Un any del blog…
Ara fa un any que vaig començar aquest blog. Un any amb moltes coses per dir, molta buidada de dins el meu cap. Històries que no paraven de donar voltes i que necessitaven ser expressades. Quan escric, sempre es des de la “necessitat”, entesa com un crida que fa que hagi de treure de dins meu allò que empeny per sortir.
Veig imatges que després hi poso paraules. És la meva manera de poder compartir amb tots vosaltres allò que visc. Una visió més, igual que qualsevol altre. Part del meu camí de cercar, espais on vaig haver de transitar per poder traspassar els murs de la meva ignorància.
He estat moltes vegades pres d’una por que podria semblar exagerada, davant de qualsevol fet que hagués d’afrontar. He tingut moltes angoixes durant molts anys que em feia estar pendent de tot el que deia per ser acceptat per l’altre. Després em sentia malament per el que feia sense poder-hi fer res més que repetir-ho. Altres vegades, enganxat a relacions que no m’aportaven res més que entendre que aquell no era el camí. Vaig haver de passar-hi per poder discernir que allò no era el que buscava.
No hi ha res que m’aparti de ser com tu.
Puc parlar del que vas llegint gràcies a l’empenta a seguir endavant, a no conformar-me amb allò que no em feia feliç, a cercar a llocs que un cop experimentats eren més densos que la negre nit…
Moltes vegades quan parlo de l’Ésser, de la Presència, del Tot, de la Vida no és res més que l’efecte de la causa. Tot el que he anat fent m’ha fet arribar a aquest punt.
Fa vint anys que vaig començar a buscar, a fora primer i a dins després. Tot aquest llarg recorregut m’ha portat on sóc ara, aquí, vivint el que visc i et puc compartir. Moltes vegades el únic que m’ajudava per discernir si el que estava fent m’equilibrava o no, era senzillament si em trobava millor després de fer-ho. Moltes vegades era enmig de la foscor més gran amb unes ganes immenses de fotre el camp, de llençar-ho tot per la finestra. Però sempre, sempre, hi havia una veueta imperceptible que m’anava guiant, –Segueix, segueix, vas bé-. Em feia que agafés forces del no res i em tirés al precipici, que era com ho veia.
I tots, tots, sentim aquesta veu si la volem escoltar.
Perquè et dic tot això? perquè a vegades quan llegeixo el que he “vomitat”, sense ni ser conscient del que escrit, ni jo com a persona podria repetir-ho.
Encara no puc viure tot el dia des de la Presència. Encara molts moments estic més pensant que vivint en l’Ara. Encara a vegades hi ha algun brot de ràbia en mi davant segons quins fets. I saps? n’estic ben orgullós, m’ensenyen des de l’humilitat, a abaixar el cap i seguir treballant per ser i estar cada cop més conscient cada dia.
Quan he escrit sobre l’Ésser, és després d’haver-lo experimentat en mi, viure’l i adonar-me que això és el que sempre havia estat buscant, la “veu” que em parlava a cau d’orella. Viure tot el coneixement des del silenci. El res dins el tot, el tot dins el res. Paraules que poden semblar sense sentit fins que no ho vius. I saps? després de viure-ho i integrar-ho, han aparegut els llibres d’altres persones que han experimentat el mateix, com molts savis des de fa segles…
No m’aparta en res a qualsevol d’ells, som un raig de la mateixa llum, com tu.
Com m’agradaria que el que escric intentant que et comparteixis, t’arribés on hagi d’arribar… Som iguals en essència. Som lliures de la ment si volem. Hi ha el silenci enmig de cada paraula, la veritat que tothom pot entendre, sense idiomes ni llenguatges.
No saps pas el feliç que em fa quan ve algú somrient després d’afrontar qualsevol por que l’ha bloquejat…
Va som-hi aTot allò que Ets, és únic, no hi ha ningú més com tu, pedra preciosa, peça imprescindible d’un gran trencaclosques… Traspassa les pors que té n’aparten!
Feliç sóc de totes les vegades que t’has acostat per aquest lloc, amb silenci o expressant-te, alguna campaneta t’ha ressonat… Una bona abraçada!!