En tu veig la bellesa…
En tu veig la bellesa,
en tu em reconec,
en tu el meu respirar,
en tu la meva tendresa…
Vida que formes totes les criatures,
en tu em reconec,
en tu em descobreixo…
Ets en mi la màxima essència,
de la Presciència,
de la força que tot ho estima,
del Tot que tot ho forma,
Ets el camí, Sóc el camí,
sóc Jo en Tu, Sóc la llum,
el sol naixent, la joia creixent…
En tu em reconec,
en tu el meu mirall,
en tu, cada vibració de la nota elemental,
instrument de la simfonia primordial,
La Vida en mi, Jo en la Vida,
tot ressona, com l’aigua en el riu,
com la gota que s’hi dissol,
em dissolc, és dissol,
i som, som U, en Ella, en mi,
en nosaltres, en el Ser…
Data creació: 19/11/2009
Visc i ric…
Visc i ric,
enmig de la natura,
res no m’atura,
humil el meu caminar,
dins la Consciència del mai acabar…
Amb ment relaxada,
cor net i preparat,
emocions estudiades,
la Força s’obre camí,
dins els pensaments,
emocions i cos…
Traspassant directament al Res,
entrant a l’Ara,
caminant amb l’esperit,
trobo el meu Cant,
la Veu de dins surt sola,
de la Veritat i la Vida,
de la història que no té ni principi ni fi…
on tot És i tot no És,
on les paraules es tornen imatges,
les imatges universos,
universos dins una sola llavor,
llavor immaculada,
de la Raó més estimada,
des del Cor de l’Esperit,
on to És i no És…
Data creació: 29/10/2009 “Meditant a Matutu”
Etiquetatges dins la psicologia…
Estava en un supermercat, i un noi que em coneix de fa temps em va demanar que feia, i el dir-li que em dedicava a la psicologia, ell de bones a primeres em va dir que tenia un “trastorn de la personalitat X”, i jo li vaig respondre per fer-lo reaccionar, – i??-. Ell és va quedar parat i solsament va saber dir, -m’ho va dir el psicòleg…-. I vam parlar…
Intenta ara, imaginar-te com si fossis una dona de 40 anys. Procura sentir les emocions que van lligades a la descripció que llegiràs i al final et faré unes preguntes.
Casada feliçment des de fa deu anys, i amb dos nens i una nena. El seu home té una petita empresa familiar i que treballant molt, s’han pogut comprar una casa en una bona urbanització. Ella quan va tenir els nens, va deixar la feina de tota la vida per poder-los cuidar.
Ha arribat als 40 anys i diu que està desencantada amb la vida, li costa motivar-se, tant pel present com pel futur. De tant en tant té sentiments de desesperança. Li costa concentrar-se i prendre decisions. Quan és lleba, està millor que no pas quan se’n va a dormir. Molt sovint està presa de l’ansietat. Tot i que pot realitzar les feines diàries, li falta energia. Fins i tot, algun cop ha pensat en el suïcidi, sap que no ho faria, però potser seria el camí més ràpid. És desperta sovint al mig de la nit, i no ho entén, ja que li havia costat adormir-se i està molt cansada.
T’has fet teu aquest personatge? si no, torna-ho a llegir, si et sembla.
Bé doncs, imagina’t que ets ella i te’n vas al psicòleg. Després de les oportunes verificacions, testos de moltes preguntes que totes semblen iguals, arriba un dia que t’informa del teu diagnòstic. Tens un “Trastorn d’identitat dissociatiu o Trastorn Distímic o Trastorn Narcisista o Síndrome Amnèsic Crònic, o etc…”.
Si vols identificar quin és aquest personatge fictici, pots consultar “Manual de psicopatologia clínica pag 508”.
Com ets sents ara? alleugerit? confusa? atemorida? que passarà? T’ha ajudat el diagnòstic?
Depenent de la rotunditat dels teus símptomes i de la manera que t’ho han transmès, estaràs pres/a, damunt teu hi haurà una llosa molt pesada. “Sóc això o allò!” i tot el que intentis fer, sempre estarà marcat en últim lloc per l’etiqueta que t’hagis cregut.
