Got mig ple o mig buit?
L’altre dia, una altre persona em confiava que encara que no ho semblava pel seu caràcter, era pessimista, veia el got mig buit.
Ahir parlava amb un amic sobre un cas d’una altre persona. S’havia empipat amb la mare i discutit, en tota la setmana no l’havia trucat, tampoc esperava fer-ho, si la mare no ho feia primer. També s’havia empipat amb el seu cap de la feina perquè li exigia quan hi havia massa feina que anés més ràpid. Ella no podia anar més ràpid, perquè volia donar un bon tracte a les persones que atenia. El seu cap pensava en els minuts que perdia en atendre més clients, i al final, més diners a la caixa, tot i estar ben plena degut a que per sort no els hi falta la clientela. Estava molt enfadada i no podia suportar el seu cap, ella tenia raó!! i ell no, només mirava la pela!
L’amic em deia, –sempre veu el got mig buit i jo el veig mig ple!!-.
De quin d’aquests dos grups t’identifiques??
Saps que fa que siguis d’una manera o d’una altre, solsament que tens memòria! i gràcies a aquest aprenentatge has adquirit uns patrons determinats que farà que vagis movent-he en uns llindars i espais, determinats. La neurociència ja en parla, a través del pensament anem conformant-nos la nostre realitat.
Davant meu, unaun succés es desplega, succeeix, els actors d’aquesta obra, comencen a fer el paper que els pertoca, i jo, sense adonar-me que puc ser espectador, senzillament, reacciono segons el que ells fan i és clar, condicionat totalment pel meu passat, aprenentatge anterior… el que està passant em reprodueix un fet que anteriorment vaig viure com a negatiu, sense a vegades necessitar ser traumàtic i, guardat en el meu inconscient, espai on no hi puc accedir i s’hi emmagatzemen tots aquests fets. Això farà que sense poder decidir, automàticament, reaccionem posant-nos en tensió, el nostre cos i emocions, sense quasi mai passar pel nostre pensament. Ens protegim davant aquella reproducció d’un fet anterior que vam haver de viure i que no vam saber gestionar perquè érem massa petits o senzillament perquè ens va sobrepassar.
Tinguem clar que i això és una màxima, com més airada sigui la nostre resposta davant aquell fet, més important serà el que hi ha darrera, més ens haurà afectat el que va passar en un passat… en el fons, més ens haurem de defensar davant aquella persona “actor” que la vida ens està posant davant perquè puguem anar treballant i sent més lliures cada cop de qualsevol fet que ens pugui ocasionar que no fluïm, que quedem aturats en el mínim dolor.
Ja en vam parlar en la reflexió “Els Miralls”, si fem un acte d’humilitat real i busquem en la persona que no puc ni veure, el que m’està ensenyant, podrem fer passos per descobrir allò que encara he d’aprendre, allò que em manca per poder ser una mica més Lliure, més Autèntic, més a prop de Qui Realment Som.
L’Ésser, és immutable, solsament viu en un estat de pau interior que no és pertorbable, pot reconèixer en l’altre com a una projecció de si mateix, un mirall d’allò que sempre ha sigut, com també tot allò que mai ha sigut. Escampa una vibració al seu voltant que fa que els qui l’envolten s’hi sentin bé, connectin sense a vegades ni percebre-ho, amb la seva naturalesa més autèntica.
Som dels que veiem mig got ple o buit? potser ens ajudarà saber que tot allò que em fa veure-ho com a mig buit, és el que ens falta per acabar-lo d’omplir… i no és un joc de paraules…
La universitat del poble
Unes de les coses que més em dolen, és veure com de manipulats estem com a ciutadans d’un món que sols pertany a quatre…
Us heu pogut posar davant del tv una estona, el màxim de relaxats i conscients, desperts a tot allò paral·lel, adonar-se literalment i objectivament que ens “estan venent” realment des de la caixa tonta, com en bombardegen constants estímuls??
La universitat del poble!! i tant, conformen el nostre món des de quan ni sols hem fet el
primer alè… Rebem inconscientment tots els mecanismes que faran que pensem, ens estructurem mentalment, d’una manera o d’una altre. Quants nens quan els pares tenen masses coses a fer, o degut a que “molesten massa”, els col·loquen davant de la pantalla. Vaig poder-ho veure amb un noi de vuit anys, que per molt que li diguessis tres cops qualsevol cosa, no et sentia, absort, com induït per la caixa no tant tonta. Anem conformant la nostre realitat a mesura que anem construint tots els nostres pensaments, la màquina creadora d’hologrames que és transforma a cada segon, la ment.
