Sincronicitats de la Vida, la Màgia de la Vida (4 de 4)

Aquest va ser un cap de setmana per recordar. Aquells episodis de la Vida que col·loques i escrius en pàgines daurades. Una sèrie de “sincronicitats” digne d’una bona pel·lícula de màgia. Sempre és clar, podrem utilitzar la ment racional i dir o pensar, “eren solament casualitats”. Us ben asseguro que va ser molt més que això, s’ha de viure. Tan difícil com explicar l’olor que fa el mar quan encara mai l’has vist, però sents que alguna cosa que no pots descriure és allà…

Fa dies que he acabat la primera part de la formació amb l’Enric Corbera i el seu equip, la Bioneuroemoció, com ja us he parlat.

Vaig aprofitar per visitar una família més que amiga a Banyoles, aquelles persones que des del primer dia saps que formen part del mateix camí de vida, autèntiques com el que més, en l’alegria i en l’adversitat, un exemple a seguir.

Seguidament us explico tot el que va passar…

Vaig llevar-me de bon matí i vaig adonar-me que al segon dit, el que ve després del gran (mai me n’enrecordo dels noms!) m’havia picat un mosquit. Vaig començar a preguntar-me del perquè m’havia picat al dit i que té a veure amb el jutge, amb l’autoritat, el sentir-se assenyalat. Per més voltes que hi donava, menys explicació trobava, no em sentia que m’estigués jutjant. Us he de dir que en aquell moment estava intentant decidir i treure l’aigua clara en un assumpte personal ben important i que són d’aquelles decisions que no només afecten a un mateix. No havien passat ni deu minuts, em venen a demanar ajuda per obrir una clau de pas de la piscina. La vaig obrir, i al haver de fer força, vaig topar amb la paret de darrera… sabeu a quin lloc vaig fer-me mal? Sí, al segon dit!! I aquesta vegada amb un nou missatge ben clarificador, amb sang! I sang és igual a família. De cop em vaig posar a riure, havia estat tot el dia anterior i també tot el matí, pensant en no ser criticat pels pares pel que estava passant en aquells moments!! Us he de confessar que, quan vaig parlar amb ells finalment, tot va ser comprensió! Tinc uns pares que ben bé me’ls mereixo! Us estimo!!

Més tard, anant cap a la platja, després d’un bon dinar, com qui no vol la cosa, vaig començar a parlar dels francesos i vaig comentar que no m’agradaven, que més aviat em feien tírria… bé com veureu ben bé, ara sí, el “gran jutge” tornava a les “andades”…

Al cap de poc, ja estirats a la sorra, va començar a venir-me aquella passió de son que no pots dir que no i era quasi al paradís, aire fresc, sol que escalfava el cos, panxa plena d’un bon menjar i ben regat amb un bon vi i… quan començava a entrar en aquell espai on sembla que preciosos àngels se t’enduguin, a davant nostre una parella començà a parlar i a llençar la pilota al seu gos que, cada vegada que la tornava, bordava perquè la hi tornessin a tirar!!

Sabeu de quina nacionalitat eren?? Sí, ho heu ben encertat, francesos!! Vinga ja la tens! M’havia creat la realitat i ara, a menjar-me-la!

I no paraven, i jo sense poder dormir, m’havien espatllat la meva visita al paradís! Per dins començava a demanar i suplicar que callesin i que se n’anessin. Com que res de res, vaig posar la segona marxa del meu discurs mental pensant que què s’havien cregut, que no es pot portar gossos a la platja deslligats. Que poc considerats i mal educats… bé, no vaig posar la tercera marxa que era aixecar-me i anar-los a donar una lliçó, però poc va faltar! I… de sobte, m’adono del qu estava succeint i com aquella realitat l’havia creat jo mateix, just abans d’arribar. La Vida m’estava donant una oportunitat per créixer i aprendre. Sí, vaig decidir que ja dormiria al vespre, no lluitar més i acceptar.

