Avui en faig 40…
Sabeu? Avui en faig 40.
Sí, i me’ls miro amb el cap ben alt, feliç de tot el camí recorregut, de totes aquelles empremtes que he anat deixant en el camí, algunes encertades, altres poder no tant, però segur d’una cosa, he fet el que he pogut i sabut en cada moment.
Han sigut 40 primaveres que des de la primera, quan encara tenia tota la consciència ben desperta, va anar emmotllant-se i enterbolint-se per arribar un dia, als 21 anys que un gran llibre va tornar a conduir-me a buscar allò que havia oblidat. I sabeu que us dic, més que mai em trobo feliç acceptant-me com sóc amb tot allò que Sóc.
M’he passat quasi vint anys intentat deslliurar-me de clixés que no eren meus i acceptant aquells que no ressonaven amb la meva essència. Dels 21 als 28 van ser una cerca constant d’allò que dins meu cridava molt en el fons i que res semblava respondre. I el dia que vaig trobar-ho va ser el primer dia que vaig començar a mirar cap a dins, a despullar-me davant meu i dels altres, amb humilitat, creient-me que era l’ésser més tarat del món…
Actualment estic immers dins un procés d’assoliment de l’Ésser que Sóc. He baixat a les clavegueres del meu ego, aquells mecanismes propis que em mantenien aferrat als desitjos i necessitats, arribant a copsar sentiments que m’acompanyaven des de la primeria d’aquesta vida i que encara que pugui semblar impossible, de dins la panxa de la mare.
Sabeu celebro aquets 40 anys des de la llibertat de la solitud. Sóc bessó amb un ésser meravellós i clar, ja des de la concepció, he estat acompanyat. Per primer cop a la meva vida puc dir que estic sol i no tinc pànic, després d’haver-ho de viure des de les meves entranyes i acceptar-ho.
Dono gràcies a tots aquests 40 anys per tot el que m’han aportat, pels grans guies que han anat mostrant-me el camí de la Llibertat del Viure, del Gaudir la Vida, amb senzillesa, humilitat, però això si, amb grans dosis d’alegria… quan em paro a pensar, m’adono de l’afortunat que he estat i a vegades, aquells que més m’han fet mal, són qui m’han fet adonar d’aquelles mancances meves i que no eren ells que em feien mal, sinó jo que me’l deixava fer.
Sóc feliç i dono en aquest dia les gràcies a totes les dones que he conegut i compartit un espai. Gràcies a la vostre sensibilitat, la vostre tendresa, a tot el que m’heu ensenyat, a les vostres il·lusions, emocions desenfrenades, éssers hormonals i perfectes que sou, que ens doneu la vida a través del vostre ventre. Vaig estar molt temps fugint de vosaltres i gràcies a vosaltres vaig poder començar a estimar-me.
A través de Qui Sóc que em coompartiré amb la persona que caminarem, no per tenir una argolla d’una vida perfecte, sinó amb un cabàs d’il·lusió de viure plegats el compartir la Vida pel que Som, sense dependències, sols des de la llibertat de Ser, cadascú.
I dono gràcies d’aquests 40 anys a tota la meva família pel seu amor incondicional que m’ha anat acompanyant tot aquest temps, tant quan he hagut de traspassar moments de foscor, com aquells que la fantasia em llançava… gràcies per estar al meu costat i poder acompanyar-me en el meu sender de Vida…
I també a tots els amics i amigues del cor que hem compartit tantes i tantes coses. Aquells que els
nostres camins s’han separat, i aquells que l’alè ens ressona cada dia i formem una família des de la llibertat de Ser, gràcies!
I gràcies Vida, gràcies per ensenyar-me a estimar, començant per mi. Gràcies perquè puc llevar-me i obrir els ulls i veure la sortida del sol, gràcies per cada cop que el meu esperit pot olorar una flor, gràcies pel cant dels ocells que ressonen dins a través de l’oïda, gràcies per poder acariciar l’infant i poder sentir la seva pell a través dels dits, gràcies per cada cop que puc saborejar el menjar i els dolços que m’alegren la vida… .