Ara et dic: POMA!
Què veus?? una pastanaga?? … una poma, oi? doncs ja ho tens, ja t’he manipulat! té fet pensar i visualitzar una poma! màgia!!
Podeu entendre que equival estar hipnotitzat a la televisió i anar-se re-programant el cervell imatge a imatge, emoció a emoció, desig a desig…
Estic trist de veure com utilitzen l’energia de la sexualitat, una de les més poderoses després de l’amor, per crear el desig a tothom i així poder anar sempre connectats amb alguna cosa externa… en els homes, crea un clixé d’una “dona Photohop”, però en la dona també!! ha de poder assemblar-se a aquest figura mítica… quantes neurosis creades i quan negoci hi ha darrera…
A part de l’energia que fan moure, ho fa sempre volent competir amb l’altre: -compra aquest cotxe, i totes les dones/homes et miraran!!-; -una viatge a la fi del món on només allà podràs ser feliç!-… pastanagues davant el pobre ase que camina amb el ulls tapats pels costats…
Amb cada sèrie, pel·lícula, anunci, van posant imatges al nostre inconscient i va conformant les estructures del nostre present i futur pensament i per això, molts, molts és com si alguna cosa no funcionés, estan plens de coses que no són realment; altres, perquè la Vida els posa a davant un fet que els fa parar de cop de qualsevol automatisme…
Alguns, per una cosa o per una altre, DESPERTEN!, de cop, i s’adonen del que realment és important a la vida, a apreciar aquelles coses que abans ni les veia davant, a estar més estones amb la família, a gastar més moments amb els seus fills… de cop comencen a preguntar-se el perquè de les coses i quan no troben resposta, busquen i busquen fins que amb molta suor al front, les obtenen i els va acostant a tot allò que senten com una veueta d’un gran amic que espera el retorn… des del lloc més allunyat de si mateix… comencen a ser lliures cada vegada que poden entendre el perquè d’aquelles emocions que no sabien posar-hi nom i ara ja tenen cares i ulls…
Comencen a ser lliures de la fantasia creada per uns pocs, lliures de començar a triar quina és la seva vertadera comesa i Vida.
Poden caminar lliures de quedar-se massa enganxats per les emocions que ens envolten a cada moment, que ens mantenen totalment ocupats en qualsevol història….
I sabeu, després el món és desplega davant mateix, els dits són els pinzells, l’alegria el color i el cor la llum… van desplegant-se en tots els
universos que puguis imaginar tu mateix, lliure i realitzat, tries el teu decorat i l’omplenes de tot allò que necessites i comparteixes sent qui ets… la Vida et regala allò que desitges des de la puresa de la freqüència última que representes i que no està distorsionada per cap malestar, destorb de la persona… i que les engloba a totes, la de l’Amor… després de superar totes aquelles pors que l’amagaven de veure darrera la porta i entendre-ho….
L’arquitecte del seu propi món… comença a irradiar Llum i Amor a tots aquells que se li acosten o creuen… la felicitat és dins seu i s’expandeix fora, canviant els cors quan va passant acariciant l’altre… perquè sap des del fons de l’Ésser que és i forma part, al respecte a totes les diferents realitats que cadascú està vivint i creant. Amor de poder acceptar que cadascú és ben lliure de voler veure la realitat com vulgui. Però amb un sentit últim, sense voler canviar res, suggerir a tot aquell que no trobi la seva pròpia pau, un anhel d’esperança, un raig de llum, humilitat en el servei… anar encenent fars i llumetes…
I quan s’és lliure que passa??
Doncs que no canvia res, però ho veus tot diferent! on abans remugaves, ara et surt un somriure, on abans et feia entrar la ira segons quin tipus de personatges, ara humilment els hi dons gràcies pel mestre que han sigut…
I esperes que la vida et vagi oferint les sorpreses que vulgui, com una sortida de sol, o el somriure autèntic d’un infant que ara saps apreciar des del moment que és para, s’atura el temps. Tot és meravellós perquè ho veus des del cor de l’infant que veu per primer cop les coses, des de la festa de conèixer-les per primer cop, sense cap altre pretensió que jugar la vida des de l’essència de cada cosa…
Quantes coses ens tenen encadenats, una crèdit hipoteca, compromís… quantes realment necessitaríem per ser feliços si la felicitat fos tot el que banya el teu interior?? cap, cap altre… sols per poder viure… com fa segles que ho fèiem… i hem evolucionat!! si, per fer-nos dependents, no lliures!! i el més fort és que ens ho hem cregut! hi ha una altre realitat al voltant, només cal escoltar el silenci…
Vine a despertar-me…
Vine a despertar-me,
quan estigui dormint,
i somiant en el món que no és meu…
.
