Desperta!! Desperta!! Desperta!!
Cada llàgrima que queia del teu rostre,
feina en el meu cor reguerons de sang…
Cada vegada que estàs trist/a,
ploro pedres plenes i banyades d’emoció…
i m’envaeix el pesar.
Et sento quan et miro,
i se m’estrenyen els pulmons,
falta aire per empassar-se…
Darrera tantes pors,
darrera del tel opac que t’amaga de la Realitat!!
Desperta!! Desperta!! Desperta!!
surt del somni on vius,
desvesteix’t d’aquell que no ets,
vine, despulla’t i mira l’obra de teatre,
des de l’altre costat…
Desperta!! Desperta!! Desperta!!
dels monstres de davant, són solsament fum,
d’un òrgan envellit, la ment…
Ets lliure i t’aferres al que et dona seguretat,
esculls estar tancada dins una gàbia,
abans de volar el vol perfecte…
Desperta!! Desperta!! Desperta!!
crida la Gavina!!
obra les ales i camina,
a la veritat que Ets,
a la Prescència del Tot que formes part…
i riu!! gaudeix del retorn a Casa…
tot, tot, és aquí,
tot, tot, és al nostre voltant,
només tancar els ulls al que ens atura,
obrir-los al joc d’escollir,
des de la llibertat,
quin paper vols representar,
saps que estàs ben preparat…
Desperta!! Desperta!! Desperta!!
Data creació:10/08/2010
“Desperta!! Desperta!! Desperta!!”
Responsables de la nostre salut
Part II
Quins sentiments se’t desperten després de llegir l’anterior post? Saps que vol dir realment l’afirmació del que exposava?
Nosaltres i només nosaltres som els responsables de la nostre vida!! i tot allò que hi passa…
Tenim el cos constantment dient-nos i cridant-nos, ajudant-nos a que puguem créixer i avançar cap a la felicitat vertadera i cada cop que ens avisa, li tanquem la boca amb un bany de pastilles en els millors dels casos. La majoria de tècniques que intervenen en la salut, per no dir totes, ho fan atenent els símptomes, és a dir, només van a intentar que aquests no aflorin, pocs es preocupen per saber l’origen…
Quina és la causa de qualsevol malaltia? què fa que una persona pugui agafar una leucèmia, i una altre no? Si, és clar, causa genètica! i tant, perquè no! Sabeu, tot, tots, tenim predisposició genètica de desenvolupar tota classe de malalties, i la vertadera qüestió és, que fa que uns tot i tenir-la la desenvolupin, i d’altres no??
Ah!! el meu avi va morir d’allò, el meu pare també i jo tinc tots els números! sí, sí, pensant-ho així ja ens estem creant aquesta realitat.. però també hi ha un altre factor, el principal vector desencadenat, un fet no acceptat emocional! seguint amb l’exemple, i tant que l’avi, el pare i potser el fill… perquè transmetem els caràcters als nostres progenitors! en contres d’acompanyar-los a ser, als nostres fills els eduquem a ser! el que nosaltres creiem millor que poden ser!! però també van adquirint les pors, tics dels antecessors… recordeu que són els pares els que ens eduquen. I si féssim un gir…
Mirem-nos-ho des del nou paradigma de la salut…
No s’hereten les malalties, sinó aquelles maneres de funcionar que fan que aquetes puguin desenvolupar-se. És a dir, la malaltia ens avisa que cal atendre el que fins ara, també en la nostre família, no s’ha pogut atendre, per exemple, la ràbia, l’autoritat, la deixadesa, la fantasia…
Ha arribar la nova generació d’humans, que es preocupen de saber els perquès que els aparten de la felicitat. Saben perfectament Qui Són, dins seu “recorden” perfectament que han vingut a fer un camí d’evolució i que cadascú té un paper exclusiu i igual d’important que tots per fer en aquest i tots els moments de l’existència.
Venim a trencar velles costums obsoletes i arcaiques que no fan res més que perpetuar el desconeixement i ceguera. Som lliures i perfectes, i només a través del fluir i atendre tot allò que ha fet que no pugui ser, buscar-ho i integrar-ho. Llavors cap malaltia té raó de ser, perquè no necessitem ja més l’avís… ho atenem al moment.
