Quan et veig per fora…
Quan et veig per fora,
solsament l’envoltori que ets,
només puc veure una part de tu…
una part molt petita…
Dins, més enllà dels músculs i ossos,
hi ha altres vibracions que et pertanyen,
cossos emocionals, mentals, espirituals…
i una consciència que ho governa…
Més enllà de tu i,
totes les dimensions en tu,
hi sóc jo, l’altre oposat al costat…
Mirant-he sense els ulls físics,
et veig davant, amb tot allò que Ets i representes…
En la porció del univers,
que pertanys i camines,
et visc i percebo,
com el compartir de mi que sóc…
I ens abracem,
plens d’amor pel que som…
plens d’amor pel que compartim…
plens d’amor pel que vivim…
Data creació: 13/01/2010 (després de veure Avatar)
Ser infant, l’etern present
Estava mirant per segon cop Avatar en 3D al cinema aquest dimecres passat. Així vaig poder fixar-me i pensar en coses que durant la primera vegada no ho vaig poder fer degut a l’explosió d’estímuls visuals i sonors.
La reflexió va començar amb una pregunta quan estava veient escenes intenses: perquè tenen por els nens quan miren una pel·lícula?
La resposta automàtica va ser, perquè s’identifiquen totalment amb l’objecte, és a dir, adquireixen com a realitat el que de davant estan veient, literalment “viuen” la pel·lícula com la realitat mateixa. Són capaços de deixar a un costat “la individualitat” que són, per passar-ne a ser una altre. Coneixem que els bons actors són aquells que saben “posar-se” a la pell del personatge que representen. Els nens no el representen però el viuen i també persones amb una bona sensibilitat o que poden “deixar-se anar” davant una projecció o una vivència. La viuen molt més intensament, sent capaços de captar i manifestar les emocions, les pors, les alegries, etc…
Ahir, llegint La Vanguardia digital entre altres, van entrevistar a Michael Haneke: “Las guerras del día a día conducen a grandes guerras”
Hi ha varis punts d’aquesta entrevista que m’agradarà comentar, però “causalment”, li van preguntar si va ser complicat trobar nens per la pel·lícula que volia fer i ell va respondre literalment: -“Me encanta trabajar con niños, con un niño actor de talento la experiencia es mucho más satisfactoria que con un adulto. Un niño no actúa, vive ese momento como si fuera el personaje y eso es lo que yo más disfruto”. Sense comentaris.
Vull anar més enllà ara…
Fa dos mil anys, hi havia un bon savi, que sempre parlava dels nens, que havíem d’emmirallar-nos i assemblar-nos a ells si volíem aconseguir l’autorealització. Sempre hi he donat voltes i amb aquest camí de creixement personal, he pogut veure en mi i també en altres persones que feien el mateix camí, que a mesura que anàvem treballant i buidant la motxilla de les coses que havíem d’anar traient, anava sorgint un somriure molt característic, que fa recordar l’infant que cadascú té a dins i apareixia l’alegria serena.
Els infants viuen al present, en l’Aquí i l’Ara tant popular actualment. Viuen la realitat segon a segon, com si totes les coses les observessin per primer cop. S’identifiquen literalment amb tot el que els rodeja és a dir, estan en la Presència de forma constant.
Reflexionem adults, recordem qualsevol succés, la primera sensació que varem tenir, per exemple quan vam anar per primer cop a casa una amic, o a una nova feina, o un nou lloc de residència. Pensem en les sensacions que sentíem per primer cop, com ho vivíem, l’expectació d’aquesta primera vegada i fins hi tot si afinem una mica més, les emocions que hi anaven incorporades. I ara, deixem passar el temps una mica… ja hem anat molts cops a casa l’amic, o passat pel mateix paisatge… quants de nosaltres recordem cada vegada que hi anem les mateixes sensacions que el primer dia? Ens hem “acostumat”, hem fet rutina aquesta experiència.