Vine, vine a despertar-me,
de tot allò que m’he cregut ser,
per por,
per no saber-ne més…
.
Vine i corre a despertar-me,
no queda temps,
l’alba s’acosta i la nit marxa…
.
Vine, vine i assenta’t al meu costat…
vull compartir-te Qui Sóc,
com la flor que floreix en el jardí,
sense cap altre que compartir-te, Jo Sóc…
.
Vine, vine, continuem caminant de costat,
gaudint de la meravella que Som,
per entrar dins la natura despullats,
lliures de vestits que apretaven…
.
Vine, vine, siguem… siguem…
el que Som, infants, i més!!
.
Data creació: 05/09/2010
Les pors…
Les pors que cadascú projecta a la pantalla del seu pensament i fa activar les emocions de perill (-no t’hi acostis, és perillós!!-). El inconscient, i també l’ego com actor, ens estan dient: – no hi vagis!-, gràcies també a tots aquells moments dolorosos que estan com oblidats en algun calaix de la nostre consciència, -et tornaràs a trobar amb allò que menys desitges i més t’ha fet patir!!- ens aparta de poder veure que amaguen aquestes emocions.
L’ego desitja perpetuar-se amb totes les estratègies possibles, amb mils maquinacions que fa que la nostre ment no pari de funcionar, mantenint-nos connectats al miratge. Si no atenem als pensament, haurem d’atendre a les emocions, i si encara no en sabem, volem o podem, les malalties, i si no… ell sempre hi guanya, farà creure’ns que no passa res, que aquest malestar hi hauràs de conviure sempre més, que aquest mal d’esquena és produït per un cop d’aire, que el càncer que vas patir era d’unes cèl·lules que no complien el seu propòsit… tot allò que fa que miris i creguis que la felicitat és fora, (-no hi tens res a fer!-), i que tot allò que sigui mirar-se i preguntar-se segons quin tipus de preguntes, crea en tu la por.
Què em trobaré? i si no vull veure que hi ha? i si no m’agrada el que trobo? i si no m’agrado? són les preguntes que formulen moltes persones quan ja han emprés el camí a través d’alguna teràpia, de forma ferma i segura, confiant amb qui els acompanya. Hi ha pànic de mirar endins, però saps? són allà! han tingut els “pebrots” d’afrontar totes les pors i posar-se a treballar, per descobrir que hi ha darrera tots aquells interrogants… han decidit voler ser lliures!
La por i el desig sempre ens encadenaran a alguna cosa i és una “arma” de manipular masses de les més efectives. Sols podem anar més lluny de les barreres que ens empresonen quan ens tirem al buit on ni sabem veure el fons… però hi ha dins nostre un crit a la veritat, a la comprensió a allò que no sabem resposta… volem perseguir aquest sentir profund que ens fa veure que hi ha alguna cosa més… potser ens fa recordar bells moments de la infantesa, o algun moment de lucidesa a l’adultesa, ens fan poder apreciar aquella pau i aquell silenci del nostre pensament que va fer-nos gravar el missatge amb lletres de foc i que des de llavors segurament, hem anat cercant…
Sabeu, podem sentir la majoria de temps que resta de la nostre vida física, aquest sentir tant net i profund… quan ens haguem enfrontat a les emocions que ens ensenyen i guarden en si un fet traumàtic per nosaltres, a les pors que foragiten el voler despertar… ser lliures…
No estem sols, hi ha molta gent que està fent el mateix camí vertader, el trobar-se a si mateixos i si perdem la por de compartir-ho amb els altres, ens començarem a adonar que molts, més del que podries pensar-te, fan o creuen de forma similar… però, com que això no s’ensenya encara massa a la tv… “no anunciado en la televisión, no bueno”.
Deixem les pors a un costat i comencem a ser una mica més autèntics i impecables amb el que realment volem ser i viure la Vida.
Podem, podem…
A la part més autèntica que ets…
… silenci…
.
.
. silenci…
.
.
. silenci…
.
.
.que l’Ànima parla…
.
.
