El teatre de la Vida

Explica una llegenda que una vegada, la Vida, estava decidint experimentar-se a si mateixa, per expandir encara més la seva grandesa.

Llavors va ser quan va crear a partir de les diferents parts del seu cos, petites porcions que ni va dir ànimes, les quals, no eren res més que una imatge en petit de la Totalitat de la Vida. Després, entre totes les porcions, que tenien també voluntat pròpia, van estar rumiant i pensant durant molt temps com ho podien fer per aprendre a manifestar-se, bé, és un dir, perquè en aquell espai, els minuts i les hores no passaven. Els va costar molt, fins que finalment, van decidir que farien una Gran Obra de Teatre on cada ànima es vestiria d’algun personatge en particular i les altres ànimes, restarien assentades gaudint de l’espectacle i aprenent.

Així que cadascuna va triar el paper que més volia aprendre i manifestar, i això també requeria ajuntar-se amb aquelles que s’ajudarien entre elles a desenvolupar millor el seu personatge. La que volia experimentar que era sentir el dolor, va rodejar-se d’una altre ànima que volia experimentar que era sentir odi per un altre. Aquest, va col·locar-se amb un que li faria de pare i també necessitava representar ser un maltractador. Altres, volien adonar-se que era sentir l’amor i van decidir acostar-se a aquells que en aquesta part de l’obra desenvoluparien aquestes característiques.

Entre el públic que gaudia de l’espectacle i els actors, els separava un vel molt finíssim amb forma de cortina, com un teló, però que podia veure’s perfectament a través.

Part del guió de l’obra, exigia que cada cop que alguna ànima actora rebés un fet negatiu, haurien de penjar a la cortina un paper que expliqués el que havia passat. Era un paper especial, el qual quedava opac per la cara dels actors, però els espectadors no els impedia en cap moment anar visualitzant l’acte. Igualment, cada cop que feien algun fet positiu, que els ajudava en el seu creixement, podien treure algun paper de la cortina prèviament penjat. Tots ells havien de passar pels mateixos papers, representar-los per adonar-se que formen part del Tot, la Vida, que res els separa dels uns als altres….

Va arribar un dia que l’obra va requerir molts actes negatius i això va fer que la cortina quedés totalment plena de papers i més papers. Els actors, de cop, van deixar de veure que estaven en un teatre i representant una obra. A mesura que anava passant el temps, més s’omplia la cortina, més gruixuda quedava, i els actes positius no aconseguien extreure’n tants.

Finalment, les ànimes actores, van oblidar que havien triat representar una obra de teatre i van creure’s que el personatge que estaven experimentant, era el real, i no ho era. D’alegres i contentes que havien estat, van començar a entristir-se, no sabien perquè notaven allò, ja no es divertien. Dins seu sentien com una veueta que els hi deia que allò no era la realitat, i que estava més enllà del teló, però no sabien que fer-hi més….

Des de l’altre costat, les ànimes que no havien oblidat el que estava passant, perquè elles si que ho veien, també estaven tristes, perquè s’havia perdut el plaer de la representació, tot i que dins seu, sabien que tard o d’hora s’adonarien que eren solsament ànimes actores representant un paper, experimentant la Vida amb alegria…

10. Febrer 2010 per Oriol Tarrago Costa
Deixar un comentari

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada