S’obre el teló… la por…
Toc toc hi ha algú??
Els que mireu més sovint la televisió o qualsevol mitjà, quina és l’emoció predominant que sentiu veient principalment les noticies?….. POR, angoixa?? quasi segur…
Sabeu quin és l’arma més poderosa pel control de masses, és a dir, que uns pocs puguin decidir per la majoria i aquesta, sense adonar-se’n encara els hi doni les gràcies. Aquesta és una de les claus de la manipulació, sigui a petita o gran escala, la por.
Estem constantment bombardejats per missatges que fan recrear dins nostre aquests sentiments d’ambivalència, de pèrdua, d’angoixa pel que pugui venir. La societat del benestar en que estàvem tots tant i tant enganxats, i encara ho estem, s’està desmuntant dia rere dia. La por paralitza, i això és el que més bé va pels que s’encarreguen del poder. Mentrestant uns pocs puguin viure gràcies als altres. Tot i que ho comparteixo, no faig proselitisme de la corrent que aposta que l’únic que està passant és que hi ha un poder fàctic més enllà dels governs que volen senzillament acabar amb la majoria i quedi solament un elit. Ressonen les atrocitats comeses no fa pas masses anys per uns que seguien a un bigoti. Sí, l’ésser humà és capaç de tot… i més… no cal entrar-hi.
Crec en aquells que ho estan dient, però també veig i visc que tot és fantasia, inclosos els que suposadament governen i maquinen, com aquells que veuen i/o creuen en el que passa i hi lluiten en contra. UNS I ALTRES, PERÒ, LLUITEN!! és a dir, fan més gran la pel·lícula, fer més real i perdurable cadascuna de les opcions. Sí, una pot compensar l’altre, però també té de dir que mentrestant pensis que et poden manipular, t’estaran manipulant. Estàs dins la ment, esclau.
El que més por els fa aquells que manipulen i estan abduïts pel poder, i aquesta si que és vertadera, és que tots obrim els ulls, despertem!! Despertar en el sentit com ja molts cops n’he parlat, adonar-se. Viure en tots els sentits. Som molt més que la ment, el cos i les emocions. Si dins teu hi ha alguna por, és una cadena on estàs lligat.
Degut a que ens hem anat creient aquest paradigma del materialisme on la felicitat sempre serà i ha sigut la pastanaga davant del nas, mai abastable del tot. Hem anat perseguint il·lusions, fantasies, produïdes per aquest sistema consumista. NECESSITES de tot perquè no ets res, oi?? et sents tant buit a dins que imperiosament corres a omplir-ho amb qualsevol cosa: tv, esport, beguda, llibres, alcohol, drogues dures i toves… cotxe, casa, vestits acabats de sortir de fàbrica, tecnologia punta, darrer smartphone… “y tiro por que me toca…”
Aquesta ha sigut la vertadera manipulació, ajudar més o menys conscientment, deixo un vot de confiança a la raça humana, a que ens anem allunyant del que realment Som i del Camí Real. Saps, no hi ha ningú que jo conegui que m’hagi dit alguna vegada que no vol estar bé ni sentir felicitat, o buscar-la!! ningú, ningú tria estar infeliç o buscar la infelicitat conscientment!! ningú!! però com ramats de xais, hem deixat la responsabilitat a altres perquè ens mostrin el que ells creuen.
Ja no escoltem la intuïció que sempre hi ha sigut i ens guia de manera silenciosa de dins cap a fora. Escoltem més els crits que venen de l’exterior. Hem deixat de perseguir el que vertaderament ens feia il·lusió i ens hagués agradat ser i fer. Alguns per acontentar aquells que encara estan esperant que l’estimin, altres només perquè és això el que fan tots…
Hei!!! toc toc hi ha algú!!! Sí creu-t’ho!!! més enllà de la ment, el cos i les emocions hi ha el Qui Observa!! el que et parla a cau d’orella i mai es cansa de fer-ho a través d’aquesta veueta interior, aquesta intuïció, l’Ésser, l’Infant, l’Ànima, l’Esperit, Déu mateix, Jo superior… allunya’t de noms que et separin i posa-li el que més et ressoni. Ets Tu, i només Tu, no hi ha ningú igual, Ésser meravellós i únic, irrepetible, igual a tots.
