Avui…
Caminen amunt,
cap al carrer,
que els porta al lloc de treball…
Tornen cansats,
a casa,
avui els hi han reduït el sou,
imatges que venen i van sense parar,
potser demà no podran comprar el pa…
Cau la fulla de l’arbre…
Traspassava la porta,
no hi volia entrar mai més,
paraules que no duien enlloc,
enfosquien l’ànima…
La garsa crida a fora,
el sol s’amaga,
la nit que torna,
les pedres rodones baixen avall….
Temps de Salut, un regal enverinat per tu, compte!!
Fa dues setmanes, vaig anar a la 5a Fira d’Alimentació i Salut a Balaguer, organitzada per Slow Food i Dolça Revolució. Vam estar convidats a explicar el projecte Irehom que estem tirant endavant amb una colla de persones que fa tres anys vam decidir “fer” en contres de queixar-nos de com tot està anant.
Vull fer esment, principalment, de la feina que estan fent des de l’Associació Dolça Revolució i concretament de la persona que va impulsar tot aquest moviment en Josep Pàmies. Va començar a través de donar plantes d’Estevia rebaudiana que senzillament equilibra la diabetis a aquelles persones que s’han de punxar de per vida insulina. Un mètode que moltíssimes persones ja utilitzen i comproven per si mateixes. Per fer això l’han amenaçat varies vegades. Ho entendreu ben ràpid, una persona diabètica, està literalment “enganxada” a les farmacèutiques de per vida, havent de comprar la insulina. Sabeu que hi ha molt poques empreses que ho fabriquin? quants diners darrera, oi?? Doncs amb l’Estèvia al balcó de casa, podem controlar els nivells d’insulina ben fàcilment!!
Masculí i femení, dona i home
Et veig a tu dona,
amb els braços caiguts,
la mirada perduda…
El teu cos cansat,
i la teva mirada borrosa,
has perdut el nord,
no saps on caminen els teus peus…
I a tu home,
Paisatges…
(Infants)
Jugant a veure qui empaita a qui,
és igual qui hi ha davant,
es toquen,
es criden,
s’estiren…
Rialla sincera en ser caçat,
Quantes vegades somrius al dia??
Com podríem saber si estem vivint d’acord a les directrius del propi Ser que Som, o bé, som la majoria de temps uns titelles de l’ego? El somriure, l’alegria.
Davant la vida, podem estar més o menys desperts, però t’ho ben asseguro, per adormits que puguem estar, si ens acompanya aquest sentiment de satisfacció, estem molt més a prop del que és vertaderament la Vida, que els que no ho viuen així.
mmm… i em bé un pensament en forma de pregunta. Qui diu que el que hem de viure aquesta vida sigui ser feliços?? Perquè i amb molta raó, alguna vegada alguna persona m’ha dit: -Potser aquella persona que pateix, aquell poble oprimit, aquella persona que maltracta, per posar alguns exemples, és el que realment ha vingut a fer, és a dir, fer tant bé com sàpiga el seu paper en aquesta vida. Sigui de quin color Seguir llegint →
Pau…
Camps plens de vida,
rostres que somriuen a l’aire,
desenes d’infants que alcen les mans,
colors que dibuixen l’albada.
els cants de la llibertat comencen a sonar arreu,
camins infinits que condueixen a un,
infinits pensaments de múltiples realitats,
convergeixen ara en un sol mirall,
centrats en un sol punt d’aquesta consciència,
que tot ho avarca…
Despertars d’un vell somni,
melodies que retornen,
vides que es paren,
cors que s’escolten,
caps que es desprogramen.
Lliures Som i Hem Estat,
cavalls que galopen davant…
La pau,
sentiment profund que neix del cor.
Pau,
energia que t’envolta i et suspèn a l’aire.
Pau,
flaire exquisit que eixampla l’ànima.
Pau,
passes d’un caminar que no espera l’endemà.
Pau,
vivint, gaudint.
Pau,
de Ser, d’Existir…
Pau,
de l’amor que em banya, de l’alegria sincera…
Pau,
en compartir-me amb l’altre…
Pau,
obrint el cor al contrari…
Pau,
en saber-me mirall de tu, d’ell, dels altres, de mi…
Pau,
en ser l’observador i viure’l.
Pau,
en fondre’s allò que sempre t’has cregut.
Pau,
en el silenci de totes les emissores.
Pau,
en Ser, en Existir.
Pau,
l’emoció de l’anima…
Pau, Pau, Pau.
