Després de la nevada…
Avui me llevat i he pogut veure l’espectacle de la natura davant. Aproximadament 30 cm de neu caiguda. El sol sortia a l’horitzó, enmig del últims núvols que quedaven de la tempesta. Els raigs de llum pentinaven l’orografia del terreny, marcant les formes i donant altre cop el volum que la nit amagava. Tot és blanc, cobert d’una capa que difumina tot el que hi ha sota. Alguna branca caiguda, trencada per no poder aguantar l’accés de pes, però l’arbre imponent, aguanta dret, gràcies a unes arrels i tronc ben definits.
I a sota, estol d’ocells que s’arremolinaven buscant menjar. Tots picotejaven al terra el gra que anava caient d’una menjadora on solsament alguns d’ells aconseguien arribar. I m’ha fet pensar…
Pensar en les vegades que hem anat cercant l’aliment en l’altre, omplir-nos el buit que de dins brama de gana. Seguim l’estol del nostre voltant, inconscients que hi ha alguna cosa més a fer, sempre en falta. Igual que els ocells, passem la majoria del dia treballant per aconseguir uns papers de colors que ens faran poder obtenir un menjar. La majoria pensant com poder millorar i guanyar més diners per poder adquirir més coses. I quan les aconseguim altre cop, tornem-hi, ens posem un altre objectiu enfront. I els dies van passant.
Creiem que el “tenir” és el que ens fa feliços, però solsament és un miratge, una manipulació creada per ser titelles d’un sistema que ens manté adormits.
Potser aniria bé poder-nos parar i adonar-nos d’aquesta il·lusió que ens té presos a tots plegats, hem de començar a obrir la llum que tots portem a dins. Començar a desfer aquesta neu que ho tapa tot, adonar-nos de la força que individualment som i compartir-la. Si miréssim una mica més amunt, ens adonaríem que la menjadora és damunt els nostres caps i que tot l’aliment necessari és a l’abast per a tothom.
Hem vingut a ser feliços a Viure la Vida, fer allò que més ens agrada sent lliures. Sent Qui Som, sense necessitat de noms ni títols, iguals, humans.