Prou… Prou!!!!
(Sembla que s’han pogut solucionar els problemes… agraït per la comprensió! seguim caminant…)
Fa poques setmanes estava dinant al restaurant que hi ha sota l’espai on acompanyo les persones en el seu caminar i descobrir interior… Llegir el que passa al món fa que la ment es vagi desconnectant de les històries particulars de les persones que he vist abans, m’han compartit i mostrat amb tots els detalls… el que em va millor és qualsevol pel·lícula comercial americana d’aventures, on saps perfectament que passarà. Dinant però, no dóna per gaire…
Bé, estava llegint i va arribar la pàgina on hi ha les esqueles… la primera que miro, llegeixo un nom i la panxa em fa una bona sotragada, veig que era d’una persona de la meva quinta que apreciava, i molt, tot i que les vides comunes no havien seguit les mateixes direccions. Era una persona amb el cor noble darrera qualsevol comportament que els seus personatges, i aprenentatges conscients o inconscients, fessin al seu dia dia, i d’això no n’he dubtat mai.
Feia unes dues o tres setmanes que em va trobar pel Facebook i vam intercanviar unes frases, amb ganes de trobar-nos… i ja no hi serem a temps… va decidir que ja en tenia prou amb la seva vida.
Disculpeu les molèsties!
Finalment el webmaster Arnau ha pogut solucionar totes les deficiències que dificultaven poder publicar els posts, junt amb les traduccions.
Content de tenir al voltant persones professionals que s’encarreguen de fer allò que estic poc bregat a fer…
Van arribar uns quants correus seguits i només responia al període de probes i retocs que va fer que no poguéssim preveure que s’enviarien…
Disculpeu les molèsties que us hagi ocasionat i fins ara mateix!
Seguim caminant…
Oriol
Qui Sóc?
Són quarts de set del matí, s’aixeca el dia, la llum entra per les finestres i no sóc a temps a posar-me l’antifaç… ja s’ha despertat el cos i el cap… els dits em criden, una sensació que conec ben bé, avui toca escriure… i comença forta la primera frase… Qui Sóc? Ressona ben clar…
Diuen que controlem solament el 5% de les coses que ens passen. És a dir, el nostre 95% restant forma part d’un conjunt de programes, costums, creences, dogmes, colors, i tot el que hi vulguis posar, d’un passat que, encara que no vulguem, també ens pertany.
Els Artistes del Pa
(Mis disculpas, hay un problema con la herramienta de traducción. Espero que en breve esté arreglado)
(My apologies, there is a problem with the translation tool. I hope it’s fixed soon)
Ahir vaig tenir un dia d’aquells per recordar. Una vivència que segurament tots en guardem algun record, alguns des de petits, però la majoria dels que neixen ara difícilment la porten incorporada per si mateixos, sinó que prové dels que els han precedit i els acompanya gravat a l’inconscient, a les cèl·lules… Una vivència que acompanya als nostres gens, amb olors, tactes, sensacions i rialles. La transformació, la màgia, rituals que ens transporten sempre a un passat… Des dels camps verds, on la terra, el vent, el sol, l’aigua i l’èter, s’uneixen per esperar la llavor… planta que creix acompanyada pels elements i les companyes que té al voltant…
Bojos que potser no ho són tant…
Camins que es retroben,
fanals que s’obren,
emocions que es despleguen,
somriures que volen,
cors que s’aixamplen,
braços que abracen,
infants que riuen,
avis que s’entendreixen,
poetes que dibuixen,
musics que escolten,
silenci que ressona…
Cada flor,
cada arbre,
cada roca,
cada llàgrima…
.
Un pastís,
una celebració,
una partida,
un engany,
un suïcida…
.
Regals,
compromisos,
espontaneïtat,
llibertat,
eufòria,
cadenes trencades…
.
Boira,
sol,
lluna,
encens…
.
Bicicleta,
cançons,
somriures,
plors…
.
Pilotes,
corda,
salts,
màgia….
.
Camins,
recorreguts,
paisatges,
destins,
ports,
aeroports…
.
Llum,
foscor,
alegria,
pena…
.
Espelmes,
menjars,
embolcalls,
maquillatges,
teatre,
personatges…
.
Nuesa,
sensualitat,
tacte,
tendresa,
amor,
sexualitat…
.
Davant,
darrera,
llibertat,
cadira,
porta,
pluja…
.
Cotxe,
cames,
arbre,
cel,
bosc…
.
Tot,
res,
ple,
buit,
dins,
fora,
ser,
estar,
aquí,
ara…
.
Paraules que sortien una darrere l’altra… Has entès alguna cosa?? Jo no, o sí, ni m’interessa, o sí??
Com a psicòleg podria començar a fer una anàlisi associativa de totes les paraules i les seves diferents agrupacions. Podria acostar-me a trobar un paral·lelisme entre elles i extreure’n informació, analitzar el que l’inconscient va parlant. Analitzar-me.
