Dimonis i Àngels

 

Dimonis, Àngels…

Quantes pors, quants desitjos.

 

No podem anar més lluny,

de res serveix fugir,

més enllà dels límits,

hi ha la porta de retorn a casa…

Pors d’un passat,

d’un infant que encara plora,

d’un adult que pensa que el temps,

tot ho cura…

 

Desig,

de llum,

desig,

de pau,

desig de ser millor…

També fum,

una il·lusió,

d’allò que encara no ens permetem ser…

 

Dimonis i Àngels,

s’asseuen a taula,

rient i tristos alhora,

ells saben que sols és una màscara…

Dimonis que ens ensenyen a veure,

àngels que ens ensenyen a acceptar,

uns i altres, mestres del despertar…

 

Caminen junts,

en un camí que no t’he cabuda,

un, carregant totes les culpes,

l’altre, tots els elogis,

són el blanc i el negre,

l’expressió de la perfecte dualitat,

mestres de l’unicitat…

 

I fugim de l’un,

i perseguim l’altre,

l’eterna pastanaga,

l’eterna lluita del propi somni que no s’acaba…

 

Tenim por de mirar el que ens destorba,

tenim desig d’obtenir la mà salvadora…

Dos pols,

que no existeixen l’un sense l’altre,

cares de la mateixa moneda,

que no entra en cap màquina que pensa…

 

No veiem, no volem veure,

que l’infern es dins nostre,

que només són ombres d’allò que no acceptem,

no veiem,

que no cal lluitar,

sols entendre el perquè va passar…

 

No veiem, no volem veure,

que el cel és dins nostre,

però l’esperem que arribi com la màgia,

no veiem,

no cal lluitar,

quan t’adones que no cal trobar, ni esperar…

 

Quan siguem lliures de les cadenes,

d’un passat i d’un futur que mai arriba,

quan la por no ens faci ni fugir ni parar-nos,

quan el desig no ens faci córrer,

deixant enrere tot allò vertader que ja som,

llavors, segurament llavors…

l’Oliva Blanca volarà amb l’Ànima.

 

Quan tornes a casa,

tot s’acompassa…

ets l’espectador,

i tots els personatges,

mag sincer,

druida del Saber,

custodi del Silenci…

Quan tornes a casa,

tens l’infern i el cel menjant a la mateixa taula,

celebrant amb vi sagrat tot el camí recorregut,

el que t’ha portar a l’Ara…

 

Quan deixarem de tenir por? Quan deixarem de criticar-nos per les més insignificants coses? Quan podrem començar a veure l’altre com si fos el millor amic?? Quan? QUAN? Quan deixarem de crear més infern entre nosaltres? Quan deixarem de vendre’ns, alguns fins hi tot l’anima, per obtenir favors?

Quan deixarem de tenir por a l’ombra i la necessitat de ser millors? Qui et va dir que no valies? Qui que eres dolent? Que no cal que t’hi esforcis? Que almenys tu pots treballar, encara que necessitis més pantalons que mai?

Quan deixarem de desitjar un futur que no arriba? Quan deixarem de perseguir fum?

Quantes imatges ens caldran per adonar-nos que això no és viure, perquè la gent ja quasi no riu si no té una cosa que el faci riure.

Estem desconnectats d’una Vida que és molt més real, el viure’ns més enllà dels pensaments, de les emissores de radio que no paren de donar voltes dins. I aquest és el camí a la Pau i Harmonia, interna!! Ja hi és, no cal res fora per aconseguir-ho! Fora pors i desigs, apareix… el que Som!!

Ens hem acostumat tant i tant als pensaments neuròtics que constantment ens persegueixen, que ens hem fet immunes, al dolor propi, i el de l’altre. Només ens n’adonem a través d’un impacte que trenqui el vidre transparent que ens separa del que passa.

Fins que no hem vist el nen mort a la platja no hem posat la mirada cap a Siria. I així mateix ens passa a nosaltres.

Estem tant separats de sentir-nos que fins que una malaltia o contratemps realment important ens truca a la porta, no ens plantegem que passa…

 

Qui malviu està vivint un autèntic infern,

amb totes les imatges.

Aquell que sobreviu,

està vivint un infern que en diu vida.

 

Aquell que diu prou,

se li obren les portes de l’infinit,

les portes a allò que mai ha deixat de ser,

un Ser autèntic, genuí, perfecte,

fins hi tot en les imperfeccions,

que ja no són,

és part de la mateixa imatge.

 

Podem deixar de desitjar ser bons,

Som la Bondat.

Podem deixar de cercar que ens estimin,

Som l’Amor.

Podem deixar de desconfiar del femení,

quan s’és masculí.

Podem deixar de desconfiar del masculí,

quan s’és femení.

 

Acceptar allò que ja Som,

únics, irrepetibles,

acceptar que també ho és l’altre.

 

Cel i infern junts s’asseuen a taula,

ja lliures de les ments dels que no s’acceptaven fins ara,

grans capitans de dos reialmes,

on conviuen, on són Tribu.

 

Per si la vols escoltar l’escrit amb la música que el va ajudar a néixer: (has d’esperar un cop cliquis l’arxiu àudio perquè es carregui, més connexió, més ràpid). Bona escolta!

(Aquest escrit ha brotat escoltant aquesta cançó per Spotify, i quan t’estava escrivint quina cançó he pensat de traduir el títol i ves per on, ni fet a mida.

Música: Parijat “Nothing is lacking” (Res Falta)  Enllaç Spotify: ClicClic)

11. Setembre 2015 per Oriol Tarrago Costa
10 comentaris

(10) comentaris

  1. M’ha agradat molt aquest post i més escoltar-te amb la musica; Recitat el text encara pren més força perquè el silenci entre cada paraula també juga i molt un paper en la comprensió profunda del que expresses, com en la vida mateixa…. Gràcies amic

  2. Oriooooooooooool! deu ni do, realment fa pensar l’histeria. Ets un heroi enserio, moltes gràcies una abraçada! 🙂

    • Poooooooooool!!! que content de veure’t per aquests paratges!! Sí sí, la història està ben carregada de histèria!! jaja
      Abraçada company!!

  3. història* jeje

  4. Hola Oriol, encantat de conèixer-te i d’haver trobat aquest bloc!

  5. Gran mestre! Molt gran! Gràcies per ser!

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada