Jugant la Vida?
Quina és la nostre propòsit individual a la vida? Què hem vingut a fer?
Altres preguntes existencials que sovint ens venen al cap i fan que arribem a carrers sense sortida sense haver arribat a una conclusió que ens satisfaci…
Quants de nosaltres estem treballant realment en el que ens agrada? ens llevem amb un somriure a la cara per anar a treballar? Alguns hem estat estudiant tota un període de temps, alguns una carrera, per adquirir uns coneixements que al cap de poc oblidem però que ens permeten obtenir un paper que ens capacita, segons la societat, i ens dona un reconeixement davant els altres. És la proba que hem de passar per assolir un estatus, una etiqueta que diu el que som capaços de fer i realitzar. És obvi que estudiar, el que sigui, ens instrueix majoritàriament la capacitat analítica i de raonament davant les situacions i amplia les perspectives… sí, i la immensa majoria solsament l’intel·lecte.
Estudiem perquè s’ha d’estudiar i si tenim sort fins hi tot, podem escollir, després del període obligatori, estudis superiors. Altres senzillament comencem a treballar en allò que ens motiva més.
I com s’entén que després que la majoria puguem escollir, no ens realitza la feina que fem? ens llevem amb una sensació de càrrega i mandra que fa que els llençols quedin enganxats al cos. Van passant els anys i anem caient a la monotonia i pocs hi fem res per canviar-ho. Altres comencem a canviar de feina buscant i seguint allò que sentim que pot millorar la nostre situació… però quants hem vist que realitzen feliços la feina que més els agrada però sobretot omple?
Per poder esbrinar i treure’n l’entrellat de perquè ens passa això, començem a escoltar-nos, però no a com estem o som ara en aquests moments! Què recordem de la nostre infància, que dèiem que volíem ser quan sirguéssim grans, quins eren aquells personatges reals, no de ficció que admiràvem… Abans que sentíssim, -nen, això són bajanades, el que tu has de ser és…- o -amb això que vols ser no et guanyaràs mai la vida!- o -mira bonica, tu has de seguir la tradició familiar i ser…- . Creu-m’he, encara estan succeint aquestes situacions.
Important que ens deslliurem dels condicionaments adquirits, de tot allò que no som el realitat, el que ens aparta de sentir des del fons del cor el que volem Ser sense por. Por a no tenir suficients diners, por a no estar a l’alçada dels altres, a no tenir una casa el suficientment gran, o un cotxe que pugui demostrar la capacitat que tenim… i anem afegint les que vulguem! És clar que vivim en un món materialista i necessitem tenir també, però no caure en la inèrcia de més i més i més…
Ep! ens hem oblidat que cadascú ha vingut a fer una funció diferent i igual de bona que les altres, oblidat que les jerarquies ha estat creades per aquells que tenien por de ser menys que els demés. No hi ha cap feina millor perquè no hi ha cap jutge que ho determini! Ja és hora de deixar enrere les comparacions que ens fan perdre el temps, el sentir que necessitem tantes possessions sobredimensionades que mai ens acaben de donar la felicitat.
La Vida està composta d’infinitats de llocs i posicions que tenen un sol individu per ocupar-lo. Cadascú és Únic i Irrepetible, igual en essència a tots.
Cerquem allò que ens hem cregut ser, el personatge que alimentem sense ser-ne conscients, esbrinem que sentim, deslliurats de les pors a perdre res i a tenir el que creiem que ens donarà la felicitat. Siguem honestos amb nosaltres mateixos i perseguim el que ens acostarà a Ser, a realitzar-nos, sigui el que sigui!! tinguem segur que si és fet des del respecte a l’altre i a nosaltres mateixos, tot tot estarà bé.
Ens han fet creure que per ser feliç s’ha de tenir, però només aconseguim ser realment feliços, sense que res ens ho pugui fer trasbalsar, fins que no Som Qui realment Som! i… després saps quina és la teva real funció i treball a fer… retornes al que realment ja feies de petit, jugar la Vida…
(3) comentaris