I? I què? Ets feliç fent el que fas? Doncs ja no cal res més.
Quantes vegades al dia, o millor dit, quantes vegades no ho fem, d’estar analitzant el que l’altre està realitzant o dient. El Gran Jutge que avalua el comportament dels que hi ha davant. Interpretacions i al·lucinacions nascudes i mortes dins del que les fa. No sabem quasi res de nosaltres mateixos, però tot de l’altre.
On acaba la meva llibertat? On comença la de l’altre…
Deixar de mirar fora esperant el que creiem que ha de passar i Ser més autèntics amb allò que realment volem Ser o sentim que Som. Sí, autenticitat, creativitat, espontaneïtat!!!
Deixem de mirar i criticar el que l’altre fa. Deixem de criticar-nos!! Perquè el que veig de l’altre no és res més que allò que no puc o no vull veure en mi!! L’altre no existeix, l’altre solament és un mirall que em separa de la realitat del present. Si no traspasso el mirall, estic enganxat a les emocions o sentiments que em desperta la persona que tinc davant. Quan puc veure’m a través d’ell/a, és quan puc adonar-me d’allò que m’encalla.
Res, res que ve de fora en té la culpa. Cap persona, dona o home, pare o mare, fill o filla, poble o cultura, malaltia o accident… res de tot això… només tu i tu en tens la responsabilitat… Et queixes a l’actor de la pel·lícula del que ha fet i a tu t’ha mogut les emocions? A molts no els afecta el que passa a les pel·lícules, perquè no s’hi identifiquen, saben que allò que diuen no va pas amb elles. Per què no ho fem així a la vida? La reacció de l’altre davant la pel·lícula és seva, el que està vivint i es creu real.
Per què no podem solament VIURE!!? SER i FER!! Només cal una cosa, el respecte cap a nosaltres mateixos i cap als altres, respectar la pròpia llibertat i, és clar, la dels altres. Cadascú posseeïx un ”do”, una qualitat que el fa únic. No n’hi ha cap que sigui millor que els altres, això només són creences. Uns dirigeixen, els altres escombren, uns acompanyen i els altres juguen, uns pinten, els altres ensenyen… Sigues allò que sents i has sentit Ser tota la Vida, aquell somni d’infant. Aquest món serà molt i molt més ric i preciós, cadascú feliç amb el que realment vol fer.
Si deixes de criticar el que l’altre fa, deixaràs de sentir que el que fas pot ser criticat o no agradar als altres. Ostres vinga, què t’aparta de ser lliure? D’escriure bajanades, de pintar amb els peus, de dansar nua sota la puja, de cridar davant el precipici, de somiar desperta… Allibera’t de totes les pors, viu que ets lliure, que no tens cadenes, que tot són creences imposades o suggestionades de comportaments apresos dels altres, de programes heretats… SIGUES INFANT!!! només et cal això, només això!!!
Saps? Vaig tornar de l’India fa poc. Tots els infants somreien davant i enmig de la més gran misèria i brutícia… quants cops ho has sentit això? Però saps què? Els infants d’aquí també somriuen!! Només els grans d’aquí, i d’allà també, t’ho ben asseguro, somriuen poc… La realitat d’aquí i la d’allà són totalment diferents, però és la que toca a cadascú per estar i néixer on va néixer. Com la visquis tu, aquesta és la teva responsabilitat, aquí i allà.
Els infants són els més grans mestres, fan i són el que senten a cada moment, no s’enganxen a res ni a cap personatge, juguen la Vida. Només quan ens creiem que hem de ser alguna cosa, és quan intentem posar-nos una etiqueta i fer el que calgui per representar-la bé, ens creem el personatge, oblidant el més essencial, només és un personatge. Sí, si sents que aquesta és la part que vols Ser i Viure, endavant!! Sabràs que no és resultat d’una programació o d’alguna cosa que no controles, si ets feliç fent-ho. I encara més important, com més t’hi dediques, més energia tens i més fàcil se’t posen les coses davant. Si et passa això pots estar ben convençut que estàs fent o estàs ben aprop del que realment estàs destinat a ser…
Cul, teta, blanc, negre, preciós, diamant, misèria, riquesa, joc, manipulació, guerra, pau, trist, alegre, violència, futbol, espiritualitat, silenci, soroll…
Potser aquells que en diem “bojos” no ho són tant, i no parlo dels que estan tancats…
Un camí cap a la pau interior… guia pràctica.
Avui anirem per feina. Però amb les tres coses que et diré, resumeixen qualsevol reflexió o escrit que hagi redactat fins avui. Demà, qui ho sap? Només el Doble (algun dia d’aquests te’n parlaré).
Són tres eines juntes. Cadascuna sense l’altra no serveix, perd l’eficàcia, com la flor que necessita la terra, però també l’aigua. Són tan senzilles que els millors mestres en són els infants i ho porten incorporat des del néixer. I a vegades tan difícils de practicar que la immensa majoria dels grans no ho aconsegueixen. Si practiques durant 21 dies crearàs un hàbit. Després has d’estar atenta a no tornar als vells comportaments, t’adonaràs que hauràs donat un tomb a la teva vida que ni t’ho penses. Segurament ho podràs copsar fàcilment en arribar als quaranta dies.
Ara bé, recorda el més important, has de ser impecable, i impecable és que cal fer-ho amb tot, absolutament amb tot!! i, també recorda, darrera la impecabilitat?? la flexibilitat!! (llegeix aquest post si vols més info). Només recorda que el que cal, no és que ho facis a la perfecció, compta molt més encara la intenció plena de voler-ho fer, ni que et costi un any o deu!! T’ho ben asseguro que si perseveres acabaràs arribant-hi. La flexibilitat és també l’amor cap a tu mateixa quan t’adones que un altra vegada has tornat a repetir comportaments del passat… Ho fas sempre com millor saps!!
Vinga som-hi, estàs preparada? És molt senzill de bones a primeres, però ja m’ho diràs….
Primer:
– Quoerència (de l’Enric Corbera): Hi ha d’haver un equilibri entre el que pensis, sentis, diguis i realitzis. Fàcil? Prova-ho!
Segon:
– “Llei del Tres” (de collita pròpia): Mai deixis que et demanin o diguin més de dos cops les coses. Com també que tu mai hagis de dir o demanar-les més de dues vegades. Quan arriba la tercera, perds la llibertat.
Tercer:
– El respecte (de tota la humanitat): Primer i per sobre de tot, a tu mateixa i a totes les dimensions que hi ha en tu, física, emocional, mental, espiritual… I després de forma fàcil i lògica, respectaràs als altres.
Engloba més coses del que sembla, i de totes elles juntes en neix una flor, la més meravellosa, la Pau interior, de saber-te lliure davant qualsevol cadena, emocional, mental i física. Aquesta dimensió física arriba sempre quan les altres estan en equilibri. La satisfacció d’estar Viva.
Ah? Me’n deixava una quarta:
– Xocolata (de part de la meva parella quan li vaig explicar)
El Càncer, res s’acaba…
Quina imatge et ve al cap quan llegeixes: Càncer!! … segurament no massa maca, oi? Només et demano una cosa, intenta deixar qualsevol idea preconcebuda amb el que llegiràs… fes com si… i el que et ressoni dins el cor…
Aquest escrit va brollar en 10 minuts escoltant Hans Zimer, gran compositor de bandes sonores com la de Gladiator o La Roca. T’he de dir que tots “baixen” de forma directa, sense massa interrupcions, però aquest va ser com si m’agafessin la mà i anés escrivint paraula rera paraula…
Aquesta setmana va venir a la consulta una persona jove amb dos càncers.
La psicosomàtica és molt poderosa i no vam tardar gaire a “esbrinar” d’on venien, què havia propiciat aquells símptomes que en diuen càncer. Veure en quina part del seu comportament, emocions o pensaments estava anclat. Quin era aquell succés que no va ser capaç de pair i que al ser molt incòmode per la importància que tenia, havia de sortir d’una manera o altra, i ho va fer a través del cos. Calia revisar quina part de la seva personalitat caminava coixa.
M’entristeixo una mica per dins, no puc separar-me’n del tot encara. Veure que la persona es creu que pot girar la cara davant d’aquest diagnosi. Em va dir que no hi pensava i ja està. Me la crec, però no deixo d’imaginar-me la imatge d’un paio que estava al port i que tenia, a un metre darrera seu, un transatlàntic i feia com si no el veiés, tot i que quasi li queia a sobre.
Com que era el paper que em tocava, vaig dir-li que podia triar entre cercar a dins o seguir a fora. Però en cap cas deixar el tractament mèdic que està fent. Sols que si tria la segona opció es perd la primera. I si tria la primera, la segona segur que anirà molt millor, arribant allà on cada persona li toqui arribar, a la sanació en molts dels casos. El que sí que és segur, és que la majoria de persones que hauran sabut lligar caps no hi perdran res i extreuran una millor comprensió del perquè ha succeït.
A través de les dates de naixement la persona no pot enganyar-se, perquè ningú pot canviar les dades! Aquestes et lliguen a uns membres del teu arbre familiar/genealògic que, com art de màgia, hauran fet i patit el mateix però amb un altre decorat i altres actors, clar està.
Pots entendre que el símptoma/malaltia és la conseqüència i l’avís del propi cos perquè resolguis algun apartat de la teva vida que cal ser resolt i acceptat. I un cop veus això, sabent exactament on ha aparegut el símptoma, allà mateix trobem la informació de quin tipus de situació vas haver de viure. Perquè el cos és un mapa, i a cada espai hi ha la correlació emocional. Llavors fas un clic, a vegades no massa fort. L’acabes de fer quan mires l’arbre i t’adones que realment aquell comportament o situació que ha creat la “malaltia” l’has heretat com un programa d’un avantpassat teu que havia viscut el mateix i va quedar sense resoldre. Tu el repeteixes o repares.
