Ho tens tot!
Estructures anquilosades,
rodes que no paren de girar,
vivències repetitives que venen i van,
pors maquillades per diferents decorats…
immòbil davant la boira,
immòbil front el pensament que et fa perdre…
aturats en un instant que es fa etern,
la desesperació d’un -i si?-
perpetua l’espera…
.
El silenci segueix la quietud,
explora universos insondables que caben en un sol alè,
quan de dins neix la calma d’un retornar a l’essència que som,
un sentir-se a casa,
sense desig de caminar enlloc,
sentint dins, il·luminant fora,
tot allò que la llavor espera,
el moment d’obrir i fer créixer l’arbre que cadascú és,
ocupant el lloc que li toca,
en aquest trencaclosques de la Vida,
en el puzle de l’alegria…
.
Retornes allà on sempre has estat,
espai etern d’un descansar després de la millor caminada,
esperant el no retorn a allò que Ets,
il·lusions fantasioses que ja no t’omplen la ment,
allunyen per sempre més la pastanaga del davant,
et condueixen a la teva albada,
el ressorgir de l’au Fènix,
damunt les brases de la teva mort,
del personatge i l’ego que has estat,
allò que t’allunyava de la teva densitat…
.
Des de d’alt la muntanya mires el trajecte deixat,
suant de valent,
retornant la respiració de tant forta escalada,
et sents lliure davant el que t’envolta,
llibertat desmesurada que no pertany a ningú i és amb tots,
sabent de la teva arribada,
la Vida canta,
melodies que tenen sentit,
a aquells que tenen l’oïda despert…
T’asseus i de dins el sol comença a brillar,
et fons en el silenci,
no necessites res més, ni ningú,
solsament estar, Ser,
ho tens tot…
Una nova Categoria, EINES PER TU, DESCOBREIX-TE: 1er capítol “DESPERTAR”
Comença una nova secció, EINES PER TU. “Descobreix-te!!”
Tots, independentment del que haguem viscut i/o patit, tenim unes estructures en comú. És a dir, és igual quina obra de teatre estem representant, en definitiva és una obra de teatre i cadascú està fent el paper que li toca amb diferents actors. Hem d’anar més enllà de l’obra i el que hi està succeint. Els patrons i com els hem adquirit, són els mateixos. Com els vestim, de quins colors i matisos, com la forma i la intensitat de viure’ls, dependrà de cadascú…
El que pretenc amb aquesta nova secció és anar-te donant pistes i eines perquè puguis anar percebent quina obra de teatre estàs representant. Desidentificar-te d’ella i adonar-te en definitiva que solsament és una obra de teatre. Tu ets molt més que el paper que et creies com a real. No necessites representar cap personatge per Ser, feliç i lliure.
Hi haurà sovint un tros de rondalla fent d’exemple i després, aniré donant diferents eines perquè puguis anar treballant tu mateix/a veient-hi reflexat.
Capítol 1er “El Despertar”
En Pepito va llevar-se sobresaltat, havia tingut un somni que l’havia trasbalsat. Es veia com estava vivint, però ho estava fent d’una manera que no recorda haver-la viscut mai. Potser algun record de quan era petit.
Podia repassar-ho sentint una sensació d’alegria molt tranquil·la que sortia des de dins. No en sabia la causa, venia
de ben fons. Tot i saber que no era cap emoció coneguda, sinó com una sensació molt agradable que l’acompanyava. Es veia fent totes les rutines diàries d’una forma molt i molt fàcil, content de la feina que feia anys que realitzava. Treballava sentint que allò que feia també tenia un sentit, que no necessitava res més que això, ni comparar-se amb ningú.
Es veia posant la mà als seus subordinats de forma amistosa i rient junts. També veia com posava límits a un d’ells, però ho feia des de la calma, sense ressentiment ni emocions per al mig, senzillament dient allò que calia. L’altre ho rebia sense haver de defensar-se, sabia que el que li deia el seu cap, era encertat i just.
En Pepito, també va veure’s que tot i gaudint moltíssim treballant, arribat l’hora de plegar, senzillament va deixar allò que l’endemà podia acabar. Content se’n va anar a casa amb la dona i els tres fills. Va veure’s arribant i abraçant aquella parella que feia més de vint anys que compartien un camí comú. Va poder veure conversant amb ella de coses que no compartien el mateix criteri però que arribaven a un acord comú, senzillament parlant-n’he. Cadascú respectava i acceptava el parer de l’altre, des de la comprensió i l’estimació.
També va jugar i rebolcar-se per terra amb els fills, jugant, fent el pallasso…
I el que el va sorprendre encara més, veure’s parlant amb el seu pare i mare d’una manera que mai havia parlat. Semblaven amics, i això que ja en tenia més de cinquanta.
En Pepito no se’n sabia pas avenir. Sentia dins seu aquella sensació tant fabulosa. Semblava que no hi cabia en el seu cos… tot i que quan va sentir de cop els crits dels seus fills i veure l’hora que era, va sentir altre cop aquella sensació que feia tant temps que sentia i que havia sigut normal fins el dia d’avui… Un nus a l’estómac va reaparèixer i una sensació de neguit, angoixa, va retornar de sotragada… havia sigut realment un somni…
Aquell dia en Pepito, no va parar de rumiar i intentar altre cop fer present aquella sensació que havia sentit… no podia fer res més… no podent seguir amb la seva feina, va dir a la secretaria que se n’anava a fer unes gestions a fora i va marxar a caminar…
Passejava pensatiu, veient tot allò que havia somiat com una cosa molt real. No havia tingut mai una sensació com aquella, mai! I absort com caminava, de cop va trobar-se davant d’una gran llibreria mirant l’aparador. No veia res, perquè estava pensant tota l’estona, però de cop, una frase del títol d’un llibre, va cridar-li l’atenció, “Descobreix-te!!”
Va entrar com d’esma a comprar-lo. Assentat a un banc d’un parc, amb un sol que escalfava, va obrir el llibre per la primera pàgina i va llegir:
-“QUI ETS ??”-
Reflexió…
En Pepito, aquell mati havia despertat, res del que havia viscut fins llavors, tornaria a ser igual. Va ser tant la batzegada que li havia produït aquest somni que de cop va començar a plantejar-se moltes coses.
Ell havia sigut a través d’un somni, altre gent desperta després de trobar-se davant la seva pròpia mort, a través d’un accident, o un malaltia prou important. Altres, és a través de passar molts anys “malvivint”, depressius, patint maltractes, o que l’empresa se’ls hi enfonsi, o que se li mori un familiar que estimava molt… o molt corrent, els fills es fan grans i es troben amb la parella i tot allò que han construït davant, sols, amb els mateixos maldecaps que van deixar quan van néixer els fills. És igual, hi ha tantes maneres com persones.
D’això se’n diu despertar. Sigui de quina manera sigui, ja res torna a ser igual. Comences a buscar sentit a allò que se t’ha produït dins. El que fins llavors t’havia omplert i havies fet de manera inconscient, ja no et serveix.
Alguns entren en un espiral quasi destructor, veient que no saben ni tenen quasi forces ni ganes, davant els símptomes que els hi produeix adonar-se d’això. Angoixa, pena, ràbia, algunes de les emocions que fan que la persona en contres d’esbrinar la causa d’aquests, senzillament se’n va al metge perquè li tregui ràpid aquest patiment. I tornen a cas amb una capsa d’ansiolítics i potser també antidepressius amb aquella rialla falsa, d’una cos 
sense ànima. Ha caigut a la “trampa”… lligats i dependents…
Per sort, molts altres, traspassen els símptomes i comencen a preguntar-se el perquè d’allò que els està succeint…
S’ha donat en tu? un consell, no ho amaguis, per alguna cosa t’ha passat o t’està passant. Molt sovint són vells fantasmes que de cop tornen al dia a dia. Successos dolorosos que et pensaves que s’havien oblidat. Tot, tot el que vivim i hem viscut és pel nostre aprenentatge, té un sentit encara que no ho puguem veure, ens acostarà a trobar-nos a nosaltres mateixos, a Qui Som en realitat. Sigues valent/a i agafa el toro per les banyes, és hora que cerquis d’una vegada per totes la teva felicitat. És més a prop del que et penses creu-me. Potser se’t fa un muntanya molt alta, demana ajuda, no tinguis por, no ho has de passar sol/a, hi ha persones al teu voltant que t’ajudaran i/o poden acompanyar-te.