Creiem-nos lliures, no hi ha altre camí, no vol dir trencar amb el que estem vivint, sinó canviant la nostre manera de veure les coses, sent amos i responsables de les mateixes. Ens estaquen a cadenes invisibles i tenim por de trencar-les. Si tens una malaltia, per gran o petita que sigui, encara que pensis que tot el que he dit són bajanades, perquè no ho probes? agafa un llibre d’aquests i mira que hi diu. T’ho ben asseguro, que si saps fer-ho amb humilitat, la gran majoria de cops trobaràs la resposta encertada. Atent allò que t’està dient i si ho fas realment, els símptomes desapareixeran, o bé adquirirà un nou color, una nova manera de veure-ho, si ja està massa avançada igual per tornar enrere. Tot episodi podrà ser viscut com un aprenentatge autèntic.
Crec des de dins que no cal fer protestes ni tirar per terra res del que tenim, però almenys no ens enganyem i puguem fer un acte de valentia acceptant que tot el que ens passa, l’únic responsable som nosaltres mateixos. Deixar a un costat el victimisme que no fa res més que perpetuar la malaltia i créixer, fer-nos adults, caminar cap al sender de la llibertat, Éssers Purs i Perfectes que som.
No deixem de recordar una màxima dins la psicologia:
“no són els esdeveniments els que ens fan mal, sinó com nosaltres els interpretem i vivim!”
Responsables de la nostre salut
Part I
Recordo que des de que era petit, una setmana o més a l’any, estava malalt a casa amb angines sense poder empassar-me res més…
Alguns anys me n’he escapava, però altres, tornem-hi… i apa, cap al metge, a prendre pastilles i remeis, més o menys casolans, baixar la febre…
Era molt empipador no poder beure aigua freda ni a l’estiu, perquè solsament que en begués un got, l’endemà tenia mal de coll, en els millors casos. I no us penseu que només a l’hivern, sinó amb la calor sufocant de l’estiu també… i anaven passant els anys i no hi feia cap més atenció que vigilar o “apexugar” si n’agafava…
Un dia enmig d’aquest camí de creixement, comentant-ho amb un bon naturòpata, explicant-l’hi el que em passava, em va dir: -què és allò que no pots dir?- La veritat que vaig pensar, -que diu aquest?- però la llavor ja era sembrada…
Us comparteixo ara un dels episodis més difícils passats per acceptar la meva motxilla i n’era la pedra que pesava més, la relació que sempre havia tingut amb el meu millor Gran Mestre, la persona que vaig triar aprendre des d’un bon començament, la que admiro pel que És i ha intentat ser… esbrines de qui parlo? sí, del meu pare.
Amb ell tenia un dels més grans aprenentatges, poder dir Prou, saber dir No. No fa pas gaire que per primer cop a la meva vida, vaig poder-ho fer davant d’ell, dir-li tot allò que no vaig poder per por, expressar-li les angoixes que m’havien acompanyat des de la primeria, com m’havia afectat la seva manera de ser i com és clar jo m’hi havia oposat… mai més, mai més, permetria que ningú trepitgés la meva llibertat…
El cop de taula que vaig donar es va poder sentir més enllà del món. Va començar a fluir una energia estancada des de molts, molts anys enrere, la part del nen que no havia crescut encara, amagat molt enrere de la consciència, i que cridava plorant, creant pensaments neuròtics d’angoixa, va deixar de trucar a la porta, va fer-se gran… us he de dir, que després de sortir de casa, vaig passar-me una hora plorant sense poder parar, extraient des del fons més fons, totes les emocions que encara perduraven i feien de ciment a les vivències viscudes, sense poder-les integrar… i després, enmig de l’autopista cap a Terrassa, vaig parar el cotxe encara sense poder parar de plorar, vaig agafar un tros d’encens molt pur, vaig anar passant-me’l per tot el meu contorn del cos, sobretot per dins el pit i estómac, i finalment, vaig agafar aire ben fort, i vaig fer el crit vingut d’un espai molt profund… van marxar de cop les llàgrimes i vaig continuar el meu camí… després d’aquest episodi, vaig estar tres mesos en un estat de plenitud i Pau indescriptibles…
Sabeu però el més curiós? des d’aquell dia, no he tingut més mal de coll, podent beure aigua sortida del congelador…
Veient això, experimentat a la pròpia pell, vaig començar a posar atenció a altres coses. Demanar a la Vida que em mostrés, m’acostés llibres que poguessin mostrar-me la causa emocional que podia crear qualsevol malaltia… i van aparèixer “Obedece a tu cuerpo“ (el que faig servir), “La enfermedad como camino” (m’han dir que també val molt la pena).
