El gran jutge intern
Anava caminant entremig de la gent, pels carrers de Barcelona. Assegut als graons de la plaça del Pi, els anava veient passar. Feia l’exercici d’imaginar-me com seria la vida de cadascú. Com si pogués entrar dins les seves històries i viure quasi el que ells podrien sentir. Una realitat totalment diferent, cap d’igual.
Veig una persona que em desperta la mala llet. No se perquè però començo a pensar amb ella i se’m mouen les emocions i el pensament comença a barrinar:
-Mira com va vestida/t!- … -serà xulo/a!!-… -vaja! segur que m’està enganyant amb tot el que m’explica, alguna cosa maquina…- … -ostres, m’està xuclant l’energia!-.
Quantes vegades al dia ens trobem en aquesta situació? criticant i jutjant l’altre. A vegades de forma ben evident, però a vegades de forma molt més maquillada i acceptada:
-som-hi fill meu, has de fer el que et dic! ( perquè no accepto que vagis així, que siguis així!. Com si els fills fossin nostres).
Aquesta manera 
d’actuar seria el personatge jutge. N’hi ha un altre però, que encara és més difícil de veure i/o conviure, el Gran Jutge, el que ens ho fa a nosaltres mateixos:
-Que fas! que et creus millor que els altres?- … -no seràs mai res!-. Per sort no tothom viu amb això a diari però segons l’aprenentatge obtingut, encara és molt més acusat i intens, com anul·lador.
Cada vegada que estem jutjant als altres, ens estem jutjant a nosaltres.
Quan jutjo a l’altre estic projectant allò que no puc acceptar de mi mateix, o que no sóc capaç de realitzar. Com que són parts nostres que no volem, podem, o també a vegades, no en som conscients, senzillament ho “projectem” en l’altre i ho critiquem. Que fàcil és veure el bri d’herba del que tenim davant, i no la biga del nostre ull!
A nivell energètic, encara té més repercussió. En psicologia, en persones que han estat maltractades, es parla del segon cop, és a dir, cada vegada que han d’explicar el que va passar, ho reviuen com si estés passant en aquell moment. Quan nosaltres estem criticant sigui a nosaltres o als altres, hi ha el pensament i molt sovint l’emoció. 
Recreem cada vegada la mateixa vivència. És a dir, la crítica porta associada una càrrega emocional, energètica, que projectem a l’altre i és clar en nosaltres mateixos. Aquesta que fa?? senzillament activar al nostre entorn aquest tipus d’energia. Serà molt més fàcil que ho torni a repetir com també, que m’arribi a través dels altres. Estem sembrant el que recollirem.
A nivell espiritual, cada vegada que estic jutjant l’altre, m’aparto de l’amor incondicional i sense peròs. Estic fomentant l’amor condicionat i escampant la densitat en mi i en els altres. Sóc presoner de la meva pròpia fantasia. Esclau d’una realitat que només farà crear situacions que una darrera l’altre, només buscaran que me n’adoni, desperti d’aquesta inconsciència. Sovint van apareixent moments cada cop més intensos si som una mica “sords”. La Vida sempre crida i mai es cansarà d’esperar-nos…
A nivell espiritual, la lluita de poder, jo sóc més bo que els altres pot passar a jo sóc totalment diferent i únic als altres, igual que cadascú ho és. Gemmes precioses que brillen des de la seva posició, igual a totes.
Quan anem deixant al jutge a un costat anem sembrant el camí de la Llibertat, vivint cada segon des de Ser la Vida mateixa, deixant la ment, que és l’espai que ocupem cada vegada que jutgem, interpretem des de les nostres ulleres, el que nosaltres ens creiem com a real.
“La Presència, és l’espai que hi ha entre la percepció, i la interpretació” E. Tolle. La vivència del Present Etern està entremig d’allò que veiem i jutgem.
(Presència: percepció de la vivència de l’Ésser)
I el dia de la jubilació arribarà…
L’altre dia estava comprant a una fruiteria on només hi havia mestresses de casa i jo. Al cap d’un moment va aparèixer una persona que feia molts anys que no veia.
Era el gerent d’una petita i mitjana empresa potent d’aquí la comarca i durant molts anys havíem treballat per ell quan jo portava l’empresa de jardineria. El recordo com una persona molt afable i propera, dedicat eficientment a la seva tasca.
Ens varem alegrar mútuament de la retrobada i ens vam interessar pel que fèiem actualment. Vaig començar explicant-li que m’havia venut l’empresa ja fa temps, que em dedicava al món de la psicologia i també del projecte d’Irehom. Després de divuit anys dedicats al sector empresarial m’adonava que no m’omplia una de les parts que valoro més, el cor i la satisfacció de que el que faig té un sentit més enllà del redit econòmic que pugui portar-me.
Vaig explicar-li una mica dels qui estem dedicant totes les hores que sentim en el projecte. Persones que ja no tenim més ganes de queixar-nos i que hem decidit posar-nos a “FER”. Estem molt tips del que la societat de consum ens vol fer creure i sentir, xais d’un ramat que massa sovint solsament pensa en menjar i tenir… És pot viure i construir una vida des d’una altre manera.
A mesura que anava parlant me’l mirava. Ell davant amb uns ulls oberts de vat a vat i anant assentint amb el cap tot el que li deia.
Va compartir-me que ell també sentia tot el que li deia. S’adonava de la manipulació mediàtica que estem sotmesos, de que no calien tantes coses per ser feliç, que calia fer accions per canviar tot això….
Quan vaig demanar-li qui era el motiu d’aquest canvi, va respondre i ara els seus ulls transmetien tristesa, quan feia un moment eren de goig. Va ser quan és va jubilar. Va adonar-se que després de molts anys de servir a una empresa, n’havia sortit per la porta de darrera, després de que les coses no anessin tant bé. Tant importava que aquesta persona hagués dedicat tota una vida a ells, ara era prescindible i no interessava.