Despertar, no és perquè si… és el pas més important, des d’aquí pots començar a triar, amb consciència. T’adones potser per primer cop, de l’obra de teatre que estàs vivint, però encara ni saps que en realitat estàs fent un paper ni que pots anar més enllà de l’obra i del paper. Fins a llavors, havia sigut inconscient, repetició de vells patrons adquirits i acceptats com a propis…
Complementació recíproca, transformant la fantasia
(Us penjo un escrit fet a finals d’any i que havia quedat arxivat. El sentir canvia cada dia, però no massa des d’aquell…Estic preparant una sèrie de textos per començar a posar en pràctica tot el que he anat escrivint, i que pugueu tenir algunes eines per anar treballant tot el que aquí al blog va apareixent. Abraçada)
Què és l’amor? i quan em refereixo a l’amor, és concretament el que compartim amb la parella que tenim al costat, i pot extrapolar-se és clar, a la resta de vida.
Jo mateix amb 26 anys vaig passar per la vicaria, com tots els cànons socials requerien i jo comprava. Estava ben enamorat i semblava que la vida em regalava per ben parit que era, una felicitat que sempre havia somiat. Que maco va ser despertar d’aquest llarg somni. Vaig haver de desprogramar el principal circuit imprès del meu inconscient, la part que no podem controlar. Treballant amb una psicòloga, vaig començar a “tibar fils” de tota la meva personalitat. A cada lloc que tenia un dubte, por o bloqueig, l’exprimia sense contemplacions fins que en trobava l’entrellat, el comprenia. He necessitat entendre l’origen de les coses, l’arrel. Pensava que era necessari per poder transformar el viscut. Avui, també se que no cal arribar a totes les arrels, solsament les més importants.
He anat vivint el que la Vida m’ha anat portant davant, tant bé com he sabut en cada moment. Buscant un sentir intern que fins fa ben poc, era ben omplert de fantasia. Projeccions de ves a saber quina programació interna, és igual. He tingut la sort que he conegut a moltes persones i sobretot, en el que fa referència a l’amor, a moltes dones. Elles m’han ensenyat a descobrir en mi aquestes qualitats que també els homes portem dins, la sensibilitat, la tendresa, el saber cuidar…
Degut a tot allò que havia d’aprendre i m’omplia el cap de fum, he anat buscant la “princesa” dels contes de fades molt sovint. Confonia cada cop la persona que realment tenia davant, amb la projecció que li feia de la meva història, les meves necessitats. Quantes decepcions, només faltaria! i quanta sort trobar dones sabies que “oloressin” aquest sentir intern meu. M’acompanyaven amb tot l’amor que sabien a caminar encara més endavant… Aquest ha sigut una de les dues “pedres” més importants que he carregat molts anys a la meva motxilla.
El que sento avui, on vull arribar amb la persona que vulgui compartir el camí de Vida, és a través d’una “complementació recíproca”. És a dir, cadascú, és tot allò que És en realitat. Ambdós han fet el propi descobriment de la seva vertadera identitat, identificada en l’Ésser pròpi que guia.
No hi ha necessitat d’omplir cap buit. És un compartir un mateix objectiu de Vida, un horitzó on s’hi camina paral·lelament.
Ara recordo quan em vaig separar, un bon guia, em va explicar aquesta vella metàfora: “la parella és com una via de tren, cadascú n’és un rail, la relació i la Vida n’és el tren que hi transita”, si una de les dues vies no segueix de costat cap a la mateixa destinació…
L’altre complementa amb tot allò que És, amb l’autentícitat que representa. Havent fet aquest treball intern que l’hagi ajudat sobretot a veure i
traspassar tot allò que no és. Aprendre a identificar aquells condicionaments familiars, socials i culturals que l’hagin estructurat, i poder triar amb quins d’ells, sent fidel al seu propi sentir, des de la llibertat, vol seguir funcionant.
Com diu Tolle en el “Poder de l’Ara”, no és pas necessari que cadascú estigui en un mateix moment de Vida, de camí, un pot ser l’acompanyant silenciós de l’altre, recolzant-lo/la.
Els tres ingredients més importants per mi: atracció física, sentir l’altre com un amic que li pots comentar tot, i un objectiu de Vida comú.
Atracció física, sinó seria només un amic/ga, oi? despertar la sexualitat… Amic, hi ha d’haver, transparència, autenticitat, honestedat. Allò que no podem comentar a l’altre perquè serà? Objectiu comú, cadascú a de ser fidel al que sent que espera de la Vida.
Abans però de tot això, cal sentir-se complert amb un mateix, o com a mínim saber on es vol arribar.
Estimar sense condicions, gran aprenentatge.
Escolta el silenci
Camino descalç de qualsevol vestit d’idees..
deixo enrere el passat,
no em fixo el que em portarà el futur…
Caminant sóc mirall de la mirada de l’altre,
pantalla en blanc del que projecte…
Veig en tu aquell que sóc,
ho visc des de la tranquil·litat.