Cada malaltia, des d’una torçada de peu al pitjor càncer, prové d’un desequilibri emocional. És el cos que a través del que ens està passant, ens avisa que hi ha un episodi que hem d’atendre.
Si voleu saber que posa sobre les angines que jo patia (un trosset del que hi diu), ah? que curiós oi, són els nens que més tenen angines, quantes coses no poden dir… :
“Hay algo que “no pasa”, una emoción bloqueada que me impide decir a mi entorno mis verdaderas necesidades. Tengo el sentimiento de que apretando la garganta (chakra o centro de energía de la creatividad o de la expresión), no puedo expresar lo que estoy viviendo y lo que siento para con los demás, y sigo poniendo inútilmente la atención sobre esta creencia”
(aquesta setmana penjo la resta…)
I ens passem el dia intentant agradar l’altre…
I ens passem el dia intentant agradar l’altre,
esforçant-nos a que ens accepti,
reconegui i permeti pertànyer al grup…
Som porucs,
tenim por,
ens apartem de donar la mà,
sentint que poden refusar-la…
I passem els dies cercant el tenir,
omplint el vas que mai s’omplena,
agradar des de la ceguera,
de l’anima que no veu més enllà els ulls…
Ceguera arrossegada per un aprendre,
ceguera que ara pesa i és condensa,
damunt dels pensaments com la rosada…
i podem dir prou,
podem començar a acceptar-nos com som,
allunyant-nos del que no ens pertany,
acostant-nos mica en mica,
poc a poc,
pas a pas,
a l’Ésser lliure que Som,
lliures de pertinença i engany…
Data creació: 10/07/2010
Conte: Aprenentatges ocults…
“
Hi havia en un país menys llunyà que el que ens pensem, un home, que la única cosa que anhelava des del fons de la seva ment, era tenir una casa, un cotxe tot-terreny i una família…
Anava vivint satisfet podent, cada dia quan arribava de treballar, estrenyer el comandament del garatge i la seva dona l’anava a rebre. La satisfacció d’haver complert aquest desig tant somiat.
Però aquesta sensació de plaer cada cop s’anava diluint més. Ara hi havia coses més importants a pensar i desitjar… el que tenia ja no l’omplia i necessitava més…
Arribà un dia, ple d’estrès, no podent aguantar més els seus pensaments, que no el portaven enlloc més que a la confusió, va anar al garatge i va trobar-se per casualitat unes eines per treballar la terra que el seu pare li va cedir, dient-li: –algun dia et serviran…-. Sense rumiar gens, va trobar-se cavant la terra i a partir d’aquell dia, cada vegada que és trobava perdut i estressat, quan el que tant creia desitjar no li aportava les mateixes sensacions, agafava les eines i… al cap de pocs dies tot el prat que pertanyia la casa estava ben remogut…
Un capvespre, va venir a sopar a casa l’home un amic seu de tota la vida, però que ja feia temps que no es relacionaven degut a que l’amic deia coses molt estranyes que no entenia ni ho volia… parlant de sentiments, emocions…
Sopant, l’home no parava de parlar explicant a l’amic tot el que feia, i com li anava de bé la vida, la posició privilegiada que posseïa a l’empresa i quants diners guanyava que li permetien ser tant feliç amb el que tenia. Tot i que, afegí, necessitava molt sovint anar a cavar una estona, perquè allà semblava que deixava de pensar i sentia momentàniament una sensació de pau que reconeixia però que ni recordava quan l’havia sentit, i l’ajudava… amb les eines del pare…
L’amic, que encara no havia pogut obrir la boca de tant que parlava l’home, amb delicadesa i mirant-se’l als ulls li va dir: –i t’estranyes??–
Aquesta pregunta va fer emmudir de cop l’home, el silenci va embolcallar tota la sala quedant-se així una bona estona… però ja no va poder articular cap més conversa…
Aquella nit no va poder aclucar l’ull, no parant-se de repetir la frase mentalment. Sabia que alguna cosa havia passat que no entenia i dins seu sentia una sensació molt desconcertant, barrejada entre la por i l’angoixa. Havia despertat uns sentiments que no recordava… Aquell fi de setmana el va passar decaigut amb una sensació d’ofec i de pèrdua que no sabia d’on venia. Sentia molta tristesa dins seu…
Preocupada, la seva dona li va suggerir que anés a cavar una estona que li aniria molt bé… L’home sense esma va accedir-hi.