Però sobretot gràcies per posar-me la llavor de buscar-te, de sentir que tot el que ens rodeja té més sentit que el que em van ensenyar… gràcies per mostrar-me que més enllà del que els ulls veuen, hi ha altres dimensions… gràcies per mostrar-me el camí de la llibertat vertadera, el creixement de Qui Sóc, l’Ésser, únic i a la vegada igual a tots… feliç pel que faig i fent el següent pas darrera el darrer… gràcies!
Camino per paisatges imaginats…
Camino per paisatges imaginats,
m’endinso dins meu,
com el pingüí al mar,
cap el que també és casa…
El so esdevé imatge,
i el fluir del pensament,
esdevé presciència…
Pinto la meva realitat,
amb un estol de colors,
com ocells creuen l’aire,
i tot cobra sentit,
perquè sóc el creador i…
també el destructor…
Sóc qui escull,
lliure,
sense prejudicis,
sense aprenentatges que no són meus,
sent Qui Sóc,
El que Sóc…
Perquè en mi hi ha tota la creació,
en mi tota la destrucció,
i des de l’entremig,
el centre,
camino…
Data creació: 08/10/09
L’Èsser que Som.
Recordes algun dia que estiguessis davant un paisatge, alguna sortida o posta de sol, el somriure
d’algun infant que s’endinsa dins teu, o potser les paraules precises que hagis pogut escoltar alguna vegada que has estat molt ofuscat. Fes memòria, segur que podràs recordar algun d’aquests encontres, molts senzills en la forma, però que et van fer sentir diferent.
Aquests petits espais, quan els experimentem, sentim com si el temps s’atura, la ment deixa de funcionar i tots els nostres sentits prenen consciència del que estan vivint i res més que això. Et ressona?
És com si de cop, tot deixés de prendre sentit, totes les teves preocupacions s’esvaeixen, s’aparten del teu costat i sembla que puguis sentir un “puffffff”, com si obrissis una llauna de pilotes de tennis. Et ressona??
Poder són segons, però, no et sembla que el temps s’ha parat? hi ha un no se què que et deixa bocabadat, s’esdevé una presciència que et fa sentir ple, no necessites res més, Tot És. Dins pots reconèixer una felicitat que se’t fa molt coneguda, segur. Més que ser desbordant, és plana, tranquil·la, reposada, però a la vegada, plena de força, d’amplitud, de coneixement, de saviesa… Et ressona??
Altres vegades, aquests encontres ocorren quan has estat enmig d’un treball terapèutic intens d’autoconeixement, en el
qual has estat buscant els perquès a certs problemes que t’acompanyaven durant cert temps. Si has fet algun treball vivencial, és a dir, has pogut “viure” a través de les emocions i no només a través del cap, el teu procés de desenllaç, arriba un moment que hi ha una explosió dins teu i entens de cop tot allò que t’ha fet estar malament fins aquell moment, la causa, l’arrel que t’hi va portar. Recordes la sensació de plenitud que et queda després i que t’acompanya molts dies? tens la certesa que mai més allò tornarà a tu, ho has integrat i acceptat per sempre, s’ha incorporat al teu Ésser…
Doncs bé, igual et reconeixes en alguns d’aquests exemples com igual en molts d’altres encara que la forma, l’escenari on ocorre, pugui ser diferent, els resultats són semblants. Sents alguna cosa que no es pot explicar, però que pots reconèixer com a molt proper. Vivència d’unes emocions que no aclaparen, sinó que vesteixen, omplen, fan aparèixer un somriure als llavis, fan pensar: -he tronat a casa-…
Saps, així Ets realment, aquestes són les sensacions, la Vivència de l’Ésser que Ets. Quan traspasses la ment inferior, el petit que creus ser, quan has treballat per separar-te dels clixés que t’has cregut, els personatges que t’has creat per intentar ser alguna cosa, les maquinacions inconscients que et fas per que els altres t’acceptin, quan has perseguit aquelles pors que sempre t’han acompanyat. Quan dius prou a tot això i més, succeeix, el teu impuls de cerca que t’avisava que aquell sentir ple de prejudicis i mancances no era la teva vertadera realitat, de cop cobra sentit, t’adones que existeix una Ment Superior, El Gordo que Realment Ets. Des d’aquí, des d’aquest punt del teu Ésser, t’adones que l’altre és igual que tu, un mirall de la teva essència, acceptes que si ell està malament, tot el univers plora, abraces cada element que la Vida t’ofereix davant, Vius el temps com si no existís, la joia de formar part d’una humanitat que lluita en el fons per Reconeixes. Jugues i rius el dia i la nit, poses límits a aquells que s’entesten a creure’s la ment inferior, el petit que són, no per separar-te’n, sinó per respecte, saps que cadascú és responsable del seu caminar diari, però no et canses d’expressar-te Qui Realment Ets.