Veig en tu allò que no vull ser,
ho visc des de la por, l’angoixa.
Sóc tu, en tu, darrera qualsevol mirall.
No hi ha reflex que em faci moure les emocions,
ni l’alegria…
Sóc lliure veient-he,
sóc tu quan t’accepto,
sóc jo en tu quan la distància és el silenci…
En tu, puc veure a través dels teus ulls,
quan he caminat amb les teves sabates,
quan ja no queda sola…
Només a través de caminar despullat puc caminar lliure…
Amor de reconèixem amb tu quan plores,
amor de viure’t quan rius,
amor quan puc viure la Presència i veure-ho més lluny de mi…
I l’aire m’acaricia la cara,
la llum de sol m’escalfa,
assegut mirant, amb silenci…
I t’estimo,
veient-he, peça única i irrepetible,
obra d’art…
Tenim la Vida dins i la millor de les emocions,
la pau,
tant extensa com la mirada d’un nadó…
Camino acariciant les espigues de blat,
fanals apagats que s’encenen al passar,
onades al vent…
la llum, dins, il·luminant…
S’obre pas entremig, confiant, sabent…
No hi ha volta enrere,
no podem estar més sords,
allunyats de mirar endins,
les televisions apagades,
obrim les portes!
Renovem l’aire, respirem profund el nou alè!
Agafa’m la mà, som iguals,
no ens separa res més que l’ignorància…
Escolta el silenci, la ment para, la Vida crida…
23/01/2011
Un any del blog…
Ara fa un any que vaig començar aquest blog. Un any amb moltes coses per dir, molta buidada de dins el meu cap. Històries que no paraven de donar voltes i que necessitaven ser expressades. Quan escric, sempre es des de la “necessitat”, entesa com un crida que fa que hagi de treure de dins meu allò que empeny per sortir.
Veig imatges que després hi poso paraules. És la meva manera de poder compartir amb tots vosaltres allò que visc. Una visió més, igual que qualsevol altre. Part del meu camí de cercar, espais on vaig haver de transitar per poder traspassar els murs de la meva ignorància.
He estat moltes vegades pres d’una por que podria semblar exagerada, davant de qualsevol fet que hagués d’afrontar. He tingut moltes angoixes durant molts anys que em feia estar pendent de tot el que deia per ser acceptat per l’altre. Després em sentia malament per el que feia sense poder-hi fer res més que repetir-ho. Altres vegades, enganxat a relacions que no m’aportaven res més que entendre que aquell no era el camí. Vaig haver de passar-hi per poder discernir que allò no era el que buscava.
No hi ha res que m’aparti de ser com tu.
Puc parlar del que vas llegint gràcies a l’empenta a seguir endavant, a no conformar-me amb allò que no em feia feliç, a cercar a llocs que un cop experimentats eren més densos que la negre nit…
Moltes vegades quan parlo de l’Ésser, de la Presència, del Tot, de la Vida no és res més que l’efecte de la causa. Tot el que he anat fent m’ha fet arribar a aquest punt.
Fa vint anys que vaig començar a buscar, a fora primer i a dins després. Tot aquest llarg recorregut m’ha portat on sóc ara, aquí, vivint el que visc i et puc compartir. Moltes vegades el únic que m’ajudava per discernir si el que estava fent m’equilibrava o no, era senzillament si em trobava millor després de fer-ho. Moltes vegades era enmig de la foscor més gran amb unes ganes immenses de fotre el camp, de llençar-ho tot per la finestra. Però sempre, sempre, hi havia una veueta imperceptible que m’anava guiant, –Segueix, segueix, vas bé-. Em feia que agafés forces del no res i em tirés al precipici, que era com ho veia.
I tots, tots, sentim aquesta veu si la volem escoltar.
Perquè et dic tot això? perquè a vegades quan llegeixo el que he “vomitat”, sense ni ser conscient del que escrit, ni jo com a persona podria repetir-ho.
Encara no puc viure tot el dia des de la Presència. Encara molts moments estic més pensant que vivint en l’Ara. Encara a vegades hi ha algun brot de ràbia en mi davant segons quins fets. I saps? n’estic ben orgullós, m’ensenyen des de l’humilitat, a abaixar el cap i seguir treballant per ser i estar cada cop més conscient cada dia.