Si sents un buit dins o t’adones que allò que creies que l’omplia ara s’ha desmuntat o s’està desmuntant, no pateixis, cerca dins teu i apaga la televisió. Escolta el discurs de la ment i adona’t del que et diu, en que està enganxada i és recrea. Adona’t, entén, accepta tot allò que encara no has pogut. Si sol no saps com fer-ho cerca qui pugui acompanyar-te un temps a que descobreixis per tu mateix aquesta llibertat intrínseca i individual.
T’ho ben asseguro, si ho sents de veritat i t’hi poses de cor, potser tardaràs, però arribarà un dia, més a prop del que et penses, que estaràs lliure de qualsevol manipulació possible, sigui de quin color que sigui. Estaràs separat de la ment i de tota la fantasia i pel·lícules que crea, estaràs des del Silenci, Vivint des de la llibertat, Sent exemple Viu als que cerquen sense potser encara saber-ho, el mateix. Seràs mirall humil de la Llum, de l’Amor sense condicions, de la Força silenciosa i present. Seràs la Presència, seràs Qui Ets realment, Ara i Sempre. I el més extraordinari, des d’aquí no necessitaràs res de res, perquè ho tindràs tot. Immune a qualsevol manipulació.
L’amor incondicional comença en un mateix i acaba en l’altre.
M’accepto, t’accepto. T’accepto, m’accepto
Quan estic davant de l’altre, veig aquell reflex en el mirall, una porció del que sóc conscient, sense adonar-me’n, el que m’agrada de l’altre. Són aquelles qualitats que tinc com a pròpies i valoro. Aquells que més afinitat hi tinc, són aquells amb qui més qualitats compartim. Ara bé, si no hem fet un treball personal de creixement, adonant-nos d’aquells llocs que coixegem, la nostre pròpia història ens farà que ens adonem d’ aquelles parts que no en som conscients. Sobretot aquelles que ens fan mal.
Si he tingut un pare autoritari al meu costat, quan veig algú que ho és, o que pot representar aquestes qualitats, la majoria de cops farà que se’ns activin els records, però darrera la pantalla del que estem veient, és a dir, de forma inconscient. La seva manera de fer, deslligada de la forma, de tot els vestits, darrera, és el mateix personatge, encara que sigui una altre persona. Aquesta és la causa del perquè amb qui que tenim més confiança i sobretot les parelles que tenim al costat, amb qui més podem créixer, aprendre d’allò que en realitat som nosaltres mateixos, polir la nostre personalitat, reconèixer les parts d’aquesta, els seus matisos, els personatges.
Res, res del que veig a l’altre, li pertany a ell, solsament és la meva projecció a través de tot allò que hem crec ser.
L’amor incondicional comença en un mateix i acaba en l’altre.
Com podré 
estimar mai ningú si abans no m’he estimat?? Per molt que teoritzi i llegeixi mil llibres i vagi a mil conferències sobre quin gust té l’aigua, mai, mai, podré saber quin gust té fins que no l’hagi tasta’t per mi mateix, tenir l’experiència!!
La majoria de vida la malgastem seguint, repetint allò que hem sentit. Alguns des del materialisme, altres també des de l’espiritualitat. És clar quan dins hi ha una intuïció i una crida, reconèixe’ns en els que abans han seguit el mateix camí. Ens podrà ajudar, ens guiarà. Però arriba un moment que cal deixar a un costat totes les teories i fer silenci.
Arriba un moment que té n’adones que tot, en el fons no és res més que una fantasia, més o més seguida en algunes persones, grups. Per mi, i des del que em permeto viure, veig en cadascú de nosaltres una qualitat determinada que el fa únic. Tots i cadascú!! no hi ha ningú que no la tingui. Gràcies a tots i cada u de nosaltres podrem vestir la Real Realitat, on no hi ha ment, on si alguna emoció hi és present, és la Pau. Quan podrem entre tots explicar des de totes les milions i milions de realitats possibles, infinites, l’Arbre de la Vida.
Podem abandonar tota por a Ser, tota fantasia d’allò que voldríem ser.
Parar la ment vol dir fer silenci. Parar la ment vol dir que t’adones que hi ha una ment, i Algú més que l’observa. Parar la ment vol dir que t’adones que hi ha unes emocions que sempre segueixen a uns pensaments. Parar la ment vol dir que t’adones que hi ha un cos que sempre es queixa després que les emocions ens han avisat durant molt temps i que uns pensaments no han parat de voltar. Parar la ment vol dir que res del que tinc davant em mogui, ni per alegria ni per por. Parar la ment vol dir tenir totes les respostes dins les mateixes preguntes. Parar la ment vol dir poder-ho Ser tot. Parar la ment vol dir poder ser res. Parar la ment vol dir Ser. I l’exemple més clar que tenim de Ser, són els Infants.