Aquell moment en què hi ha la comprensió profunda, les portes de l’inconscient s’obren, el coneixement de cop inunda capes i capes de pensaments i comportaments apresos, creats i manipulats per aquells programes heretats. Milions de bits d’informació caòtica s’harmonitzen de cop i volta. La calma fa un nou pas. Després d’aquest clic profund i únic, s’entra en un altre espai de “petit o gran èxtasi”. Durant dies t’acompanya una sensació de pau i lleugeresa que s’acaba quan ja comences a viure un altre aprenentatge, amb tot el procés altre vegada.
El cos comença a reparar, entres en quarantena, 40 dies de procés. Ja no li cal l’estrès per avisar-te, has entès definitivament el que passava, i com més gran o important hagi sigut l’avís, igual de gran el canvi que cal fer. Aquí és quan el tractament mèdic, si encara et cal, tindrà més efectivitat, tots dos seguint un mateix objectiu i direcció, curar sense que el cos estigui “cridant estressat” que escoltis. S’aturen els símptomes i ha d’anar acompanyat directament per un canvi en el comportament que va ser l’arrel emocional de la “malaltia”. Si no, com és ben lògic, el cos pot tornar a “avisar”.
Si tens alguna malaltia igual només vols veure l’etiqueta i tot el que cal fer amb una etiqueta, hi ha tots els protocols preparats. O bé, pots obrir la porta i començar a caminar cap a tu mateix. Arriba un dia que agraeixes a la teva vida com res, allò que tant et va fer patir.
Vaig decidir que només diria a amics i aquells que vinguessin a que els acompanyés en el seu camí d’autodescoberta allò que “veia i m’arribava”. Els primers perquè és el que espero que facin els amics amb mi, tenen sempre les portes obertes si senten que m’han de dir alguna cosa pel meu bé, perquè se perfectament que surt des de l’estimació que ens tenim. Els altres, perquè truquen a la porta i és el camí que he triat i sento fer ara, en aquest precís moment, la part que em toca, el lloc que ocupo al món i m’ajuda a viure-hi.
Aquest escrit que va brollar, té molt a veure amb totes les vegades que he volgut cridar a l’aire, a l’orella de l’altre i no ho he fet. Només el respecte i el no sóc ningú per dir res, i per últim, que és el que surt a través de les meves ulleres, tot això fa que calli.
No oblidis que és una visió més, la meva. Aquest escrit està dedicat a tots aquells que pot fer-los veure un altre costat de la mateixa figura, una forma diferent i integradora de mirar la “malaltia”.
Arribes davant del metge,
fa tres setmanes que et fa mal al costat de l’estómac,
vomites i tens diarrees,
estàs espantat,
esperes amb urgència el diagnosi…
.
I tot se’t para quan escoltes la paraula,
tens càncer, sents dir al metge…
.
Paraules i gestos que es fonen en el silenci,
cos que deixa d’existir,
temps que s’atura,
un xoc que arriba al fons de tot…
.
I comença la lluita mental,
el creure’s que és un somni,
davant teu tot canvia,
tot deixa de tenir sentit,
les llistes de prioritats es desfan,
els destins possibles conflueixen en un de sol,
vols despertar d’aquest malson…
.
I fas pactes,
a la llum i al diable,
i ets creus tot allò que abans avorries,
et toquen mans que abans eren fletxes,
fas tot allò que abans creies impossible,
però no trobes cap sortida…
.
I cansat de lluitar cerques,
has sentit que tot té un sentit,
però no t’ho creus encara,
deixes d’olorar a fora i mires dins,
tot està connectat,
només has estat fugint d’estimar-te…
.
Tens davant una pregunta:
què triar.
.
Tens davant dos coneixements,
l’un,
connectat amb l’altre,
l’altre,
connectat amb tu mateix,
l’un, ets presoner d’una etiqueta,
l’altre, l’etiqueta et mostra la porta a casa…
.
Comprens darrera cada llàgrima,
pares a escoltar-te,
no vols fugir més dels pensaments que t’empaiten,
reconeixes la teva part i estimes l’altre…
.
Et perdones i abraces l’altre,
ets més lliure a cada respirar,
la pau et mostra el caminar…
.
I entens el cos que et crida a l’orella,
després de no voler-te escoltar,
d’intuïcions que mai arribaven a port,
de sincronicitats que es perdien en el soroll…
.
Vius ser el cos,
sents ser les emocions,
et penses mentre crees la realitat,
observes l’espectacle des de la millor butaca…
.
Comprens que tot té un sentit,
el saber que tota la humanitat sols busca l’harmonia,
el que et creus que és malaltia,
sols és una crida,
a tu mateix,
a aquell que sempre has estat,
únic i irrepetible,
lliure de pors,
amant del present,
poeta de l’ara,
músic de totes les melodies,
que neixen a cada instant…
.