Quan he escrit sobre l’Ésser, és després d’haver-lo experimentat en mi, viure’l i adonar-me que això és el que sempre havia estat buscant, la “veu” que em parlava a cau d’orella. Viure tot el coneixement des del silenci. El res dins el tot, el tot dins el res. Paraules que poden semblar sense sentit fins que no ho vius. I saps? després de viure-ho i integrar-ho, han aparegut els llibres d’altres persones que han experimentat el mateix, com molts savis des de fa segles…
No m’aparta en res a qualsevol d’ells, som un raig de la mateixa llum, com tu.
Com m’agradaria que el que escric intentant que et comparteixis, t’arribés on hagi d’arribar… Som iguals en essència. Som lliures de la ment si volem. Hi ha el silenci enmig de cada paraula, la veritat que tothom pot entendre, sense idiomes ni llenguatges.
No saps pas el feliç que em fa quan ve algú somrient després d’afrontar qualsevol por que l’ha bloquejat…
Va som-hi aTot allò que Ets, és únic, no hi ha ningú més com tu, pedra preciosa, peça imprescindible d’un gran trencaclosques… Traspassa les pors que té n’aparten!
Feliç sóc de totes les vegades que t’has acostat per aquest lloc, amb silenci o expressant-te, alguna campaneta t’ha ressonat… Una bona abraçada!!
La nit fosca de l’anima…
Carícies mentals,
emocions reprimides guardades en el calaix de l’oblit,
pensaments desbordants d’una maquina que no para,
alegries adormides en paratges imaginats…
discurs sens fi d’una ment embogida,
personatges neuròtics d’una obra que no trepitges…
.
Confusió, diàlegs que són fum,
discursos teòrics que s’afanyen a convèncer,
parlar per parlar, discutir per discutir…
critiques que sorgeixen de la por,
por, sorgida del no comprendre,
no comprendre per falta d’informació,
falta d’informació per cercar en llocs equivocats,
llocs equivocats fora d’un mateix…
.
Imatges mentals,
imatges que no porten a cap més lloc que a la neurosis…
Nivells de consciència,
estrats de diferents formes de viure-la…
denses i etèriques,
greus i aguts,
negres i blancs,
connotacions i etiquetes per l’ego,
per donar nom a una visió per poder-s’ho creure
projeccions de creences que formen el decorat,
esclaus de la foscor,
esclaus de la llum,
quan no veiem més enllà que això…
.
I el fum se’n va,
la boira es dissipa,
la nit fosc de l’ànima pren sentit,
l’arquetip de l’angoixa i la por lluiten per subsistir,
guerra interna de pensaments que surten a la superfície,
ego que té por de morir davant el precipici del no-res…
.
…i caus…
t’abandones…
et deixes anar…
flueixes…
.
Mors,
mors a tot allò que t’has pensat ser,
traspasses el mirall on t’hi projectaves,
et trobes en el no espai, no temps,
en la Presència Eterna, en l’Ésser que Som,
en el silenci perpetu,
en la Vida, en el Tot i el Res…
En el jo, en el tu, en el nosaltres units i fusionats en l’U.
.
Quant traspassem allò que ens hem cregut com a real. Des de que tenim us de raó hi hem estat acompanyats. La ment, tant present que ens hi hem identificat… junt amb l’ego i tots els seus personatges. S’alimenta de tots aquells pensaments més destructius, anul·ladors…
Escrit nascut d’una imatge recordant un treball de consciència en que hi va haver aquesta lluita arquetípica de l’ego per no perdre el control que fins llavors havia tingut. Com també imatge del caos mental en que estem immersos…
Dia de Reis, dins Matrix.
Dia de Reis. L’últim àpat d’aquest període. Els infants s’han llevat la majoria nerviosos esperant els grans regals. Per sort per ells, no van a escola fins dilluns i podran gaudir-los més dies abans la monotonia torni.
Avui el darrer àpat acompanyat normalment per les mateixes persones, família o no, any rere any van formant part d’aquesta taula.
Ahir per molts, a la nit de Reis també hi havia una bona menjada, el del dia 1, el de la nit de cap d’any, el de Sant Esteve, el de Nadal, la nit de Nadal… alguns per falta de temps i espai, també celebren el pre-Nadal… i els sopars d’empresa, amics… ostres, se m’ha inflat la panxa només escriure-ho.
Aquest any m’he entristit. Estimo aquests dies, des del punt que vaig escriure la darrera reflexió. Ho visc amb gratitud de poder estar amb aquells qui estimo i celebrant que encara puc gaudir d’uns i altres. Però tot hi aquest sentiment, hi havia una emoció que ho enterbolia, tristesa.