Va agafar l’aixada i va notar que era més pesada que mai, quasi no la podia aixecar. El primer cop a terra va fer que tot el seu cos tremolés, no tenia força… però no va voler desistir… a mesura que ho anava intentant va anar picant cada vegada més fort i ràpid… no sabia perquè, però dins seu sentia una veu que li anava dient: –pica, pica!!– cada cop ho feia amb més intensitat i mentrestant no podia parava de repetir-se dins seu la frase de l’amic: -i no 
t’estranya?-.
De sobte, va trobar-se picant ple de ràbia, totalment alienat, llençant amb fúria l’aixada contra el terra i cridant: –pare! pare!!!!– i va caure d’improvís de genolls parant de donar cops i tots els pensaments d’angoixa que l’acompanyaven…
Va posar-se a plorar desconsoladament adonant-se i sentint tota la tristesa i ràbia que li va produir sentir-se abandonat de petit, mentrestant el seu pare passava tot el dia treballant de sol a sol perquè se l’estimava tant que volia donar-li tot allò que podia comprar. Va adonar-se que s’havia passat tota la vida intentant fer adonar al pare que ell també podia fer el que ell feia. D’aquesta manera podria demostrar-li l’amor immens que sentia per ell i seria acceptat… això era el que havia après… i una cop mort, encara ho seguia fent amb la família que formava part…”
“Quan fem tot allò que ens treu de l’harmonia i del fluir tranquil de la vida, perquè ho estem fent, per nosaltres o pels altres o pel pare o la mare? per por de no formar part del grup? de l’estatus social que creiem necessitar? perquè ens sentim petits? …”
Jugant la Vida?
Quina és la nostre propòsit individual a la vida? Què hem vingut a fer?
Altres preguntes existencials que sovint ens venen al cap i fan que arribem a carrers sense sortida sense haver arribat a una conclusió que ens satisfaci…
Quants de nosaltres estem treballant realment en el que ens agrada? ens llevem amb un somriure a la cara per anar a treballar? Alguns hem estat estudiant tota un període de temps, alguns una carrera, per adquirir uns coneixements que al cap de poc oblidem però que ens permeten obtenir un paper que ens capacita, segons la societat, i ens dona un reconeixement davant els altres. És la proba que hem de passar per assolir un estatus, una etiqueta que diu el que som capaços de fer i realitzar. És obvi que estudiar, el que sigui, ens instrueix majoritàriament la capacitat analítica i de raonament davant les situacions i amplia les perspectives… sí, i la immensa majoria solsament l’intel·lecte.
Estudiem perquè s’ha d’estudiar i si tenim sort fins hi tot, podem escollir, després del període obligatori, estudis superiors. Altres senzillament comencem a treballar en allò que ens motiva més.
I com s’entén que després que la majoria puguem escollir, no ens realitza la feina que fem? ens llevem amb una sensació de càrrega i mandra que fa que els llençols quedin enganxats al cos. Van passant els anys i anem caient a la monotonia i pocs hi fem res per canviar-ho. Altres comencem a canviar de feina buscant i seguint allò que sentim que pot millorar la nostre situació… però quants hem vist que realitzen feliços la feina que més els agrada però sobretot omple?
Per poder esbrinar i treure’n l’entrellat de perquè ens passa això, començem a escoltar-nos, però no a com estem o som ara en aquests moments! Què recordem de la nostre infància, que dèiem que volíem ser quan sirguéssim grans, quins eren aquells personatges reals, no de ficció que admiràvem… Abans que sentíssim, -nen, això són bajanades, el que tu has de ser és…- o -amb això que vols ser no et guanyaràs mai la vida!- o -mira bonica, tu has de seguir la tradició familiar i ser…- . Creu-m’he, encara estan succeint aquestes situacions.
Important que ens deslliurem dels condicionaments adquirits, de tot allò que no som el realitat, el que ens aparta de sentir des del fons del cor el que volem Ser sense por. Por a no tenir suficients diners, por a no estar a l’alçada dels altres, a no tenir una casa el suficientment gran, o un cotxe que pugui demostrar la capacitat que tenim… i anem afegint les que vulguem! És clar que vivim en un món materialista i necessitem tenir també, però no caure en la inèrcia de més i més i més…
Ep! ens hem oblidat que cadascú ha vingut a fer una funció diferent i igual de bona que les altres, oblidat que les jerarquies ha estat creades per aquells que tenien por de ser menys que els demés. No hi ha cap feina millor perquè no hi ha cap jutge que ho determini! Ja és hora de deixar enrere les comparacions que ens fan perdre el temps, el sentir que necessitem tantes possessions sobredimensionades que mai ens acaben de donar la felicitat.