Es preguntava de que li havia servit tota aquesta dedicació exclusiva. Ara és lamentava de que havia perdut el temps i que davant ja no li quedaven masses anys.
Ara havia trobat sentit en les petites coses del dia a dia, anar a comprar n’era una. La jubilació l’havia despertat, i ara està buscant coses que donin més sentit a la seva vida.
Aquest exemple real, ens pot ajudar a mirar al nostre voltant o amb una mica d’humilitat, cap a nosaltres mateixos, podrem veure com ressona aquesta història dins. Haurem d’esperar que ens jubilem per fer aquelles coses que sempre hem desitjat? i si demà s’acaba el món? o una mica més fàcil, és clar, i si se t’acaba el món a tu?
Històries d’aquestes no venen per casualitat, sinó per fer-nos recapacitar. Fer una mica de silenci, parar i escoltar-nos. Som capaços de marxar un cap de setmana i desconnectar?? Quan jo tenia l’empresa, començava a fer-ho al cap de tres o quatre dies, i no massa.
La realitat que vivim cada dia ens manté enmig d’un miratge. La societat i tota l’educació que hem rebut ens condueixen a fer tot el que sense saber-ho hem integrat: creences, costums i sobretot estructures que no fan més que mantenir-nos anquilosats en un espai concret. Recordeu el perquè als burros els hi posen com un antifaç als ulls? Perquè no es distreguin mirant cap als costats i només mirin endavant. Et ressona?
Som capaços de parar algun dia a la setmana? Som capaços de sortir del rol de pares (per dir-ne algun) i adonar-nos que dins encara hi ha una persona amb unes necessitats concretes que massa sovint deixem en cinquè lloc, per dir-ho d’alguna manera.
Parar, parar, parar i escoltar-nos si el que estem fent és realment el que necessitem o internament voldríem. No caldrà que la Vida “ens pari” per fer-ho.
Hi ha moltes persones al nostre voltant que han agafat realment el bastó de la Veritat que senten, han caminat i lluitat per aconseguir trobar el seu sentit. S’han hagut de trobar davant murs d’incomprensió i lluita perquè no és desfés una realitat que ja no s’aguantava. Persones que pel que sigui s’han preguntat si podrien viure d’una altre manera i fer les coses que realment senten. No és gens fàcil per ningú, ni pels que se n’adonen ni per aquells que han de compartir-ho sense voler-ho, però no els toca cap més remei per ser al costat.
Aquests canvis o transformacions poden ser un motiu immens, preciós pel creixement de les persones o persona que l’hagin de passar. Com el got ple d’aigua des de fa temps, quan el mous, tot el solatge fa que s’enterboleixi del tot, sols cal esperar un temps perquè la claredat torni a aparèixer.
Després de tot caos arriba un major equilibri del que hi havia i la Vida ens empeny a cercar aquest equilibri, avui o demà, quan toqui.
5è Capítol “darrera els personatges”
A partir d’aquell moment en Pepito començà una cacera sense descans per poder identificar els seus personatges. Li fou molt fàcil identificar aquelles parts de la seva personalitat que més l’empipaven. Ara bé, aquells personatges que “eren bons” li costava molt més. S’adonà que li era molt més fàcil acceptar les seves parts negatives que les positives, sentia dins seu com una veueta que li deia: –no t’ho mereixes això tu!-, -et creus millor que els altres, oi?-. El turmentava una mica.
Durant unes setmanes, la seva atenció anava tant centrada que literalment no en deixava passar cap, anava amb una llibreta apuntant cada cop que algun personatge apareixia i a on… i l’entusiasme anà disminuint, la feina del dia a dia el consumia…
Un dia com un altre, va agafar el cotxe per anar a l’oficina. Dins el cotxe anava absort en pensaments que no portaven enlloc i en un encreuament un altre conductor no va respectar la senyal de cedeixi el pas. Van estar a punt de xocar, els dos vehicles van quedar a un sol centímetre un de l’altre. En Pepito degut a l’ensurt, va començar a cridar amb els ulls quasi vermells contra l’altre cotxe! totalment descontrolat.
De sobte, va sentir com una veu a través del seu pensament dient-li:
“Cavaller Ira”!!
Va quedar totalment estorat. S’adonà de revoltada que estava totalment encantat representant el personatge Ira. Va veure que no podia parar els insults i que tot el seu cos estava tensat, sentint des de la panxa una ràbia immensa, amb els pèls de punta i amb ganes de sortir del cotxe i començar a picar l’altre conductor que ara se’l mirava amb ulls atemorits…
Un pensament com si fos un fuetejada de la Consciència va fer que hagués de parar-se i posar-se a plorar, era massa l’emoció per deixar-la estancada dins…
-Si t’has adonat que no ets els personatges que t’has cregut ser fins ara, Qui És Aquest que els observa??-
Reflexió
Posar cada cop més consciència amb tot allò que estem fent fa que el temps, la vivència que en tenim, s’allargui. Quants cops no hem sentit o dit:
-Ui, aprofita ara el temps que quan et facis més gran, et passarà volant!- Ostres quant en saben els infants de viure el present, la realitat física que ens toca viure, el poder tocar un instrument, una flor, un cos. Aquesta és la única realitat palpable que tots i cadascú dels ciutadans d’aquest món poden coincidir si no pateixen cap patologia de distorsió de la realitat. Totes les altres realitats, a través de milions i milions d’ulleres a través de les quals observem el món, són pura fantasia. I no que no siguin reals, ho són totalment per la persona que les viu. Tot, tot està bé en el fons!!
En Pepito a mesura que va endinsant-se en el seu camí de creixement, va prenent més consciència del que li va passant. Després de molts anys, o quasi tota una vida, d’inconsciència. Avui, dins el cotxe el Pepito poder ha fet el pas més important després del seu despertar, viure i experimentar amb la pròpia pell l’Ésser.