Mentrestant no accepti qualsevol qualitat teva, sigui de quin color que sigui, no m’acceptaré. Mentrestant no accepti qualsevol qualitat meva, sigui del color que sigui, no t’acceptaré.
Ara
Em desperto, aixeco el cap,
darrera un llarg somni, darrera mil universos pintats…
.
Davant un camí sense rètols que senyalin,
davant, interrogants que encongeixen,
respiro, respiro fons,
la confiança és dins,
l’amor banya cada una de les meves cèl·lules,
la llum brilla al meu pit,
senyala la direcció del primer pas,
després el següent primer…
.
Miro al meu voltant,
no hi ha res,
estic sol,
enmig d’un desert,
enmig d’un paper en blanc,
davant un llibre abans d’escriure’s…
.
Tot És, Tot avui, Tot Ara…
silenci dins,
contemplació a fora,
observo el paisatge,
personatges que actuen, enmig del caos,
la Presència interna, dona aire,
el Ser i Estar…
.
Les emocions es paren,
els pensaments s’aparten,
el cos desapareix…
queda el que sempre ha estat, queda l’Ànima…
.
Agafo l’instrument que sóc,
comença a passar la brisa de la veritat, dins,
comença a brollar el que sempre ha estat esperant que el cridés…
Ell des de l’ego, Qui Sóc des de l’Ésser.
.
Cada passa feta,
cada plor vessat té un sentit,
recórrer els interrogants cercant la resposta,
vivint amb una sentit intern que empeny…
.
Omplo els pulmons de pau,
omplo l’alè de Vida, m’estimo, m’abraço,
d’allò que no em vaig permetre ser,
d’allò que sempre he sigut,
de les entrebancades, del fugir amb la mandra..
.
El silenci és dins,
l’alegria fora, la saviesa impregnada,
l’amor, com l’albada…
segueixo escrivint, segueixo fent el primer pas, altre cop,
com el primer dia,
banyat però amb La Consciència que tot ho avarca…
30 setembre 2011
Any que empeny, somni profund que caiem…
Ens llevem de bon matí, dormint quasi sempre menys hores de les que necessitem. Alguns amb més temps per poder anar tranquils. Altres ja només sonar el despertador, s’activa el cor per poder bombejar tota la sang per moure tant ràpid com pugui aquest cos. I uns i altres amb sort o no gràcies el trànsit, arribem a la feina. N’hi ha que poden fer una parada a mig matí. Uns van a dinar a casa, altres s’enduen la carmanyola (estem en temps de crisis, tota moda torna), altres paguen un menú, alguns agosarats ni dinen.
A la tarda, els afortunats, fan una mica de migdiada, altre senzillament lluiten per no adormir-se damunt la taula de treball. Els més agosarats, es prenen el quart cafè per estimular-se i així poder romandre al front.
Arribem a casa els més afortunats, a mitja tarda. La majoria, ben tard, just per poder estirar-se al sofà o interactuar amb qui es conviu. Altres just arriben després de fer més cues a punt de sopar i si algú li ha preparat perfecte, sinó, el primer que es trobi, es va cansat i amb gana! Els més agosarats, arriben quan els fills estan a punt d’anar a dormir. Uns i altres, acaben davant la televisió amb qualsevol programa, és igual quin sigui, adormits… i així cada setmana, cada mes, cada any. Ah, m’ho deixava, amb un mes 
entremig perquè puguem relaxar-nos. I any que empeny, somni profund que caiem…
Has provat de veure’t com l’actor d’aquesta pel·lícula, segur que en alguna part o moment hi estàs ben representat. Vivim com xais, adormits i seguint amb els ulls ben tapats una realitat que ens la creiem. Tenim totes les justificacions i excuses possibles a qualsevol mostra de voler-ne sortir:
“- És que he de portar els diners a casa; qui em pagarà la hipoteca; ep!! que dono als meus fills tot allò que jo no vaig poder tenir, tenen bicicleta, moto, casa, vacances…-” Sí, això ens empeny cada dia més a estar enganxats a una voràgine de successos que van creant aquest adormiment individual primer, col·lectiu després.
Realment estem fent el que ens agrada? La vida ens és fàcil? Ens llevem plens d’energia cada dia amb ganes de començar el nou dia? Som capaços d’estar presents, recordar per exemple el que hem menjat un cop acaba’t el plat? Quins són els somnis que hem deixat al bagul dels records?Has trobat sentit a la teva vida? Repeteixes sempre els mateixos errors? Encara et dol i se’t remou la panxa quan penses en aquella persona? i…
Quants sí, o quants no? hi ha alguna cosa que falla, oi?
PARA, PARA un moment... …. tanca els ulls i estigues un minut en silenci… … … … … … un minut, fes un minut … … … … ara respon a la següent pregunta: Que has sentit?? … … … … la majoria una radio que mai para, oi? els pensaments... no sóc pas intrèpid que el 90% eixís ho viu.
Ara et faig una altre pregunta. Si has pogut adonar-te de la ment, l’has pogut observar, QUI ÉS que l’observa!!??… … … tic tac tic tac tic tac…
Vivim una pel·lícula que som els actors indiscutibles. Estem totalment abduïts per ella. Saps? t’ho ben asseguro, pots sortir d’ella, adonar-te que hi ha un projector que les crea, i darrera tot això, “El que Observa”, la vertadera essència que Som.
Perquè no fas la proba de dir-te: -doncs no em crec res del que realment em fa mal o no m’agrada i començo a creure’m que puc canviar la meva realitat. Analitzo quines coses realment no em fan falta, començo a cercar aquells espais on poder retrobar-me amb mi mateix, ja que fa molt temps que ni recordo quina cara faig per dins. Començo a apostar per aquells petites coses que no em faran perdre massa temps i que fan alegrar-me el dia. Començo a creure’m que és veritat, hi ha una forma millor de viure, més a prop de mi, acceptant-me i comprenc que des d’aquest punt, estic més a prop dels altres, m’acosto a ells, veient-los com a mi mateix. Cadascú amb la seva peculiar grandesa que ens fa igual a tots-.
Podem viure impregnats de l’amor que mou totes les coses, amb l’alegria als llavis i la pau interna que allò que estic fent, és realment el que sempre he desitjat, sabent que el que visc és la conseqüència de saber que jo i només jo sóc el responsable de la meva Vida.
Podem Ser, podem triar Ser Amor, de dins cap enfora, de mi cap a tu, de tu cap a mi… creu-t’ho tot pot canviar si canvies per dins i comences a creure-t’ho realment, des de ben endins, no cal que pateixis més, no cal que tinguis més por, no et jutgis, ningú et jutja, només aquells que no sabem veure’s en si mateixos el que han de treballar-se… desperta, desperta, desperta, només és un somni… pels més agosarats, un mal somni…
Estima’t… estima…
“Relacions”
Diguem una paraula,
canta’m una cançó,
abraça’m i donem-nos l’un a l’altre…
.
Espais comuns,
episodis viscuts de costat que no s’assemblen en res,
passes que es desfan,
somriures que potser no tornaran…
.
Neguits i angoixes,
plors desconsolats,
llocs obscurs que trenquen l’ànima…
.
Enganys, corredisses i fugides,
pors que separen,
crits que allunyen,
convivències que costen d’empassar…
.
Tot i res,
decidir el on i el què,
escollir Ser, primer,
triar compartir, després,
abraçar-se i abraçar,
estimar-se i estimar,
perdonar-se i perdonar!
.
Crida l’àguila damunt els caps,
resseguint els cels de la veritat,
empenyent a canviar,
a despertar a allò més autèntic que som,
a fer més gran la Llum,
transformant ombres,
creixent les flors dins els cors…
16/09/11
Un nou cicle davant…
Com ha anat aquest estiu??
Jo ben tornat de l’Índia. País extens ple de contrastos i contradiccions, amable i cruel a la vegada, espiritual i mundà com el que més… penjaré un dia d’aquests un post sobre el viatge i especialment els 10 dies que vaig passar a l’Ashram de l’Amma.
De moment, encetem el nou cicle que intueixo fascinant. Estem preparant un curs d’un any de durada per poder aplicar i acompanyar a aquells/es que ho sentin tot el que per aquí el blog va apareixent i en altres cantons, és clar… (ja ho informaré). A part, Irehom, el projecte el qual participo, sento dins que no pararà de créixer i serà un referent en el nou paradigma que s’està gestant, una nova Consciència. I obert al que el Fer diari em porti i m’ofereixi per viure. Buff, engrescat com el que més, ens acompanyes??
Reflexió pel nou cicle.