La Vida està composta d’infinitats de llocs i posicions que tenen un sol individu per ocupar-lo. Cadascú és Únic i Irrepetible, igual en essència a tots.
Cerquem allò que ens hem cregut ser, el personatge que alimentem sense ser-ne conscients, esbrinem que sentim, deslliurats de les pors a perdre res i a tenir el que creiem que ens donarà la felicitat. Siguem honestos amb nosaltres mateixos i perseguim el que ens acostarà a Ser, a realitzar-nos, sigui el que sigui!! tinguem segur que si és fet des del respecte a l’altre i a nosaltres mateixos, tot tot estarà bé.
Ens han fet creure que per ser feliç s’ha de tenir, però només aconseguim ser realment feliços, sense que res ens ho pugui fer trasbalsar, fins que no Som Qui realment Som! i… després saps quina és la teva real funció i treball a fer… retornes al que realment ja feies de petit, jugar la Vida…
quan cal esperar més??…
Parem les pors,
parem els plors,
parem les fugides…
Hora de pujar la muntanya,
hora de tenir la humilitat de mirar dins,
puresa per deixar l’ego assentat…
Dibuixem a l’aire el nostre propi destí,
alliberant-nos de totes les cadenes,
som creació absoluta de la Consciència desperta…
Vivim la Vida,
acariciem l’aire,
bevem l’aigua,
cerquem l’alegria…
l’alegria de l’infant,
del cor profund,
de l’anima,
com el silenci de la neu acabada de caure…
escoltem el crit,
pregaria de la Veritat oblidada,
obrim la porta i deixem entrar la llum,
llum tranquil·la, coneguda…
Deixem ja de mirar el cel,
i plorar a l’infern,
SOM LLIURES!!
lliures davant la creació,
lliures de ser Qui Som en realitat,
lliures d’escollir el camí,
lliures per Ser…
Correm, correm, que el temps s’escurça,
darrera la impaciència de l’espera,
anant d’una vegada a la llum,
i mira,
que hi ha en tu, Qui Ets,
sense etiquetes ni personatges,
que posin distància al port…
Temps d’adonar-se del carrer sense sortida,
la senyal prohibida del joc inconscient,
maquinats i maquillats per unes normes imposades,
com fantasmes en la boira matinera,
caminant en la foscor del plor etern,
llàgrimes caigudes al buit…
i l’ofec ens fa traspassar els límits,
anhel de la fam d’una eternitat,
encenem els fanals de la Consciència,
el despertar col·lectiu,
allunyant-nos de la individualitat egoista,
banyant-nos de la Veritat!!
Cauen els murs d’angoixes,
pels somriures innocents dels infants,
retrona el recordar velles històries,
quan encara no pensàvem,
escoltem altre cop el silenci,
l’obertura infinita del segon etern,
de la Presència feta llavor,
del creixent immaculat de la nova natura,
obrim els braços i la nit esdevé llum,
davant el cel s’escriu el somriure del record,
adonar-se com hem estat de separats,
i cercadors incasables obrint tresors allunyats,
arriba el dia,
i rius sense poder parar,
tenim davant,
més a prop que el propi alè,
allò que inconscientment imaginàvem,
allò que a vegades dubtàvem,
de sobte i sense interruptor que ho canviï,
Ets la Pau, Ets l’Alegria, Ets la Tranquil·litat…
Ets i prou, i la Totalitat en tu…
Creix el sentir de l’Ésser que retorna,
de l’espera,
retorna per ocupar per ara i sempre el seu lloc…
És hora, és hora…
de veure que Jo sóc Tu, i Tu ets Jo…
Data creació: 25/06/20010
“a l’hamaca, amb la lluna plena…”
a tu, dona salvatge…
Aquest escrit va néixer a l’Alguer com l’anterior. Estava mirant el mar, net, blau, lluent… va venir-me a la ment una imatge d’una dona… i a mesura que l’anava escrivint, veia que estava parlant-hi. No sabia qui era, però era igual… al cap d’una hora una bona amiga ens obria el cor i l’ànima… En aquell moment vaig saber que aquest escrit l’estava escrivint a ella i de retruc, a totes les dones salvatges que hi ha dins de cada una de vosaltres… Per tu Lu…
Quan et miro,
no et veig,
perduda dins un personatge que ni et creus,
que t’apreta el respirar,
quan t’esforces a mostrar…
i ets lliure dins la no llibertat,
i tries el que et creus triar…
la lluita interna,
per la por al fluir,
desperta, viva…
obre els ulls i camina,
al viatge sens fi,
a l’encontre de l’ànima oblidada,
la teva essència retornada,
d’una força mai oblidada…
Deixa’t portar,
no tinguis por,
del fum que tot ho embolcalla,
sent lliure,
caure al buit, Viva…
Respira’t!
