Quan res no té sentit…
Fa molt temps que li costa tenir il·lusió per alguna cosa. Camina com adormit fent tot allò necessari pel seu dia a dia, obligacions familiars, feina, amics… i sí, amb els amics, quan van a fer la/les cerveses, s’anima i no ho veu tant gris, però dins seu, molt amagat, hi ha una veu que l’avisa, -solsament a través de l’alcohol pots passar-t’ho bé!-.
I decideix, en un cop de lucidesa deixar-ho a un costat. Busca qualsevol cosa que el pugui fer sortir dels pensaments que no li paren. S’omple d’activitats que l’ocupen el temps i l’ajuden a no sentir el seu interior i el mantenen “feliç”. Té tots els motius per estar-ho, tot el que s’ha proposat, no exempt d’esforç, ho ha aconseguit, però mai ha pogut trobar la pau, la calma dins seu…
Va passant les setmanes i aparentment tot va bé, està estable.
Avui arriba derrotat de la feina. Ell i tots els companys, s’han trobat les portes amb una cadena. La seva empresa sense previ avís, ha tancat. El món li ha caigut al damunt. Es tanca dins el seu despatx i només en surt per menjar. Per molt que la seva esposa l’intenta ajudar animant-lo, ell cada cop se sent més enfonsat. A la setmana següent, no vol llevar-se, senzillament no pot, plora tot el dia. El cap no para de donar-li voltes, recorda episodis que ni es recordava que havien existit. Els monstres de l’infantesa s’apareixen en somnis, ni dormint descansa… la ràbia que havia sentit pel seu pare, ara no té ni energia perquè li surti…
Quan no pot aguantar més aquest patiment i pensa en alguna solució ràpida, s’espanta i demana ajuda, va al metge. El diagnostiquen i l’etiqueten. Surt d’allà amb unes receptes de pastilles i li donen hora a cap de quinze dies.
Les pastilles el deixen atontat, però no sent tant a flor de pell aquell patiment… i va tirant. Sort en té d’aquelles pastilles, pensa sovint… sobreviu…
Aquest personatge, passa a formar part de l’amplia estadística de persones amb algun trastorn de l’ànim, enganxat a un objecte extern, les pastilles per “viure”.
T’ha ressonat dins teu? t’hi sents identificat/da? Com tractar tot aquest món de sentiments, angoixes, patiments i emocions?
Podríem mirar aquesta història des de dos fronts, situats dins el “problema” o anar més enllà, mirar-ho des de la distància. Tot aquests processos són com un síndrome, un conjunt de símptomes que finalment amaguen una arrel.
Si ens creiem l’etiqueta quedem condemnats a fer i desfer des d’aquella presó que ens hem ficat. Ens enfonsem encara més, la nostre felicitat passa a dependre d’una pastilla i quan la deixem, dins nostre sempre podrem pensar que tot pot tornar a succeir, no hem sigut nosaltres qui ens n’hem sortit, sinó gràcies a una capsa receptada per una persona que li hem atorgat tot el poder.
La Vida encara que de formes misterioses ens està avisant que alguna cosa dins nostre va malament. Encara que potser hi pugui haver alguna causa orgànica, és a dir, la falta d’algun element que el nostre cos no fabriqui, per exemple, no cal buscar culpables, aquí ningú jutja, sinó responsables, la causa. La immensa majoria és psicològica.
Tot el que ens passa té un sentit. Busquem l’arrel, que ens va passar abans, que va propiciar els primers símptomes, i si ja fa molt temps que ho arrosseguem, que hi ha en la nostre història més propera, família directa, successos que encara estan per resoldre… aquest conjunt de preguntes ens ajudaran a desidentificar-nos del problema que estem vivint, ens informaran del perquè, la possible causa.
En teràpia, la majoria de persones venen per un símptoma concret, alguna cosa que no els hi va bé a la vida. Una forma d’afrontar-ho seria com pal·liar-ho, i ja està, treure el símptoma. Penso que cal anar més enllà, si no podem veure, entendre i acceptar l’origen, tard o d’hora, apareixerà alguna altre història que farà emergir altre cop tot el problema.
Les pastilles, poden ajudar en casos de necessitat, en crisis agudes, però a partir d’aquí, cal un pas més, entendre.
Davant del patiment, busca els perquès. És molt difícil fer-ho sol, ja que aquesta ment s’alimenta principalment dels problemes, té moltes estratègies per enganyar-nos a nosaltres mateixos.
A través d’una persona que acompanyi, podrem anar veient els diferents punts de vista que ens ajudaran a caminar per nosaltres mateixos el nostre propi camí de curació, el camí de la llibertat real, sense pors. Ens començarem a responsabilitzar de la nostre vida, a no dependre de res ni ningú per ser feliços i saber el que la Vida vol de nosaltres. Al cap i a la fi, Ser Vida mateixa.
(2) comentaris