Psicologia Conscient

El perdó, l’amor.

(Seguint amb l’últim post, i anant encara una mica més profund. Necessites una mica més de temps… Aquesta és una de les reflexions que per llegir-la requereix estar ben tranquil i poder anar visualitzant les imatges que aniran sortint, sinó perdràs segurament el fil. Recorda, tot està bé!)

Vivim dins un infinit de possibilitats. Infinits universos codificats per ones, per freqüències. Com un mar sense límits on cada gota és en si un univers, i aquesta en si mateix també el mar, d’una altre infinitat de gotes. No hi ha fi.
Són aquests universos el que estem vivint, cadascú assentat a la cadira, sofà de les seves ulleres, la mirada subjectiva de la persona. Sintonitzem freqüències que ens porten a les vivència. Cada una és un nou projector per on tota la pel•lícula és desenvolupa. Com la gota. A cada pensament tot, absolutament tot canvia. D’un infinit de possibilitats, en triem només una! i amb aquest nou canvi, altre vegada fem una tria de com seguirà l’obra, no té fi.

La consciència és aquest mar, i va més enllà d’aquest. És el que banya aquests universos, gotes creadores de múltiples vivències. Forma part d’això i tot el que això envolta. Com la partitura que acull les notes…

Primer de tot aclarem una mica perquè patim.

No patim realment pel que passa, patim per com ens sentim cada vegada que veiem o recordem allò. Nosaltres mateixos creem una desharmonia, ones més denses i/o caòtiques, s’apoderen d’aquell moment. Ara és quan el cos està impregnat literalment per elles, dins i fora som aquella vibració. I s’escampa pel nostre voltant…
En psicologia és parla del “2on cop”. És refereix quan el fet traumàtic era recordat posteriorment, aquest es patia doblament, pel que es va sentir i el que se sent després d’infinitats de vegades que ha anat passant pel nostre cervell amb tots els pensaments… D’una sola vivència, fem un “anclatge” emocional-energètic distorsionat. Sentim com aquell fet ens desharmonitza i el que fem, no és res més que anar revivint el que va passar, recreant-ho en cada moment.
És com si estiguéssim mirant un riu (Riu de la Vida) per on hi circula tot allò que estem vivint, el que percebem i el que no. Si no hi ha cap “anclatge”, succés o vivència que encara hàgim de treballar, solament mirarem el riu com si fos una pel•lícula, estant despert i conscient amb allò que està passant i succeint davant teu. Estàs vivint l’aquí i l’ara, gaudint com un infant tot el que succeeix en aquest precís moment.
A vegades, mirant aquest riu veiem reflexat alguna cosa que ens pot fer recordar i fer-nos connectar inconscientment, en algun fet dolorós del passat. És a dir, és la memòria que “caça” literalment allò que està succeint. Només ens “cridaran” aquells fets els quals ens ressoni la freqüència en que va codificada l’experiència viscuda com a deharmonica en nosaltres. Encara que no s’assembli per res el decorat, si que el fet en el fons és el mateix, l’un i l’altre. Gràcies a un passat a través d’una memòria, l’episodi que estic vivint em connectarà directament i quasi sempre inconscientment amb allò no harmonitzat ni acceptat. Se’m desperta una emoció densa, greu, baixa. No ens agrada viure amb aquestes emocions perquè cansen molt, fan recrear mil imatges dins el nostre cap. Les emocions denses no són res més que la proba física dels pensaments dels nostres personatges orquestrats per l’ego.
Quan les emocions són “altes”, agudes, lluminoses i etères, és el reflex de la vivència de l’Ésser, la Presència. Ens trobem a casa, on no en voldríem pas sortir.
Les persones que pateixen molt sigui de forma conscient o no, utilitzen les drogues per poder evadir-se d’aquesta realitat. Químicament recreen estats de beatitud. És un viatge d’una mil•lèsima de segon, d’una desconnexió de tot l’infern que es creuen viure. Connecten en un espai de no dolor, es desconnecten de l’altre. El més fotut és quan retornen altre vegada a la seva crua realitat quan l’efecte ha marxat, amb el decaïment físic, psíquic i espiritual de necessitar altre vegada sentir i experimentar aquell espai. Aquesta és l’addicció, la fugida del dolor. No són les drogues que hem de deixar, sinó atendre allò que no ens deixa Viure.