Són dies que fan de mirall a tot un any. La monotonia és la font de l’adormiment col·lectiu, i aquest període un exemple més. Fins hi tot un sopar d’amics que sempre ha sigut un deixar-se anar, acompanyat això si per un bon vi o cava, aquest any semblava que estàvem com avorrits.
Més que mai me adonat veure la poca “Consciència” que hi ha fent les coses. Estem dins un cercle que és va repetint i repetint i no ens adonem que a cada moment estem fent el mateix, canviant una mica el decorat, això si. Un canvi d’ACTITUD, una manera de fer les coses de forma diferent.
Se m’acut un paral·lelisme. Hi ha una manera de poder “despertar” conscientment dins un somni, s’anomena “somni lúcid” “El sueño lucido” Consuelo Barea, en el qual passem a controlar el somni vivint-lo amb més intensitat que la realitat que creiem que vivim. Per exemple, t’adones que somies sovint que estàs en una mateixa casa i se’t repeteix en varis somnis. El següent cop que tornes a dormir, conscientment et dius que si torna a aparèixer aquella casa, té n’adonaràs i sense despertar-te, podràs dominar-lo conscientment, sabent que estàs dins el somni, i després podràs fer els que vulguis!
Doncs bé, com que són tant llargs aquests cicles, duren 365 dies, no ens n’adonem. I seguim “somiant”.
Quants de nosaltres hem fet una revisió de l’any, d’aquelles coses que hem fet i no ens han ajudat de cap manera a créixer? a aquelles coses que hem deixat de fer per por? d’aquells automatismes que no en som conscients??
Em ve molt sovint la imatge de les fàbriques d’humans de la pel·lícula Matrix (metàfora sense excuses del que estem vivint). Estem adormits vivint dins una bombolla mental que va projectant davant nostre una il·lusió de “vida” que es va repetint sense parar. I ha arribat el moment de la nostre existència que tots anirem despertant mica en mica… En la imatge, veig moltes persones que s’aixequen i van desconnectant-se de Matrix, d’aquesta fantasia mental que ens té lligats.
Ara que acaba aquest període per molts inconscient, podríem posar una mica més de “llum” a aquest sentir. Fer una llista d’aquelles coses que ja no tenen sentit per nosaltres, com un calendari d’actuacions més que intencions. Temps de fer i no tant dir. Temps de materialitzar. 
De cadascú depèn voler tenir una vida plena i Viva. De nosaltres depèn acompanyar aquests infants a que s’adonin i puguin despertar d’aquest somni que per sort, ells tot just hi acaben d’entrar.
Posant consciència a allò que fem, canviant solsament l’actitud, podrem deslliurar-nos de ser arrossegats pel consumisme exasperant. Potser comprarem menys regals, però poder els farem més pensant realment en l’altre i no comprar per comprar.
Podem Viure i no sobreviure. Som Felicitat i no necessitem res més, cap objecte exterior per sentir-la. Som Autenticitat i peces úniques d’un gran puzle. En les nostres mans està voler Ser, i no tenir. De cadascú ha de néixer la Llum que il·luminarà tanta ceguesa. De jo, de tu, de nosaltres, d’ells, és la responsabilitat, no hi ha excuses, el món comença per un mateix, i com el vulguis vestir també…
Comença un nou any, un nou canvi d’actitud, més conscient! Va que podem!!
Temps de Nadal…
Temps de festes, Nadal, St. Esteve, Cap d’Any, Reis…
Sempre m’ha agrada’t aquest període. Per sort no he tingut cap fet que no sabés afrontar perquè condicionés aquest sentir. Temps de recollida, amb dinars plens de gent, família que es reuneix i s’ho passa bé. Moments per gaudir menjars copiosos i ple, ple de dolços i torrons, el paradís per un infant. Recordo de petit sentir dins meu la il·lusió. Imaginar-me com deuria “cagar” els regals aquell ésser que li dèiem i diem Tió. Com d’entranyables eren aquelles nits de Reis anant a dormir tot esperant que al llevar-nos apareguessin aquells regals per art de màgia…
Amb el pas dels anys ha canviat el més important, separar-me de la forma i veure el sentit últim d’aquests dies.
Primer de tot, el que més m’agrada recordar, és l’emoció tant pura que sentia i encara puc sentir quan me n’anava a dormir esperant que els Reis em vinguessin a visitar en somnis. Quants cops vaig intentar estar despert, i mai ho vaig aconseguir, però ells mai fallaven… Quina sort de pares que sempre hi van ser, sentint com d’important era per nosaltres.
