Ésser, ego, personatges
Corre, corre escapa’t!
li diuen al personatge por…
Amagat, amaga’t!
escolta el personatge vergonya…
.
Juguen, juguen com l’infant…
recreen i recreen uns ballars,
viuen pel plaer d‘actuar,
empesos pel desig de viure’s i aprendre’n,
amb El que mou els dits,
el mateix que tria l’obra…
Conscients tots ells de la seva comesa,
tranquils i confiats,
lliures són d’actuar,
lliures d’experimentar…
.
I tot el que ho envolta,
exultant gaudeix l’obra,
somriu satisfet de la creativitat…
Dibuixa mons, somia universos,
escriu els sons, omple de color les flors…
Proporciona content la porció que li toca,
conjunt del Tot que n’és essència…
.
I trist està Allò que tot ho uneix,
capficat de veure el camí tallat..
Criden, criden tots els Éssers,
a uns egos sords d’empatx d’ells mateixos…
Malgasten les hores maquinant la jugada,
es reparteixen les acusacions,
abans de començar la partida.
Personatges que somien ser el rei,
personalitats que necessiten creure’s-ho,
egos que lluiten per imposar-se…
Han perdut la connexió amb casa,
s’han oblidat de que estan lligats per uns fils,
s’han cregut el seu malestar,
etiquetes penjades que porten al desert…
.
Caminen fantasmes pels carrers de la solitud,
persones arrossegant braços derrotats,
creix l’angoixa que enterboleix tots els cristalls…
Ja no poden més,
exhaustes de tants cops a la taula…
.
Badalls que s’obren,
somiants que s’alcen del son més etern,
clixés que exploten,
cadenes subtils que apareixen i es trenquen,
fan recuperar l’escolta.
.
Arriba l’hora, arriba l’hora de recordar,
moments de silenci que no caben enlloc.
.
Arriba l’hora del gran despertar,
portes que s’obren,
llum que entra,
vent que neteja l’aire.
Surten feliços cantant els que de dins ploraven,
entenen de cop que sempre han estat lliures,
ningú encara els hi havia dit abans,
creien que eren presos,
i tenien la porta oberta…