Alguna de les coses que van passant del riu ens “pesca”, és a dir, ens fa recordar sense saber-ho un fet que no he integrat. D’estar present a la vora del riu gaudint i veient com la creació s’anava succeint per allí davant, ets xuclat directament per aquest fet. En contres de ser l’observador passes a ser l’actor. Comences a sentir les emocions en el teu cos i el teu pensament comença a recrear-les des de l’inconscient. No podem veure-ho perquè no està en el nivell de la consciència, sinó més avall. Les sentim perquè ens avisen que hi ha alguna cosa que no funciona. Comença el malestar. Vivim gràcies a la memòria d’aquell fet, altre vegada les mateixes/semblants emocions que no ens agraden tornen a nosaltres. Algunes persones sempre han viscut amb aquestes energies denses i doloroses, ara les sentiran amb més vivesa. Quan sempre has sentit dolor dins, per fets ocorreguts en una infantesa ja problemàtica, no saps que és viure sense aquell sentiment o emoció, com que fa tant temps que el portes damunt, t’has cregut que és la normalitat. Creu-me, l’única normalitat és sentir la Pau!
El treball de consciència per poder literament SER, Qui Som, consisteix en anar-se adonant en el precís moment que ens estem enganxant veient el riu de vida passar per davant nostre. Són aquests que ens conduiran a un lloc del nostre inconscient on hi ha emmagatzemat aquell fet. El que ens manté aferrats a la ment, al riu de possibilitats. Una cadena energètica que cal ser harmonitzada.
Si en tenim coneixement i/o estem fent un treball de creixement que ens ensenyi a escoltant-nos, ara és quan podem parar i preguntar-nos que és allò que tinc el meu davant i perquè em fa sentir malament.

No és la persona que està fent aquell acte ni el que fa el que em fa sentir malament, sinó la vivència d’un present que em connecta amb un passat dolorós que ara crida a ser resolt. Si no, viuríem aquell moment tranquil•lament, acceptant-lo o no, però amb la calma dins i les emocions equilibrades.

Des d’aquí comença uns dels espectacles més bonics, el del perdó. L’alliberar-se a la Vida deixant l’ego que reclama justícia, per exemple, o el que es recrea ja des de massa temps amb un personatge pobret. Les energies que es repel•lien, de cop comencen a ballar juntes i abraçar-se. La dansa de l’Amor, de l’acceptació sense condicions de l’altre. Sempre que el perdó sigui fet realment amb el cor.
Veus l’altre com a tu mateix, reflexat en el mirall infinit d’infinites possibilitats. Sóc cada persona que ve al davant, cada objecte inanimat o no. Sóc la creació mirant per entre una gota de les infinites. Com ulls infinits mirant les infinites possibilitats que té l’ésser humà en essència. La consciència vivint-se a si mateixa.
L’amor ho banya tot quan l’energia del perdó és present. Colors blancs i un rosa tènue i pastel vesteixen el lloc. El propi perdó i amb l’amor que genera, harmonitzen totes les freqüències que composen aquell escenari. La persona en si, sent un alleujament i una sensació que el cos li pesa molt menys. Aquí podreu entendre perquè els savis sempre tenen tanta energia i es veuen tant joves, han de transportar molt poc pes…
Literalment la persona és una mica més lliure dels condicionaments de la memòria, del riu. Però encara, la majoria de vegades, estarà atenent una altre vivència que l’haurà absorbit. I d’una a l’altre podem anar utilitzant vides i vides. Alguns, segurament per la multitud de vivències passades anteriorment en diferents dimensions i existències, saben dins, molt endins, que cal anar netejant i netejant, no donar res per bo ni dolent, tot està bé. Intueixen que hi ha alguna cosa més que tot el que viuen. Al saber això, han après a deixar-se anar, fluir per la vida, surfejar la Vida. Cada dia viuen per estar més “desperts” i atenent el que cal ser harmonitzat sense posar-hi masses impediments. Fins que van netejant i netejant totes aquestes energies que els lligaven i arrossegaven.
Arriba un dia que et trobes assentat, ben despert, vora el riu veient com tot va succeint davant sense que res ni ningú, cap emoció o pensament, et faci perdre, et llanci directament a un passat o un futur. Estàs vivint el present. Deixes que la Vida mateixa et condueixi més tard o més d’hora, al retorn de la contemplació de la Totalitat, de tu mateix Sent el Tot, Ser el mar….
A mesura que vas fent més i més treball, sobretot profund i amb humilitat, van eixamplant-se aquests espais de llibertat, la balança comença a canviar de posició. Fins que arriba un dia que Ets el Present… L’amor absolut. No cal arribar-hi per cap mitjà, paraula o ritual, Ets l’Amor i sempre ho has sigut. Està on sempre ha estat i pocs s’atreveixen a mirar, dins teu.