Recordo l’inocència d’aquella emoció, em separo del que la produïa, és a dir, l’obtenció de regals, el materialisme que no podia copsar. La transformo en un Viure la Vida des d’aquí! esperant que els Reis arribin a cada segon del meu caminar, esperant tots els regals que no són res més que el que la Vida em presenta davant…
Separant-me del materialisme tant absolut d’aquestes diades, els regals desmesurats, semblen molt sovint que vulguin comprar l’ànima de l’altre. Al cap dels anys he pogut transformar aquest sentir pel que realment representa, el naixement de Jesús, el Crist. Compte ara amb les antenes que es poden haver aixecat. No parlo de la religió, parlo d’espiritualitat. Parlo d’un Gran Guia que va néixer fa 2.000 anys i va transmetre un bell missatge, i que en el fons el parlen tots els grans Guies amb altres noms i paraules.. Quant vaig poder llegir el que deia com si fos un llibre qualsevol, allunyat de condicionaments, vaig poder “arribar” a Ell. Aquest Nadal vull fer conscient el seu missatge, el naixement de l’Amor en mi. El que sempre ha estat i serà.
Un Amor que neix de dins, no necessita buscar-se. Un Amor que omple tot el que envolta. Un Amor que mou muntanyes. Que encén totes les espelmes. Un Amor que entén sense paraules, que no necessita respostes ni preguntes. Un Amor senzill, vist i sentit en cada petita joia, un pedra, una flor, un arbre, l’altre. Un Amor on el riu de la Vida flueix sense entrebancs ni malalties que necessitin avisar-nos de res… un Amor lliure i capaç de compartir-se tota una eternitat sense esperar res a canvi. Un Amor que és la creació mateixa. Un Amor que som tu, jo, nosaltres, ells, Tot. Un Amor on no hi ha distàncies. Un Amor que impregna totes les coses. Un Amor Viu, Alegre, intens, on totes aquestes paraules tampoc hi són necessàries… Ell en nosaltres, nosaltres en Ell, l’Amor.
Aquest vull que sigui d’ara en endavant el meu Nadal particular. L’Amor que Sóc, Sento i Visc. El nou canvi de consciència global que comença per cadascú. El Despertar al que som en realitat. El despertar del somni col·lectiu que estem immersos. El despertar a la Realitat que “s’amaga” entre la percepció i la interpretació (gràcies Eckart Toolle). Ho tenim tant a prop que no ens n’adonem, és tant el soroll de la nostre ment que no para de pensar i jutjar que no ho sentim.
Aquest Nadal vull sentir ben a flor de pell tot l’escrit.
Aquest Nadal vull que neixi el que sempre ha estat en mi, l’Essència que mou totes les coses, l’Amor, l’Ésser.
Aquest Nadal vull ser conscient d’aquest missatge, vull Ser i Viure el present tants segons com em permeti.
.
.
Nadal,
el néixer altre cop
el reconèixer des del silenci,
l’adonar-se des de la Consciència Desperta,
moment de desembolicar el millor regal,
temps de recolliment,
espai per acceptar-nos,
on el no temps és el temps,
on l’’infant camina madur…
.
Nadal,
el despertar a la Presència,
deixar enrere qui no som,
per abraçar-nos,
per abraçar-te,
per gaudir-te, per viure’t…
.
Nadal, on no hi ha divisions,
ni distàncies entre tu i jo,
on cadascú ocupa el seu lloc,
on la Vida somriu,
on l’espai és l’Aquí i l’Ara…
.
Nadal,
despullar-se,
deixar a un costat personatges,
abraçar les pors i els desitjos,
traspassant-los, acceptant-los, estimant-los…
.
Nadal, la Vida,
per ser viscuda en tota la seva dimensió,
estar desperts a tot allò que ens pertoca,
acceptant el nostre propi lloc,
acaronant des de la quietud,
de l’ànima que observa,
de l’Ésser que Som…
Nadal 2010
.
Som felicitat, alegria, tendresa, calma!! ara i sempre…
Tu, més enllà de pors i desitjos
Camines nua,
per estels d’argent,
aires de puresa,
banyen la nit.
Perpetua bellesa,
d’un despertar incert,
lliure, potent,
allunyar-se de la ment…
.
I les notes de l’orgue van tocant,
melodies oblidades en guerres sense sentit…
dins, fora, sense sentit…
i l’infant ja riu!
content d’adonar-se,
l’obrir la porta,
a l’’inocència,
a la Vida, davant… a la Presència…
.