I la llum que de dins teu És, va mostrant-te el camí. La Vida, va donant-he tot allò que necessites, i no esperes res, perquè ho tens tot!! Deixes d’enfadar-te per les coses quan saps el Sentit que Tot té. Mires amb autèntica Compassió aquella persona que veus ben bé que s’entrebancarà, esperant al seu costat per donar-li la mà quan la vulgui allargar per aixecar-se. Solsament aprenent del roc que l’ha fet caure, podrà esquivar-lo el pròxim cop…
Bé, Qui Ets doncs? potser no t’ho creus, però l’Ésser més meravellós de la terra, i tot allò que t’allunyi de sentir-ho, sigui a través del camí que sigui, de la tècnica que sigui, busca, busca els perquès que té n’aparten. No defalleixis, quedaràs parat de l’aprop que estàs…
Hem vingut a Ser Qui Som, Ésser Iguals i Únics, a expressar la porció de la Vida que cadascú Som!
Una forta abraçada des de Qui Sóc i Qui Ets.
Quin és el propòsit de la vida? més enllà el patiment.
Quin és el propòsit de la Vida?
Des del meu caminar particular, solsament puc afirmar que és ser feliç, fent el que sentis. I no és cap utopia, és real, però no és una alegria desbordant, histèrica, sinó profunda, plena de sentit, tranquil·la. Hem escoltat masses vegades que la felicitat dura ben poc i que la vida principalment és patir, doncs molt bé, qui s’ho vulgui creure, ell mateix, jo no. Jo trio com vull que sigui la meva i me’n responsabilitzo.
Com ja vaig escriure en una altre reflexió, quan has treballat allò més important de la història personal no resolta, anant a l’arrel del problema, acceptant-lo i integrant-lo, mai apareix més patiment, sinó Pau i Alegria, ganes de viure, fer allò que més omple.
Ens passem la vida fugint del que ens fa estar malament, i és ben normal, a ningú ens agrada passar-hi. Però una cosa és voler posar la mà al foc que tinc davant, en tinc l’elecció. L’altre, és tenir el foc dins i cremar-nos sempre. Quan el foc
és dins, des de molt temps, fa que ni en sabem l’origen, hem perdut tot record de quan va començar aquest malestar. Però ho arrosseguem i arrosseguem com qui porta una pedra a la sabata i té mandra de treure-la…
Hem vingut a Re-conèixer l’Ésser meravellós que Som cadascú, allò que ens fa universals, semblants a la Vida mateixa, que no és preocupa per res més que Ser.
I com podríem saber quin és el camí per acostar-nos a Qui realment Som? Quines són les claus que em fan veure si vaig per bon camí o no? Doncs encara que sigui dur acceptar-ho, el patiment. És aquest que ens avisa que hi ha la pedra a dins la sabata, la que ens diu, para, mira i atent el que et fa mal. Solsament és allò que ens incomoda el que ens fa mobilitzar, fa que vulguem esbrinar els perquès de tot plegat.