Avui tens davant dues caixes,
la de la ignorància,
tota la responsabilitat ve de fora.
La del coneixement,
de saber on comença la desharmonia,
sempre dins un mateix,
quan viu el que passa fora…
.
Només has de saber,
veure i entendre,
què et va fer entrar en desharmonia,
i canviar allò que s’ha de canviar,
fer allò que cal que facis,
i confiar des de la certesa,
tot està bé,
res s’acaba.
El pitjor egoisme, pensar en els altres…
M’he criat dins una família de tradició catòlica i des de que tinc us de raó, crec que abans d’ahir, o no (jaja!!), bé, des de que tinc us de raó recordo una frase que sempre m’ha acompanyat, de vegades de forma més incòmode, i segurament la vaig interpretar a la meva manera, és clar. Tot i que amb les persones que vaig caminant acompanyant-les un tros del seu camí d’auto-descoberta o renaixement, també he pogut comprovar que tenien aquesta mateixa interpretació.
“Ets un egoista quan penses en tu abans que els altres!”, o variacions d’aquestes que segurament et sonaran: “Deixa pels altres el millor tros de pastís!”.
Saps? Darrera una persona amb càncer hi ha el perfecte “sant/a”. Pensar primer pensar els altres abans de tu mateix/a. I quantes persones que donen i donen després es queixen perquè els altres no fan el mateix, o bé no reben allò que creuen que haurien de rebre. Directament a la persona que han fet el gest, o indirectament a la Vida, a Déu o al que sigui que puguin encomenar-se.
Quantes vegades t’has sentit culpable de pensar primer en tu? Quantes decisions has triat pensant en l’altre abans que tu?
I encara més. Com podem pretendre estimar primer l’altre sense estimar-nos a nosaltres mateixos?
Aquesta és la resposta del títol provocador. Malament el dia que facis les coses no pensant primer en tu. Sí, hem d’estimar, compartir, donar, ensenyar… tot el que vulguis i sentis, però, fes-te la pregunta: Igualment ets capaç de donar-t’ho a tu mateix/a? Quantes excuses ens inventem per postergar allò que més desitjem? Quants somnis hem deixat aparcats perquè toca fer una altre cosa? Massa sovint és el que toca.
La majoria de persones són inconscients de les vides que estan vivint. Segueixen endavant amb tot el que s’han anat trobant. Inconscientment i a través de la cultura, estem predestinats a uns destins marcats per una societat que s’ha anat estructurant a si mateixa, sense que les persones s’hagin fet masses preguntes. I a alguns de d’alt de tot, això ja els hi va bé.
Toca néixer, créixer, reproduir-se i morir. Toca tenir joguines, una bicicleta, una moto, un cotxe, una família, uns fills, una casa, unes vacances… Repetir el que davant nostre ja han fet milions de persones. De veritat que per mi, no estem pas tant allunyats del ramat d’ovelles.
Estima’t!!! I saps a què primer??? Tot allò que més amagues o vols amagar!! Primer a tu, no volent-ho veure, i després als altres. La gran ombra que tota llum sempre crea darrera un objecte material! I ets un objecte material, biològic, pensant, emocional, espiritual… però amb una ombra, com el gran mestre Carl Jung va postular, el sac on anem guardant tot allò que ens fa nosa i també tot allò que hem heretat pel compromís implícit a l’arbre familiar on vam triar néixer.
El diable et truca a la porta. La representació simbòlica de tots els teus pensaments i pors que arrossegues. La por al desconegut, a l’altre, a tu…
No estimar-me em va portar a tenir una gran por a la crítica, “creient-me” l’altre abans que a mi mateix. Por a que l’altre descobrís allò que jo tant fugia. I un dia, dins un treball de Consciència, se’m va presentar a través d’una visió, el diable més gran que mai he pogut veure. La cosa més horrorosa que mai havia vist ni en cap pel·lícula. Podria assemblar-se a aquelles representacions pictòriques del diable en forma de drac.
Aquest era i sóc jo també, la part més fosca que puc ser i crear. El cúmul de pensaments que he generat i els sacs de dolor i patiment que m’he cregut. El jutjar als altres, a la societat, a la vida, a mi mateix…
I saps, des d’aquell dia vaig començar realment a experimentar la llibertat de Ser Qui Sóc vertaderament, perquè finalment m’havia trobat amb la part que més amagava de mi mateix. Ja no tenia por. La frase que em va venir veient aquell monstre va ser: – Ah! només és això!-
Sóc el blanc i el negre, el dins i el fora, d’alt i a baix, sí, però la tria que faig solament és meva. Després de cercar-me i trobar els dos costats, els dos oposats en mi, tinc damunt la taula dues caixes, la blanca i la negre. Cadascuna amb unes vivències i regals implícits, i solament l’essència que ho banya tot, aquella part íntima que ressona amb la mateixa vibració que la simfonia perpetua, escull. I escull després segurament d’experimentar moltes vides, si existeixen, d’un costat i l’altre.