.silenci…
.
.
. silenci…
.
.
. silenci…
.
.
.que la Vida s’expressa…
.
.
.silenci…
.
.
. silenci…
.
.
silenci…
.
.
Canto a l’Amor
Canto a l’Amor,
canto a l’essència que mou totes les coses,
canto al que És,
la Força, la Vida…
Mirant-he als ulls, veig el infinit que ets,
gaudint dels universos que formes part…
Et ressegueixo el somriure,
i els dits canten,
mostrant-me la puresa del teu cor…
Tanco els ulls,
i et veig l’ànima,
imponent, ocupant el lloc que toca…
T’abraço i em fonc amb tu,
diviso dins teu el silenci perpetu,
la calma, la pau… Qui Ets…
No t’entenc, no t’entenc,
deixa d’una vegada el personatge!!
Canto a l’Amor,
canto a l’essència que mou totes les coses,
canto al que És,
la Força, la Vida…
Data creació: 10/09/2010
A tots els homes…
Desperts mirem les muntanyes,
anhelant conquistes i batalles imaginaries,
conquistadors de móns…
Galopant anem damunt del cavall,
perseguint l’èxit,
el creure que som els millors,
el viure que podem seduir sense parar…
Clixés creguts, pensaments perduts,
fan que oblidem la sensibilitat interna,
hormones que empenyen a l’acció,
hormones que alguns diuen que no calen,
ens aparten de l’emoció…
Deixar de creure, deixar de tenir, deixar de desitjar,
Ser, sense pors,
acceptant el nostre paper,
el nostre únic camí de Vida,
connectant amb la Força que som,i,
també amb la tendresa…
Ningú, ningú, perd res quan amb el cor parla…
Només hi guanya…
Data creació: 08/09/2010
Homes, dones, sensibilitat…
Amb el missatge del Joan i gràcies a una conferència que vaig anar dissabte passat, no para de venir, durant tota la setmana, diversos pensaments sobre els homes, les dones, també la sensibilitat i com costa en alguns homes.
Em venen imatges de l’arquetip (element primitiu, patró o model original) d’home cavalcant damunt de cavalls, galopant a la cerca de conquestes
, homes que posen els seus objectius en aconseguir qualsevol fita que li pugui donar reconeixement… com si portés inscrit dins seu un funcionament perpetuat en generacions…
Aquest “guerrer” ha de poder conquerir el que està anhelant, costi el que costi, d’això depèn la seva masculinitat i el reconeixement davant els altres homes, i en última instància, o primera segons com, de la tribu, la societat… ha de ser el primer en conquerir un lloc de treball, el primer en tenir el millor cotxe… a buscar la dona més bella, protegir-la i/o mostrar-la, … la empatia, la sensibilitat no és necessària, millor deixar-la a un costat…
Igualment em venen imatges de l’arquetip de les dones, recol·lectant enmig d’arbusts i arbres els millors fruits per poder alimentar als seus fills, avançant-se a cada moment als successos que puguin passar, vivint i sentint a flor de pell qualsevol perill que pugui ocasionar als infants que ha portat el món. Aquell instint protector i maternal que fa que se li trenqui l’ànima cada cop que un fill pot prendre mal… la seva missió que sembla que s’ha perpetuat generacions rere generacions, la cuidadora… l’empatia i la sensibilitat són del tot necessàries…
Abans matàvem elefants per menjar, i ara matem les hores pel mateix. Encara és més fàcil veure-ho en les guerres. Per una altre part, ara ens passem les hores anant a comprar buscant i buscant la millor roba i menjar, però en contres d’anar al bosc, ara anem a les botigues… Ha anat canviant els diferents decorats segles rere segles, fins i tot mil·lennis, però en el fons, fem quasi les mateixes coses, perpetuant insconscientment els papers de cadascú.
Crec que el canvi ja s’està produint, gràcies a molts factors, sobretot a obrir els ulls gràcies a aquesta crisis, fa que puguem despertar del miratge del paradigma consumista i materialista que hem seguit des de fa temps i que també l’ajudava els rols descrits.
