6è capítol “els miralls”
De tant treballar-ho, en Pepito havia agafat molta destresa en reconèixer els seus cavallers. Havia identificat la majoria de personatges que actuaven més sovint i començava realment a divertir-se, Vivint solament.
La seva obra de teatre era ple de matisos que feien que cada dia fos diferent. Quan calia ser amorós ho era com el que més, sense necessitat d’enganxar-s’hi. Altres vegades davant la cansada insistència d’algun venedor que no entenia la paraula “no”, havia hagut d’utilitzar el “macasum” per després somriure tranquil·lament.
També va trobar-se que algun amic se’l començava a mirar amb cara d’estranyat:
–Et noto diferent, no se que és, com si estiguessis més alegre, més “nen”… – I tant que ho encertes!- pensà en Pepito.
Havia arribat a un punt de la seva vida que començava a gaudir de debò. Cada vegada que utilitzava un personatge, dins, la rialla de l’infant somreia gaudint amb l’obra que representava. Però, més d’una vegada s’activaven sense poder fer res de res. Curiosament la majoria eren personatges que el desequilibraven, no el feien sentir bé i li quedava una sensació de derrota, cansat després d’una lluita, sense forces ni energia…
Volia saber més encara com curiós de mena que era i va seguir llegint el seu llibre per intentar buscar la resposta d’aquest entrellat.
– L’altre sempre serà el teu mirall amb tot allò que t’agradi i el que no. No seràs Qui realment Ets fins que no acceptis sense condicions qui tinguis davant!! Deixa de lluitar contre tu!
Reflexió
Els altres són el reflex que ens podrem veure i ens ajudarà a reconèixer. La frase última que llegeix en Pepito hi ha una de les ensenyances que més costen, acceptar l’altre sense embuts. Si hi ha algú que em desperta rebuig, critica o alguna emoció més aviat negativa, estic indubtablement davant algun aspecte de la meva personalitat que he de treballar o he d’apren
dre. Veig en l’altre allò que no sóc capaç de reconèixer en mi. I és clar, és molt més fàcil veure-ho en l’altre que en un mateix. Miralls. I com més em costi reconèixer-ho, més lluitaré i m’emprenyaré amb qui tinc davant.
Aquesta és una de les millors eines per anar llimant la nostre personalitat. També ens ajuda a anar descobrint aquells personatges que estan més amagats i/o ens costa més adonar-nos. Cada vegada que em trobi criticant l’altre, si sóc una mica humil, podré aprendre allò que em cal, allò que més em costa entendre i acceptar. Ara, també amb l’altre cara de la moneda, també en allò que sabem reconèixer de “positiu” en els altres. També forma part d’un mateix.
Com a gran obra de teatre que estem representant, interaccionem uns i altres a través dels propis personatges i aniran apareixent en el mirall. Aquells que no som capaços d’identificar seran els que ens “mouran” per dins. Gràcies a anar ”jugant” aquesta obra, anem acceptant aquelles parts que no volem de nosaltres, tant les positives com les negatives. Aprenent des d’aquell episodi que ha fet néixer un personatge o un altre. Tots, els aprenem de qui tenim més al voltant.
Et faig la següent pregunta: et pots reconèixer com un maltractador o un 
dictador? Hi ha personatges que ens poden fer reaccionar més o menys, però si el que ens desperta és una emoció de rebuig molt forta, seria bo fer un autoanàlisi i esbrinar que passa dins nostre. Ens hauran fet de mirall. Tots podem ser o desenvolupar els personatges existents, només calen les circumstàncies adequades.
Com hem deia un bon savi: “quan rebutjo a l’altre, m’estic rebutjant a mi mateix!”
Si vull ser lliure, si vull Viure realment la Vida, passa per poder caminar en el meu centre, des de l’equilibri. Els miralls són per nosaltres uns bons fars que ens avisen que hi ha quelcom que cal ser revisat. Quan m’estimo a mi, puc estimar als altres, sigui com sigui. L’altre punt serà saber posar els límits, sense perdre l’harmonia.