Avui, puc escollir la capsa blanca i viure a través d’ella, sense negar la negre, respectant-la i estimant-la també, la meva ombra, gràcies a ella he trobat la meva llum. Darrera el dolor hi ha la porta.
Vaig comprendre que calia estimar-me, experimentar la llibertat que neix a l’acceptar aquell que Sóc. Només quan això és així que puc realment estimar a l’altre. Després de prendre un got de l’aigua de la Vida que em pertoca, i gaudir del seu sabor, és quan puc gaudir de donar-ne als altres i compartir el got dels altres.
Per mi, el pitjor egoisme que pot haver en aquest món, és el pensar primer en els altres abans que un mateix. Deixa’t d’excuses i estima’t!! No lluitis més, també tens una caixa blanca, i una de negre!! Però solament tu i només tu decidirà quina vol obrir, acceptant l’altre.
Sincronicitats de la Vida, la Màgia de la Vida (4 de 4)
Aquest va ser un cap de setmana per recordar. Aquells episodis de la Vida que col·loques i escrius en pàgines daurades. Una sèrie de “sincronicitats” digne d’una bona pel·lícula de màgia. Sempre és clar, podrem utilitzar la ment racional i dir o pensar, “eren solament casualitats”. Us ben asseguro que va ser molt més que això, s’ha de viure. Tan difícil com explicar l’olor que fa el mar quan encara mai l’has vist, però sents que alguna cosa que no pots descriure és allà…
Fa dies que he acabat la primera part de la formació amb l’Enric Corbera i el seu equip, la Bioneuroemoció, com ja us he parlat.
Vaig aprofitar per visitar una família més que amiga a Banyoles, aquelles persones que des del primer dia saps que formen part del mateix camí de vida, autèntiques com el que més, en l’alegria i en l’adversitat, un exemple a seguir.
Seguidament us explico tot el que va passar…
Vaig llevar-me de bon matí i vaig adonar-me que al segon dit, el que ve després del gran (mai me n’enrecordo dels noms!) m’havia picat un mosquit. Vaig començar a preguntar-me del perquè m’havia picat al dit i que té a veure amb el jutge, amb l’autoritat, el sentir-se assenyalat. 
Per més voltes que hi donava, menys explicació trobava, no em sentia que m’estigués jutjant. Us he de dir que en aquell moment estava intentant decidir i treure l’aigua clara en un assumpte personal ben important i que són d’aquelles decisions que no només afecten a un mateix. No havien passat ni deu minuts, em venen a demanar ajuda per obrir una clau de pas de la piscina. La vaig obrir, i al haver de fer força, vaig topar amb la paret de darrera… sabeu a quin lloc vaig fer-me mal? Sí, al segon dit!! I aquesta vegada amb un nou missatge ben clarificador, amb sang! I sang és igual a família. De cop em vaig posar a riure, havia estat tot el dia anterior i també tot el matí, pensant en no ser criticat pels pares pel que estava passant en aquells moments!! Us he de confessar que, quan vaig parlar amb ells finalment, tot va ser comprensió! Tinc uns pares que ben bé me’ls mereixo! Us estimo!!
Més tard, anant cap a la platja, després d’un bon dinar, com qui no vol la cosa, vaig començar a parlar dels francesos i vaig comentar que no m’agradaven, que més aviat em feien tírria… bé com veureu ben bé, ara sí, el “gran jutge” tornava a les “andades”…
Al cap de poc, ja estirats a la sorra, va començar a venir-me aquella passió de son que no pots dir que no i era quasi al paradís, aire fresc, sol que escalfava el cos, panxa plena d’un bon menjar i ben regat amb un bon vi i… quan començava a entrar en aquell espai on sembla que preciosos àngels se t’enduguin, a davant nostre una parella començà a parlar i a llençar la pilota al seu gos que, cada vegada que la tornava, bordava perquè la hi tornessin a tirar!!
Sabeu de quina nacionalitat eren?? Sí, ho heu ben encertat, francesos!! Vinga ja la tens! M’havia creat la realitat i ara, a menjar-me-la!
I no paraven, i jo sense poder dormir, m’havien espatllat la meva visita al paradís! Per dins començava a demanar i suplicar que callesin i que se n’anessin. Com que res de res, vaig posar la segona marxa del meu discurs mental pensant que què s’havien cregut, que no es pot portar gossos a la platja deslligats. Que poc considerats i mal educats… bé, no vaig posar la tercera marxa que era aixecar-me i anar-los a donar una lliçó, però poc va faltar! I… de sobte, m’adono del qu estava succeint i com aquella realitat l’havia creat jo mateix, just abans d’arribar. La Vida m’estava donant una oportunitat per créixer i aprendre. Sí, vaig decidir que ja dormiria al vespre, no lluitar més i acceptar.