Portava molt dies treballant aquesta part del llibre, reconèixer els personatges. No va ser fins que va baixar el control i sobretot davant d’una situació que no va poder controlar, que un personatge va actuar totalment sol, creient-se que era el rei. Absolutament tota l’atenció la tenia “segrestada” el propi personatge, i només pel moment de lucidesa, va poder “desconnectar-se’n” i sortir-ne. Ens podem passar tota una vida actuant literalment abduïts pels diferents personatges. Com més força tingui la nostre vivència del passat, com més desequilibrada hagi sigut, més força tindrà el personatge, més “enganxada” tindrem la màscara. Perquè com ja anirem veient i ja varem avançar, cada personatge existeix com a resultat d’un experiència.
Et reconeixes en alguna situació semblant a la que ha viscut el Pepito? Et suggereixo que vagis apuntant aquests moments que un personatge pren el control l’hagis pogut situar en diferents escenaris que ha actuat. Podràs veure que un de sol també té diferents facetes, graus i nivells d’actuació. El “Don Juan” no només intenta seduir a la mossa que li agrada, sinó també al venedor que li ha de fer algun descompte.
Mirant cada personatge en les diferents situacions, podràs veure en quins escenaris li és més fàcil actuar i prendre’t el control de la nau. A més intensos, més aprenentatge hi ha darrere… De la llista trobada per a cadascú, pots intentar cercar coincidències, és a dir, igual aquest personatge de la “Ira, l’Increïble Hulk”, sempre apareix davant rols, persones que exerceixin el poder. O bé, davant de persones que actuen només mirant per a si mateixes, fa que activi en un mateix el personatge “el Jutje Garzon”. O… i que n’és de comú aquest, cada vegada que alguna persona s’acosti i pugui ser un candidat a parella, quan comença a mostrar masses mostres d’afecte i amorositat cap a nosaltres, no passa gaire temps que surti el “Corre Caminos”!!
Aquest camí que caminem plegats a través de la fantasia d’un Pepito que busca trobar la seva Veritat, requereix en tot moment la Intenció ferma, recordes el post que en parlava?, de que volem ser més conscients cada dia. Aprendre dels petits/Grans despertars diaris. Anar identificant aquelles parts de la personalitat gràcies als fanals que són els personatges per anar polint mica en mica allò que no hem sabut integrar, acceptar o perdonar… Només fent aquest treball de neteja de l’instrument que Som, podrà passar l’aire a través nostre i sonar la més bella melodia, allò més Real que Som, sumant més moments de Consciència, més moments de Presència amb nosaltres mateixos.
4art Capítol “Els personatges”
Arribat a casa després d’anar a veure el monjo, se n’anà de pet a la seva biblioteca particular i començà a buscar sota els altres llib
res. Recordà que moltes coses que parlà amb el monjo estaven precisament en el primer que havia trobat, el que va comprar quan va”despertar” i que havia deixat de banda.
Va seguir des del punt on havia acabat el darrer dia. Curiosament seguia amb un conte.
“Una vegada, en un país no tant llunyà, hi havia un Rei que l’anomenaven “El Rei de la Taula Rodona”, fent referència a tots els cavallers, soldats lleials que seien junts a la mateixa taula, al mateix nivell que el propi monarca.
El Rei, això si, vivia en un castell on totes les finestres eren obertes perquè hi passés tanta llum com es podia, no hi havien portes, perquè cadascú era respectuós i no entrava allà on no calia. Era un Rei molt admirat per la seva justícia, tenia un bon cor sense perdre la seva autoritat, sabia posar límits quan ho requeria, i sempre ho feia de forma equànime per tothom. Amic proper també dels seus habitants.
Però ell s’havia de quedar dirigint el país des de dins, i per tant, cada cop que algú anava al bell castell per parlar de qualsevol assumpte, un cavaller sortia a rebre la persona que venia. Cadascú s’havia especialitzat en un paper diferent. Era igual el que fos, perquè el que realment importava era fer-lo. El Romàntic obria la porta quan arribava algun enamorat. El Savi, obria orgullós de rebre i dialogar amb el visitant. També el Rabiós, li tocava de tant en tant quan algú havia traspassat la ratlla del respecte. Així anava transcorrent la Vida a aquell reialme.
Ara bé, s’explica que un dia, el cavaller Enveja, com que feia molt bé el seu paper, va començar a conspirar en secret:
– Jo també podria fer de rei, el faig igual o més bé que ell!- deia en beu baixa, cap a si mateix.
Cada dia que passava, més s’anava tancant dins aquest diàleg que no parava, arronsant cada cop més el cap, encorbant-se. Va anar perdent de davant seu la realitat que l’envoltava, oblidant que només estava representant un paper.
Va arribar un dia que li va tocar sortir a rebre a algú. Absort amb el seu personatge, sabent orgullós que era el millor, va acollir el visitant dient-li:
– Hola benvingut! sóc el rei, que necessites?-
En Peptito, acostumat ja com el tenia aquest llibre, començà a reflexionar que li volia dir aquesta part.
-Qui era el Rei realment?- pensava. -I els cavallers?-
Reflexió
Un cop llegit el conte: Qui creus que és el Rei? i els personatges? i el castell? sabries respondre i ajudar al Pepito??
Arribem a un dels punts més importants del despertar i creixement interior. Saber que i qui són els personatges.
Recordes les dues llistes? Una era, anotar totes aquelles parts més problemàtiques del teu viure diari i la segona llista la que escriguessis qui et creus ser. Aquestes dues t’han pogut ajudar a començar a veure tot allò que no ets realment. Són “fanals” que ens avisen que hi ha una història darrera, uns fets que ens aportaran molta informació per tal de poder esbrinar en que hem de prendre atenció. 
Els personatges són els executors, són els actors que desenvolupen l’obra de teatre que estàs fent, la vida que et toca viure si o si. També podries anomenar-los, les màscares que et poses davant de segons quines situacions. Oi que no et comportes igual quan estàs amb els teus pares o germans que amb la teva parella, a la feina, al supermercat, davant d’un policia… Cadascuna d’aquestes formes d’actuar, s’aglutinen per formar la nostre personalitat, juntes acaben conformant el nostre ego.