Com diu l’Hpo’onopono, davant qualsevol fet poc harmònic en nosaltres, primer hem de dir, t’estimo, veig en tu aquell qui també sóc, segon, ho sento, de tot allò que té fet degut a aquesta inconsciència, tercer, et demano que em perdonis, perquè ara entenc que l’únic responsable de tot, sóc jo, quart, gràcies, perquè Sóc l’Amor, entenc que sóc l’altre en mi i tot el que em rodeja.
La pregaria de l’amor es desplega dins i fora meu. Netejo allò que assenyalava amb el dit a l’altre, sabent que no era res més que el que jo mateix no m’acceptava. Perdonant-me i estimant-me resolc l’energia densa que em lligava amb aquella persona o fet. De retruc, gràcies a l’energia que ara mora en mi, l’altre també la rep i amb ressonància, farà que ell també pugui “netejar” aquesta densitat i que aparegui la nova i harmònica energia. Banyat per energies que activen altre vegada les pròpies energies… un espiral de bé i plaer interdimencional.
Gràcies al perdó sorgit des del cor amorós i incondicional, cada moment que passa Sóc més Qui Sóc. I ajudo a l’altre perquè deixarà de “patir” els pensaments en forma d’energies denses que li envio sense saber-ho. Puc asseure’m a contemplar la totalitat de l’existència banyat per l’amor que Sóc i pertanyo. Dibuixant la vida des d’aquesta freqüència que harmonitza totes les altres. La de la llibertat de Ser, allò que vulguem ser, lliures, Sent la Llibertat, Sent la Creació, l’Espontanietat, el Respecte, l’Humilitat, la Llum, la Veritat, la Vida. L’Amor.

En resum, vols ser feliç, o millor, vols Ser la Felicitat?? doncs perdona cada cosa que no t’agradi i et pugui crear una emoció negativa. Obra el cor a l’Amor, sense condicions, primer de tot, a la persona més important, tu mateix, i després als altres. Quan vegis alguna cosa o persona que no t’agrada, pregunta’t que té que m’està mostrant, ensenyant de mi que no m’agrada, per ajudar-me a ser més lliure. Com més consciència hi vagis posant, més s’incrementarà en tu l’Amor que ja Ets, més el podràs sentir. Per més que no agradi, els nostres enemics seran sempre els nostres millors mestres… els altres mestres, els nens. Uns pel que hem d’harmonitzar, els altres per ensenyar-nos a caminar.

T’estimo, ho sento, demano que em perdonis, gràcies!!

23. febrer 2012 per Oriol Tarrago Costa
Categories: Creixement personal, Espiritualitat, Reflexions, Vida | 7 comentaris

Qui Som? Qui no som?

Vivim veient una obra de teatre que en som els actors. Transformacions subjectives alineades, cadascú ha interioritzat i adquirit una forma de percepció. Veiem el món amb les ulleres pròpies que ningú, ningú en tota l’eternitat podrà viure de la mateixa manera. Qualitat meravellosa de la creació i de la consciència, éssers únics i irrepetibles… 

Programats amb aquest paradigma per consumir, preparats per ser esclaus: de rols, de formes, d’emocions, de pensaments, de cultures, dogmes, colors…
Programació d’un “hardware” que està per tot arreu: en cada anunci, en cada episodi de la sèrie preferida, davant qualsevol cartell publicitari de carretera, dins els dibuixos animats… formes de fer arcaiques que pertanyen al passat però que encara manen. Persones amb l’afany més ferotge de poder. Creure’s creadors d’una societat malalta que necessita de tot menys a si mateixos, perquè n’hi saben qui són. Vertaders xais seguint el pastor…

Ets feliç vivint això?? sí, doncs perfecte, estàs fent el que decideixes.