No passen ni deu segons que, després d’un tir maldestre, la pilota cau al costat meu i el gos, correns, ve i frena just exacte on era deixant-me tot, tot el cos ple de sorra i ben enganxada per la suor que tenia pel sol que queia. Ben arrebossat!! Sabeu, de revolada i per dins em vaig posar a riure i a parlar amb la Vida, dient: -molt bé molt bé, ho he entès! Res de criticar als altres!! Gràcies!!-
Vaig aixecar-me i vaig mirar-me la parella de francesos de mitja edat. Tots dos mirant-me avergonyits. Jo els vaig fer un somriure i vaig pasar al costat d’ells dient-los que cap problema. Dins l’aigua i traient-me la sorra del cos, em giro i mirant la platja, veig que estan marxant. Em poso a riure i a donar gràcies altra vegada.
El sol encara picava de debò i amb la boca ben seca que teníem, pel menjar(!!), tots tres vam dir d’anar a fer una cervesa al marxar, però era més forta la sequedat que vam decidir anar-hi en aquell moment. Cap dels tres tenia diners i ja la veiem baixar!!
Com que havíem comentat que pel cervell tant li és que estiguis fent una cosa com que te la imaginis, en totes dues s’activen les mateixes zones. No sap distingir pas la realitat de la ficció. Vam decidir doncs, fer una visualització guiada de com ens portaven un cervesa ben freda, amb un got gelat, com oloràvem la seva flaire, l’espuma que tocava el llavi superior i després, com el primer tast fred començava a omplir la gola i a refrescar tot el cos mentre baixava per l‘esòfag amb totes les bombolles de gas espurnejant dins… buf, no sabeu com n’era de bona!! La que ens vam veure finalment després, ni molt menys va ser tan autèntica, us ho ben asseguro.
Després, ben estirats, els vaig proposar de llegir-los el conte “El País dels Projectors” que acabava d’escriure aquell mateix matí. Quan escric connectat, poques vegades sé o puc repetir el que he escrit, senzillament “baixa” i allà queda.
Només començar a llegir el conte, al segon o tercer paràgraf, apareix una imatge d’unes persones bevent una cervesa ben freda amb un got ben glaçat! Tots tres ens vam mirar amb cara de sorpresa i rient-nos de la sincronicitat i màgia del moment. Us ben asseguro que no recordava per res el que hi havia al conte.
El més extraordinari va ser llegint una mica més el conte, amb la imatge d’unes persones fent footing. Ostres, va ser més un ensurt que una altre cosa. Cap dels tres va poder veure d’on sortien, però van aparèixer del no res, sis o set persones corrent entre nosaltres, uns per un costat i els altres per l’altre. 
Ben bé com si estiguéssim llegint i creant aquella realitat al mateix temps!! Més que riure ara, estàvem ben a·llucinats. Ens costava de creure i tot. I és clar que no s’havien materialitzat de cop i volta allà, o sí, però exactament al moment precís que ho estava llegint, estaven envoltant-nos. Ni planificat hagués quadrat tant… no calen explicacions.
Aquí us poso unes paraules que vaig escriure després d’aquest dia, de forma espontània…
“he acabat la primera part de la formació, que en el fons no calia escoltar, perquè tot hi és a l’Ara.
…bona part de la vida veient i vivint realitats que es fonen en una mil·lèsima…
…tot el cercle està ja tancat, el mapa de la Vida que hem anat construint. Tot té un sentit, tot comença i acaba en un mateix, l’altre no existeix…
…més enllà de paraules inventades, m’assec a la butaca per observar-les, lliure de programes, lliure de viure els que calgui i triï…
…esperit de ser l’abundància, després de cap desig…
…camino Sent, aquell que he triat Ser, Jo mateix, Qui Sóc i he estat sempre…”
“El país dels projectors” (3 de 4)
“En un país no massa llunyà, enmig de boscos i arbres majestuosos, hi ha un petit món dins d’un altre. Un petit món on les persones són projectors de cine. Van vivint la vida segons la pel·lícula que tenen davant, a la seva pantalla.
Hi ha projectors que estan veient una cinta on hi ha una oficina, on altres com ell comparteixen la mateixa pel·lícula. Cada dia, només llevar-se, es posen la cinta de la pel·lícula “treball” i comencen a viure-la fins que, quan ja n’estan cansats, canvien de rodet i se’n posen una altra, com podria ser el relaxament que s’obté veient una pel·lícula amb un que veu una cervesa, ben freda i amb un got gelat… totes aquestes pel·lícules se les miren persones que se senten atretes per les mateixes temàtiques. N’hi ha uns altres que es troben cada dia, després de mirar la seva pròpia pel·lícula relacionada amb el treball, amb una altre que és anar a córrer. I cadascú la pot gaudir acompanyat, veient al moment una visió comuna.
Alguns, al final del dia estan molt cansats perquè la pel·lícula que han triat, com que cada dia és la mateixa, acaba per avorrir-los perquè a cada moment saben el que passarà. Es coneixen la pel·lícula de sobres. Se la posen vuit hores al dia. I la monotonia els fa entrar en una somnolència que es va apoderant de tot el seu dia a dia, anant més adormits que desperts a la vida.
