Avui pot ser el meu últim dia…i??
En els seus llibres, de recomanada lectura, l’autora, Elisabeth Kübler Ross, ens parla de la mort des d’una perspectiva molt diferent, un cant a l’esperança, a encarar la realitat que se li presentava en el seu treball diari, d’una manera honesta i directa, tal com era.
Especialista en tanatologia, amb vint-i-dos títols d’Honoris Causa, va donar una altre visió d’aquest tema tant tabú i controvertit d’una forma molt més oberta i sense pors. Relata pàgina a pàgina experiències que va viure amb els seus pacients que havien patit alguna parada cardiorespiratòria, o havien estat algun temps en coma, o bé, durant una operació, accident, etc. Parlaven per exemple, davant la mort del cos, en sortien i se situaven fora, també que éssers estimats ja morts anteriorment els anaven a buscar…. Explica exemples que ella mateixa va comprovar, científica que era, que no deixen cap mena de dubte de l’autenticitat d’aquestes manifestacions. Sempre és clar, hi haurà els escèptics que no poden sortir dels seus esquemes mentals anquilosats, però arriba un moment que es fa irrefutable les afirmacions de l’Elisabeth.
Tots els seus llibres i altres que parlen del mateix, han sigut per mi un bàlsam espiritual que m’ha fet treballar i acceptar la meva mort i totes les pors que la rodejaven des d’una forma amorosa i autèntica, sense cavil·lacions.
He pogut estar al costat de malalts terminals una bona temporada i és una de les experiències més boniques que he viscut. La veritat, no ets una mica més lliure fins que no acceptes de debò la pròpia mort i és a partir d’aquí que comences a viure realment.
Estàs preparada/t perquè demà et diguin que et queden tres setmanes de vida??
No deixis per d’aquí a una hora a atendre aquells assumptes que saps que has de resoldre i que portes anys arrossegant. Obre el cor al perdó, a l’amor que ets, deixa a un costat l’orgull que t’encadena i cerca aquell pare o mare, o germà o amic, agafa’l de les mans i mira’l als ulls… aquí els més important, si vols fer les paus amb qui sigui, no esperis que l’altre també les vulgui fer, no som ningú per dir ni esperar res dels altres, cadascú te els seu propi procés, solsament som amos de nosaltres mateixos! Així que, mirant-lo/la als ulls, parla-li des del cor, i sobretot només del propi sentir, reconeixent la nostre responsabilitat. Cadascú en té una, sempre! no t’amaguis en el que ell va fer o no, tu també hi tens alguna cosa a dir. Quan parlem de nosaltres mateixos, l’altre no s’ha de defensar i podrà connectar i expressar-se, si és el seu moment, és clar…
El més important és que en tu, dins teu, ha canviat alguna cosa, has obert el cor, fugint del ressentiment, i encara que no vulgui escoltar-te, tu ja has fet el que senties de fer, has sembrat una bona llavor en l’altre. (aquí no és el moment d’entrar en les responsabilitats dels nostres pares principalment quan érem infants i no podíem decidir per nosaltres mateixos, en parlarem un altre dia).