No passen ni deu segons que, després d’un tir maldestre, la pilota cau al costat meu i el gos, correns, ve i frena just exacte on era deixant-me tot, tot el cos ple de sorra i ben enganxada per la suor que tenia pel sol que queia. Ben arrebossat!! Sabeu, de revolada i per dins em vaig posar a riure i a parlar amb la Vida, dient: -molt bé molt bé, ho he entès! Res de criticar als altres!! Gràcies!!-

Vaig aixecar-me i vaig mirar-me la parella de francesos de mitja edat. Tots dos mirant-me avergonyits. Jo els vaig fer un somriure i vaig pasar al costat d’ells dient-los que cap problema. Dins l’aigua i traient-me la sorra del cos, em giro i mirant la platja, veig que estan marxant. Em poso a riure i a donar gràcies altra vegada.

El sol encara picava de debò i amb la boca ben seca que teníem, pel menjar(!!), tots tres vam dir d’anar a fer una cervesa al marxar, però era més forta la sequedat que vam decidir anar-hi en aquell moment. Cap dels tres tenia diners i ja la veiem baixar!!

Com que havíem comentat que pel cervell tant li és que estiguis fent una cosa com que te la imaginis, en totes dues s’activen les mateixes zones. No sap distingir pas la realitat de la ficció. Vam decidir doncs, fer una visualització guiada de com ens portaven un cervesa ben freda, amb un got gelat, com oloràvem la seva flaire, l’espuma que tocava el llavi superior i després, com el primer tast fred començava a omplir la gola i a refrescar tot el cos mentre baixava per l‘esòfag amb totes les bombolles de gas espurnejant dins… buf, no sabeu com n’era de bona!! La que ens vam veure finalment després, ni molt menys va ser tan autèntica, us ho ben asseguro.

Després, ben estirats, els vaig proposar de llegir-los el conte “El País dels Projectors” que acabava d’escriure aquell mateix matí. Quan escric connectat, poques vegades sé o puc repetir el que he escrit, senzillament “baixa” i allà queda.

Només començar a llegir el conte, al segon o tercer paràgraf, apareix una imatge d’unes persones bevent una cervesa ben freda amb un got ben glaçat! Tots tres ens vam mirar amb cara de sorpresa i rient-nos de la sincronicitat i màgia del moment. Us ben asseguro que no recordava per res el que hi havia al conte.

El més extraordinari va ser llegint una mica més el conte, amb la imatge d’unes persones fent footing. Ostres, va ser més un ensurt que una altre cosa. Cap dels tres va poder veure d’on sortien, però van aparèixer del no res, sis o set persones corrent entre nosaltres, uns per un costat i els altres per l’altre. Ben bé com si estiguéssim llegint i creant aquella realitat al mateix temps!! Més que riure ara, estàvem ben a·llucinats. Ens costava de creure i tot. I és clar que no s’havien materialitzat de cop i volta allà, o sí, però exactament al moment precís que ho estava llegint, estaven envoltant-nos. Ni planificat hagués quadrat tant… no calen explicacions.

Aquí us poso unes paraules que vaig escriure després d’aquest dia, de forma espontània…

“he acabat la primera part de la formació, que en el fons no calia escoltar, perquè tot hi és a l’Ara.

…bona part de la vida veient i vivint realitats que es fonen en una mil·lèsima…

…tot el cercle està ja tancat, el mapa de la Vida que hem anat construint. Tot té un sentit, tot comença i acaba en un mateix, l’altre no existeix…

…més enllà de paraules inventades, m’assec a la butaca per observar-les, lliure de programes, lliure de viure els que calgui i triï…

…esperit de ser l’abundància, després de cap desig…

…camino Sent, aquell que he triat Ser,  Jo mateix, Qui Sóc i he estat sempre…”

21. Novembre 2013 per Oriol Tarrago Costa
4 comentaris

(4) comentaris

  1. M’ha arribat i molt!. Gràcies

  2. Aquest post és molt divertit….he rigut força; els dits són:
    1: Dit polze: és el primer i el més curt.
    2: Dit índex: el segon i amb el que assenyalem….de mala educació, diuen, quan són persones.
    3: Dit gros: el tercer, el més llarg i gran.
    4: Dit anular: el quart i on portem l’anell ?????
    5: Dit petit: és el cinquè i més petit….en castellà dedo meñique.

    Per cert, que els francesos dinen molt dora….

    • Gràcies per les teves aportacions Sònia, a veure si finalment m’aprenc els noms dels dits!! Abraçada!

  3. PRECIOS.
    TOTS PODEM APENDRE D’AQUETS COMENTARIS…GRÀCIES!!!!!!!

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.