És ja hora de baixar del cap al cor, de pujar de més avall del melic al cor, no perquè no en puguem fer us, sinó per ser-ne lliures i utilitzar-los quan calgui sense que n’estiguem lligats…
L’evolució ens ha portat a deixar enrere el guerrer de batalles pel guerrer de llum. La sensibilitat, el sentir a través del cor, s’està escampant entre els homes i tot hi que ja ho porteu la majoria incorporat, també en dones… aquest 
sentir és el que porta als canvis en els diferents homes a adquirir unes formes d’actuar considerades més femenines i que fàcilment s’etiqueten, , sense posar en entredit en cap moment la seva masculinitat. Relaxar-se molt més en el seu paper de conqueridor i atenent el que també és, un ésser sensible. Per això cal empenta, poder-se afrontar als estereotips imperants i les generalitzacions que el sexe oposat també perpetua…
Sense un canvi global i intern de cadascú de nosaltres aquesta realitat que ens hem/han creat, no canviarà. Ens hem de començar a mirar més enllà de la forma externa que puguem tenir, més enllà del desig a qualsevol cosa i a acceptar-nos els uns als altres com a iguals, sense necessitat de representar cap paper que el que siguem o vulguem, els cuidadors, cuidadors, i els conqueridors, conqueridors, per simplificar-ho, sense importar-nos el gènere de cap. Però davant de tot, la sensibilitat, l’empatia cap a cadascú dels papers, el saber conscient que l’altre no està representant cap personatge, no està volent conquerir cap món imaginari per acontentar el seu ego o omplir una carència. Es comparteix sent qui És, sense necessitar res més de l’altre que compartir-se.
Potser, si féssim aquestes coses, no ens caldria tenir tant, podríem “Ser” una mica més i ens podríem començar a relacionar ambdós sexes des de la igualtat i el respecte, des del compartir dues formes de veure la realitat complementàries i necessàries… des de l’amor en que tot hi cap i És per si mateix…
El cicle que no para…
Arriba un nou curs, com si l’any comencés al setembre, a ritme d’escola…
També comença un nou cicle, un retrobar-nos després de la calor estival, del torrar-se sota al sol… i com tot el cicles, avancem cap a la tardor… a l’hivern, a la primavera i serem altre cop a l’estiu i… tornem a començar…un fluir… un confiar…
Doncs, dono gràcies als Reis perquè aquest nou any serà ple d’alegria i si hi han entrebancs serè capaç d’extreure’n l’aprenentatge que hi hagi implícit des de la cara positiva de la mateixa moneda!
Dono gràcies per tot allò que viuré, carregat d’il·lusió pel sol fet de viure…i humil en el meu caminar…
Dono gràcies per poder-me compartir amb tots vosaltres sense altre pretensió que aquesta, i també gràcies pel que m’aporteu i m’ajudeu a créixer…
i, finalment gràcies a la Vida, que em permet respirar i olorar els dolços flaires que l’aire transporta… que em permet veure la bellesa reflexada en l’altre.. que em permet acaronar la pell… que em permet escoltar el silenci… que em permet tastar la Vida…
Gràcies per ser Qui Sou en realitat, i potser, encara ni ho sapiguem del tot, però per l’esforç incondicional per arribar-hi, gràcies…
Comencem amb un escrit sorgit ahir, després d’un regal de dia…
Oriol
Mira només la llum,
mira més enllà del que els teus ulls creuen mirar,
obra els braços al cant,
de l’ànima que et recita lloances…
Només la Llum que de dins surt,
només llum que es reflexa com la lluna al llac,
ets llum sense necessitar cap mirall…
Caminant desperts,
l’àguila parla a cau d’orella,
xiuxiuejant veritats que només se senten en silenci,
t’endinses a través del cant,
a la força que ets i representes…
Només la Llum que el teu cor reflexa,
surt, s’escampa com els raigs de sol…
Mira la llum i només la llum,
i traspassa els murs que t’has construït ni sabent-ho…
Tot és davant, tot,
solsament un pas i enderrocar-lo…
Només ets llum i solsament llum,
no cal que engeguis la foguera,
no busquis més,
para i escolta el silenci,
ets llum….
Data creació: 04/09/2010
“Només Llum”
Per vacances, un conte als infants i no tant…
Benvolgudes i benvolguts!
us desitjo que aquest estiu torri tots aquells pensaments que ja no tenen cabuda i doni energia a aquells que us ajuden a trobar-vos cada dia més…
Us comparteixo un conte que va sorgir dins un refugi de muntanya amb quatre vailets abans d’anar a dormir, atents, desperts a la imaginació i la Vida.
Gràcies a tots ells que ens recorden quin és el nostre objectiu…
Fins al setembre! Bones vacances!
Oriol
Per llegir el conte clica a l’enllaç: L’Arbre del Te