Totes aquelles vivències que hagin sigut agradables, aquelles formes d’actuar que hàgim adquirit, principalment dels pares, però també l’actuar col·lectiu, de la societat on estiguem, fan que “neixin” en nosaltres els diferents personatges. Cadascun d’ells portarà en si mateix una connotació emocional o una altre.
Els fets viscuts negatius o traumàtics, farà que el personatge també porti damunt com una capa amb una emoció negativa. Igualment, els fets positius i que fomenten l’equilibri portaran intrínsecament emocions d’equilibri. La forma en que interaccionem amb el món serà conformat pels diferents personatges que en el fons no és res més que la nostre personalitat.
Ah! i com és que acceptem en nosaltres algunes parts de la nostre personalitat, i no altres? perquè ens és més fàcil abraçar al poeta que hi ha i no al de la ràbia? Fàcilment podem respondre dient que les emocions negatives no ens fan pas sentir bé, oi? i que fan en realitat?? ser fanals!! ens avisen que hi ha en nosaltres uns fets que cal tenir en consideració, no ens porten a l’equilibri. Cada cop que apareix un personatge d’aquests, som incapaços de fer-hi res, en “roba” literalment tota l’energia i actuem inconscientment. Som capaços de dir les coses més maldites veient al mateix temps que a la persona la qual li estem dient no en té cap culpa. Altres cops, encara hi ha més inconsciència i ens passem anys recriminant les injustícies o senzillament jutjant el que els altres fan.
Un punt cabdal per poder sentir el que el Pepito està buscant, és adonar-se de tots els personatges que formen la nostre personalitat i posar a cadascun un nom que l’identifiqui perfectament. Alguns podrien ser, el “destroyer”, “la bestia”, “ el pobret”, “el pupes”… és igual quin sigui, però el més important és que ha de tenir sentit per tu, que només anomenar-los vegis tota la seva manera de ser, els identifiquis directament fins i tot abans de que actuïn, et prenguin literalment la consciència. I aquest pas és el més important, saber quan actuen i davant quines situacions. Si t’hi avançar o senzillament saber-ho, podràs escollir deixar-lo actuar, o fer qualsevol cosa per calmar-lo si tant fort és encara. Un cop “controlats” potser serà el moment de cercar el perquè de la seva “naixença”.
Els que no fomenten l’equilibri, els que produeixen malestar, són els primers que ens voldrem desempallegar. Els “bons” senzillament ja ens esta bé, veritat? però saps una cosa? són dues cares d’una mateixa moneda, la cara i la creu de la nostre personalitat, el nostre ego.
I després de tot això, pots ja respondre les preguntes que he formulat a l’inici d’aquesta reflexió? T’ajudo, el Rei és el nostre Ésser, el castell el nostre cos, i els cavallers els nostres personatges formant tots junts la nostre personalitat, l’ego. 
Quan podrem descobrir, entendre i acceptar els diferents personatges, podrem fer un bon pas per poder començar a connectar amb Qui Realment Som, l’Ésser, el Rei o Reina que sempre hem sigut!! i els cavallers fent el que els hi toca, servir-nos amb tota l’alegria i dedicació!! poden escollir el que més em convingui a cada moment! i mai, mai perdràs la consciència de Qui Ets, podràs actuar com et sembli sense que “t’ho creguis”. Perquè fins que no acceptem totes les diferents parts, tant aquelles que ens agraden com les que en volem fugir i que ningú les conegui, no podrem viure sent Qui realment Som. Ho sabràs perquè de dins sortirà una emoció molt i molt subtil i poderosa, la Calma!!
Saps, després de llegir aquest capítol, el Pepito va començar a “caçar” literalment tots els personatges que podia! som-hi! a veure si en comparteixes alguns amb tots nosaltres, veuràs que més o menys, tots en tenim de semblants! són els arquetips!
Tornant a Casa…
Cauen els vels,
petits encenalls de la fusta més forta,
portes que s’obren de bat a bat,
esperant l’arribada…
.
Caminant descalç, nu,
davant tots els miralls,
que la vida ha anat posant davant…
.
Somrius orgullós,
dins teu hi ha la calma,
l’espera eterna és l’Ara…
.
Caminant descalç, amb tranquil·litat, confiant…
.
Darrera, mil personatges,
de mil vides acompanyen,
posant-se i posant-he l’un amb l’altre,
la mà a l’espatlla,
el Rei retorna al seu Palau,
amb tots els seus Cavallers,
d’incontables batalles,
retornen tots amb les paus fetes,
dies de conquistes de mons somiats,
fantasies que no portaven enlloc…
.
Sí, t’endinses altre cop al lloc on et pertoca,
el teu Santuari,
a Ser, Qui Ets!
Des de la llibertat,
el saber que Ets,
part del Gran Trencaclosques,
únic, igual a tots…
Realment vols canviar? La intenció
Amb el camí d’auto-coneixement, quan es tracta d’anar modelant, transformant o canviant
vells hàbits, molt sovint ens trobem que ens costa moltíssim. Portem tant i tant temps fent el mateix… molt sovint llancem la tovallola perquè veiem que els progressos no arriben… i ens ho deixem perdre solament perquè no sabem que el més important, és quina intenció hi ha darrera… És a dir, el vertader anhel, crida, que fa que ens moguem. Us poso un exemple.
Moltes vegades em comparteixen durant aquest caminar plegats la dificultat que hi ha per solament fer un minut i mig, molt sovint menys, de respiració concentrada. Un poderós, petit i senzill exercici que fem cada matí (crec que al Pepito li ensenyaran aviat).
Molts no poden concentrar-se en comptar conscientment fins a cinc, altres no troben el moment per fer-ho, o també aquells que davant la mandra ho deixen per demà. Altres però, davant de tot aquestes variacions i més, decideixen assentar-se a terra o en una cadira i fer-ho. Tot i que durant dies i dies puguin estar literalment lluitant contra el seva ment:
– Que si he d’esmorzar ràpid, que si he d’anar a aquell lloc o l’altre, pensar en enviar aquell mail…-. Els pensaments que vulgueu. Aquests últims puc afirmar sense equivocar-me el més mínim, que la seva intenció és en aquests moments, arribar al final del camí.