Si ens fa mal el genoll anem al traumatòleg, perquè ens fa tanta por acceptar que hi ha coses dins l’òrgan que és el cap que també ens fa trontollar i demanar ajuda? Ningú ens ha de dir el que hem de fer i que no, però si que caminar al costat d’algú que ja hagi fet abans el mateix camí, ens serà de molta ajuda. Perquè no hi ha creixement sense un esforç, i els mateixos terapeutes, si no han fet un bon camí en si mateixos, a pocs llocs ens podran acompanyar…
Anem més enllà del patiment, encara que faci molt que sentim el foc dins, sempre hi ha una causa que l’haurà fet encendre. Deixem les pors a un costat i avancem cap a la Vida, agafem el toro per les banyes i caminem cap el millor camí que mai ningú podrà fer, cap a un mateix. La responsabilitat és nostre i només nostre…
Després de la nevada…
Avui me llevat i he pogut veure l’espectacle de la natura davant. Aproximadament 30 cm de neu caiguda. El sol sortia a l’horitzó, enmig del últims núvols que quedaven de la tempesta. Els raigs de llum pentinaven l’orografia del terreny, marcant les formes i donant altre cop el volum que la nit amagava. Tot és blanc, cobert d’una capa que difumina tot el que hi ha sota. Alguna branca caiguda, trencada per no poder aguantar l’accés de pes, però l’arbre imponent, aguanta dret, gràcies a unes arrels i tronc ben definits.
I a sota, estol d’ocells que s’arremolinaven buscant menjar. Tots picotejaven al terra el gra que anava caient d’una menjadora on solsament alguns d’ells aconseguien arribar. I m’ha fet pensar…
Pensar en les vegades que hem anat cercant l’aliment en l’altre, omplir-nos el buit que de dins brama de gana. Seguim l’estol del nostre voltant, inconscients que hi ha alguna cosa més a fer, sempre en falta. Igual que els ocells, passem la majoria del dia treballant per aconseguir uns papers de colors que ens faran poder obtenir un menjar. La majoria pensant com poder millorar i guanyar més diners per poder adquirir més coses. I quan les aconseguim altre cop, tornem-hi, ens posem un altre objectiu enfront. I els dies van passant.
Creiem que el “tenir” és el que ens fa feliços, però solsament és un miratge, una manipulació creada per ser titelles d’un sistema que ens manté adormits.
Potser aniria bé poder-nos parar i adonar-nos d’aquesta il·lusió que ens té presos a tots plegats, hem de començar a obrir la llum que tots portem a dins. Començar a desfer aquesta neu que ho tapa tot, adonar-nos de la força que individualment som i compartir-la. Si miréssim una mica més amunt, ens adonaríem que la menjadora és damunt els nostres caps i que tot l’aliment necessari és a l’abast per a tothom.
Hem vingut a ser feliços a Viure la Vida, fer allò que més ens agrada sent lliures. Sent Qui Som, sense necessitat de noms ni títols, iguals, humans.
Allò més destructiu i creador en mi
Sóc allò més destructiu,
sóc l’assassí, el violador, l’abusador,
el que enganya, el que persegueix,… el que pica,
el que crida, menysprea, humilia,
sóc tot això i més…
Sóc tot allò més creador,
sóc l’amant, el que estima, el que perdona,
el que acarona,
el que cuida, el que serveix,
la humilitat, l’alegria, la tendresa, la senzillesa,
sóc tot això i més…
Sols Sóc Realment, quan puc veure,
i acceptar les dues dimensions en mi,
quan no fujo de les pors,
quan reconec en mi la dimensió més elevada…
Dues cares de la mateixa moneda,
esdevenen el meu món,
la meva realitat, allò més palpable,
i d’aquí, des d’aquest punt de consciència,
de les dues dimensions que hi ha en mi,
la màgia cobra sentit,
el que sembla impossible es realitza,
l’infant comença a córrer pels prats de la llibertat,
triant en cada moment des de la seva essència,
fent evident l’art d’escoltar,
extreure de dins,
allò que les paraules no poden abastar…
Data creació: 08/10/2009
Miro al meu voltant
Miro al meu voltant,
tot sembla i res no sembla,
vides que potser no han sigut,
històries perdudes dins un mar d’incomprensió…
i ja no les puc abastar,
sols fugir o acceptar…
Davant meu, on l’Ara encara no és,
fantasia desbordant,
crea sens fi la imatge del davant,
il·lusions no recompensades,
que criden i demanen el seu lloc…
Camino mirant al meu voltant…
quan tot sembla i no sembla…
quan l’Ara és fa present,
un segon que no té aturada,
un mar infinit de l’Etern Moment,
segueixen interminable el meu respirar,
d’una realitat tocable…
Qui Sóc? repeteix la Veu que de dins crida,
lliure de tot allò que no té aturada,
lliure del desig de ser qualsevol cosa,
lliure de qualsevol personatge que vol imposar-se,
sense por de mirar el passat,
sense fugir a la fantasia,
sols caminar,
mirant al meu voltant,
mirant tot allò que sembla i res no sembla…
Data creació: 07/10/09
Després de meditació cova St. Ignasi.
