El perdó, l’amor.

(Seguint amb l’últim post, i anant encara una mica més profund. Necessites una mica més de temps… Aquesta és una de les reflexions que per llegir-la requereix estar ben tranquil i poder anar visualitzant les imatges que aniran sortint, sinó perdràs segurament el fil. Recorda, tot està bé!)

Vivim dins un infinit de possibilitats. Infinits universos codificats per ones, per freqüències. Com un mar sense límits on cada gota és en si un univers, i aquesta en si mateix també el mar, d’una altre infinitat de gotes. No hi ha fi.
Són aquests universos el que estem vivint, cadascú assentat a la cadira, sofà de les seves ulleres, la mirada subjectiva de la persona. Sintonitzem freqüències que ens porten a les vivència. Cada una és un nou projector per on tota la pel•lícula és desenvolupa. Com la gota. A cada pensament tot, absolutament tot canvia. D’un infinit de possibilitats, en triem només una! i amb aquest nou canvi, altre vegada fem una tria de com seguirà l’obra, no té fi.

La consciència és aquest mar, i va més enllà d’aquest. És el que banya aquests universos, gotes creadores de múltiples vivències. Forma part d’això i tot el que això envolta. Com la partitura que acull les notes

Primer de tot aclarem una mica perquè patim.

No patim realment pel que passa, patim per com ens sentim cada vegada que veiem o recordem allò. Nosaltres mateixos creem una desharmonia, ones més denses i/o caòtiques, s’apoderen d’aquell moment. Ara és quan el cos està impregnat literalment per elles, dins i fora som aquella vibració. I s’escampa pel nostre voltant…
En psicologia és parla del “2on cop”. És refereix quan el fet traumàtic era recordat posteriorment, aquest es patia doblament, pel que es va sentir i el que se sent després d’infinitats de vegades que ha anat passant pel nostre cervell amb tots els pensaments… D’una sola vivència, fem un “anclatge” emocional-energètic distorsionat. Sentim com aquell fet ens desharmonitza i el que fem, no és res més que anar revivint el que va passar, recreant-ho en cada moment.
És com si estiguéssim mirant un riu (Riu de la Vida) per on hi circula tot allò que estem vivint, el que percebem i el que no. Si no hi ha cap “anclatge”, succés o vivència que encara hàgim de treballar, solament mirarem el riu com si fos una pel•lícula, estant despert i conscient amb allò que està passant i succeint davant teu. Estàs vivint l’aquí i l’ara, gaudint com un infant tot el que succeeix en aquest precís moment.
A vegades, mirant aquest riu veiem reflexat alguna cosa que ens pot fer recordar i fer-nos connectar inconscientment, en algun fet dolorós del passat. És a dir, és la memòria que “caça” literalment allò que està succeint. Només ens “cridaran” aquells fets els quals ens ressoni la freqüència en que va codificada l’experiència viscuda com a deharmonica en nosaltres. Encara que no s’assembli per res el decorat, si que el fet en el fons és el mateix, l’un i l’altre. Gràcies a un passat a través d’una memòria, l’episodi que estic vivint em connectarà directament i quasi sempre inconscientment amb allò no harmonitzat ni acceptat. Se’m desperta una emoció densa, greu, baixa. No ens agrada viure amb aquestes emocions perquè cansen molt, fan recrear mil imatges dins el nostre cap. Les emocions denses no són res més que la proba física dels pensaments dels nostres personatges orquestrats per l’ego.
Quan les emocions són “altes”, agudes, lluminoses i etères, és el reflex de la vivència de l’Ésser, la Presència. Ens trobem a casa, on no en voldríem pas sortir.
Les persones que pateixen molt sigui de forma conscient o no, utilitzen les drogues per poder evadir-se d’aquesta realitat. Químicament recreen estats de beatitud. És un viatge d’una mil•lèsima de segon, d’una desconnexió de tot l’infern que es creuen viure. Connecten en un espai de no dolor, es desconnecten de l’altre. El més fotut és quan retornen altre vegada a la seva crua realitat quan l’efecte ha marxat, amb el decaïment físic, psíquic i espiritual de necessitar altre vegada sentir i experimentar aquell espai. Aquesta és l’addicció, la fugida del dolor. No són les drogues que hem de deixar, sinó atendre allò que no ens deixa Viure.

Alguna de les coses que van passant del riu ens “pesca”, és a dir, ens fa recordar sense saber-ho un fet que no he integrat. D’estar present a la vora del riu gaudint i veient com la creació s’anava succeint per allí davant, ets xuclat directament per aquest fet. En contres de ser l’observador passes a ser l’actor. Comences a sentir les emocions en el teu cos i el teu pensament comença a recrear-les des de l’inconscient. No podem veure-ho perquè no està en el nivell de la consciència, sinó més avall. Les sentim perquè ens avisen que hi ha alguna cosa que no funciona. Comença el malestar. Vivim gràcies a la memòria d’aquell fet, altre vegada les mateixes/semblants emocions que no ens agraden tornen a nosaltres. Algunes persones sempre han viscut amb aquestes energies denses i doloroses, ara les sentiran amb més vivesa. Quan sempre has sentit dolor dins, per fets ocorreguts en una infantesa ja problemàtica, no saps que és viure sense aquell sentiment o emoció, com que fa tant temps que el portes damunt, t’has cregut que és la normalitat. Creu-me, l’única normalitat és sentir la Pau!
El treball de consciència per poder literament SER, Qui Som, consisteix en anar-se adonant en el precís moment que ens estem enganxant veient el riu de vida passar per davant nostre. Són aquests que ens conduiran a un lloc del nostre inconscient on hi ha emmagatzemat aquell fet. El que ens manté aferrats a la ment, al riu de possibilitats. Una cadena energètica que cal ser harmonitzada.
Si en tenim coneixement i/o estem fent un treball de creixement que ens ensenyi a escoltant-nos, ara és quan podem parar i preguntar-nos que és allò que tinc el meu davant i perquè em fa sentir malament.

No és la persona que està fent aquell acte ni el que fa el que em fa sentir malament, sinó la vivència d’un present que em connecta amb un passat dolorós que ara crida a ser resolt. Si no, viuríem aquell moment tranquil•lament, acceptant-lo o no, però amb la calma dins i les emocions equilibrades.

Des d’aquí comença uns dels espectacles més bonics, el del perdó. L’alliberar-se a la Vida deixant l’ego que reclama justícia, per exemple, o el que es recrea ja des de massa temps amb un personatge pobret. Les energies que es repel•lien, de cop comencen a ballar juntes i abraçar-se. La dansa de l’Amor, de l’acceptació sense condicions de l’altre. Sempre que el perdó sigui fet realment amb el cor.
Veus l’altre com a tu mateix, reflexat en el mirall infinit d’infinites possibilitats. Sóc cada persona que ve al davant, cada objecte inanimat o no. Sóc la creació mirant per entre una gota de les infinites. Com ulls infinits mirant les infinites possibilitats que té l’ésser humà en essència. La consciència vivint-se a si mateixa.
L’amor ho banya tot quan l’energia del perdó és present. Colors blancs i un rosa tènue i pastel vesteixen el lloc. El propi perdó i amb l’amor que genera, harmonitzen totes les freqüències que composen aquell escenari. La persona en si, sent un alleujament i una sensació que el cos li pesa molt menys. Aquí podreu entendre perquè els savis sempre tenen tanta energia i es veuen tant joves, han de transportar molt poc pes…
Literalment la persona és una mica més lliure dels condicionaments de la memòria, del riu. Però encara, la majoria de vegades, estarà atenent una altre vivència que l’haurà absorbit. I d’una a l’altre podem anar utilitzant vides i vides. Alguns, segurament per la multitud de vivències passades anteriorment en diferents dimensions i existències, saben dins, molt endins, que cal anar netejant i netejant, no donar res per bo ni dolent, tot està bé. Intueixen que hi ha alguna cosa més que tot el que viuen. Al saber això, han après a deixar-se anar, fluir per la vida, surfejar la Vida. Cada dia viuen per estar més “desperts” i atenent el que cal ser harmonitzat sense posar-hi masses impediments. Fins que van netejant i netejant totes aquestes energies que els lligaven i arrossegaven.
Arriba un dia que et trobes assentat, ben despert, vora el riu veient com tot va succeint davant sense que res ni ningú, cap emoció o pensament, et faci perdre, et llanci directament a un passat o un futur. Estàs vivint el present. Deixes que la Vida mateixa et condueixi més tard o més d’hora, al retorn de la contemplació de la Totalitat, de tu mateix Sent el Tot, Ser el mar….
A mesura que vas fent més i més treball, sobretot profund i amb humilitat, van eixamplant-se aquests espais de llibertat, la balança comença a canviar de posició. Fins que arriba un dia que Ets el Present… L’amor absolut. No cal arribar-hi per cap mitjà, paraula o ritual, Ets l’Amor i sempre ho has sigut. Està on sempre ha estat i pocs s’atreveixen a mirar, dins teu.

Com diu l’Hpo’onopono, davant qualsevol fet poc harmònic en nosaltres, primer hem de dir, t’estimo, veig en tu aquell qui també sóc, segon, ho sento, de tot allò que té fet degut a aquesta inconsciència, tercer, et demano que em perdonis, perquè ara entenc que l’únic responsable de tot, sóc jo, quart, gràcies, perquè Sóc l’Amor, entenc que sóc l’altre en mi i tot el que em rodeja.
La pregaria de l’amor es desplega dins i fora meu. Netejo allò que assenyalava amb el dit a l’altre, sabent que no era res més que el que jo mateix no m’acceptava. Perdonant-me i estimant-me resolc l’energia densa que em lligava amb aquella persona o fet. De retruc, gràcies a l’energia que ara mora en mi, l’altre també la rep i amb ressonància, farà que ell també pugui “netejar” aquesta densitat i que aparegui la nova i harmònica energia. Banyat per energies que activen altre vegada les pròpies energies… un espiral de bé i plaer interdimencional.
Gràcies al perdó sorgit des del cor amorós i incondicional, cada moment que passa Sóc més Qui Sóc. I ajudo a l’altre perquè deixarà de “patir” els pensaments en forma d’energies denses que li envio sense saber-ho. Puc asseure’m a contemplar la totalitat de l’existència banyat per l’amor que Sóc i pertanyo. Dibuixant la vida des d’aquesta freqüència que harmonitza totes les altres. La de la llibertat de Ser, allò que vulguem ser, lliures, Sent la Llibertat, Sent la Creació, l’Espontanietat, el Respecte, l’Humilitat, la Llum, la Veritat, la Vida. L’Amor.

En resum, vols ser feliç, o millor, vols Ser la Felicitat?? doncs perdona cada cosa que no t’agradi i et pugui crear una emoció negativa. Obra el cor a l’Amor, sense condicions, primer de tot, a la persona més important, tu mateix, i després als altres. Quan vegis alguna cosa o persona que no t’agrada, pregunta’t que té que m’està mostrant, ensenyant de mi que no m’agrada, per ajudar-me a ser més lliure. Com més consciència hi vagis posant, més s’incrementarà en tu l’Amor que ja Ets, més el podràs sentir. Per més que no agradi, els nostres enemics seran sempre els nostres millors mestres… els altres mestres, els nens. Uns pel que hem d’harmonitzar, els altres per ensenyar-nos a caminar.

T’estimo, ho sento, demano que em perdonis, gràcies!!

23. Febrer 2012 per Oriol Tarrago Costa
7 comentaris

(7) comentaris

  1. Brillant Oriol! Enhorabona mestre! Mil petons!

  2. Una amiga ja fa un temps em va ensenyar a dir-me “Perdona, t’estimo” al mateix instant que sentia enuig per algú, i realment funciona, t’allibera del sentiment negatiu.

  3. Gràcies, m’encanta !

  4. T’estimO, ho sentO, demanO que em perdOnis i gràcies!!!

  5. maquíssim!!!

  6. Per reflexionar…

  7. moltes gràcies per compartir-lo

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.