I hi arribaran si segueixen.
Saps quina intenció hi ha darrera les coses que fas? pots dir si és el teu ego amb tots el seu conjunt de personatges, o realment surt de la part més autèntica que Ets, el teu Ésser. T’explico una manera de poder-ho fer…
És molt bo assentar-se literalment en silenci. Si tens el cap molt accelerat t’ajudarà cansar-te fent esport o caminant una bona estona. Seu en un lloc tranquil. Pots posar-te una música que no coneguis ni hi hagi lletra, clàssica va molt bé. També deslliura’t si pots de distraccions, no estaràs massa estona…
Assegut amb l’esquena dreta, comença a respirar ben tranquil·lament només omplint la panxa profundament, com si tinguessis una pilota de futbol. Cada respirada ha de durar uns quatre cinc segons… fixa’t com se’t omple la panxa… com entra i surt l’aire… només concentrat amb això uns pocs segons…
Ara, des de la quietud, primer observa la teva ment. Com està? va de bòlit? és una radio amb el volum alçat, amb mil emissores al mateix temps, o potser solament una?… observa-la i no t’hi enganxis… no deixis que se’t endugui… si ho fa, cap problema, centra’t amb la respiració i torna a observar els pensaments…
Un cop facis això una estona, sempre sense deixar de respirar a poc a poc i profund, fixa’t amb el cos. Com està? hi ha algun dolor? algun bloqueig? solament observa’l i si hi ha algun dolor, envia-li a través de la respiració llum i com mils mans i braços que abracen aquest dolor, tot això des del màxim d’Amor que et puguis. Ja no calen les lluites. Si ho fas podràs veure que el dolor baixa d’intensitat i fins hi tot desapareix. Saps? és un avís que ens fa perquè ens n’adonem, si ho fem conscientment, ja no caldrà que ens avisi més …
Finalment, observa ara les teves emocions. N’hi ha alguna que domini més que altres? la sents al teu cos? Senzillament respira-la tranquil·lament i deixa aquesta energia es fongui en la teva respiració . L’acompanyem a dissoldre’s, ara no ens cal.
Si has arribat aquí, i si no, amb una mica de pràctica ho faràs, no pateixis, pots començar a fer-te les preguntes que vulguis, estàs més a prop del teu Ésser que mai. Algunes podrien ser:
-Realment vull deixar enrere aquest patir que arrossego des de fa tant temps? Vull sortir del paper que m’he cregut? potser sigui el de víctima? potser el de del nen/a que encara no ha crescut?-
Pregunta’t la vertadera intenció que hi ha en els teus actes i de veritat, si és ferma, clara i decidida, nascuda des del respecte a tu mateix/a i als altres, cercant l’autenticitat i la pau interna, fugint d’egoismes i egocentrismes, estimant-he i estimant els altres… que vols que et digui, només camina, la Vida ja té preparat tot el que necessites, estigues a punt i prou, relaxat… només respira profund, des de l’estomac quan et creguis perdut, i confia, de veritat, confia!!! tot allò que anheles és real i t’està esperant!
Si la intenció és autèntica, faràs tot allò que cal per sortir estiguis on estiguis. No cal que pateixis, fes-ho tant bé com sàpigues a cada moment, sense que el propi jutge t’empipi massa, i espera, flueix en el confiar, arribarà t’ho ben asseguro… en el fons, només depèn de la teva vertadera Intenció!
Hi ha un bon amic que diu:
“perquè he de meditar durant una hora si puc arribar a la Calma i l’Ara etern només tancant els ulls i ja està?!!”
… i un gran savi deia: -Para, para! i escolta el silenci!-.
Escolta allò que has estat, ets i seràs…
No fugis més!
Cau el vel de la por,
darrera anys de fugir d’allò que no convenia,
s’encén la flama de la Vida,
amb el foc etern.
.
Dia d’alegria,
de retorn a l’Ésser que sempre acompanya…
Amor etern a aquesta personalitat,
que vaga sola corrent pel món,
buscant allò que mai abastarà,
lluny d’ell, sempre…
.
Ego que no sap que no calen ulls per veure,
egos que no saben que no calen paraules per expressar-ho,
oïdes per escoltar-ho,
mans per abraçar-ho,
boca per mastegar-ho…
.
És dins, és dins!!
crida el vent a cau d’orella!
Atura’t!! xiuxiueja el foc mentrestant s’observa…
Camina endins cada cop que descalç recordo quin tacte té la terra…
cada cop que bec l’aigua després d’una caminada….
.
Dies obscurs que han amagat l’ànima,
l’autenticitat que Som,
allò més Real que acompanya el cos,
bàlsam a qualsevol mancança…
.
La Consciència parla a cau d’orella,
la veu de l’intenció que mai escoltava,
retorna més i més en el meu viure…
.
Deixant enrere vells paisatges,
enfosquits per una ment que no veu més enllà,
abraço la Vida que hi ha,
que Sóc, he estat i seré…
Tinc dins l’eternitat,
la màgia feta realitat,
el cosmos dins la llavor,
l’Amor, que la fa créixer…
.
Para!! para!! crida fort el tro abans de la tempesta,
no tinguis més por i abraça la pluja,
deixa que regalimi amb tu,
tregui de damunt allò que no necessites…
.
Dins i fora de cada persona i objecte viu o inanimat,
hi ha la teva essència,
tots els interrogants i les respostes,
el silenci i el crit,
l’ombra de la imatge…
.
Abracem tot el que fugim,
sinó no serem lliures,
només fugitius…
3er Capítol “Mirar endins”
Com han anat les llistes, ja comences a saber qui no ets? ara anirem a veure cap on podem començar a mirar… abraçada!