En el meu acompanyar diari de les persones que venen per alguna cosa que encara no entenen, sempre miro més enllà del símptoma. A la carrera, vaig tenir moltes converses amb les col·legues per aquest motiu. I sí, saber que la persona té un trastorn o un altre, pot dirigir la teràpia a seguir, hi ha estipulat uns protocols i manuals que dirigeixen les sessions. Aquí entenc l’urgència que tenim la majoria de controlar tot allò que tenim davant. Si no tenim les coses ben estructurades, definides i col·locades al lloc que toquen, no estem tranquils. Allò que ens pot fer perdre el control, fa por.
Però jo pregunto, si sabem que cada persona és un univers en si mateixa, amb tot un reguitzell de vivències, quina necessitat tenim de col·locar-la dins un sac on tothom és igual?
Quan algú ve buscant entendre el que l’hi passa, sempre procuro mirar-lo per l’ésser irrepetible que és. Més enllà del símptoma, hi ha una persona!! i és aquesta que pateix, és aquesta que per les diverses vivències que no ha integrat i l’han desequilibrat, el propi cos, la dimensió física que també és, l’ha avisat que hi havia alguna cosa que no anava bé en ella…
Que hi ha darrera tot allò que m’està mostrant davant? com està cridant el infant que porta dins? quantes coses té per resoldre encara?
Hi ha llistats de conflictes que se’n diuen “causa i afecte”, un conflicte important no resolt, a la llarga, si no se n’hi fa cas, pot acabar manifestant-se físicament.
L’enfermetat és una oportunitat real, molt sovint d’extrema necessitat, de creixement, com si la Vida donés una bufetada dient “desperta!!”.
Pel que sigui, a tots ens ha tocat viure realitats que no ens han agradat, molt sovint hem estat anys de la nostre vida fugint-n’he o culpant els que tenim més al costat de les nostres desgràcies. Podem estar tota l’existència obviant el passat, però si volem Ser Qui realment Som, si volem sentir la Pau dins nostre i l’alegria constant i tranquil·la, hem d’atendre allò de que fugim i ser humils. Si no som capaços d’anar traient les pedres més grans que hem anat acumulant, la vida és fa pesada, costa caminar… de tantes pedres que carreguem…
Siguem Lliures d’allò que evitem, allò que sabem que hem d’atendre, perdonar des del cor a les persones que ens han fet mal, perseguir aquells somnis que hem deixat a la capsa dels records, aquelles il·lusions que hem renunciat perseguint un ideal imposat… i creu-me… la vida serà molt més fàcil, i més lliure d’enfermetats que puguin ser etiquetades…
Camino descalç damunt l’arena…
Camino descalç damunt l’arena,
calenta d’emocions,
despunta l’alba d’una nit llarga,
i l’immens matí toca la porta,
viu la Vida, davant…
M’assec i contemplo el silenci,
escric a l’aire, pensaments que no tenen sentit,
discursos recurrents que sovint no porten enlloc…
i els observo des de la Pau…
M’identifico amb el que em rodeja,
la puresa de cada element,
Sóc el que tinc davant,
m’hi fonc, el visc, el veig, és en mi…
I camino descalç,
damunt l’aigua, el mar,
el meu inconscient, el col·lectiu,
i veig més enllà,
d’on els ulls físics em permeten,
m’endinso dins,
sense enfonsar-m’hi,
en formo part,
però no m’hi identifico…
Móns com persones existeixen,
cubs de realitats creades,
dins caps pensants,
perpetuen la ceguesa,
la visió de la paret gruixuda,
amb por de mirar amunt…
I el sol m’escalfa,
despullat, d’allò que no em pertany,
sabedor de la meva Veritat,
que s’ajunta amb l’altre,
un compartir una forma de Viure,
lliures, el fruir,
pel saber just,
del no fugir,
del sentir, del voler, del triar, de l’abraçar,
la pau, la tranquil·litat, i,
allò que no es pot abastar,
i, brolla amb força dins,
on cap recipient pot encabir-ho,
ni el meu cos…
Data creació: 13/02/10
Escoltant: “Dona nobis pacem, Part II” Karl Jenkins
Quan els altres ens fan de miralls…
Diàriament hem de conviure amb persones que no ens agraden, ja sigui a la feina, o en algun altre àmbit social. Fins i tot, ens ad
onem, encara que ens sigui difícil acceptar-ho, a casa mateix, hi ha un fill que ens el mirem amb més simpatia i un altre, sense saber perquè, ens treu de polleguera. Anem a comprar al mateix supermercat on quasi sempre hem de sentir o conversar amb aquella persona que ens fa posar els pèls de punta i per molt que ens amaguem, sempre acabem espetegant-hi.
Cada cop que ens passa això estem ensopegant amb els miralls.
Què vull dir amb això? Totes aquestes individus ens estan mostrant parts que no acceptem de nosaltres mateixos, com també altres que no ens reconeixem encara. És com si ens cridessin a vegades el mateix tipus de persones, parelles, amistats… repetim i no ens adonem que en el fons estem fugint de veure allò que no volem veure.
La Vida ens col·loca a davant aquestes oportunitats per poder canviar allò que ens té aferrats. No som Lliures si el nostre estat d’ànim està condicionat per les persones que ens anem trobant.
Hem après coses de manera inconscient i que de cap manera s’adeqüen al nostre caràcter, però com que no ho sabem, fa que aquests miralls facin el seu fet, és a dir, reflectir allò que no comprenem i a vegades no sabem. Però és clar, també cal un ingredient molt important, la Humilitat, acceptar que allò que critiquem a l’altre, és el que en nosaltres ens hem de treballar.
I que vol dir això, haurem d’acceptar tots aquells que no ens agradin? sí i no.
Sí perquè quan ens desestabilitzi, primer haurem de pensar fins a quin punt aquella persona m’està ensenyant alguna cosa.
I no, quan sabrem que aquella cosa ja l’hem treballada i som lliures d’escollir quedar-nos-hi.
Com se si ho he de treballar o no? Doncs utilitzo una eina, de fàcil reconeixement, el símptoma.
Si se’ns desperta alguna emoció, com més intensa, més l’altre ens està fent de mirall. Quan ja ho haurem identificat i integrat, no hi haurà cap emoció que faci desestabilitzar-nos, podrem dir el que calgui a la persona amb tota tranquil·litat i sabent el que hem d’expressar-li.
El teatre de la Vida
Explica una llegenda que una vegada, la Vida, estava decidint experimentar-se a si mateixa, per expandir encara més la seva grandesa.
Llavors va ser quan va crear a partir de les diferents parts del seu cos, petites porcions que ni va dir ànimes, les quals, no eren res més que una imatge en petit de la Totalitat de la Vida. Després, entre totes les porcions, que tenien també voluntat pròpia, van estar rumiant i pensant durant molt temps com ho podien fer per aprendre a manifestar-se, bé, és un dir, perquè en aquell espai, els minuts i les hores no passaven. Els va costar molt, fins que finalment, van decidir que farien una Gran Obra de Teatre on cada ànima es vestiria d’algun personatge en particular i les altres ànimes, restarien assentades gaudint de l’espectacle i aprenent.
Així que cadascuna va triar el paper que més volia aprendre i manifestar, i això també requeria ajuntar-se amb aquelles que s’ajudarien entre elles a desenvolupar millor el seu personatge. La que volia experimentar que era sentir el dolor, va rodejar-se d’una altre ànima que volia experimentar que era sentir odi per un altre. Aquest, va col·locar-se amb un que li faria de pare i també necessitava representar ser un maltractador. Altres, volien adonar-se que era sentir l’amor i van decidir acostar-se a 
aquells que en aquesta part de l’obra desenvoluparien aquestes característiques.
Entre el públic que gaudia de l’espectacle i els actors, els separava un vel molt finíssim amb forma de cortina, com un teló, però que podia veure’s perfectament a través.
Part del guió de l’obra, exigia que cada cop que alguna ànima actora rebés un fet negatiu, haurien de penjar a la cortina un paper que expliqués el que havia passat. Era un paper especial, el qual quedava opac per la cara dels actors, però els espectadors no els impedia en cap moment anar visualitzant l’acte. Igualment, cada cop que feien algun fet positiu, que els ajudava en el seu creixement, podien treure algun paper de la cortina prèviament penjat. Tots ells havien de passar pels mateixos papers, representar-los per adonar-se que formen part del Tot, la Vida, que res els separa dels uns als altres….
Va arribar un dia que l’obra va requerir molts actes negatius i això va fer que la cortina quedés totalment plena de papers i més papers. Els actors, de cop, van deixar de veure que estaven en un teatre i representant una obra. A mesura que anava passant el temps, més s’omplia la cortina, més gruixuda quedava, i els actes positius no aconseguien extreure’n tants.