Una altre temporada que truca a la porta. I la vida com la Consciència quina sincronicitat, en onades que venen i van , imparables i continues. Cercles que van canviant de llum, colors i decorats, però que any rere any anem repetint i repetint. Endormiscant-nos en la monotonia d’allò que va succeint i passant pel nostre davant.
Moments que es perden en la repetició, la pèrdua inconscient de l’espontaneïtat més preciosa… un altre cicle que comença.. i l’any que ve, un altre, i ja en porto 41!! i, els que queden??
Vaig decidir canviar de carrer, escollir aquell camí que pocs volen caminar. El que cada cop més gent va triant empesos pel que la vida els va posant davant i no poden gestionar. Sí, vaig triar el camí de cercar la Veritat dins meu, després de fantasiejar amb mil cerques cap a fora.
Miro aquest darrer any, i en dono gràcies, per tot, sense extraure’n res. També és una altre roda. El que em quedo, és que avui sento més amplitud dins meu que ahir, estic més present. Això ja em val. L’espiral que creix…
I un altre cicle de Vida comença, sí, i me’l miro amb la imatge que més m’agrada, el infant que se’n va a dormir la nit de reis, esperant llevar-se segur i confiat que l’endemà serà un dia farcit de sorpreses i regals.
Vaig marxar a la Índia fent i seguint un treball començat aquest estiu, la transformació d’uns vestits que ja no em cabien. Una nova mutació de l’Ànima, una nova vibració que es va obrir dins i fora. Anar polint l’eina que Sóc, anar gaudint d’aquells encontres més i menys afortunats i amb més o menys perícia per no enganxar-m’hi.
Sí, aquest serà un cicle que vull viure, perquè així ho decideixo, amb tota la Consciència que em permeti, amb tota l’alegria i joia. Amb la confiança que quan toqui créixer, posaré menys defenses per poder reconèixer allò que em cal.
Un cicle on trio Viure despert, vivint des de la Presència, l’escoltar tranquil i calmat les vivències de l’ego amb tots els seus personatges. Permetre’m Ser, confiant en el que ja És i ha sigut, com també serà, per molt que l’ego pugui creure que ho podrà manipular…
Sí, em permeto ser Qui Sóc, i solament fer, empès pel crit que ja viu dins i fora, l’Ànima que parla.
I faig una passa… i una altre… i una altre… i abaixo el volum tant com se, avui… i el silenci es fa Presència… el buit, on tot hi cap, l’Ara… i, És…
Som-hi!!
Caminant
Me’n vaig també de vacances i a un lloc molt interessant, l’India! ulls ben oberts per poder veure tots els regals i gaudir-los! ja us explicaré…
Recorda que tot allò que no sigui Viure el que està succeint amb els tres segons que tens davant, és ment. Observa, observa, observa i no interpretis, la Presència brollarà per si sola!!
Abraçada i fins el setembre!!
Davant la Vida camino,
davant la Vida em despullo,
accepto aquelles parts que no sóc,
abraço altres que no se…
.
Davant l’infinit etern de l’Ara,
dirigeixo el meu cor a la llum,
que tot ho abraça, tot ho impregna…
.
Somric despert davant el teatre de la Consciència,
humil de veure el paper que em toca,
feliç de sentir i viure la intenció vertadera,
darrera les paraules, gests, silencis…
.
Sóc feliç d’equivocar-me,
sóc feliç d’emprenyar-me,
sóc feliç d’allò que m’entesto a fugir…
Perquè allà hi ha la veritat amagada,
la clau a totes les portes tancades,
la peça que acaba el trencaclosques,
l’Amor que m’abraça…
.
Gràcies a la Vida que m’ha donat tant,
gràcies al camí de davant,
a tot allò que encara no entenc,
a allà que mai seré,
a allò que sempre he estat…
.
M’abraço, t’abraço i ens fonem,
som U!!
Relacions de parella: una immensa oportunitat
Tots dos es senten tristos. Acaben de barallar-se per les mateixes tonteries
de sempre. No saben com sortir-se’n. A vegades només amb un gest, l’altre, ja sap les paraules que vindran. Estan tant acostumats al mateix rol, que cadascú reacciona automàticament al toc de l’altre. I el que més els empipa, és que després es senten buits… i tot trontolla, insegurs veuen perillar la relació. Encara tots dos fa poc que conviuen. Sinó la monotonia i l’acceptació condicional, esborrarien la consciència que hi ha coses que es poden solucionar, transformant-les.
