Any que empeny, somni profund que caiem…

Ens llevem de bon matí, dormint quasi sempre menys hores de les que necessitem. Alguns amb més temps per poder anar tranquils. Altres ja només sonar el despertador, s’activa el cor per poder bombejar tota la sang per  moure tant ràpid com pugui aquest cos. I uns i altres amb sort o no gràcies el trànsit, arribem a la feina. N’hi ha que poden fer una parada a mig matí. Uns van a dinar a casa, altres s’enduen la carmanyola (estem en temps de crisis, tota moda torna), altres paguen un menú, alguns agosarats ni dinen.

A la tarda, els afortunats, fan una mica de migdiada, altre senzillament lluiten per no adormir-se damunt la taula de treball. Els més agosarats, es prenen el quart cafè per estimular-se i així poder romandre al front.

Arribem a casa els més afortunats, a mitja tarda. La majoria, ben tard, just per poder estirar-se al sofà o interactuar amb qui es conviu. Altres just arriben després de fer més cues a punt de sopar i si algú li ha preparat perfecte, sinó, el primer que es trobi, es va cansat i amb gana! Els més agosarats, arriben quan els fills estan a punt d’anar a dormir. Uns i altres, acaben davant la televisió amb qualsevol programa, és igual quin sigui, adormits… i així cada setmana, cada mes, cada any. Ah, m’ho deixava, amb un mes entremig perquè puguem relaxar-nos. I any que empeny, somni profund que caiem…

Has provat de veure’t com l’actor d’aquesta pel·lícula, segur que en alguna part o moment hi estàs ben representat. Vivim com xais, adormits i seguint amb els ulls ben tapats una realitat que ens la creiem. Tenim totes les justificacions i excuses possibles a qualsevol mostra de voler-ne sortir:

“- És que he de portar els diners a casa; qui em pagarà la hipoteca; ep!! que dono als meus fills tot allò que jo no vaig poder tenir, tenen bicicleta, moto, casa, vacances…-”  Sí, això ens empeny cada dia més a estar enganxats a una voràgine de successos que van creant aquest adormiment individual primer, col·lectiu després.

Realment estem fent el que ens agrada? La vida ens és fàcil? Ens llevem plens d’energia cada dia amb ganes de començar el nou dia? Som capaços d’estar presents, recordar per exemple el que hem menjat un cop acaba’t el plat? Quins són els somnis que hem deixat al bagul dels records?Has trobat sentit a la teva vida? Repeteixes sempre els mateixos errors? Encara et dol i se’t remou la panxa quan penses en aquella persona? i…

Quants sí, o quants no? hi ha alguna cosa que falla, oi?

PARA, PARA un moment...    …. tanca els ulls i estigues un minut en silenci…        …         …         …            …         … un minut, fes un minut      …         …         …         …    ara respon a la següent pregunta:  Que has sentit?? … … … … la majoria una radio que mai para, oi? els pensaments... no sóc pas intrèpid que el 90% eixís ho viu.

Ara et faig una altre pregunta. Si has pogut adonar-te de la ment, l’has pogut observar, QUI ÉS que l’observa!!??…          …         …         tic tac tic tac tic tac

Vivim una pel·lícula que som els actors indiscutibles. Estem totalment abduïts per ella. Saps? t’ho ben asseguro, pots sortir d’ella, adonar-te que hi ha un projector que les crea, i darrera tot això, “El que Observa”, la vertadera essència que Som.

Perquè no fas la proba de dir-te: -doncs no em crec res del que realment em fa mal o no m’agrada i començo a creure’m que puc canviar la meva realitat. Analitzo quines coses realment no em fan falta, començo a cercar aquells espais on poder retrobar-me amb mi mateix, ja que fa molt temps que ni recordo quina cara faig per dins. Començo a apostar per aquells petites coses que no em faran perdre massa temps i que fan alegrar-me el dia. Començo a creure’m que és veritat, hi ha una forma millor de viure, més a prop de mi, acceptant-me i comprenc que des d’aquest punt, estic més a prop dels altres, m’acosto a ells, veient-los com a mi mateix. Cadascú amb la seva peculiar grandesa que ens fa igual a tots-.

Podem viure impregnats de l’amor que mou totes les coses, amb l’alegria als llavis i la pau interna que allò que estic fent, és realment el que sempre he desitjat, sabent que el que visc és la conseqüència de saber que jo i només jo sóc el responsable de la meva Vida.

Podem Ser, podem triar Ser Amor, de dins cap enfora, de mi cap a tu, de tu cap a mi… creu-t’ho tot pot canviar si canvies per dins i comences a creure-t’ho realment, des de ben endins, no cal que pateixis més, no cal que tinguis més por, no et jutgis, ningú et jutja, només aquells que no sabem veure’s en si mateixos el que han de treballar-se…  desperta, desperta, desperta, només és un somni… pels més agosarats, un mal somni…

Estima’t…     estima…

30. Setembre 2011 per Oriol Tarrago Costa
7 comentaris

(7) comentaris

  1. Gràcies per l’escrit, Oriol.

    Una de les petites coses del dia d’avui que m’ha alegrat el dia: just l’ he descobert després de llegir aquest escrit.
    No puc parar de cantar-la. Mai l’havia escoltat, o potser sí, i no m’hi havia quedat.

    La vull compartir:

    • Gràcies Maria!! Content del teu compartir. Poètiques paraules amb un bon toc d’erotisme, quin contrast, oi?
      M’acabo d’adonar que el wordpress permet vídeos… interessant… Abraçada!!

  2. La veritat és que no em vaig quedar amb l’erotisme, …de fet, no em vaig fixar en les imatges. Amb la música el meu sentit de la vista queda anulat !!!! Jaja. Jo em vaig quedar amb les paraules poètiques i la música que les acompanyava !!! Jaja.

    • Aprofitem aquesta anècdota…

      Quants cops estem tant capficats en una cosa que tenim mils d’altres davant als morros i ni ens n’adonem??

      La ment focalitza en un punt, la Consciència en tots… Abraçada!

      • Gràcies, Oriol.
        Se’m planteja un dubte: l’alegria, l’ entusiasme , l’espontaneitat,…quina relació tenen amb la Consciència ? Entenc que no formen part de la ment ni són processos d’aquesta.
        Una abraçada !

        • L’alegria, l’entusiasme, l’espontaneïtat, entre moltes altres, són qualitats que acompanyen l’Ésser. Quan no hi ha por, quan no vivim a la fantasia, aquestes són ben reals, viscudes des de l’experiència real, no creades per amagar o fugir del dolor.
          Relació amb la Consciència? és gracies a aquesta que podem adonar-nos-en. Els pensaments, la veu de l’ego, la personalitat amb els seus personatges. La Consciència, la veu de l’Ésser.
          Gràcies a la Consciència m’adono del present, l’Aquí i l’Ara, em permet Viure (experimentar) la Presència, la Vivència de l’Ésser. On l’emoció, si n’hi ha, seria la calma, la pau en tots els sentits. Les tres que has dit més altres, seria el resultat de viure des de l’Ésser, des d’allò més autèntic que som.

          T’imagines que tots poguéssim viure des d’aquí? i saps, és possible!! però per por, no ens ho creiem, i si tot el demès, el que ens venen…

          Seguim caminant… abraçada!

          • Em costa imaginar poder viure des d’aquí tots i sempre. El que sí puc dir és que els moments en què et permets viure des d’aquí són fantàstics , no només per un mateix sinó per la gent del voltant. S’encomana fàcilment !!
            Us deixo aquesta cançó:

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.