Els que dieu no, que és el que no us fa estar bé?
Alguna cosa que ressona a cau d’orella, com un petit xiuxiueig de fons i darrera l’estomac ens recorda que alguna cosa falla. Intuïtivament sabem que cal afrontar, poder entendre diferents fets ocorreguts que coneixem de ben cert i els arrosseguem de fa temps.
Molts no en sou conscients, ja que el que us passa ara, és una recreació del mateix ja viscut en un passat, però amb diferent decorat i actors. Però si vas a l’enunciat de l’obra, veuràs que representen, al fons de totes dues, el mateix. Per exemple: la por, la manipulació, el no estimar-se…

La Vida ens posa davant una nova vivència que ens ha d’ajudar a anar resolent allò que no està harmonitzat dins nostre. Allò ocorregut en un passat va crear una ferida a la persona i aquell moment no va saber afrontar, per edat, poca experiència… Ara retorna per recordar-nos que allò que vam adquirir i en som “esclaus”, per petit que sigui el fet, necessita ser entès i integrat. Si amb una vegada no en tenim prou, la pròxima la viurem amb més intensitat. I arriba un dia que de tant repetir el mateix, propiciat també, si hi ha una sensibilitat que ens ajudi a prendre’n consciència, t’atures. Si no, la pròpia Vida et fa aturar i plantejar-t’ho. Aquell dia et fas una pregunta:

-Que hi tinc a veure jo amb tot el que em passa??-

Si hi hala humilitat no massa lluny, podràs anar-te adonant de tot allò que forma part de les arrels de les teves neurosis. A mesura que vas extraient tot aquest material transformat a través d’obrir el cor i perdonar-se i perdonar realment. Sentint-ho, vivint-ho altre vegada, però des de la comprensió i amb l’amor que connectes cada cop que entens.
Sí, l’energia de l’Amor Incondicional trenca qualsevol cadena que hi pugui haver en un passat. Cal solament un cap net i una intenció ben afilada. Desprendre’s de pensaments que entorpeixin la superfície de l’aigua i focalitzar tota l’energia, i la direcció amb tot el teu cos… és una ona que senzillament pentina les altres canviant la realitat del davant. Com si de cop poguéssim veure les cordes dels decorats i en canviessis una, per una altre. Això és com fer un viatge dins mateix de l’inconscient, codificat amb ones també, energia.
Si vols canviar un missatge “escrit”, ho has de fer amb les mateixes vibracions, i aquestes es creen mitjançant el viure-ho altre vegada amb les mateixes vibracions. És a dir, recrear el fet de manera tant real com és pugui. Sigui de forma física o bé dins una bona relaxació i un acompanyament a través d’una regressió. Hem de poder parar la ment, les emocions i el cos físic, relaxant completament aquests tres centres.

Què canvia?? doncs que ara podem sobreescriure, esborrar apartant l’anterior vibració per la nova. Aquesta darrera, feta amb intenció de voler entendre i abraçar, amor en el fons. Hi ha un més alt nivell de consciència. La vibració serà més alta, queda impregnada damunt l’altre dissolent-la.
Haurem harmonitzat amb la nostre vibració aquella que desafinava, els pensaments relacionats i pertanyents a aquest vell episodi deixen de parlar. La calma mental, li segueix la física, amb una relaxació i pau interior ben fàcils de percebre. A la física amb les emocions, no es disparen ja tant, s’han esborrat per aquells fets. Aquesta experiència deixarà d’activar-te les alertes. Has fos una cadena, fet que et tenia lligat de mans….

Ets una mica més lliure. Encara no ets La Llibertat, però. T’estimes una mica més. Però encara no ets l’Amor. Estàs caminant cap a elles… Cada dia que et deslliures d’una cadena, hi ets una mica més a prop… i deixes de ser tant manipulable, primer per tu mateix, amb el gran auto-manipulador, l’ego. Després pels que t’envolten, els de més a prop i els de més lluny. Després per la societat, després pel sistema.