l’autenticitat que Ets,
la Força tranquil·la que mai s’acaba…
Data creació: 13/06/2010
“… a tu, dona salvatge…”
Sobrevolant el mar…
Sobrevolant el mar,
sento la brisa al voltant,
omplint-me de Pau,
ensenyant-me a caminar,
sense rumb on anar,
pel sentit de descobrir,
l’amic en mi,
vinc, a tu,
de cop, enmig,
de l’oceà,
de la immensitat del no cercar,
del bocí d’una realitat,
senzilla, pràctica, lliure…
No calen rumbs,
no calen terres on parar,
sols, junts, acompanyats,
volant de costat,
sentint el no sentir,
del reflex del nostre amor a l’aigua,
vorejant tocant les ales amb les ones,
ens mirem,
i el sol il·lumina el somriure,
lliures, sense rumb,
vivint, la Vida…
Data creació: 13/06/2010
A porto Ferro, l’Alguer, mirant el mar i les gavines…
Estimar…
Que vol dir estimar?
Estic davant la meva parella i no li dic segons quines coses perquè se del cert que s’ho passarà malament. Igualment, com que l’”amor” que sento pel meu fill és tant autèntic que l’educo tal i com sóc perquè se del cert el que és millor per ell. Ah, i amb la mare i el pare, segons quines coses ni les saben perquè sento que els podria trasbalsar. I encara et diré més, els “estimo“ tant, que encara que no estigui d’acord amb el que em demanen, ho faig per ells…
Segurament alguns cops ens hi hem vist inclosos en alguna d’aquestes situacions, oi? Per mi, la paraula Amor, està molt, molt lluny d’aquí…
Estimar passa per un pas primer, estimar-se a un mateix. I és clar, des de la cultura que portem dins la motxilla, basada amb la culpa, no ho fomenta massa. Com puc acostar-me a ningú si abans no m’he pogut acostar a mi, si l’estimar als altres solsament és degut a la necessitat de que m’estimin perquè així estic millor i me n’hi sento… quants ho hem fet….
Portem moltes generacions perpetuant unes personalitats i comportaments que ja no tenen sentit. Hi ha moltes i moltes persones que estan dient prou! i segurament en som una d’elles, si estem compartint-nos aquí al blog… Hi ha unes línees familiars, amb aquells temes tabús que mai s’han afrontat que acompanyen a la família, o amb un membre que pugui beure una mica massa, o se li pugui anar una mica la mà… ha arribat el moment de triar i escollir.
Hem aprés a través dels de casa el que significa estimar, o rebre l’amor, per algú serà abraçar i rebre l’estimació des del cor, però per altres solsament han aprés que l’amor són “patacades” i cerquen en els altres el mateix… fins que diuen prou…
Tenim l’oportunitat de començar a creure en nosaltres, de no fugir del que no ens ajuda a créixer, a Viure, i sobretot no “comprar”, no “menjar” les motxilles dels altres, perquè per mi, això no és sensibilitat, sinó sensibleria.
És des de Qui Sóc, des de l’Ésser que Sóc, que puc dir a l’altre el que sento i tot allò que no m’està bé, perquè primer de tot sóc honest amb mi mateix, em respecto i m’ofereixo a l’altre des de la llibertat de l’escollir. Puc després, ser honest amb l’altre, el respecto i accepto la seva llibertat de pensar i fer el que cregui més oportú, i si em mostro d’aquesta manera, estic fent una cosa molt important, mostro com vull ser tractat i puc dir no quan no m’hi sento, i cap emoció enterboleix el meu sentir, està fet des de la Presciència que Sóc.
Des d’aquest respecte per mi que puc abraçar-te, des de no sentir por de les pors més profundes que hi ha en mi, de l’amor que tinc a l’acceptar-me tal i com sóc, que puc estimar-te, de saber-me Únic i igual a tots que puc deixar-te créixer acompanyant-he…