Psicologia Conscient

“Quan deixes de fer el què has de fer, que fas llavors?”

Pregunta en sí mateixa amb un gran fons darrera.

Els que “has de fer” tant reiteratius en el diari compartir de tothom. Quants cops hem estat parlant amb tota la bona fe del món amb un amic o conegut i després que ens expliqués alguna cosa que li podia estar preocupant, li hem deixat anar, “has de…”? Amb aquest “has de”, estem dient implícitament, “tranquil/a, jo se el que necessites”. Ens apartem de la comprensió empàtica, d’entendre, de sentir el que l’altre ens està compartint, és a dir, deixem de centrar-nos en ell per centrar-nos en nosaltres mateixos, d’ell a jo.

Posem-nos ara en l’altre banda. Quan algú ha actuat d’aquesta manera, com ens sentim? molts cops incompresos, veient que l’altre no entén el que necessitem, no busquem consells, busquem escalf, que ens escoltin i comprenguin. Potser haurem d’aprendre que l’amic ens demani aquest consell. 

Que té a veure això amb, “Quan deixes de fer el que has de fer, que fas llavors?” Ho responc amb una altre pregunta, on hem après els “has de…?”

Tots hem passat per una educació en la qual, els nostres progenitors, amb el seu millor fer, ens han transmès els seus coneixements i formes d’encarar el món i viure’l. De petits, ens falta la consciència per poder discernir allò que trobem bé i el que no, no ho podem comparar amb res més, tot és nou i tot se’ns és donat per les persones que estimem més i per això no posem filtres que puguin ajudar-nos si allò ens convé o no.

És en aquest període de vida que incorporem la majoria dels “hauries” inconscients, és a dir, som tot allò que els pares ens han transmès i més, és clar, tant el que ens afavorirà com el que no, tant allò equilibrat com el que no. No bo o dolent, perquè no existeix el bo o el dolent.

I arriba un dia que no estem bé, que repetim uns patrons que no fan més que ocasionar-nos angoixa; actuem a vegades impulsats per un sentiment intern que no ens agrada però no sabem com aturar-ho; tenim uns pensaments que ens martiritzen i no ens deixen quasi viure; persisteixen en nosaltres unes pors que no tenen aturada; i amb tot això no sabem que fer-ne i ens produeix angoixa, fa que emocionalment estiguem sovint a la defensiva, no hi ha pau dins nostre.

És en definitiva, la raó principal que hi ha darrera tots els símptomes que fa buscar a la persona els perquès de tot plegat, el descobrir-se, el voler coneixer’s, entendre i acceptar tot allò que li passa. Per símptomes em refereixo a tot allò que veiem a la superfície, per exemple, “sempre ensopego amb el mateix tipus de persones que em fan mal”, “cada cop que algú m’aixeca la veu, jo em torno petit/a”, “quan discuteixo, sento sempre una gran ràbia dins…” i totes les que vulguem enumerar… cal anar més enllà.

Quan és comença la cerca del perquè de totes aquestes situacions que no comprenem, s’arriba molt sovint a l’arrel, i moltes vegades, estan compostos dels “has de…” ser això o allò.

 “Quan deixes de fer el que has de fer, que fas llavors?” llavors “Tu tries!!”, tries tot allò que no t’has permès per por o desconeixement, comences a ser Qui Ets, Lliure.

 Data creació 25/01/2010

Aquesta pregunta va ser formulada a teràpia, gràcies J.

26. gener 2010 by Oriol Tarrago Costa
Categories: Creixement personal, Psicologia, Reflexions | Comentaris tancats a “Quan deixes de fer el què has de fer, que fas llavors?”

Guerres internes, guerres externes

Les guerres del dia a dia condueixen a grans guerres, com diu Michael Haneke en el seu article. Guerres que comencen dins nostre, pensaments recurrents, neurosis, carrers sense sortida que molt sovint són obsessius i el únic que fan és paralitzar-nos, governen el nostre fer diari. Quants cops deixem de dir les coses que hauríem de dir perquè ens fa por que l’altre no ens accepti.

En psicologia social, unes de les premisses principals és que la persona vol i necessita formar part del grup. Quants cops hem fet coses que dins nostre sabem que ho fem per por a que se’ns exclogui. En la societat on vivim estem empesos de forma constant a “maquillar-nos” per semblar el que els estereotips i cànons del moment postulen. Estem bombardejats per anuncis amb cossos perfectes, retocats amb el Photoshop que van creant dins nostre uns clixés quasi impossibles d’aconseguir. I sense saber-ho, seguim, lluitem per obtenir aquests objectius, perquè darrera de tot hi ha la frase “si ets com et diem, el grup, la societat, la noia/noi t’acceptarà”. Un conte de fades.

I si a tot a això hi sumem tota la nostre història de vida, començant per tot allò que els nostres pares ens han llegat, anem incrementant tot aquest batibull de pensaments i maquinacions que el únic que busquen és que no ens deixin a un costat. I saps perquè ens passa això? perquè busquem altre cop la felicitat, allò que pensem que ens resoldrà tots els nostres problemes però des de fora. Pensem que tot allò que ens ofereixen omplirà aquest buit intern, i creu-me, difícilment podrà mai omplir ni una petita part. Estem fent una fantasia, ens posem davant una pastanaga que mai la podrem ni abastar.

I perquè aquestes guerres que hi ha dins poden ser la conseqüència de les que hi ha fora? per les pors. Pors de perdre el que creiem que ens pot donar la felicitat. A nivell quotidià, volent imposar-nos a l’altre, perquè ens creiem importants i la nostre opinió és millor que la dels altres, i ens afanyem a contradir tot allò que no va d’acord als nostres pensaments i gustos, i imposem el nostre criteri per sobre el de l’altre. I les discussions són inacabables.

A nivell global, pors que ens inculquen els que necessiten el poder a través nostre, com, -aquells que venen de fora et trauran el plat de taula, la feina…- por de perdre el nostre estatus com a societat i país. Ens creiem que nosaltres som superiors als altres perquè estem més evolucionats. Quina fal·làcia!

I no ens adonem que allò que anhelem tant és dins nostre. No pensem que tot aquell temps que estem pensant el que l’altre opinarà de nosaltres, aquesta mateixa persona ho fa rumiant el mateix. Així que pocs, realment estan pensant en nosaltres, estan massa pendents del seu melic.

Lliurant-nos d’aquells pensaments que són recurrents, començarem a calmar aquesta ment que no para de “xerrar”, podrem entendre allò que necessita ser entès. Deixarem de construir-nos un personatge, el millor que nosaltres creiem per ser acceptats pels altres.

Des del meu viure, tot passa i comença en nosaltres, i fins que no entenguem allò que no som, no podrem copsar la grandesa del que vertaderament Som. Un Ésser que no necessita imposar-se, perquè no hi ha res a imposar, un Ésser que entén que l’altre també sap una part de la història i que és tant vàlid com la de un mateix. L’Ésser que comprèn que el que l’altre viu ell mateix ho està vivint, i que quan ell està bé la humanitat també i quan ell accepta qui És, amb tot allò que li agrada i que no, tot cobra sentit, la pau i la felicitat s’urgeix d’on sempre ha estat, dins d’un mateix.

Data creació: 19/01/2010

19. gener 2010 by Oriol Tarrago Costa
Categories: Creixement personal, Psicologia, Reflexions | Comentaris tancats a Guerres internes, guerres externes