I el dia de la jubilació arribarà…
L’altre dia estava comprant a una fruiteria on només hi havia mestresses de casa i jo. Al cap d’un moment va aparèixer una persona que feia molts anys que no veia.
Era el gerent d’una petita i mitjana empresa potent d’aquí la comarca i durant molts anys havíem treballat per ell quan jo portava l’empresa de jardineria. El recordo com una persona molt afable i propera, dedicat eficientment a la seva tasca.
Ens varem alegrar mútuament de la retrobada i ens vam interessar pel que fèiem actualment. Vaig començar explicant-li que m’havia venut l’empresa ja fa temps, que em dedicava al món de la psicologia i també del projecte d’Irehom. Després de divuit anys dedicats al sector empresarial m’adonava que no m’omplia una de les parts que valoro més, el cor i la satisfacció de que el que faig té un sentit més enllà del redit econòmic que pugui portar-me.
Vaig explicar-li una mica dels qui estem dedicant totes les hores que sentim en el projecte. Persones que ja no tenim més ganes de queixar-nos i que hem decidit posar-nos a “FER”. Estem molt tips del que la societat de consum ens vol fer creure i sentir, xais d’un ramat que massa sovint solsament pensa en menjar i tenir… És pot viure i construir una vida des d’una altre manera.
A mesura que anava parlant me’l mirava. Ell davant amb uns ulls oberts de vat a vat i anant assentint amb el cap tot el que li deia.
Va compartir-me que ell també sentia tot el que li deia. S’adonava de la manipulació mediàtica que estem sotmesos, de que no calien tantes coses per ser feliç, que calia fer accions per canviar tot això….
Quan vaig demanar-li qui era el motiu d’aquest canvi, va respondre i ara els seus ulls transmetien tristesa, quan feia un moment eren de goig. Va ser quan és va jubilar. Va adonar-se que després de molts anys de servir a una empresa, n’havia sortit per la porta de darrera, després de que les coses no anessin tant bé. Tant importava que aquesta persona hagués dedicat tota una vida a ells, ara era prescindible i no interessava.
Es preguntava de que li havia servit tota aquesta dedicació exclusiva. Ara és lamentava de que havia perdut el temps i que davant ja no li quedaven masses anys.
Ara havia trobat sentit en les petites coses del dia a dia, anar a comprar n’era una. La jubilació l’havia despertat, i ara està buscant coses que donin més sentit a la seva vida.
Aquest exemple real, ens pot ajudar a mirar al nostre voltant o amb una mica d’humilitat, cap a nosaltres mateixos, podrem veure com ressona aquesta història dins. Haurem d’esperar que ens jubilem per fer aquelles coses que sempre hem desitjat? i si demà s’acaba el món? o una mica més fàcil, és clar, i si se t’acaba el món a tu?
Històries d’aquestes no venen per casualitat, sinó per fer-nos recapacitar. Fer una mica de silenci, parar i escoltar-nos. Som capaços de marxar un cap de setmana i desconnectar?? Quan jo tenia l’empresa, començava a fer-ho al cap de tres o quatre dies, i no massa.
La realitat que vivim cada dia ens manté enmig d’un miratge. La societat i tota l’educació que hem rebut ens condueixen a fer tot el que sense saber-ho hem integrat: creences, costums i sobretot estructures que no fan més que mantenir-nos anquilosats en un espai concret. Recordeu el perquè als burros els hi posen com un antifaç als ulls? Perquè no es distreguin mirant cap als costats i només mirin endavant. Et ressona?
Som capaços de parar algun dia a la setmana? Som capaços de sortir del rol de pares (per dir-ne algun) i adonar-nos que dins encara hi ha una persona amb unes necessitats concretes que massa sovint deixem en cinquè lloc, per dir-ho d’alguna manera.
Parar, parar, parar i escoltar-nos si el que estem fent és realment el que necessitem o internament voldríem. No caldrà que la Vida “ens pari” per fer-ho.
Hi ha moltes persones al nostre voltant que han agafat realment el bastó de la Veritat que senten, han caminat i lluitat per aconseguir trobar el seu sentit. S’han hagut de trobar davant murs d’incomprensió i lluita perquè no és desfés una realitat que ja no s’aguantava. Persones que pel que sigui s’han preguntat si podrien viure d’una altre manera i fer les coses que realment senten. No és gens fàcil per ningú, ni pels que se n’adonen ni per aquells que han de compartir-ho sense voler-ho, però no els toca cap més remei per ser al costat.
Aquests canvis o transformacions poden ser un motiu immens, preciós pel creixement de les persones o persona que l’hagin de passar. Com el got ple d’aigua des de fa temps, quan el mous, tot el solatge fa que s’enterboleixi del tot, sols cal esperar un temps perquè la claredat torni a aparèixer.
Després de tot caos arriba un major equilibri del que hi havia i la Vida ens empeny a cercar aquest equilibri, avui o demà, quan toqui.