COMPARTEIX-TE!
Compartim-nos….
el missatge últim darrera totes les meves intervencions és el compartir-me amb vosaltres sent Qui Sóc i no pretendre res més que poder expressar i mostrar el meu Sentir la Vida. I falteu vosaltres, que perdeu la por a escriure.
Aneu seguint el que vaig publicant i m’alegra que us faci de mirall de tot això que ja Sou realment, que us remogui, que us encoratgi, motivi, en definitiva, cada cop que llegiu feu una parada al monòton discurs diari… i us mireu al mirall, no us n’oblideu! cada centímetre de vosaltres que es mou, és una part que hi ha dins vostre, que cal ser altesa o bé adonar-se i acceptar que Sou Éssers meravellosos, i que és feina de cadascú voler-ho assumir i adquirir!
De veritat, ens han fet creure que depenem de tot, però no hi ha res a la Vida que mai pugui ser pres, la Llibertat individual, la llibertat de Ser, lliure de tota cadena física, emocional i psicològica, lliure de condicionaments i estereotips i modes.
Despullats de tot allò que no sou i mostrant-vos tal i com sou en realitat, de veritat, meravellosos!! deixeu d’una vegada enrere les pors que us aparten de qualsevol cosa, viviu-vos i vivim-nos!! la Vida és davant nostre i com a part de la Vida cal gaudir-la sense esperar res més que Ser! deslliura’t de tot desig i por i trobaràs tot allò que anheles en el fons de l’Ànima, la Pau, el Goig, l’Amplitud, la Vida…
És per aquest motiu que obriré una pestanya a d’alt “COMPARTEIX-TE” a mode de fòrum, perquè també puguis expressar allò que vius, o algun comentari d’algun escrit publicat… i fer molt més ric aquest espai…
Què et sembla de fer un pas més?? aquí ningú jutja i amb el respecte com abanderat pots expressar el que vulguis… deixa enrere les pors, tens moltes coses a dir!! alguns ja us hi heu aventurat…
Proposaria això si una petita guia:
– Deixar de banda els “hauries de…”
– Centrar-nos amb la nostre vivència
– Parlar des del cor, compartint Qui Som
– Fer un treball de mirar endins cap a nosaltres
– Que ens ha ajudat en el nostre camí
– Fugir de cap recepta que abans no hàgim realitzat
– … i el que bonament sentiu que ajuda al diàleg constructiu entre tots…
Va som-hi, creem plegats un espai on el Caminar plegats sigui el camí, gaudint-lo!!
Per participar-hi, ves deixant els comentaris a aquesta secció, així s’anirà creant un arbre amb tots i es podrà anar seguint… igualment si vols fer algun comentari en alguna entrada, pots fer-ho com fins ara!
Feliç que hi siguis…
Oriol Tarragó i Costa
ETS EL QUE PENSES!
La ment, òrgan creador d’hologrames per excel·lència. Cada pensament que estem processant, està projectant dins i fora nostre, les imatges que el segueixen, en siguem conscients o no. Si estem només anquilosats en els pensaments, tot el que veiem dins/fora, és produït pels nostres records, la memòria. Des d’aquí, és una de les portes que fa que entrem en somni profund, la repetició d’allò que en un principi va ser una novetat, un descobriment, passa a ser la monotonia, ni ens adonem que estigui davant…
L’infant està experimentant en cada moment, viu la Prescència segon a segon, tot és nou per ell i en ell, el somni monòton d’una memòria sense alegria, encara no l’ha visitat.
Naixem i som esponges de tot allò que succeeix al nostre voltant, adquirim dogmes, hàbits, comportaments, visions del món, sentiments, emocions… que són de l’entorn, no genuïns nostres. Sense adonar-nos, procurem inculcar el que nosaltres sentim com més autèntic, perquè és a través de l’amor que sentim pel petit, que fa que donem tot allò conscient i sense adonar-nos, inconscient. Sense veure-ho, molt sovint tallem la creativitat més autèntica que tenen els infants. En contres d’acompanyar-los a Ser, els eduquem a ser, com nosaltres voldríem que fossin, i això s’allunya una mica del que vol dir realment la paraula Amor…
A través del que ens han ensenyat, creem la nostre realitat, que en el fons no és nostre, sinó producte d’un entorn, més directa, la família, i més indirecta, la societat, igual de poderosa, a través de les diverses pors col·lectives, guerres, economia, colors… en el fons l’únic afany del tenir!
