Cada dia el dematí…
Us heu llevat mai dient, sentint, experimentant que sou lliures??
Quants de nosaltres, cada cop que obrim els ulls després d’un son, el primer que ens ve al cap és, –buf, a tornar-hi…-
Gràcies a que m’ho he guanyat a pols, i no per sort, fa temps, molt temps que no em passa, saps com ho he aconseguit? perseguint i traspassant les pors! Són elles, en última instància les que ens amaguen de Ser. I Ser, amb majúscules, vol dir, Viure, vol dir jugar la Vida, descobrir a cada cantonada una sorpresa, com si la memòria no existís i ho veiéssim tot amb la mateixa il·lusió del primer cop. La por és l’emoció que ens amaga tot allò que ens encadena.
Però per arribar-hi ens cal recordar l’infant que encara és dins nostre. On l’hem deixat, on són les seves il·lusions que van quedat escrites en un paper perquè algú va dir-nos que no eren possibles o bé que “havíem” de fer el que ells o altres creien que era el millor que “hauríem” de fer?
No entenc el perquè fer-se gran vol dir abandonar els anhels que surten de dins l’ànima, del vertader sentir, i els substituïm pel cotxe que toca, la casa que toca, la feina que toca, la parella que toca, la família que toca… la reflexió seria, perquè faig tot això? per mi? pels altres?
Naixem desperts i a mesura que anem creixent ens anem adormint, mica en mica… dia a dia… caient sense ni veure-ho dins el somni col·lectiu que estem immersos.
Per sort, ha arribat el “temps del despertar”. El moment on molts grups d’éssers comencen a encendre la seva Llum, l’interruptor més ben dit que fa obrir les persianes que tenia tancades i que surti la llum de dins, no que entri de fora. Però aquest obrir les persianes, fa que també de cop ens adonem de tot allò que portem darrera la motxilla i que arrosseguem de fa anys. I molts, el primer que fem, és un pas enrere, amb por real que allò no ho sabrem gestionar. I el més curiós, no hi ha volta enrere! Un cop has obert persianes, ja no es poden tancar, podrem girar el cap, podrem fer veure que allò no ha passat, però dins nostre hi ha una llavor que sempre més apretarà per créixer, com una veueta petita que ens diu que hem de continuar el que vam veure, hi ha alguna cosa més darrera les persianes…
Podem de cop deixar a un costat tot el que no som i Ser a partir de llavors, però occidentals que som i amb un ego/personatge tant ben construït, se’ns farà una mica difícil. L’altre opció és anar-ho descobrint pas a pas, solsament tenint clar una cosa, l’objectiu! com arribar-hi és el de menys, perquè si no l’oblidem i preservem en ell, la Vida ens anirà posant davant tot allò que necessitem per arribar a descobrir el que sempre ha estat, nosaltres mateixos, l’Ésser, Únic i Igual a Tot i Tots… llavors, cada dia que ens llevem, serà amb un somriure a la cara sabent que tot el que ens espera és un dia de sorpreses agradables i que algunes també ens faran créixer… sense allunyar-nos del infant que en essència Som.
(6) comentaris