… el Pepito començà a buscar tota classe de llibres que parlessin o que cregués que el podia fer tornar a sentir aquella sensació del somni. Havia deixat el seu primer llibre “Descobreix-te” a un costat, no entenia res i va pensar que no era ben bé el que li calia. Començà a agafar altres llibres, algun que parlés d’esoterisme, però no li satisfeia el que hi trobava. I pensa, que ell s’hi posava de valent, provant-ho tot. En una altre ocasió, va conèixer unes persones que parlaven dels àngels. Tot i que s’hi va sentir molt bé i eren bona gent, hi havia una intenció honesta darrera el seu fer, no era pas el que cercava.
Anava llegint i devorant llibres cada setmana de totes les temàtiques. Anava a una llibreria i el que li 
cridava més l’atenció, el comprava i buscava qualsevol moment per llegir-ne un tros. Molts li feien recordar veritats que ja sabia, maneres de veure la vida que s’adeien a la seva. Altres l’ensenyaven a que no calia jutjar. Altres la llei causa i efecte, on deia, tota acció rep una contesta amb la mateixa o més intensitat i de la mateixa categoria. Començava a entendre perquè a la gent positiva els hi anava tant bé tot!
Eines que l’ajudaven a anar corregint diverses facetes de la seva personalitat i que ara se n’adonava que calien ser polides. En Pepito va començar a canviar sense adonar-se’n. Però a mesura que llegia llibres i més llibres, semblava que cada cop s’allunyava més de sentir aquella sensació somiada. Res el satisfeia, res aconseguia fer repetir aquella sensació que encara sentia a flor de pell. A més, l’amoïnava perquè hi havia parts d’ell que no podia resoldre per molt que llegís. Encara no sabia que hi havia preguntes que no podien ser respostes a través de quatre pàgines.
Un dia, va escoltar a la radio l’entrevista a un monjo ermità el qual parlava sobre coses que no entenia massa, com Presciència, Consciència Desperta, l’Ésser. Però l’únic que va fer obrir-li els ulls de bat a bat, va ser quan el monjo va parlar del silenci, explicant com ho vivia i sentia. En escoltar-ho s’adonà que s’assemblava i molt amb la sensació del seu somni i no va parar fins a saber on vivia l’ermità. No va parar fins a saber com anar-lo a veure…
Quan arribà allà, el monjo, el rebé amb un somriure de bat a bat, obrint els braços en forma d’acollida. Sense dir res més que el bon dia, en Pepito, va començar a explicar-li tots els seus avenços i descobriments en tots els llibres que havia llegit. Tot el que havia après de tots ells i persones que deien que sabien la veritat. Però, cap, realment, havia aconseguit acostar-lo al seu propòsit inicial.
El monjo, davant, escoltant sense en cap moment apartar els ulls del seu visitant. Quan aquest va acabar, després de 10 minuts de parlar sense cap pausa, amb el mateix somriure afectuós, l’ermità li digué:
– Això està molt i molt bé Pepito, però el que busques, realment, està aquí dins. No et cal cap teoria ni res especial per sentir i Viure el que busques…- senyalant i tocant el seu pit amb el dit.
Reflexió:
Alguns el seu despertar és més espiritual, és a dir hi posen més transcendència, com si intuïssin alguna cosa afegida, més allà del que els hi passa. Altres, senzillament és pregunten que els hi està succeint, trobar respostes al seu malestar, sense cercar res més que estar bé, resoldre els símptomes que pateixen.
Els primers volen resoldre-ho perquè veuen el camí que han de seguir per arribar a Ser el que senten, més acord a la globalitat on intueixen que pertanyen. Els segons, senzillament volen estar tranquils, només pensen amb l’entorn més proper.
En el fons, tots anhelen el mateix, però cadascú hi arribarà gràcies a un decorat particular i des d’un fons ben diferent, a través d’un vel, la intenció que hi ha darrera els fets i les paraules. Un pas més en l’evolució. Els primers són aquells que ja veuen més enllà dels seus peus i pensen en la globalitat, han pogut començar a sortir d’un mateix i fixar-se en els altres.
En totes dues cercarem llocs on puguem obtenir respostes. El primer cas, buscar un camí d’evolució interior, que després conduirà als altres, o l’altre, voldent resoldre els símptomes que fan que no estiguem bé.
Els llibres són els que més a prop tenim. Hi ha tants llibres com preguntes ens puguem fer. Llegim sense parar, pàgines i pàgines d’experiències d’altre gent. Teories per tots els gustos. Eines que ajuden realment a fer-nos de mirall ajudats pels camins recorreguts per altres persones. Però per molt que s’assemblin als nostres, en el fons, estan fets des de la perspectiva, des de la vivència de l’altre. Mai serà la nostre concreta. I és clar que hi ha personatges que la seva experiència connecta amb moltes més persones. A cada època hi ha moments globals que pel que sigui, societat, moment històric, o cultural, on la majoria, inconscientment, poden estar en un punt semblant. Llavors pot aparèixer algun diàleg que ressoni a la majoria. Ara estem en un moment ben concret de la nostre història.
Esperem que el missatge sigui més acord al reconeixement global de totes les cultures i races, un acostament a allò que ens uneix. Poder explorar en l’altre l’autenticitat inequívoca de la seva essència. La part del Gran Puzle que li toca ocupar. I no un missatge de separació i individualisme jeràrquic el qual hem estat immersos des de fa massa temps…
Més enllà de teories. És el que el monjo volia dir-li al Pepito. Després del discurs de totes les teories que s’havia après i llegit, ell, sense jutjar-lo ni negant res del que havia fet, li senyala el pit, directament el cor. Si volia sentir aquella sensació del somni, li calia anar al Centre d’ell mateix. No que els llibre no serveixen per res, ni que no cal que se’ls llegeixi. Sempre podran donar pistes d’allò que necessitem explorar en nosaltres.