Disgustats com estan, la frustració interna els va col·lapsant i comencen a criticar l’altre i culpar-lo de tots els propis maldecaps. I això fa que qui ho rebi, també hagi de dir la seva per com d’atacat pot sentir-se…
I van perpetuant discussions i més discussions, i d’aquí el que pugui derivar-se i més…
“Les relacions de parella són per gaudir-les i tot allò que succeeix en elles és una font d’aprenentatge i creixement personal impagables!!”
Entrem en una relació sense saber absolutament res de l’altre. Solament aquelles coses que ens enlluernen i fan que l’ombra que s’hi genera ens aparti de veure’n d’altres. Quan la lluna de mel se’n va, acaba aquell anar descobrint tot el que anaven compartint amb l’altre. Baixa el viure les coses com si fos el primer dia. Amb els anys, la monotonia, és el que es viu cada dia, fa que s’adormin els sentits, ja ho tenim tot fet.
Quan ha passat la lluna de mel, cadascú comença a baixar les defenses i no posar tants radars a tot el que li arriba de la relació. Comencen a actuar encara més els miralls.
Poso un exemple: Veig en l’altre una manera d’actuar que em produeixen automàticament rebuig, perquè ho associo amb una altre vivència negativa viscuda abans. És un procés que es desenvolupa inconscientment. Em produeix internament un malestar que no se associar amb res. I com que ho he de treure-m’ho del damunt, passo la pilota al company/a donant-li les culpes del meu malestar. He vist en l’altre allò que no sóc capaç de veure en mi mateix. Quan l’altre rep la pilota, la critica per exemple, fa que si no s’ha treballat ja ell/a mateix/a aquesta precisa situació abans, també se li activi la critica. O el seu contrari, allò que fa que pugui existir, existeixi la critica. I mútuament creen una escalada cap amunt, dins el laberint de les emocions.
Acaben després de la discussió buits i tristos. Derrotats i cansats. No entenen que els hi passa. Se sentiran molt dèbils per la lluita d’energia que hauran disputat.
En contres de sumar, s’ha llençat i malgastat energia. Inconscients que tot allò que veiem de negatiu en l’altre era allò, precisament, és el que un mateix no es reconeix o en fuig. La lluita entre l’atac i la defensa, activar-se una part del comportament o no. Hem oblidat que varem “pactar” caminar un tros del camí plegats per créixer, i ens creiem enemics.
Deixar a un costat per una vegada el nen que reclama que l’atenguin i estiguin per ell/a. No esperar que l’altre ens solucioni els propis espais que s’han d’omplir. Puguin veure aquest encontre com el que és, l’espai d’aprenentage que ara la Vida els posa davant. Veure i sobretot viure que és una oportunitat per créixer mútuament com a persones belles que son. Adonar-se que es gràcies al solucionar aquests temes comuns que es generen, la clau perquè la felicitat brolli en cadascun dels dos cors.
Transcendir qualsevol negativitat o neguit de la nostre parella vol dir acceptar–se primer un mateix de tot allò que projectava en l’altre, culpava a l’altre. Cada encontre entre dues animes que encarnen el principi masculí i femení, i decideixen compartir un camí, és per traspassar els propis miralls i aquells generats en la parella. Una oportunitat per arribar a la Unitat. Cadascú ha de poder solucionar aquells episodis que encara arrossega i ara amb la parella se li desperten.
Aquesta és la porta al real Amor. Veure que no et separa ni un sol alè a la persona que estàs compartint el camí. Integrar la part que no sóc de l’altre, no com a necessitat, sinó com a complement. Entendre que allò que no li acceptava era el que m’allunyava de mi, per por. Acceptar incondicionalment en tot i cadascuna de les nostres visions que abans ens apartaven. El mestre que tinc davant, igual que els que vaig tenir, pares, germans, societat, cultura…
Abraçant i repetint-me –ell/a no és el culpable de la meva tristesa!–
Decideixo posar consciència en la meva relació de parella. Apuntant i recordant en quines àrees reacciono negativament o les emocions em poden. Tant bon punt les identifico, la llum ja és dins el teatre. Comences a adonar-te de la manera de funcionar, en quines situacions és més comú que actuïn els personatges que et desequilibren. Coneixent-los, pots anticipar-te i aprendre del seu actuar, i el següent cop, avançar-te abans no actuïn les emocions que sempre hi van associades i són la tela que fan enterbolir el que està succeint. Pots dir prou i començar a buscar perquè et sents d’aquella manera. Que et fa recordar l’altre més enllà del que els teus ulls vegin davant. Esbrinar l’origen d’aquell malestar que se t’ha activat quan algú ha premut el botó, l’arrel del teu problema, allò que vas viure i no vas saber col·locar adequadament al calaix dels records.