Finalment, les ànimes actores, van oblidar que havien triat representar una obra de teatre i van creure’s que el personatge que estaven experimentant, era el real, i no ho era. D’alegres i contentes que havien estat, van començar a entristir-se, no sabien perquè notaven allò, ja no es divertien. Dins seu sentien com una veueta que els hi deia que allò no era la realitat, i que estava més enllà del teló, però no sabien que fer-hi més….
Des de l’altre costat, les ànimes que no havien oblidat el que estava passant, perquè elles si que ho veien, també estaven tristes, perquè s’havia perdut el plaer de la representació, tot i que dins seu, sabien que tard o d’hora s’adonarien que eren solsament ànimes actores representant un paper, experimentant la Vida amb alegria…
…i repetim patrons apresos…
…i repetim patrons apresos…
anem gastant vida rere vida…
sent i estan presos del que hem après…
Absorbim i tenim dins la pel·lícula,
les seqüències de la història,
del que generació en generació,
va perpetuant-se…
Som autòmats d’un passat que no és nostre,
som marionetes d’un present sense consciència,
som humans sense ànima d’un futur estipulat…
i solsament,
quan parem la roda,
quan de dins surt el crit de prou!,
podem començar a decidir,
podem escollir el nostre camí a caminar,
amb llibertat vertadera,
construint en cada alè,
el minut de la nostre existència,
i Vivint la Presència, la Vida,
forjant un nou demà,
deslliurats de les cadenes…
Data creació: 07/02/2010
“després de veure Millenium 1”
Tornant-nos infants
Ens llevem deprimits sense il.lusió. Solsament de pensar tot el dia que ens espera, faria que ens quedéssim rodejats pels llençols sense sortir-ne. A vegades no ens veiem en forces per afrontar una altre jornada de treball. Altres ni en sabem el sentit… Conduïm cap al lloc de treball com robots, ni sabem veure el sol que diàriament surt a la mateixa hora que viatgem. Ens creuem amb el mateix nombre de persones, però no recordem la seva cara perquè ni la mirem. Ni sabem el nom del quiosquer que cada dia anem a comprar el diari, ni sabem com són els balcons del carrer per on cada dia caminem… Quasi podríem dir que som personatges sonàmbuls, autòmats.
Des de sempre he sentit per mitjà de grans savis, sobretot el que més ha influït a occident, Jesús, per mi el savi de l’Amor, constantment ens deia que havíem d’escoltar als nens, ser com ells, serien els primers que entrarien al Regne Superior. De petit em venia la imatge de veure la gent gran que s’anava tornant diminuta i la veritat, no ho entenia massa.
A través d’aquests anys de creixement personal, veient en diferents persones que hem anat caminant aquest camí d’autoconeixament, i sobretot en mi mateix, he pogut constatar que han anat apareixent aquelles característiques que més defineixen als infants. És com tornar a recuperar-lo.
Una de les principals, és deixar de PREocupar-se per les coses, ells, quan tenen gana, ploren, quan alguna cosa els pica, ho demanen. És a dir, no es queden aturats i capficats pensant i rumiant, s’ocupen de buscar una solució, es mobilitzen i ja està, no cal res més! Aprens a treure-li importància de les coses, senzillament fas el que has de fer al moment que toca i si no, quan es pot, però la ment no queda ocupada amb mil pensaments, es calma.
Un altre tret comú, fa referència en el descobriment minut a minut de tot allò que se’ls presenta davant. Saben copsar a cada instant la bellesa del que estan experimentant com si fos el primer cop que ho estan fent. La Vida per ells és un etern descobrir, amb alegria. T’has fixat quan van en cotxe o tren, enganxats al vidre…
Igualment, podem veure en la majoria dels infants, quan els portem a alguna festa, o algun acte organitzat per ells, fa igual que no coneguin els altres, ells no tenen PREjudicis, senzillament és mostren com són i accepten l’altre com són i a gaudir del que els aporti el moment.
Cal que esbrinem tots aquells fets que han fet que perdéssim aquestes característiques i altres que no enumero. Hem de recuperar el infant que portem dins, aprendre altre cop a divertir-nos amb coses senzilles, sortir a tirar boles de neu, rebolcar-se pel camp, pujar als arbres. Ser lliures dels condicionaments culturals que ens diuen que això no ho fa la gent gran.