Arriba el dia que pots dissoldre’t dins les imatges, universos i infinites vivències de tota l’humanitat. Vius Ser U amb tot, infinit possible dins l’impossible, l’ara i el no res… Formes part de la Consciència, l’essència de totes les coses. Des de l’acte més impúdic, a la bellesa més natural i innocent. Possibilitats que esperen qui els triï. Episodis de l’obra de pujar la muntanya, aprendre.
Només després de temps i temps anant vivint amb el fred dins, amb anys de boira, sentint que mai s’acaba. És des d‘aquí que es decideix posar-hi remei. Buscar el sol que és dins cadascú… I quan vius Ser, llavors, llavors fas el mateix, però d’una altre perspectiva, en definitiva, gaudint-ho, acompanyat si es pot dir, d’una emoció, la Pau.

Som lliures de decidir que i de quina manera volem viure.

Deslliura’t de tota por i de tota fantasia i et trobaràs amb Qui Ets, com deia Nisargadatta.

13. febrer 2012 per Oriol Tarrago Costa
Categories: Creixement personal, Espiritualitat, Reflexions, Vida | 1 comentari

La peixera

“Imagineu-vos que esteu dins una peixera, nedant per aquí i per allà, amb diversos espais en els quals podeu interactuar. Des de sempre hi heu estat sense conèixer res més. De tant en tant us adoneu que hi ha alguna cosa que no us deixa avançar, les parets de la peixera. Són transparents, de tant donar-vos cops, ja sabeu on us cal parar per tal de no encastar-vos-hi.
Des de que heu nascut heu estat nedant per aquests llocs i des del primer dia, els altres peixos que hi habiten us han anat explicant en que consisteix i el que s’ha de fer. Cada dia a una determinada hora, des de d’alt van caient flocs de menjar i tots correu a menjar tant com es pugui. Fins demà no hi haurà més aliment.
Alguns de la peixera, normalment els nouvinguts, s’han començat a preguntar perquè no poden anar més enllà de les parets invisibles que hi ha. S’adonen que la peixera se’ls hi ha quedat petita i els falta espai. Estan tot el dia neguitosos i no paren de moure’s. Molts estan tant absorts en barrinar que succeeix, que quan algú els hi vol explicar alguna norma de com s’han de fer les coses, senzillament no poden escoltar-los, no hi poden posar atenció ja que, estan molt lluny d’aquí. O senzillament els responen, -perquè sí!-, sense cap més explicació...
Se senten molt sols perquè ningú els comprèn. No saben que els hi passa i van desorientats per la peixera. Senten tristesa dins i alguns l’expressen cridant i enrabiant-se. Altres callant i empassant-s’ho.
Quan alguna cosa d’aquestes passa, els més vells del lloc que saben el que s’ha de fer, els comencen a recriminar les seves accions i fer-los sentir culpables del que senten i fan. En alguns casos més especials i extrems, quan els grans no saben com controlar-ho, els hi donen una espècie de menjar que els deixa tranquils, tranquils. Els inadaptats els anomenen. La peixera torna altre cop a la calma.
Alguns peixos, no es deixen convèncer tant fàcilment i procuren escoltar que els hi passa. Sense saber com ni perquè, de dins saben que hi ha alguna cosa més a part del que han de viure. Comencen a experimentar amb els límits, però d’una manera que no calgui espantar als més grans. Ressegueixen amb cura tots els contorns de la peixera. Solament és troben els límits invisibles que no poden creuar fins que arriba un dia que per atzar o persistència, un d’ells s’adona que hi ha un espai en el qual si es pot fer.
Experimenta el que és viure fora l’aigua. Un nou món s’obre davant. El pànic s’apodera d’ell, no pot respirar i la por el fa desistir. No passen dos dies que altre vegada torna a pensar en el que va descobrir i se n’hi torna. Aquesta vegada, més calmat, treu el cap per damunt de l’aigua. La seva respiració que abans era caòtica, comença a equilibrar-se. Encara amb una espurna de pànic, pot començar a assaborir el que és estar fora l’aigua…”

Metàfora que no parava de donar voltes pel cap. Molt sovint, veig el món com una peixera. Quantes generacions hem anat repetint solament allò que ens han ensenyat. Només els creatius, els que han sabut connectar més enllà de si mateixos han pogut experimentar el que és la creativitat, sortit del que ja és caduc.
Vivim dins una peixera on les parets invisibles no són res més que les normes i creences que ens criem com a reals i portem incrustades. Ens pensem lliures, però la majoria no és res més que una marioneta innocent dels “hauries”. Hem estat fent sense preguntar-nos massa perquè, donant-ho tot per fet.
Estan naixent noves generacions que les volem posar literalment en capces de sabates i ensenyar un continguts que ja fa anys que estan obsolets. Fem el mateix que fan als pobres ànecs a les fàbriques. Els obliguen a obrir les boques i amb un tub els omplen literalment de gra l’estómac per així accelerar i hipertrofiar el fetge que després servirà per comerciar.
No estem fent el mateix amb els nostres infants?? Els estem “educant a ser” i no com seria millor, “acompanyar-los a Ser”!!
Ells són qui tenen totes les respostes a les mils preguntes que ens fem. Nosaltres també, però abans haurem de fer un bon treball de desprogramació i neteja d’aquells condicionaments que portem inscrits després d’estar tants anys a la peixera.
A mesura que anem fent camí per descobrir en nosaltres tot allò que no som, s’anirà aprimant la capa d’aigua que tenim damunt, pura densitat. A mesura que això passi, podràs anar entenent el que ara és un jeroglífic per tu. Podràs començar a ser més lliure de les cadenes conscients i inconscients, familiars i socials. Hauràs tret el cap de damunt l’aigua respirant un nou món i veient que no estàs tant sol. Potser de sobte t’adonaràs que tot allò que algú de prop teu sempre t’ha anat repetint, és més cert del que et pensaves… i que els infants ja saben des de que neixen, abans d’entrar en l’oblit, com l majoria…

Si sempre hem estat dins una peixera, i ens hem cregut ser uns peixos, imagina’t com se senten les veus que venen de fora i criden a pulmó:

-Hei que hi ha una altre realitat!! que no cal que malvisquis cercant menjar ni repetint fins l’extenuació allò que toca!!… pots Ser qui Ets!!– totalment distorsionades i incomprensibles, ben natural…

Sí, a vegades cal una mica de confiança i seguir el que el cor viu i diu, ja que fins que no puguis experimentar per tu mateix que és Ser, només estàs repetint altre vegada el que els altres diuen, per maco que sigui. I quants van pregonant a tot i a dret sols allò que han llegit, s’han fet seu però encara no ho viuen…

Cerca, cerca els murs invisibles on sempre t’atures, allò que no et deixa fer el que vertaderament sents, allò que sempre has desitjat i encara no t’has permès!!

Ànims, només tu tens les respostes a totes les teves preguntes, només tu, no te n’oblidis. El camí dels altres t’ajudarà a encarar el teu, però mai a caminar-lo, només et pot servir, en definitiva, recórrer el teu propi…

Ets el creador de la teva realitat i de tu depèn de quins colors vulguis fer servir…

31. gener 2012 per Oriol Tarrago Costa
Categories: Creixement personal, Espiritualitat, Reflexions, Vida | 2 comentaris

Amb la crisis, crisis.

Tinc la sensació que el temps s’escurça darrerament. Passen el dies i les setmanes com si fossin minuts. Sense sentir el vent a la cara per la rapidesa, ni molt menys la sensació d’estrès dins meu. Solament com un espectador que veu passar davant seu a corre cuita les imatges.

I amb tot aquest anar i venir, sembla que també s’han accelerat els processos a tothom. Últimament m’arriben persones amb uns estats de quasi desesperació i altres en fases més avançades i perilloses. Sens dubte, estem en un moment de crisis global, però encara més dins una època de crisis personal.M’adono que aquells que estan més desperts, els que es pregunten si hi ha alguna cosa més en aquest món de caos, els toca viure en molta intensitat aquests moviments interns. Aquells que des de sempre han tingut consciència que havien de treballar alguna cosa dins seu. Altres que fa temps que ho esta fent. En més o menys mesura, a cadascun se’ls ha obert la porta de sobte. Com si el bagul dels records de cop i volta explotés en totes direccions dins la persona. Com més feina hagin deixat per fer, amb més intensitat l’hauran d’afrontar. Ja no poden enganyar-se. La lluita inconscient, ara és l’evidència.

Període de neteja, d’acceptació i integració de tot allò que no hem paït. És com si no hi hagués manera de poder amagar dins el sac allò que no volem veure, s’ha tornat transparent. Afegir, acompanyat de tot això, les emocions i totes les sensacions corporals que les acompanyen, s’han tornat literalment caòtiques. S’entra en una espiral plena de pors i angoixes que fan veure la negre nit dins el sol mateix.

Curiosament però, per la majoria, i això m’entristeix molt, segueix fent igual que sempre. Davant la crisis, senzillament fan com sempre, anant a pasturar i intentant menjar la poca herba que hi pugui haver, davant la ignorància flagrant a tots els nivells polítics i aquells que els governen més amunt, totalment conscients,  multinacionals i bancs. Ramat de xais dirigits per un pastor gens transparent i resguardat per uns gossos que són el poder ja no tant ocult… Si hi ha sort, a treballar com sempre, després a casa, televisió, dormir i somiar en un demà millor o en unes vacances amb els pocs diners que deixen els increments d’hipoteca, de gasolina o menjar.

Sí, realment m’entristeix aquesta part de l’obra de teatre.

Aquesta reflexió és per tu. Si sents que fa dies que els pensaments són més evidents i t’adones del seu caos, en el que vius, aquesta reflexió és per tu.

És el moment d’afrontar tot allò que no has volgut veure o senzillament et feia mandra. Moments de mirar endins i sentir quina música hi ha. La 9a simfonia, el Messies?? o potser un corpus de sons inconnexos i caòtics. Aquesta és la teva ment! Aquesta és la manera que vius, la que et portarà a viure o a sobreviure, a la salut o la malaltia.

Recordes? aquests pensaments no són res més que l’ego, amb tots els seus personatges. I com parar-los, oi?? Primer de tot entenent que no són res més que el resultat o reflex d’aquelles situacions que no hem integrat harmònicament. Fets que inconscientment i molts des de la infantesa, van acumulant-se. Com si cadascun d’ells fos un disc que no para mai de repetir la mateixa història, però com que no només n’hi ha un… imagina quin caos i soroll. Necessites tècniques, i n’hi ha com persones existeixen que ajuden a anar calmant, abaixant més aviat el volum.

Cada vivència porta associada una energia, tot és vibració, i per tant, aquesta ens lliga directament amb el fet passat. Dins la ment no hi ha espai ni temps, el que va passar fa 30 anys ho revivim com si fos ara. Trencar aquestes cordes és fa difícil sense treballar-ho. Cal anar descobrint aquelles més gruixudes que enganxen a un passat, cadenes invisibles que ens mantenen esclaus. A través de l’Amor, l’acceptació després de la comprensió amorosa dels perquès, podem anar literalment tallant aquests lligams amb el passat. A mesura que ho anem fent, anem acostant-nos cada vegada més a Aquell que vertaderament Som, a l’Harmonia, no viure-la, sinó Ser-la. No viure l’Amor, sinó SER l’AMOR!!

És un període, a nivell espiritual únic, canvi cap a una nova manera de Viure i conviure, un canvi autèntic de paradigma. Una nova manera de mirar el present. Dies emboirats i plens de densitat que anuncien, i no és un utopia, un nou món. Però tot això comença per un mateix. Si no ens estimem en les nostres guerres interiors, com podem pretendre que acabin les exteriors, que no són res més que el reflex del que “malvivim”.

Som-hi!! ÀNIMS!! i coratge, que no estàs sol, que no està sola!!

Directe a la Llibertat que Ets i no t’has permès, i tampoc t’hi han ajudat massa és clar, millor ser un xai dins el remat que no descobrir…

07. desembre 2011 per Oriol Tarrago Costa
Categories: Creixement personal, Espiritualitat, Reflexions, Vida | 4 comentaris