El Pepe del Madrid, el monarca, obsolència, Gandhi…
Ja fa uns quants dies que una amiga monja em va enviar un Mail amb un vídeo sobre el Pepe, jugador del Madrid. Sovint rebo de part d’ella, igualment també, altres persones, correus que reivindiquen alguna cosa o una altre, és a dir, protestar, i mai falta raó per fer-ho.
En concret, en el vídeo del Pepe, es veien diferents seqüències d’ell fent entrades dignes d’un combat lliure fent servir els tacs de les sabatilles o el que calgués. Aquestes imatges, encara estaven més emfatitzades a través d’una música i passades a càmera lenta. Us ho ben asseguro que quan vaig acabar el vídeo, ajudat és clar perquè sóc seguidor del Barça, hagués tancat directament a aquest “personatge” a la garjola. Amb ganes de més coses, em va despertar ben bé la ràbia. -Com caram poden permetre que una jugador faci això! La mare que…- i no cal més, però eren pensaments ben evidents i foscos…
No fa gaires dies, una gran part del país es va mobilitzar per queixar-se per la reforma laboral. Els mitjans de comunicació van fer més cas als aldarulls d’uns grups d’incontrolats i irresponsables que no pas els milers que van sortir a queixar-se de forma pacífica.
I encara ens queda a la memòria recent com van desallotjar la plaça Catalunya de Barcelona on una sèrie de ciutadans de forma pacífica van organitzar-se per denunciar el que sentien.
Aquesta setmana passada entrevistaven a La Contra de la Vanguardia a un empresari barceloní, sobre “l’obsolescència programada” i unes bombetes que resulta que duren tota la vida. Està comprovat que tots els aparells estan programats perquè durin un període curt de temps, així n’haurem de comprar un altre quan deixin de funcionar. Diner, diner, diner!.
Un veí no para de penjar al Facebook imatges d’animals maltractats, imatges plenes de cruesa. Ell és un gran crític de les barbaritats que els humans poden fer a aquests éssers.
La setmana passada, un dia que vaig veure les noticies, sortia el desnonament d’una família que no podia pagar el lloguer o l’hipoteca. I quants milers de ciutadans estan vivint sota mínims i de forma precària perquè s’han quedat sense feina? Fins i tot va sortir la noticia que el suïcidi és la tercera causa de mortaldat. I mai publiquen estadístiques sobre això, perquè hi ha molta gent que només necessita una petita ajuda per fer-ho, com veure que altres ho fan. Estem en uns moments de desesperació, de remoguda general més que important.
Fins a quan pujarà el preu de la gasolina?? Quan hi ha de sobres la tecnologia per prescindir-ne i tenir energia neta i lliure per tothom que ho necessiti.
I… el colofó d’aquesta sèrie de noticies. Aquest cap de setmana el monarca que tenim, davant tot això que està passant, no té cap més pensament que anar a matar alguns pobres elefants a Botswana. I tots tranquils!! se’m trenca el cor…
Davant tots aquests fets, us ben asseguro que hi ha una part de mi que bull. No em seria massa difícil deixar-me anar dins aquests moviments de protesta i reivindicació. La injustícia ha sigut un dels fets que sempre m’ha mobilitzat més. M’indigna veure com de titelles ens tracten i com adormits que estem. I és clar, cal protestar i molt. Ja n’hi ha prou de tanta manipulació. Estem en una societat alineada de la seva essència. La contemporaneïtat de l’època feudal davant nostre. Els rics i el poble que obeeix com a xais. I qui s’atreveix a dir prou… ja sabem el que passa, el senyor de les bombetes ja l’han amenaçat de mort…
Però per mi, això és passat.
Cada vegada que m’indigno, estic creant la indignació dins i fora meu. El meu pensament crea aquesta realitat i influeix amb l’energia i la freqüència que estic emetent a la realitat dels altres. Cada vegada que la ràbia s’activa veient davant meu aquestes incongruències, estic fomentant que aquesta es perpetuï. A cada imatge del telenotícies que em fa reaccionar d’una manera negativa, faig que aquesta encara es faci més gran. Poc serveix protestar, crea encara més allò que volem abolir.
Quanta veritat aquella persona que ara no recordo el nom. Li van preguntar si aniria a manifestar-se contra la guerra i va contestar que ho faria quan pogués fer-ho a favor de la Pau. Ja hi va haver una persona ben sàvia que va canviar tot un país amb milions de persones oprimides només a través del silenci i la no violència, Gandhi. No puc pas saber-ho sense parlar amb ells, però n’estic ben convençut que sabien ben bé el que el que generaven un tipus d’accions i pensaments o uns altres.