Imaginat una ceba i que dins d’ella, a la part més profunda hi ha l’autenticitat més real. Per arribar-hi, ens hem d’anar deslliurant de totes les capes que l’envolten. Tot allò que ens hem cregut com a real en nosaltres, estatus, coneixement, teories, cultura, costums, educació… si, si moltes coses…
“explica una rondalla… una vegada estava reunida la Vida amb tots els seus ajudants buscant on la Vida, davant la
propera creació de la raça humana a la terra, podia amagar-se. Trobar la Vida era resoldre per sempre totes les angoixes de la persona, totes les pors. Volia dir ser lliure i poder atendre des de l’equilibri qualsevol circumstancia del seu viure, per dolorosa que fos. Per això, degut aquest immens valor, calia amagar-se molt i molt bé.
Tot el dia van estar rumiant on podria amagar-se. Algú deia a les estrelles, però l’ajudant que sabia llegir el futur, afegia que tard o d’hora hi acabarien anant. Un altre a les profunditats del mar, però abans d’acabar-ho de dir, ja sortia un altre dient que també hi acabarien arribant. No se’n sortien.
Finalment, arribats al final del dia, la Vida, somrient davant l’amoïnament dels seus ajudants, va dir: – Ja se on m’amagaré. On mai, mai, pensaran en buscar-me!- i veient els ulls de tots els seus ajudants oberts de bat a bat, acabà la frase: -…dins el cor de cada ésser humà!!-.
En Pepito marxa d’allà sabent que per molt que llegís, li calia mirar endins ben endins…
No som ment!!
(Com van les llistes… aviat vindrà el tercer capítol… Agraït i feliç per totes aquelles/lls que us compartiu, no dubteu en fer-ho els qui us costa una mica! és or que compartim entre tots! cada opinió és vàlida, cadascú pensa com ho viu i està bé, tot està bé, som-hi!)
Fa dies que em va rondant una idea pel cap…
Primer de tot, fem l’exercici de mirar al nostre voltant, què hi ha a part del nostre ordinador? una taula, una cadira, quatre parets, llibres, papers, quadres potser… i quantes coses més? les que siguin, pots fer-te’n conscient.
Ara et faré la següent pregunta i abans de continuar llegint, respon-te-la, si vols, clar.
Imaginat, necessites estar amb silenci, trobar la pau, ja sigui perquè estàs molt estressat/da o senzillament pel plaer d’estar-hi. Si res t’impedeix d’anar a un lloc o un altre, on aniries? dins el poble, ciutat o al mig de la natura, en algun paisatge o lloc especial per tu?….
Podríem fer una enquesta, seria molt significatiu. Posaria la mà al foc sense equivocar-me, que la gran majoria, per no dir tothom, tria estar a la natura si té temps per anar-hi, és clar. Potser alguns heu triar anar a algun lloc o edifici en el qual hi predomini l’art…
I ara la pregunta que em rondava pel cap: perquè??
Hem de tornar al principi d’aquesta reflexió, després d’haver-te adonat de tot allò que t’envolta. La següent gran pregunta!
Quantes coses del teu voltant no són ment? no han estat creades per la ment, per l’imaginació d’una persona? és a dir, tot, tot el que ens rodeja és una materialització d’una ment pensant! i què? potser pensareu, oi?
Quan vaig adonar-me d’aquesta cosa tant òbvia, automàticament em va venir més comprensió, ajuntant diferents pensaments que em rondaven.
Podem captar la bellesa d’una posta de sol, d’un paisatge, d’un lloc concret de la natura, perquè aquesta bellesa és dins nostre. Quedem extasiats, i ho he anat comprovant amb molta gent que li he preguntat com se sentien davant d’aquests llocs. Ens connecta directament amb l’essència real que Som. Si pots recordar quan hi has estat, des d’aquí, no cal res, estem en pau, sabem que a la vegada ho tenim tot, el nostre cos està relaxat i la nostre ment en calma. Connectem amb allò més autèntic dins nostre.
Conclusió que en vaig extreure, un exemple claríssim que no som ment, tal com sona. Ho si vols una mica més matisat, som més que ment.
Ah però, alguns potser direu, quan he sentit alguna obra simfònica, algun quadre, o senzillament visitant la Pedrera o algun altre edifici emblemàtic, també m’hi he sentit. i és clar! l’art!
Cada artista, la majoria de cops, connecta directament en aquest espai de quietud mental, i tot el que ell crea, no és res més que projectar el que està vivint i ho materialitza a través de la seva obra. Els artistes ho fan, la majoria de cops, des de l’autenticitat de qui són, des de més enllà de la ment. Tot el que no sigui art, està fet amb el cap, la ment.
Per això “sintonitzem”amb la natura, amb l’art… perquè “vibra” per dir-ho d’alguna manera ben certa, amb allò que Som, l’autenticitat. Tot el demès, és ment. Per això ens escapem a la natura sempre que podem…
Necessitem vincular-nos amb allò més autèntic. La societat ens empeny al tenir
constant. Arriben tres fulletons de supermercats cada dia a casa, els anuncis, tot. Compra i seràs feliç. Ara que no hi ha aquesta crisis tant acusada, molts comencen a reflexionar, no poden comprar la felicitat. Altres per sort, s’adonen que la poden trobar dins, tancant els ulls, intentar fer una mica de silenci, i enllaçar amb la calma que som en realitat, la Pau. No cal tenir res més, sols el necessari per viure amb aquesta realitat material, però sense estar lligats a la compra compulsiva, enganxats a tot allò que la ment crea.
Mirem al voltant, adonem-nos d’allò que és autèntic i podrem anar descobrint allò més autèntic dins nostre. Podem buscar aquells espais que ens fixen directament amb la nostre essència. Adonar-se d’aquells creats sols per la ment, molt sovint, per l’ego de les persones, sols per crear una necessitat de compra, no una contemplació real de l’obra, pel simple fet de la seva bellesa.