…impassibles caminaven sense rumb…
…impassibles caminaven sense rumb…
el camí del seu davant es perdia a la llunyania,
i al voltant, no hi havia res més…
ells i el camí sens fi…
i caminaven solsament per caminar,
amb l’únic rumb que el camí els portava…
es feia feixuc,
les cames endurides pel llarg viatge,
el cor bategant la sang a tot el cos,
incessant, sense descans,
i el sol queia damunt d’ells…
cremava la pell i ressecava els llavis…
portaven molt temps amb el pas ferm,
sense abandonar pensar en l’objectiu final…
però algun cop semblava que perdien l’esperança….
i arribà el moment que s’entregaren,
a la sorra calenta que trepitjaven…
van caure exhausts,
amb les forces exhaurides,
ho havien intentat i…
plorant, havien arribat al seu límit…
i llavors, succeí…
…
s’obrí un espai davant seu,
el que semblava buit era ara ple,
el que era lluny ara enfront,
al costat, la vegetació es transformava,
en natura esplèndida,
la font d’aigua brollava de la roca,
la sorra era herba,
refrescant els seus cossos…
els empenyia a aixecar-se…
havien arribat,
havien fet un pas més enllà del seu límit,
podien tocar i saborejar allò que anhelaven,
era davant seu,
el camí s’havia transformat en l’objectiu,
estaven on mai havien marxat,
s’havien retrobat en el punt inicial,
a l’altre cara de la moneda,
el Qui eren,
el Qui representaven,
a la Vida…
Data creació: 17/02/10
Escoltant “Cantus insolitus” i segona part, “In caelum fero” de Carl Jenkins
Alegria: l’essència de cadascú, bons per naturalesa
En tots aquests anys que he anat fent diferents cursos de creixement personal, molts eren fets en grups, i això feia que amb algunes persones hàgim anat fent el camí plegats, cadascú, és clar, amb la seva pròpia història.
Cada cop que arribava per a fer algun curs vivencial intens, amb diferents tècniques d’intervenció potents, observava les diferents expressions dels participants, suposo perquè jo no podia mirar-me la meva!
He pogut veure persones amb l’expressió de tensió a la seva cara. Altres amb rigideses musculars que feia que tot el seu cos estés com encarcara’t…. Jo mateix recordo varis dolors, sobretot a l’esquena que m’acompanyaven des de molts anys.
Fins i tot, algun cop havíem fet fotos de la cara tot just arribar a un curs que durava sis dies, i quan al final en marxàvem, en feien una altre. Quan les comparaves, quedaves ben sorprès, podies constatar fàcilment un canvi, les faccions es mostraven molt més relaxades, fent canviar tota l’expressió.
Igualment, el que experimentava també un gran canvi, era el caràcter. Les timideses inicials, encara que coneguessis les persones hi eren ben presents, el nerviosisme, es podien copsar cada cop que feies una abraçada amb algú. Quina variació tant important! la primera vegada que feies una abraçada ho feies amagant el cul cap enrere i quan acabaves, abraçaves amb tot el cos, des de les espatlles fins als peus, plenament amb contacte. És tot un aprenentatge això d’abraçar…
I saps? tot plegat eren solsament estadis entremitjos que anaven acostant a la gran transformació de la persona, el retrobar-se després de molts anys de cerca cap a fora, descobrir altre cop allò que s’havia oblidat, l’Ésser que s’És.
Del nerviosisme i rigideses inicials, anava aflorant no solsament a mi, sinó als altres, una tranquil·litat i una pau interior que és fonia per tot el cos i l’esperit. I el més curiós, quasi sempre hi ha una emoció que acompanya a aquesta transformació profunda de l’Ésser, l’ALEGRIA! sí, forma part intrínseca de la persona. Comences a veure la Vida com un joc que s’ha de gaudir, els problemes com aprenentatges i els entrebancs com desafiaments… però sobretot, treus importància de les coses, aprens a que res és tant important que un mateix i la felicitat que brolla incansablement de dins. I això no és egocentrisme, és estimar-se!