Quants anys dècades o segles portem queixant-nos de tot?? Què hem pogut aconseguir només amb la queixa?? Cada vegada que passo un correu per internet amb atrocitats o injustícies, he canviat quelcom?? Segurament em dec sentir més tranquil sabent que estic fent alguna cosa perquè tothom ho sàpiga. I no està malament del tot… però si només ens quedem aquí. Amics i amigues que compartim aquest parlar entre línies si no fem alguna cosa més, res, res canviarà. Fent i donant exemple és com es canvien les coses. En contres de queixar-se, perquè no organitzem altres coses…
Calen accions diferents, manifestar-se per la Pau, agrupar-se com van fer els indignats per trobar altres alternatives, construir espais on la gent pugui veure altres maneres de viure i relacionar-se, predicant amb l’exemple, sent impecables amb nosaltres mateixos. En definitiva, menys protestar i més fer.
Sóc el primer que la sang em bull veient la manipulació de masses que estem sotmesos, però he decidit ja fa temps crear el màxim d’harmonia al meu voltant, i comença per mi, dins, en els meus pensaments. Crec en l’ésser humà, l’estimo i sóc ben conscient de la bellesa que pot crear quan s’expressa sense por i coaccionaments, quan és lliure. En mi procuro cada dia emetre a la consciència Llum i Pau, que no és res més que allò que visc dins. Estic creant aquesta realitat.
Trio el bé per mi, trio estimar-me, trio acceptar-me, trio ser lliure, trio Ser Qui Sóc. Si així ho faig amb mi, ho faré amb els altres, i des d’aquí el granet de sorra que sóc, es transformarà en muntanya. Podem canviar la realitat en que vivim, canviant nosaltres primer, i fent…
Sóc
Davant cada passa, un nou espai.
Un nou món que s’obre a l’instant precís de posar el peu a terra.
Pintures i escultures damunt el vel.
Marionetes accionades per uns egos que és creuen els amos.
Feliç i compassiu mira l’Ésser.
Aprenentatges que costen d’empassar.
Fantasies que ens empatxen.
Obre els ulls i el somriure a la cara.
S’omple els pulmons de la brisa sagrada.
El silenci que ressegueix tots el nivells paral·lels.
Consciència desperta que juga i es diverteix.
Personatges coneguts i acceptats que acompanyen.
Celebracions constants de capítols de la mateixa obra.
Llibres omplerts de totes les vivències.
Notes complertes que ja no van soles.
Harmonia que neix de l’acceptació.
Acceptació d’acceptar-se sense condicions.
Infant que torna a ocupar el lloc.
Camps de blat per poder córrer.
Ocells, arbres i plantes, omplen l’aire.
Fusionat i dissolt al no Res.
Em fong, moro a allò que no sóc.
I reneixo a l’alba.
Sol naixent de l’eterna albada.
Sóc.
En un país no massa llunyà…
En un país no massa llunyà, hi vivien unes dolces criatures que s’alimentaven del sol. Aquests éssers, es passaven el dia jugant, ballant, cantant, dibuixant amb els dits cada núvol que els passava pel davant… Alguna vegada fins hi tot, havien caminat per damunt de l’arc de Sant Martí, adquirint cada un d’ells un color. Era un espectacle molt bonic veure’ls tots en fila amb tots els colors possibles…
Cada matinada, després de passar tota la nit gaudint de les estrelles i dels cometes que els saludaven per damunt seu, caminaven cap al seu turó sagrat. Sagrat perquè allà s’esdevenia un dels actes més importants per ells, el contacte amb el seu gran amic, el sol. Ell dia rere dia sortia per l’horitzó, i mai els havia fallat fins a llavors. Alguns dies fins hi tot la lluna es quedava per allà esperant la seva arribada per saludar-lo. Ella mateixa sabia que era també gràcies al sol que tots els éssers d’aquest meravellós planeta, podien veure-la.
Era un dels moments més autèntics i amb més respecte que realitzaven. Tot hi que res ni ningú els havia dit el contrari, en aquest lloc, no jugaven massa, sentien una estima molt gran pel que hi succeïa.
Cadascú d’ells, s’assentava amb les cames creuades i amb les mans damunt les cuixes… miraven directament a l’horitzó, esperant que els primers raigs de llum comencessin a sortir.