Quan arribes aquí, si fas un bon treball de creixement, automàticament aquesta neurosi que feia anys que rondava per allà darrera, de cop s’asserena. Una altre radio de les mil emissores funcionant al mateix temps, per fi, n’ha parat una, i ja hi ha menys caos, més lliure de la ment. I s’eixampla tot el cos, sembla que peses molt menys, una gran pedra acaba de deixar la seva densitat.
I del que en surt de tot això és AMOR, t’acceptes una mica més que ahir, pots estimar-te una mica més i de resultes als altres. Et sents molt més a prop dels que coneixes, sobretot amb la persona que convius. Neix una complicitat autèntica, des de l’Amor i per l’Amor.
A mesura que les diferents emissores embogides van parant, el silenci i la presència va apareixent de dins, de sota totes les capes denses dels pensaments. Sents que formes part d’un tot, que ets la part ínfima i també la més gran. Aprens que pots ser qui vulguis, només falta que ho representis tant bé com hauries de ser, amb tots els detalls perquè els altres et tractin com tu decideixes. Sense res ni ningú que ho jutgi. Veus que formes part d’un tot que hi cap tot, i que res, res no et separa de l’altre, perquè vius que ets tu mateix. Estimes de l’altre, aquella part de tu mateix que representa, ajuntats i vetllats pel respecte a l’AMOR.
Beneeixo aquelles persones que m’han fet sentir malament o millor dit, que m’he trobat malament pel que veia i reconeixia que havia de treballar-me mirant-me-les. Agraeixo cada cop que sóc capaç d’abaixar el volum de la radio mental i em permet assaborir allò que hem oblidat, som Éssers Lliures i complets, representant una gran obra de teatre amb papers assignats i consensuats.
Cada cop que em llevo tinc l’oportunitat de triar que vull ser i com vull estar, solament falta que realment m’ho cregui i faci tot allò que es necessari fer. Respecte a la llibertat de l’altre, com els altres han de respectar la meva, fer el que vulgui i cregui, si de veritat ho sento, visc i dic, la realitat es transformarà guiant-m’hi.
No hi ha ningú, ningú que ens controli, són les nostres pròpies mancances en veure més enllà. Som lliures de crear el cel que vulguem, i també l’infern si cal, però cadascú recollirà allò que sembra. Després no val a queixar-se.
Tornar a ser infants, lliures de Viure i per Viure, vivint la Presència.
Ésser, ego, personatges
Corre, corre escapa’t!
li diuen al personatge por…
Amagat, amaga’t!
escolta el personatge vergonya…
.
Juguen, juguen com l’infant…
recreen i recreen uns ballars,
viuen pel plaer d‘actuar,
empesos pel desig de viure’s i aprendre’n,
amb El que mou els dits,
el mateix que tria l’obra…
Conscients tots ells de la seva comesa,
tranquils i confiats,
lliures són d’actuar,
lliures d’experimentar…
.
I tot el que ho envolta,
exultant gaudeix l’obra,
somriu satisfet de la creativitat…
Dibuixa mons, somia universos,
escriu els sons, omple de color les flors…
Proporciona content la porció que li toca,
conjunt del Tot que n’és essència…
.
I trist està Allò que tot ho uneix,
capficat de veure el camí tallat..
Criden, criden tots els Éssers,
a uns egos sords d’empatx d’ells mateixos…
Malgasten les hores maquinant la jugada,
es reparteixen les acusacions,
abans de començar la partida.
Personatges que somien ser el rei,
personalitats que necessiten creure’s-ho,
egos que lluiten per imposar-se…
Han perdut la connexió amb casa,
s’han oblidat de que estan lligats per uns fils,
s’han cregut el seu malestar,
etiquetes penjades que porten al desert…
.
Caminen fantasmes pels carrers de la solitud,
persones arrossegant braços derrotats,
creix l’angoixa que enterboleix tots els cristalls…
Ja no poden més,
exhaustes de tants cops a la taula…
.
Badalls que s’obren,
somiants que s’alcen del son més etern,
clixés que exploten,
cadenes subtils que apareixen i es trenquen,
fan recuperar l’escolta.