Anem tibant més del fil…
Que vol dir l’Aquí i l’Ara? estar en la Presciència? doncs tant fàcil com veure-ho tot com si fos el primer cop, com si fóssim nens! gaudint de la sorpresa constant que és estar Viu i Despert, viure en l’etern present, no amb el cap rumiant coses del passat o fent fantasia d’un futur que no existeix, l’etern present…
I no creus que Vivint d’aquesta manera tot canvia? Ajudats per l’exemple dels nens, podrem ser qualsevol personatge que vulguem ser, i no encasellats solsament en un… podrem ser lliures per ser Qui Realment Som, Tot!! perquè… no creus que si podem copsar la bellesa d’una posta de sol, les emocions i sentiments que ens surten són dins nostre, no és el sol, som nosaltres, el sol solsament n’és el mirall on ens hi reflexem, som la Bellesa última, tot, tot acaba i comença en nosaltres, i en el sol, en l’arbre, en la roca…
Data creació: 16/01/2010
“Avatar”: L’evolució de la consciència
Des dels nostres avantpassats, aquells llinatges més representatius de l’espècie humana, hi ha hagut una lluita per ser el més fort. On el que obtenia el poder era aquell que conqueria l’altre. S’han aniquilat cultures senceres representatives del saber antic i que generació rere generació han anat transmetent de forma oral i a través de moltes tècniques espirituals el coneixement i el funcionament de l’òrgan principal i que tot ho governa, la Vida, la Consciència.
En nom del progrés i la creació de sectes socials, han anat forjant en la societat una creença totalment manipulada del que la realitat és. És solsament per aquells que l’han anat dissenyant, aquells que fan anar els fils de les persones. Tenen la majoria de la gent vivint un somni, estancats en unes llibertats que per la Consciència són autèntiques presons, la ment i el poder de voler-ho tenir tot. 
I mica en mica, la vibració va canviant de freqüència, la Consciència s’obre pas, activa en molta gent les connexions neuronals necessàries per a poder processar i experimentar una altre realitat d’una freqüència molt més elevada, on pot percebre’s que tot està connectat, que hi ha un perquè, una causa i un efecte que no tenen aturada. Estar en un estat d’obertura en una nova realitat, on les pors per perdre la identitat, les possessions, els governs, les terres, el poder, no hi és cabuda, des d’aquí és governa per i pel Cor. Pots veure l’altre com un igual, com un mirall que reflexa la part que ets tu en ell, i, ell en el tot. Perquè mires l’altre i veus l’eternitat.
En aquesta nova realitat, les enveges no existeixen, perquè ets l’altre, i no el necessites posseir o les seves possessions o la terra que trepitja, perquè saps que tu ets la terra i tot allò que hi ha.
No hi ha pors, perquè no hi ha res a perdre, perquè mai ha sigut i mai serà, com un despertar en son i vigília, un oblit a tot allò viscut i un obrir els ulls altre cop a un nou món.
Quantes dimensions hi ha finalment? Totes aquelles que sigui capaç d’imaginar l’home, totes les que suficientment gent hi cregui. I allò pensat i incorporat, passarà a formar part del veure i sentir diari.
Podem començar a obrir els ulls a l’altre, a les seves necessitats, a acompanyar-lo en el seu despertar, a acceptar que les normes del joc les hi posem nosaltres. A assumir que la força de l’amor i el cor, també poden ser triades i gaudides.
Hem de deixar ja enrere velles costums que ens apartin els uns dels altres, facin veure un espai entre el que tinc davant i jo. Cadascú ha d’agafar les regnes de la pròpia existència i ser-ne conscient i responsable, ocupant el lloc que li pertoca en el gran teixit que és la Vida. Acceptant qui És sense cap manipulació externa, i vivint-ho en plenitud, engrandint la Consciència.