N’hi ha alguns que viuen cada pel·lícula com si fos nova. Ells no perden el temps recordant un passat o imaginant un futur, cada dia és una nova vivència de la pel·lícula que vertaderament han triat. Ells saben que poden canviar de cinta.
Els altres no se’n recorden, recordes? Estan adormits…
I els dies van passant, les pel·lícules també, i el projector va creixent, passant una darrera l’altra les pel·lícules de cine. Algunes de triades i altres no. En algunes amb imatges que no agraden i amb altres que sí.
Arribà un dia, quan un projector estava mirant la pel·lícula que més li agradava, es trobà assegut amb una altra projector que també estava mirant la mateixa pel·lícula. I l’altre no era un projector qualsevol, l’havia estat somiant des de feia molt temps. L’havia pogut dibuixar dins seu després de moltes pel·lícules vistes. Era un projector que l’energia que el feia anar, era diferent a la seva, tant que s’hi sentia del tot atret per la diferència, era femenina el contrari d’ell.
Només veure-la, la llum del projector s’encenia tant que fins i tot hagués pogut cremar la cinta. Tenia un rodet tan rodó i es movia d’una manera que mai havia vist. La carcassa era perfecta, sense cap rascada de res, ni cap part que sobrés. Tota una vida desitjant trobar el projector el qual li agradés posar i veure les mateixes pel·lícules. Van començar a descobrir-se i compartir-se totes les pel·lícules vistes fins llavors i a cada minut que avançava, més sentien la felicitat que els creixia dins… S’adonaven que per fi havien trobat aquell projector que més s’assemblava a allò que els agradava a ells mateixos.
Després d’un temps amb grans sorpreses i felicitat, van decidir que volien compartir junts aquest caminar per la vida. Van començar a mirar cada vegada més pel·lícules comunes, sense deixar massa de banda aquelles que l’altre no compartia, però eren feliços podent viure’s des d’aquesta diferència…
I el temps anava passant i passant i anaven acumulant experiències, fins que un dia, els dos projectors van decidir que estaven disposats i a punt de crear, des de la unió de les seves dues carcasses, un altre projector, la fusió d’ells dos. Experimentar un moment sagrat que és repetia en tots els mons coneguts com aquell, la dualitat s’unia per crear una nova VIDA, un acte sagrat i únic. I així ho van fer.
Un dia van unir-se i cadascú va anar aportant diferents peces que tenien dins per conjuntament anar muntant tota la carcassa on hauria de sorgir la seva creació. I així s’hi van passar tot el temps que van necessitar fins que finalment arribà el moment més màgic. Primer van col.locar el carret amb la pel·lícula que tots dos van triar i creure més adient, després van endollar-lo a l’electricitat. Van deixar que la llum passés per dins del maquinari i comencés a projectar la nova pel·lícula creada des de la dualitat dels dos aposats.
Començava una nova vida.
I tots tres s’anaven vivint i anaven visualitzant pel·lícules ben feliços. Els pares s’esforçaven a ensenyar al fill totes les cintes que més els agradaven i el podien ajudar…
Un dia el projector petit, cap allà els tretze anys, va preguntar als seus pares:
-Pares, com he arribat aquí? D’on surto jo?- i els pares li van respondre -Mira fill, tu ets el resultat de totes les peces que la teva mare i jo hem extret de nosaltres per crear la teva carcassa.
-Ah sí? -va dir el el nen que se’ls mirava estranyat tot preguntant -I vosaltres, d’on heu tret totes les peces que formen el vostre projector?
-Bé fill –li digué la mare- jo també vaig néixer des d’aquest acte sagrat i màgic com vas fer tu, però a través de l’amor del meu pare i de la meva mare. I també veiem les pel·lícules que ells ens van incorporar però també aquelles que hem anat experimentant per nosaltres mateixos.
Ah! -va exclamar el projector petit, encara més estranyat- Si jo he sortit de vosaltres -continuà- i veig des de la carcassa i les pel·lícules que m’heu transmès, i vosaltres heu sortit dels vostres pares, i els avis dels seus pares, i els besavis dels seus pares i… – i es quedà en silenci, sentint i rumiant el que acabava de comprendre i adonar-se.
Amb veu tranquil·la i serena els va fer la següent reflexió acabada amb una pregunta.
– … llavors mare i pare, si sóc i estic creat amb les peces i cintes de pel·lícula que els pares dels besavis els havien passat, i els dels avis i les vostres mateixes… -més pensatiu continuà- jo sóc i visc sent un projector que és el resultat de tots vosaltres, amb totes les peces que s’han anat transmetent de generació en generació, i amb tots els carrets, amb totes les pel·lícules… si jo sóc el resultat de tot això, llavors, QUI SÓC JO REALMENT??”
28/07/2013