I em perdono de tot allò que no he sigut,
de tot allò que no seré,
pacte fet en altres caminars,
vides oblidades al Gran Llibre sens fi,
emmascaren belles ensenyances,
que parlen xiuxiuejant a cau d’orella.
.
I mica en mica, te’n vas adonant,
no veure’t encadenada,
comences a veure el sol de cara,
comença la Vida real per ser descoberta…
Deixes denses boires,
aparcades on el vent daurat empeny…
.
El sol radiant dins,
obrint el pit al món que t’acompanya,
braços al cel abraçant l’altre,
fluint i sentint alhora,
el descobrir en l’altre com tu mateix,
plores d’alegria entenent,
el patiment era la porta,
a tot allò que Ets,
a tota la grandesa que et forma,
part Única i Irrepetible d’un infinit…
Ets lliure, Ets Tu, Ets Qui Ets…
Data creació Desembre 2010
“La Vida, Som i formem part”
Dono a la Vida allò que visc…
Camino el camí que tinc davant…
Ressegueixo cada somriure amb la mirada respectuosa…
Privilegi de sentir…
privilegi de veure darrera els gests…
privilegi de no identificar-m’hi…
privilegi d’estimar des del Cor que Sóc…
.
La Vida que formo part,
l’abraçada tendre,
l’acolliment al dolor de l’altre,
el gest que busca el somriure…
L’alegria de l’infant que sóc,
el jugar la Vida sense interrupció,
enterrant les arrels ben profundes al terra,
omplint el pit per fer un bon tronc,
obrir els braços com branques plenes de fulles i flors…
.
Tens un amic al costat,
tens un amic en els dies que la boira tanqui el teu pas…
Tens la meva mà,
no per estirar-te del forat,
sinó per que l’agafis i tibis quan tu ho vulguis.
.
Tens el meu cor per compartir-lo amb el teu,
acceptant el que Sóc,
sense necessitar omplir res,
vivint des de la Totalitat que som…
.
Obro de bat en bat les meves finestres,
perquè entri tota la fresca d’una matinada primaveral,
perquè surti tot el sol que m’emplena el cor…
.
Dic baix el teu nom,
a cau d’orella,
com aquell xiuxiueig amable que et crida…
Hora d’estirar les mandres,
omplir-se els pulmons i llevar-se…
Amunt, amunt la muntanya queda,
quan la mirem des de baix…
Lluny, lluny queda el nostre camí,
quan ens esforcem a caminar….
.
Oh, para i seu,
para i deixa de llegir,
teories a un costat,
solsament fes Silenci…
Des d’aquí tot és possible i res és necessari…
des d’aquí, tu Ets qui Ets, creant el teu univers…
des d’aquí saps que ajudes a crear també el dels altres,
a través dels teus actes…
des d’aquí entens la cua que porten les paraules,
i segons quines bromes…
Entens el que la intenció escriu a cada acte…
entens que tots som iguals i diferents a la vegada,
que formem part d’un Tot on no hi valen les paraules…
.
La Vida ens crida a cadascú de nosaltres,
a despertar d’aquest llarg somni,
d’unes pors que emmascaren,
crida a ser lliures de tot sotmetiment,
de tot desig…
.
Hora de traspassar les emocions que ens lliguen,
hora d’adonar-se quines energies creem i ens hi recreem,
hora de decidir per nosaltres mateixos,
hora d’entendre aquelles cadenes que més ens lliguen,
hora de passejar pel paisatge que projectem,
des de la Pau i la Humilitat,
des de l’acceptació incondicional de l’altre,
des de deixar de jutjar volent dirigir…
.
Acceptant des de l’infant que entén el Joc,
que aprèn amb cada representació de l’obra,
conscient i despert, obert…
.
La Vida crida a traspassar els murs,
no des d’una guerra que em après,
sinó des de l’acceptació de Qui Som…
Crida a integrar tots els miratges que hem cregut reals,
tots els desitjos i mancances que ja no ens pertoquen…
.
Hora de crear un nou món,
des de l’Amor.
Hora de creure’ns que això és possible,
de buidar-nos de complexes que ens allunyen del contacte,
de personatges creats per nosaltres i altres,
d’acceptar d’una vegada l’Essència de cadascú…
Hora de crear una altre realitat,
des del respecte,
des del compartir,
des del Viure…
Data creació: 4 de desembre del 2010