Som llibertat en majúscules, l’expressió directa de l’alè que ens rodeja…
2on Capítol “Allò que ens creiem ser”
…
La pregunta Qui Sóc, el deixà una bona estona desorientat, sense cap altre pensament, en blanc.
-Qui era!??- va començar-li a bategar dins el cap. I després es preguntava: -Qui he de ser? sóc el pare de tres fills, espòs de la meva dona, empresari i bon jugador d’esgrima…- i mentrestant ho pensava, va seguir llegint:
-Qui creus que ets, és allò que no ets. Quan no ets, Ets!!-.
Altre cop la ment quedà aturada, bloquejada, no sabia com processar aquelles paraules, tot i saber de ben endins que tenien un sentit molt ampli, com una veritat amagada entre els silencis de cada so…
Començà a veure com una pel·lícula li passava davant, amb totes les seqüències d’allò que es creia ser, en totes les seves facetes quan n’estava orgullós o no. En una dècima de segon va fer-se conscient de tota una vida.
Si no era tot allò que havia pensat que era, qui era??
Reflexió
Quan hem despertat, comencem a demanar-nos quin sentit té totes aquelles coses que no ens agraden i que portem anys arrossegant.
Algú s’adona que ja fa temps que no desitja aquella persona, i per por no ha fet cap pas per buscar la seva felicitat. Altres veuen que tota la vida han tingut por dels superiors o persones de poder quan s’hi han tingut de relacionar.
Es comença a desplegar allò que tant temps s’ha intentat que no sortís. La motxilla que t’esforçaves a portar, ara cau davant teu esguitzant-se la tela i sortint de dins tot allò reprimit. Alguns poden passar-se més d’un mes plorant, altres senzillament arrasen tot allò que tenen davant de la ràbia tant forta que portaven dins.
Allò que no volies veure i que inconscientment sabies, se’t mostra davant. Deures atraçats que ara, abans no passi més, necessites perdonar, acceptar o transformar. No s’ha de tenir por de plorar, tot el temps que calgui, però això si, amb sentit, sabent pel que es plora. D’aquesta manera estarem netejant, equilibrant, guarint. Si no hi ha consciència en el sentit del plor, ens hi podem passar més temps del que toca.
Prens consciència d’allò que et cal canviar a la teva vida i d’aquelles parts de la teva personalitat has de transformar. I també, és clar, d’aquells pensaments els quals mai comentarem a ningú per por de que no ho sàpiguen, de vergonya que sentim al tindre’ls.
Saps, ens han fet creure que hi ha algú amagat que ens jutja sempre! i ens ho hem cregut, i encara més fort, som nosaltres mateixos els pitjors botxins…
Fes una llista anotant totes aquelles parts més problemàtiques de la teva vida. Tot allò del teu dia a dia on sempre t’hi estàs ensopegant. Episodis que quan els recordes, encara se’t gira l’estómac. Persones que sempre t’hi estàs empipant. Coneguts que ho han deixat de ser per una enrabiada desmesurada. Qualsevol situació o vivència que et desestabilitzi, que no t’equilibri.
Aquests són els teus Mestres. Miralls on podem veure tot allò que ens hem d’adonar. En els altres, masses cops, projectem allò que no som capaços de veure en nosaltres. Oportunitats d’or per ser humils i començar a entendre que és la meva manera de reaccionar davant aquells fets el que realment em fa mal. Ja que l’altre normalment, fa el que creu millor.
Hi ha una cita que diu:
-Quan creguis que ja ho tens tot superat, passa una setmana amb els teus pares!-. Si passes la proba al costat dels dos millors Grans Mestres, hauràs fet molt camí.
Els dotze primers anys de la nostre vida som esponges de tot allò que estem vivint amb els pares, si no hi ha res de diferent. Per tant, adquirim tota la manera de funcionar i fer d’ells. Amb totes aquelles coses bones i dolentes (sabent que no hi ha res bo i dolent, però). Ens estructurem de la manera que ens han ensenyat, creences, preferències… i també, és clar, el que la societat, a través, els últims temps, han anat inculcant a través de la tv. L’estructura de la nostre personalitat s’edifica principalment amb la convivència amb els pares.
Quan despertes veus maneres de fer que et fan sentir emocions que no t’ajuden. Copses comportaments en determinades ocasions on perds una mica el control fent i/o dient, com arrossegat per un energia que no controles. Sovint no ho podem gestionar, es va creant angoixa i culpa dins, desesperats de no entendre perquè no s’hi pot fer res en l’actuar, és com automàtic, com si ens arravatessin la voluntat.
Pots fer una segona llista. Es hora que et comencis a preguntar qui et creus ser. Després d’apuntar-ho, escriu al costat el perquè d’aquesta creença, o d’haver fet segons què, la raó que t’hi va impulsar? En les respostes al perquè, obtens pistes de cap on has de buscar si vols deslliurar-te’n i ser lliure d’aquesta cadena en particular.
Quan intentem respondre la pregunta del perquè, intenta no interpretar abans d’escriure, no buscar a través de la ment, sinó apuntar la resposta sense pensar, el que primer et vingui. Sovint escriurem els orígens d’aquells somnis, il·lusions, desitjos, fantasies…. En el perquè, un cop escrit et podràs sorprendre llegint per exemple, haver estudiat una carrera, només perquè el pare ho va dir. Veure que la persona que tens al costat t’hi vas ajuntar perquè era el més guapo, no perquè t’agradés com era en realitat. I tots els exemple que us pugueu imaginar. Tenir la millor casa perquè de petit a casa eren molt humils i jo en tenia vergonya.
Amb aquesta llista tens material per adonar-te on estàs enganxat i t’ajudarà encara més a afinar-la en el capítol que parlarem dels “personatges”. Són els que aglutinen diferents maneres d’actuar. Un actor que s’encarrega de formes d’actuar semblants, que tenen l’arrel en comú, neixen d’un mateix lloc.
Tot allò que ens creiem ser, ho som, sí, és una part de la nostre personalitat, però saps que hi ha molt més que això?? En el fons, no cal ser res.