QUI ens ha dit o fet creure que no podem ser com vulguem?
Cada dia fem una elecció al despertar-nos, ens creiem allò que volem representar, l’etiqueta que ens hem anat construint dia a dia, solsament per satisfer necessitats internes no resoltes.
Si has pogut veure algun savi de carn i ossos, hauràs vist en ell el infant. Quan comprens Qui Ets, t’adones que l’essència teva és feta de l’essència de l’infant amb tota la seva dimensió.
Jo aposto per la llibertat de Ser, aquella persona Lliure, que rep cada minut com un regal, que no s’encasella en cap etiqueta, que abraça l’altre perquè en el fons és ell mateix, que deixa de preocupar-se i s’ocupa d’allò que el neguiteja. És a dir, Viure la Vida, Jugar la Vida. Tu tries!!
PD: et recomano que miris el vídeo que he penjat anomenat “14 dies d’agost”. Els adults treballem 11 mesos per poder-ne tenir un de lliure. Hem cregut que necessitem tantes coses, que hem de treballar tota la vida, quan el que realment ens fa feliços, és dins nostre i no ho veiem de tant a prop que és!!
Ja és hora
És hora ja,
és hora de despertar,
deixar enrere tot allò que no som,
deixar enrere aquelles pors que ens oprimeixen,
que no donen sentit a la vida…
És hora de deixar enrere cadenes,
llaços que ens uneixen a les dependències,
és hora de caminar sols, en llibertat…
Avui és un gran dia,
la unió de totes les ànimes,
la unió de tota la humanitat desfermada,
formant un sol cos,
una sola ànima,
sentint a l’uníson, en equilibri,
per damunt dels egos,
cavalcant amb la Veritat,
de l’alegria d’existir,
de formar part del Tot, la Llum, junts…
Data creació: 31/12/2009
Després de veure Avatar
Cors oberts i no tant oberts
Quan hem d’afrontar un treball terapèutic, sovint ens trobem amb aquests dos grans grups.
Les persones que tenen el cor tancat, les que han anat construint murs de pedra per protegir-se o aquelles que han teixit al voltant seu un jardí on qualsevol s’hi voldria quedar, maquillant-ho tot conscientment i fent veure que tot està bé, són maneres de no voler connectar amb allò que no accepten de si mateixes o del passat.
Tots aquests, aguanten les embranzides, són capaçes de fer front a tot allò que tinguin davant. Saben “no entrar” emocionalment en la situació que se’ls presenta, la veuen, però no s’hi impregnen, no els interfereix. Els “protegeix” i els ajuda a veure d’una manera “freda” , poder intervenir sense que les emocions els aclaparin. No volen o no saben fer res més.
A la vegada, els allunya molt sovint de poder ajudar l’altre des d’una forma empàtica, des del cor, perquè sovint això podria fer evident la seva pròpia falta. També els dificulta poder explorar i sobrepassar els seus límits, entrar al propi material reprimit. Fàcilment aquestes persones projecten en l’altre allò que no són capaços d’assumir de si mateixes.
Altres, solsament veient, olorant, sentint, totes les cèl·lules del seu cos es tornen mirall. Viuen l’experiència de l’altre com si fos seva… són persones que
s’emocionen fàcilment, el dolor dels altres els hi és molt proper. Molt sovint, aquesta emocionalitat no els permet separar-se de les situacions amb força càrrega emocional. Són propenses a deprimir-se perquè se senten aclaparades.
Aquestes persones els és molt més fàcil accedir a l’inconscient, les seves parts més reprimides, deixar-se anar amb qualsevol tècnica terapèutica que sigui traspassar els límits. Les ajuda a poder connectar a tot allò que hi ha amagat i que els allunya de la vertadera identitat, a la llibertat del viure, del Ser.
I quin pot ser l’equilibri? com tot, el camí del mig, la sensibilitat sense que ens sobrepassi, que puguem sentir i olorar les emocions, les situacions compromeses però que ho puguem fer des d’una situació des de fora, a l’exterior. Des d’aquest punt podem accedir des de l’equilibri a tot allò que hem de treballar, i al mateix temps, quan calgui, podrem ajudar l’altre sense que les seves emocions ens col·lapsi la nostre sensibilitat i poder copsar amb una comprensió profunda del que s’està experimentant.