Portem posades unes ulleres, que veuen només l’espectre, l’escala per les quals han estat graduades, és a dir, per allò que hem estat educats. Gràcies a les ulleres, quan tenim un cuc davant (gràcies Ona!), en contres d’observar-lo i experimentar-lo, el primer que fem és dir -ecs!!-…
Tot el que mostrem fora, passa abans pel pensament, i un i l’altre, pensament i acció, són energia que fàcilment no veiem, aquesta energia és la que dibuixa l’escenari de la nostre realitat, i “nostre” majoritàriament en minúscules, perquè no és la genuïna, la majoria és producte d’una història passada, més o menys fàcil. Aquests pensaments són els que formen la realitat i també projecten en la fantasia un futur que no existeix. I si hi sumem la meva, la teva i la de tots els altres, ja tenim l’escenari creat amb tots els actors actuant i representant l’obra…
I arriba que pel que sigui, hi ha un Despertar, adonar-se, una parada conscient o obligada per un succés, i ens comencem a marejar, ens fan nosa les ulleres. Ens adonem que el que tenim davant, la part de la realitat que només nosaltres experimentem, no està afinada i harmonitzada amb la nota Elemental que Som cadascú, distorsiona amb el nostre interior més profund. Comencem a buscar potser per primer cop conscientment la felicitat, o la pau que hem experimentat, o l’alegria, o… i ho fem a través de tots els camins que creiem possibles. Normalment pel que ens han manipulat a sentir, el tenir, les possessions, però aquest, si ha sigut un despertat real, és el primer que deixes a un costat, ja que és una de les principals cadenes que ens lliguen a la pseudo-realitat.
Cercant-nos, dins, anem deslliurant-nos de tots els condicionaments adquirits. Tot allò que no vibra igual que el nostre sentir més profund, ho identifiquem i ho transformem incorporant-ho a través de l’acceptació, a través del cor, l’Amor que tot ho abraça. Aquells comportaments adquirits i que vibren iguals a nosaltres, no són modificats, són el llegat generacional adquirit i reconegut com a propi també.
I pas a pas, mica en mica, anem despertant d’un llarg somni que l’òrgan creador d’hologrames ha anat creant davant… Per primer cop, després d’un llarg hivern, comença a néixer la primavera dins nostre, comencen a créixer els decorats escollits amb llibertat, descobrint la Prescència, és a dir, mirar-t’ho tot com si fos el primer moment, descobrir des de la joia de Viure, el Present Etern. Comencem de veritat, a ser creadors des del Qui Som realment, la nostre única i vertadera realitat, adonant-he que és igual de maca que totes les altres, perquè en la bellesa del compartir Qui Som, hi ha la magnificència de l’experimentar… del Viure, Ser Vida…
…i ara que et sento
…i ara que et sento,
quan cada gota del meu alè,
recull tota la teva força,
que l’aire transporta,
vibra tot el meu ésser,
de saber-te…
Camins que no porten enlloc,
somnis que la boira s’endu,
apareix el sol que de dins teu neix,
el univers compassat corona l’existència,
l’harmonia de l’encontre de dues notes oblidades…
i et visc des del centre que Sóc,
enmig d’un cel blau,
amb l’àguila de mitjancera,
ressegueixo el teu somriure,
damunt l’alba després de la nit eterna…
No puc enganyar-me,
no puc crear el que no es pot crear,
el Sentir profund de la nota del mateix compàs,
replica com campanes fetes amb roses,
deixant enrere ja les espines,
gaudint de la puresa, del complement,
de Qui Som, tu i jo.
