Qui té la raó? I la veritat?…

Un dels  grans problemes que ens trobem a nivell individual i  que després pot  extrapolar-se a nivell col·lectiu, fa referència a la diversitat de criteris i teories per quasi sempre les mateixes situacions.

Les discussions són l’arrel de moltes ruptures de parella, moltes angoixes i obsessions. Ens passem molt temps imposant i afirmant el nostre punt de vista com el vertader, i el defensem davant del que calgui. Rebatem el criteri de l’altre, amb arguments totalment certs i contrastats. De la mateixa manera l’altre que tenim davant, fa el mateix, i ja tenim la discussió establerta.

Quant aquestes són fetes des del respecte de l’altre, el mutu enriquiment és el resultat de poder contrastar diferents punts de vista. Ajudats per l’altre i per la pròpia opinió, podem anar teixint la realitat, sigui a nivell macro o micro, particular o global, personal o social…

 Quan tinc davant la cadira la persona que ve a conèixer-se més, a entendre i acceptar allò que no entén, molt sovint es passa les primeres sessions, explicant amb tota sèrie de detalls i arguments totalment vàlids, les discussions ja siguin a nivell familiar, feina o cercle social.

Per sortir d’aquest cercle que no aporta res més que allargar reconèixer el nucli real del problema que ha fet venir la persona, explico el següent conte extret del llibre “El nen feliç, la seva clau psicològica” de Dorothy Corkille (el recomano a totes les mares i pares que estiguin educant un nen sigui de l’edat que sigui i per a nosaltres mateixos).

Els cecs i l’elefant

“Quatre cecs es troben davant d’un elefant el qual, no havien vist ni sentit abans. Cada un toca una part diferent de l’animal, i de seguida creuen saber com “es veu” un elefant. El que toca la cua assegura que l’elefant és com una corda; un altre, que toca la trompa, creu que l’animal és semblant a una serp; el tercer, que s’abraça a una pota, insisteix que té l’aspecte d’un tronc d’arbre, i l’últim, que ensopega amb el costat de la bèstia, afirma que és igual que una paret.”

I la pregunta que em faig és, Qui té la Raó? a veure si t’atreveixes a contestar-ho i ho comparteixes aquí al bloc…

Data creació: 21/01/2010

21. gener 2010 per Oriol Tarrago Costa
Categories: Contes, Psicologia, Reflexions | Deixar un comentari

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.