.
Arriba l’hora, arriba l’hora de recordar,
moments de silenci que no caben enlloc.
.
Arriba l’hora del gran despertar,
portes que s’obren,
llum que entra,
vent que neteja l’aire.
Surten feliços cantant els que de dins ploraven,
entenen de cop que sempre han estat lliures,
ningú encara els hi havia dit abans,
creien que eren presos,
i tenien la porta oberta…
6è capítol “els miralls”
De tant treballar-ho, en Pepito havia agafat molta destresa en reconèixer els seus cavallers. Havia identificat la majoria de personatges que actuaven més sovint i començava realment a divertir-se, Vivint solament.
La seva obra de teatre era ple de matisos que feien que cada dia fos diferent. Quan calia ser amorós ho era com el que més, sense necessitat d’enganxar-s’hi. Altres vegades davant la cansada insistència d’algun venedor que no entenia la paraula “no”, havia hagut d’utilitzar el “macasum” per després somriure tranquil·lament.
També va trobar-se que algun amic se’l començava a mirar amb cara d’estranyat:
–Et noto diferent, no se que és, com si estiguessis més alegre, més “nen”… – I tant que ho encertes!- pensà en Pepito.
Havia arribat a un punt de la seva vida que començava a gaudir de debò. Cada vegada que utilitzava un personatge, dins, la rialla de l’infant somreia gaudint amb l’obra que representava. Però, més d’una vegada s’activaven sense poder fer res de res. Curiosament la majoria eren personatges que el desequilibraven, no el feien sentir bé i li quedava una sensació de derrota, cansat després d’una lluita, sense forces ni energia…
Volia saber més encara com curiós de mena que era i va seguir llegint el seu llibre per intentar buscar la resposta d’aquest entrellat.
– L’altre sempre serà el teu mirall amb tot allò que t’agradi i el que no. No seràs Qui realment Ets fins que no acceptis sense condicions qui tinguis davant!! Deixa de lluitar contre tu!
Reflexió
Els altres són el reflex que ens podrem veure i ens ajudarà a reconèixer. La frase última que llegeix en Pepito hi ha una de les ensenyances que més costen, acceptar l’altre sense embuts. Si hi ha algú que em desperta rebuig, critica o alguna emoció més aviat negativa, estic indubtablement davant algun aspecte de la meva personalitat que he de treballar o he d’apren
dre. Veig en l’altre allò que no sóc capaç de reconèixer en mi. I és clar, és molt més fàcil veure-ho en l’altre que en un mateix. Miralls. I com més em costi reconèixer-ho, més lluitaré i m’emprenyaré amb qui tinc davant.
Aquesta és una de les millors eines per anar llimant la nostre personalitat. També ens ajuda a anar descobrint aquells personatges que estan més amagats i/o ens costa més adonar-nos. Cada vegada que em trobi criticant l’altre, si sóc una mica humil, podré aprendre allò que em cal, allò que més em costa entendre i acceptar. Ara, també amb l’altre cara de la moneda, també en allò que sabem reconèixer de “positiu” en els altres. També forma part d’un mateix.
Com a gran obra de teatre que estem representant, interaccionem uns i altres a través dels propis personatges i aniran apareixent en el mirall. Aquells que no som capaços d’identificar seran els que ens “mouran” per dins. Gràcies a anar ”jugant” aquesta obra, anem acceptant aquelles parts que no volem de nosaltres, tant les positives com les negatives. Aprenent des d’aquell episodi que ha fet néixer un personatge o un altre. Tots, els aprenem de qui tenim més al voltant.
Et faig la següent pregunta: et pots reconèixer com un maltractador o un 
dictador? Hi ha personatges que ens poden fer reaccionar més o menys, però si el que ens desperta és una emoció de rebuig molt forta, seria bo fer un autoanàlisi i esbrinar que passa dins nostre. Ens hauran fet de mirall. Tots podem ser o desenvolupar els personatges existents, només calen les circumstàncies adequades.
Com hem deia un bon savi: “quan rebutjo a l’altre, m’estic rebutjant a mi mateix!”
Si vull ser lliure, si vull Viure realment la Vida, passa per poder caminar en el meu centre, des de l’equilibri. Els miralls són per nosaltres uns bons fars que ens avisen que hi ha quelcom que cal ser revisat. Quan m’estimo a mi, puc estimar als altres, sigui com sigui. L’altre punt serà saber posar els límits, sense perdre l’harmonia.