Data creació: 19/05/2010
…universos paral.lels
…universos paral·lels…
dogmes imposats per uns caps pensants,
la imaginació creant a cada instant,
i només seguim la fantasia del de davant…
Som creadors universals,
Som la màgia, l’alegria,
i hem perdut el rumb,
quedem aturats davant d’un mirall trencat,
i esperem que ens posin l’estora per caminar,
manipulats per una felicitat que és fum,
creada per l’home, i els seus objectes…
i anem tibats a representar l’obra,
marionetes que som i ja no veiem els fils,
d’una societat que ens té adormits,
projectant necessitats que en creen altres…
Tot! Toc! -no ho sents??,
hi ha algú que està trucant!,
desperta! obre la porta…-
Qui Ets t’està trucant…
Data creació: 19/05/2010
“Toc, toc”
…el infant que juga
…el infant que juga,
que plora i somriu,
que veu cada papallona com si fos el primer cop,
i es transforma en ella,
movent les ales, movent els braços…
creient en el seu món,
és feliç expressant-s’hi…
i ens esforcem a que vegi el que nosaltres ens han ensenyat,
decorats creats per uns guionistes,
que no deixen que ningú hi afegeixi res…
i ens ho hem cregut,
que créixer és oblidar Qui Som,
seguir amb ulls clucs la pastanaga del davant…
deixant-nos pel camí,
l’exercici de crear,
l’exercici de ser pintors,
del nostre propi quadre…
vivint empresonats dins un conte de tapes dures…
Ha arribat el moment,
la Consciència parla a cau d’orella,
recordant-nos el que hem oblidat,
Éssers Llliures, Universals, Genuins,
Únics i iguals a tots,
com cada fulla d’un gran roure…
Data creació: 19/05/10
Cada dia el dematí…
Us heu llevat mai dient, sentint, experimentant que sou lliures??
Quants de nosaltres, cada cop que obrim els ulls després d’un son, el primer que ens ve al cap és, –buf, a tornar-hi…-
Gràcies a que m’ho he guanyat a pols, i no per sort, fa temps, molt temps que no em passa, saps com ho he aconseguit? perseguint i traspassant les pors! Són elles, en última instància les que ens amaguen de Ser. I Ser, amb majúscules, vol dir, Viure, vol dir jugar la Vida, descobrir a cada cantonada una sorpresa, com si la memòria no existís i ho veiéssim tot amb la mateixa il·lusió del primer cop. La por és l’emoció que ens amaga tot allò que ens encadena.
Però per arribar-hi ens cal recordar l’infant que encara és dins nostre. On l’hem deixat, on són les seves il·lusions que van quedat escrites en un paper perquè algú va dir-nos que no eren possibles o bé que “havíem” de fer el que ells o altres creien que era el millor que “hauríem” de fer?
No entenc el perquè fer-se gran vol dir abandonar els anhels que surten de dins l’ànima, del vertader sentir, i els substituïm pel cotxe que toca, la casa que toca, la feina que toca, la parella que toca, la família que toca… la reflexió seria, perquè faig tot això? per mi? pels altres?
Naixem desperts i a mesura que anem creixent ens anem adormint, mica en mica… dia a dia… caient sense ni veure-ho dins el somni col·lectiu que estem immersos.
Per sort, ha arribat el “temps del despertar”. El moment on molts grups d’éssers comencen a encendre la seva Llum, l’interruptor més ben dit que fa obrir les persianes que tenia tancades i que surti la llum de dins, no que entri de fora. Però aquest obrir les persianes, fa que també de cop ens adonem de tot allò que portem darrera la motxilla i que arrosseguem de fa anys. I molts, el primer que fem, és un pas enrere, amb por real que allò no ho sabrem gestionar. I el més curiós, no hi ha volta enrere! Un cop has obert persianes, ja no es poden tancar, podrem girar el cap, podrem fer veure que allò no ha passat, però dins nostre hi ha una llavor que sempre més apretarà per créixer, com una veueta petita que ens diu que hem de continuar el que vam veure, hi ha alguna cosa més darrera les persianes…
Podem de cop deixar a un costat tot el que no som i Ser a partir de llavors, però occidentals que som i amb un ego/personatge tant ben construït, se’ns farà una mica difícil. L’altre opció és anar-ho descobrint pas a pas, solsament tenint clar una cosa, l’objectiu! com arribar-hi és el de menys, perquè si no l’oblidem i preservem en ell, la Vida ens anirà posant davant tot allò que necessitem per arribar a descobrir el que sempre ha estat, nosaltres mateixos, l’Ésser, Únic i Igual a Tot i Tots… llavors, cada dia que ens llevem, serà amb un somriure a la cara sabent que tot el que ens espera és un dia de sorpreses agradables i que algunes també ens faran créixer… sense allunyar-nos del infant que en essència Som.
i canto a la Vida…
i canto a la Vida,
melodies escrites amb lletra gran,
i viu l’alegria,
dels cors dels infants,
sembrant estels,
recollint abraçades,
tots junts en la caminada,
del despertar d’un somni,
d’una realitat creada…
i deixem etiquetes,
personatge inútils on la llum no permet relleu,
esdevenim el que Som,
i ens mostrem al món,
compartint la porció,
de la força de l’Amor…
Data creació: 07/05/2010
La importància de mirar enrere.
Quan dins nostre hi ha un desequilibri, algun patiment que arrosseguem des de fa temps, pors i/o angoixes que s’activen en moments determinats, etc., molts possibles símptomes que ens porten a tenir un malestar d’una forma constant i que fem tot el que calgui per no atendre’l.
Ens omplim d’activitats diverses que ens ocupen el temps i fan que no ens haguem de preocupar. Alguns no parem de buscar “solucions”, una darrera l’altre, tècniques, terapeutes, per poder “sortir” d’on estem, però quasi (per no fer un absolutisme) mai, tenim el coratge de mirar dins, i culpem literalment l’altre o l’activitat que hem fet de que no ens en sortim, anem canviant i canviant de forma i lloc, i augmentant la ràbia interna… Altres, estan enganxats a alguna substància addictiva que fa pal·liar l’ansietat interna. De les més acceptades l’alcohol i el tabac, com les pastilles receptades, a les més perseguides les drogues dures, etc. Tot aquest conjunt, en el fons, compleixen la mateixa funció, pal·liar de forma més conscient o no el patiment.
Si tenim la “sort” que aquest sigui prou fort i ens faci caure dins un forat ben fons, és llavors que el nostre orgull i amb l’ego d’acompanyant, s’adonen que no poden fer-hi res més i per uns moments, es queden a un costat. La persona demana ajuda i pot començar un camí vertader de creixement. Com més s’hagi arraconat la veritat en un mateix, com més temps faci que ens anem “protegint” del dolor, més haurem de “caure” per poder reaccionar.
Sabeu perquè? l’ego, s’alimenta principalment de governar la persona i el malestar és la principal font d’alimentació. Va creant coraces exteriors que van aïllant més i més el Ser que Som.
I quan arribem tots davant el terapeuta, anem carregats d’un sac ple de símptomes, dolences físiques i psíquiques que la majoria de cops no tenen res a veure amb la realitat, l’arrel del problema real, el que en una primeria va ocórrer. Els que ens en volem sortir de veritat, un cop ens adonem que allò només és una màscara que amaga alguna cosa més interna, seguim tibant el fil, buscant l’inici de tot. La majoria de vegades tot està en el que ens va tocar viure en els primers estadis de la nostre vida, principalment, els pares o qui ens vagin cuidar en aquells moments.
Defenso el “mirar enrere”, tibar del fil, poder “saber, entendre i acceptar” allò que no varem poder perquè solsament érem esponges i imitadors dels que ens ensenyaven tant bé com sabien. Les arrels estan en aquests inicis i no cal que siguin traumes molt forts perquè ens afectin. Per exemple, podem estar representant tota la nostre vida, sense adonar-nos, al pare o mare que hem tingut, o buscant aquella mare/pare que encara estem “enganxats”.
Tot això ens crea malestar sí, sens dubte, perquè en el fons Som diferents a ells, Som Éssers Únics i irrepetibles, i mai una copia. Tot i no saber-ho, dins nostre hi ha alguna cosa que ens avisa cada cop que estem “actuant” i no Som Autèntics, sense saber perquè. Cal anar retirant una per una les capes de la ceba per arribar al nucli.
Un dels camins per arribar a saber realment Qui Sóc, passa per adonar-se de qui no sóc, de saber el perquè repeteixo una vegada i una altre actituds o comportaments que m’allunyen del benestar.
“Cercant, entenent i sobretot acceptant” allò de que he fugit fins a llavors, podrem Re-trobar-nos altre cop amb Qui Som, que mai ha deixat d’existir, perquè està darrera totes aquestes capes!!
i et miro…
i et miro…
els meus ulls cauen dins teu,
m’endinso en camins sens fi,
cercant el no-res,
vivint l’Ara,
el compartir Qui Som,
sense necessitar-te,
gaudint solsament de Qui Ets,
ànima pura, lliure…
i sóc feliç, sent,
i sóc feliç, fent,
i sent i fent em retrobo a tu,
al mateix caminar,
a un mai acabar,
en un no-espai i un no-temps,
on la creació surt del joc,
el moure conscientment els fils,
dibuixant a l’aire somriures,
imatges etèries que es fan sòlides…
i contemplem extasiats la senzillesa del respirar,
l’amor que brolla dels nostres cors…
i puc dir-te t’estimo, estimant-me primer…
i puc mostrar-me sense por,
regalant-he cada abraçada des de la profunditat de l’ànima…
Data creació: 05/05/2010
“a l’espai de caminar”
Avui pot ser el meu últim dia…i??
En els seus llibres, de recomanada lectura, l’autora, Elisabeth Kübler Ross, ens parla de la mort des d’una perspectiva molt diferent, un cant a l’esperança, a encarar la realitat que se li presentava en el seu treball diari, d’una manera honesta i directa, tal com era.
Especialista en tanatologia, amb vint-i-dos títols d’Honoris Causa, va donar una altre visió d’aquest tema tant tabú i controvertit d’una forma molt més oberta i sense pors. Relata pàgina a pàgina experiències que va viure amb els seus pacients que havien patit alguna parada cardiorespiratòria, o havien estat algun temps en coma, o bé, durant una operació, accident, etc. Parlaven per exemple, davant la mort del cos, en sortien i se situaven fora, també que éssers estimats ja morts anteriorment els anaven a buscar…. Explica exemples que ella mateixa va comprovar, científica que era, que no deixen cap mena de dubte de l’autenticitat d’aquestes manifestacions. Sempre és clar, hi haurà els escèptics que no poden sortir dels seus esquemes mentals anquilosats, però arriba un moment que es fa irrefutable les afirmacions de l’Elisabeth.
Tots els seus llibres i altres que parlen del mateix, han sigut per mi un bàlsam espiritual que m’ha fet treballar i acceptar la meva mort i totes les pors que la rodejaven des d’una forma amorosa i autèntica, sense cavil·lacions.
He pogut estar al costat de malalts terminals una bona temporada i és una de les experiències més boniques que he viscut. La veritat, no ets una mica més lliure fins que no acceptes de debò la pròpia mort i és a partir d’aquí que comences a viure realment.
Estàs preparada/t perquè demà et diguin que et queden tres setmanes de vida??
No deixis per d’aquí a una hora a atendre aquells assumptes que saps que has de resoldre i que portes anys arrossegant. Obre el cor al perdó, a l’amor que ets, deixa a un costat l’orgull que t’encadena i cerca aquell pare o mare, o germà o amic, agafa’l de les mans i mira’l als ulls… aquí els més important, si vols fer les paus amb qui sigui, no esperis que l’altre també les vulgui fer, no som ningú per dir ni esperar res dels altres, cadascú te els seu propi procés, solsament som amos de nosaltres mateixos! Així que, mirant-lo/la als ulls, parla-li des del cor, i sobretot només del propi sentir, reconeixent la nostre responsabilitat. Cadascú en té una, sempre! no t’amaguis en el que ell va fer o no, tu també hi tens alguna cosa a dir. Quan parlem de nosaltres mateixos, l’altre no s’ha de defensar i podrà connectar i expressar-se, si és el seu moment, és clar…
El més important és que en tu, dins teu, ha canviat alguna cosa, has obert el cor, fugint del ressentiment, i encara que no vulgui escoltar-te, tu ja has fet el que senties de fer, has sembrat una bona llavor en l’altre. (aquí no és el moment d’entrar en les responsabilitats dels nostres pares principalment quan érem infants i no podíem decidir per nosaltres mateixos, en parlarem un altre dia).