Entonaven molt sovint cants molt suaus, amb veu baixa, però que acariciaven l’ànima només sentir-los. Era una melodia repetitiva que els ajudava a harmonitzar-se i a calmar tots els desitjos de jugar que tenien. Altres vegades havien quedat en silenci tota l’estona perquè no calia dir massa res.
Aquest també era una dels espectacles més bonics de veure. Cadascú d’ells, miraven fixament a l’horitzó i quan el primer raig sortia, dels seus pits, a la zona del cor, apareixia des de dins, una esfera lluminosa. Aquesta esfera començava a allargar-se creant un cordó daurat que anava a l’encontre directa del raig de llum que arribava directament del sol. Es connectaven amb el sol, i amb ell, més enllà d’aquest, on tots els sols neixen, la Font de la Llum.
Quan passava tot això, tots els animals, plantes i arbres, feien també silenci pel moment especial i sagrat que succeïa. El contacte diari amb el sol i el seu cor, harmonitzar l’energia de l’astre amb l’energia d’ells mateixos, els feia recordar Qui eren.
Una vegada havien fet tot això, no passava ni un sol minut que algun d’ells començava a fer alguna trapelleria amb els altres. En un no res començaven a encetar els jocs. Els animals d’allà al voltant també hi participaven i les plantes i arbres tant com podien. Tot el dia i tota la nit… gaudien de la seva essència, éssers lliures…
Un dia però, un d’ells, va començar a pensar de forma diferent. Era una capacitat que feien servir per organitzar-se o planificar alguna cosa, però no per estar-se en silenci i començar a barrinar. Aquell matí, no va anar amb la resta del grup a la trobada diària amb el sol. Va quedar-se arraulit sota un arbre, encongint el cos i amb silenci per fora, però amb molt soroll dins.
Al segon dia que això passava, tot el grup va notar que alguna cosa passava. Tots ells estaven connectats d’alguna manera, i si algun d’ells no estava harmonitzat, els altres ho sentien… i veieren que el seu germà ja no brillava tant, la seva pròpia llum i que s’ajuntava amb la dels altres, havia perdut intensitat, començava a crear-se al voltant seu un cos diferent, fet de matèria, de carn. Intentaven cridar-lo, però ja no els sentia degut al soroll de dins el cap.
Per primera vegada, aquell matí no hi van haver masses jocs. Van anar tots junts al seu turó sagrat a fer silenci i esperar al sol.
Una vegada ja estaven en sintonia tots plegats, des del silenci, on tots els llenguatges s’entenen, plantes i animals, pedres i demès formes de vida, van començar a parlar. Que podien fer pel seu germà, cada hora que passava el veien més tancat dins la carcassa. Podien veure com dels seus ulls, sortien unes imatges que no tenien res a veure amb el seu bosc i el seu turó Sagrat, eren unes imatges que només ell veia, i començava a ser real per ell.
Estaven tots disgustats, no sabien que havien de fer, també en ells la inharmonia els estava afectant…
Connectats com estaven amb la seva llum i la que els arribava, de sotragada, van sentir una brisa que els recorria tot els seus cossos de llum, una energia que reconeixien ben bé, la de la Font, la de l’Amor Absolut. Tots a la vegada van sintonitzar-se amb aquesta energia i va saber gràcies al silenci que hi havia dins seu, el que havien de fer.
Van començar a cantar aquella melodia que cada dia entonaven, però aquest cop, a mesura que la cantaven, la llum del seu voltant anava creixent i creixent, s’anava formant una gran esfera lluminosa que els englobava a tots i que anava creixent d’intensitat, d’un color blanc amb una flaixos rosats que anaven recorrent-ho.
L’energia de l’Amor Absolut, s’estava manifestant en tots ells. Va començar a enviar cap el seu germà tota aquesta energia, des del silenci, respectant la seva decisió de voler estar en aquell estat. Tots els havia arribat el coneixement que en el fons de la Llum que era, hi havia un cercador, un explorador, i que volia sentir unes altres sensacions amb el seu nou embolcall….
I s’explica que l’alegria encara se sent com el primer dia allà. Aquests éssers de llum tant especials, gràcies al seu amor, a cada jornada fent el seu ritual davant el sol, quan s’alimentaven d’ell, enviaven tot l’amor que generaven a tots els éssers de llum que havien decidit tastar i practicar els diferents mons que apareixien a través de la densificació de la llum a través del pensament.
I feliços esperen, com cada matí, que tots ells, algun dia tornin a brillar tant com ho havien fet fins a llavors, perquè tota l’harmonia retornés a aquell planeta i a tots els mons mentals creats…