma!

Aquest Amor aflora des de dins quan, com diuen altres savis, hem sabut domar la ment i les emocions que les acompanyen. Quan deixem que la vida ens visqui com fan els infants, però ara estant conscients i presents vivint-ho.

Camins per arribar al mateix lloc, a tu.

Una abraçada i que passis un bon moment amb tu.

Seguim, oi?

Oriol

28. Novembre 2020 per Oriol Tarrago Costa
Deixar un comentari

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.