Cau la fulla de l’arbre…
Traspassava la porta,
no hi volia entrar mai més,
paraules que no duien enlloc,
enfosquien l’ànima…
La garsa crida a fora,
el sol s’amaga,
la nit que torna,
les pedres rodones baixen avall….
El riu que no para,
l’arbre que creix,
la flor que esclata,
l’ocell que canta…
Tot segueix fora,
tot es repeteix dins la casa…
Miro el cel,
i les estrelles em cauen a la cara,
entra en mi la gana…
L’emoció que em banya,
tel que no em deixa veure l’altre,
enganys que venen i marxen,
pors que no troben on assentar-se…
Crida amb crit opac,
la carrera cap enlloc,
cavernes de pensaments que no hi entra l’aire,
dibuixos que es desfan dins les mans,
partitures sense notes que sonen en el silenci,
somriures sense cares,
expressions que no troben resposta…
Muntanyes per ser baixades,
estacions que es tornen una,
paraigua que s’obre a la matinada,
caos que no s’encalla,
fluir imaginari de l’amor que s’espatlla,
nines al sol, assecant-se la cara,
pel·lícules sense final,
teatre sense actors,
taules buides i trencades…
Ja no hi som ja no hi ha temps…
Em dissolc en l’ara…
Presència infinita de la bellesa que Viu,
innocència matinera del que no és encara,
creativitat que neix de la pantalla blanca,
espontaneïtat en el silenci…
Somriure a la cara,
pintor de paisatges,
buscador de veritats,
caminador infatigable de paradisos interns…
Cau la fulla de l’arbre…
És…
Sóc…