I altre cop, arribem al mateix lloc. A qui comencem a assemblar-nos?? qui està normalment jugant i rient la Vida? no cal respondre, oi? els infants, tornant-nos…
Sí, per mi, els humans per naturalesa som bons i portem l’alegria a la butxaca, una altre cosa és el que s’hagi de viure i que confortarà la nostre personalitat, però en essència…
Bé doncs, que estàs esperant, el món necessita la teva part de la Totalitat de l’Alegria que també Ets!! t’ho ben asseguro, canviant cadascú, canviarà el món…
Despertar, fer el “clic”.
Empresari d’ èxit, va passar de ser un simple autònom a liderar una empresa de més de dos cents treballadors. És passava el dia a la feina, arribava el primer i marxava l’últim.
Havia nascut dins una família humil d’un poble no massa gran de l’extraradi de Barcelona. Va treure’s la carrera d’econòmiques mentrestant treballava fins tard a la nit per poder-se pagar els estudis. Es va casar feliçment i va tenir tres fills. Per ell, això encara significava haver de treballar més intensament per poder donar a la seva família tot allò que ell no va tenir. Pagava als fills tota mena d’activitats, quan va tocar la bicicleta, la millor, el temps de tenir moto (qui ho ha dit?), la més actual… Se sentia trist a vegades perquè s’adonava que només podia veure’ls al cap de setmana, els altres dies, es llevava de matinada i tornava que quasi ja eren a dormir. Per ell primer era poder treballar i fer diners, per poder donar tot allò que necessitava la família, n’estava orgullós i no entenia els continus precs de la seva esposa dient-li que mai era a casa, això el feia posar de mal humor… Arriba als 55 anys, ja consolidat, podia mirar enrere amb alegria.
Un dia tornant amb cotxe de la feina després d’una reunió molt tensa perquè els seus directius no posaven el mateix entusiasme i dedicació que ell, mentrestant donava i donava voltes a l’assumpte, va començar a tenir un dolor molt fort al pit, els braços se li van començar a entumir i just parar el cotxe, espantat, va perdre el coneixement amb la certesa que es moria. En un segon va veure passar la seva vida davant, i l’últim pensament va ser, -què he fet!!-.
Va poder recuperar-se de l’angina de pit, i el més curiós, degut a aquest episodi, va canviar tots els seus hàbits de vida i de cop l’empresa va quedar relegada en un segon lloc, prioritzant la família i a totes aquelles coses senzilles que fins llavors no s’havia adonat o no hi donava importància…
Tot i ser una història fictícia, quantes vegades les hem sentit? En aquest cas, ha sigut una angina de pit, en altres és una mort d’un ésser molt estimat, en altres un accident… de cop la Vida ens posa contra les cordes, ens fa “despertar”, com si ens cridés amb veu forta, -què et passa!-.
Fem cas omís a tot allò que inevitablement haurà de succeir. Anem vivint cada dia arrossegats pel que “s’ha de fer”, ens costa fer aturades per adonar-nos que hi ha dins nostre. La gran majoria, només som capaços de reaccionar quant algun succés és tant important que no ens en podem escapar i llavors hem d’atendre a tot allò que hem anat deixant oblidat pel camí, darrera la motxilla, aquelles coses que encara no entenem ni acceptem del nostre passat.
Necessitem fer el “Clic”, despertar d’aquest llarg somni, i posar Consciència a allò que fugim, abraçar a aquelles persones que encara no hem perdonat, ser lliures d’aquells condicionaments que ens han modelat. Atendre a cada instant, allò que es dona en aquest precís punt.
Prendre consciència del que passaria si de cop perdéssim tot allò que atresorem, recuperar el valor de les coses senzilles, recordar quan érem infants, on la qualitat passa a davant de la quantitat i els regals. Ens cal l’escalf de qui estimem sense que sigui una necessitat, solsament per l’alegria de compartir.