Data creació: 13/01/2010 (després d’anar a veure Avatar)
Cerco en cada somriure
Cerco en cada somriure,
la mirada sincera de l’ànima que em mira,
des del fons, sense quasi ni saber-ho, la persona,
sent la brisa passar de la consciència adormida…
I mica en mica,
anem despertant d’aquest llarg somni,
poc a poc,
aixequem el cap,
després de vides solsament mirant el terra…
Ja és hora de caminar tots junts,
és hora de compartir i ajuntar els cors,
dissoldre’ns als uns als altres…
Hora d’acceptar que som U,
que tots formem un Tot que ens vetlla en el silenci,
acceptar que amb el meu somriure la Vida canta,
divisar el següent pas endavant,
sense por a seguir-lo…
És hora de caminar,
cap a un Present etern,
cap a la Vida que no té aturada,
sent Qui som en la Individualitat i en la Totalitat…
Data creació: 19/11/2009
Escoltant: “Nine million bicycles” Katie Melua
I fugim…
…i fugim, fugim com el foc de l’aigua…
tenim por de tancar els ulls i mirar dins…
por de descobrir qui realment Som…
por de deixar enrere personatges que criden…
rols acceptats i creats per subsistir en una terra…
…i fugim, de veure en l’altre,
d’acceptar que res ens separa dels uns als altres,
per por de perdre allò que mai hem tingut,
les regnes, la vida…
…la que ens ha estat donada perquè la gaudíssim,
llancéssim a l’aire un crit de glòria,
visquéssim junts als altres, deslliurats, ajuntats,
vivint en harmonia, sabent que tot està bé,
sabent i somiant un mateix somni despert,
sense enveges ni coaccions,
per la llibertat de ser,
per la llibertat d’existir…
Data creació: 31/12/2009
El Personatge
El Personatge
Tots veiem una part de la Llibertat, una part del que realment És. Cadascú amb la seva experiència de Vida, complementa totes les dels altres, res és important en sí mateix, però a la vegada és únic. Sense aquest bocí, la veritat no és complerta.
Veiem i ens esforcem que els altres vegin el mateix que nosaltres, gastem totes les energies per vestir, aparentar, mostrar la cara més bona del nostre pensar i fer… i això ens aparta de Viure l’altre. Ens fa de muralla a allò que Realment Viu, ens redueix a un sol personatge, una sola caricatura de tota l’obra…
I si cerquéssim allò que tant ens esforcem a amagar, a tot allò que ens aparta de dissoldre’ns al res… llavors ens adonaríem que Som tots els personatges de l’obra i que podem viure’ls tot si ho desitgem, o un de sol…. però compte en no portar massa temps el vestit, i al final ens oblidem que el portem posat…
Data creació: 07/01/2010
El primer conte
El Guardià del Paradís
En un país on el somni és la realitat, existeix un lloc on hi ha una porta majestuosa, immensa, de fusta vella i marcada pel pas del temps, la porta al paradís. I juntament amb la porta hi ha el guardià. Tothom que volia accedir-hi havia de passar per allà.
Un dia un personatge va trucar a la porta…
-Toc, toc!!- , des de l’altre banda, se sent una veu forta, gruixuda, que feia posar-se recta –qui ets??- deia, i el personatge va respondre, -sóc un metge!- tot orgullós i cofoi perquè sabia ben bé la importància del seu fer.
-Ah, això és que no en saps massa!- va respondre el guardià. I el metge va marxar amb el cap cot sense entendre res…
Més tard…
-Toc, toc!!- , des de l’altre banda, se sent una veu forta, gruixuda, que feia posar-se recta –qui ets??- deia, i el personatge va respondre, -sóc un capellà!- tot orgullós i cofoi perquè sabia ben bé la importància del seu fer.
-Ah, això és que no en saps massa!- va respondre el guardià. I el capellà va marxar amb el cap cot sense entendre res…
Al cap d’unes hores un altre va arribar al lloc…
-Toc, toc!!- , des de l’altre banda, se sent una veu forta, gruixuda, que feia posar-se recta –qui ets??- deia, i el personatge va respondre, -sóc un delinqüent!- tot orgullós i cofoi perquè sabia ben bé la importància del seu fer.
-Ah, això és que no en saps massa!- va respondre el guardià. I el delinqüent va marxar amb el cap cot sense entendre res…
Finalment, a les acaballes del dia…
-Toc, toc!!- , des de l’altre banda, se sent una veu forta, gruixuda, que feia posar-se recta –qui ets??- deia, i el personatge va respondre, -sóc Déu!-, va sentir-se una veu que tot ho omplia, tot orgullós i cofoi perquè sabia ben bé la importància del seu fer.
-Ah, això és que no en saps massa!- va respondre el guardià. I Déu va marxar amb el cap cot sense entendre res…
“serè lliure quan arribi el dia que no em miris, no vegis res… No em tanquis darrera cap etiqueta, deixem volar on tot És i No És, on a cada segon l’existència és donada…”
“…i saps, quan estic escrivint aquestes paraules, ja no Sóc qui realment Sóc, igualment un personatge… i… solsament, quan Sóc lliure, llavors Qui Sóc, és la Presciència mateixa, i el No Sóc també…”
Data creació: 06/01/2010