Bioneuroemoció (2 de 4)
Aquesta setmana vaig acabar el primer curs de Bioneuroemoció impartit per l’Enric Corbera, amb un equip impecable on cadascú ocupa el lloc que li toca, tot i que és clar, només ho sap cadascú d’ells si l’ocupen realment. Però des de fora, és veu una imatge de cohesió i harmonia. Un equip cuidador on tots els detalls són majoritàriament previstos. Un temari intens, profund i a la vegada, com diu ell, no cal estudiar-lo ni memoritzar-lo, ja que en primera i última instància tot aquest saber forma part de tots nosaltres.
La Bioneuroemoció opera des del posar-se davant de la persona que et consulta per acompanyar-lo en el seu procés, connectant-he amb la base de dades universal, sense interferències mentals de prejudicis propis, ni pensaments del que cal fer o no. El que et ve a consultar és el que mou els fils i tu l’has d’anar acompanyant sense deixar-lo parlar massa, ja que quan parlem del que ens passa, ho fem des de dins la mateixa pel·lícula que ens creiem real, i el que cal fer no és anar veient la pel·lícula, sinó senzillament entendre l’argument principal, sense masses detalls, com el títol mateix, i canviar el rodet!! canviar la pel·lícula! I com va dir el gran savi Einstein, “no podem resoldre els problemes amb el mateix nivell de consciencia que han estat creats”. Per tant no serveix de res perdre el temps si la parella m’ha fet això, si el meu pare, si la sogre, si l’amic, si la vida…
Es dirigeix la persona des de la pregunta resposta, sense deixar-lo “escapar” amb totes les interpretacions que ell mateix ja s’ha repetit per intentar trobar la solució.
Si se centra amb la persona que el guia i solament segueix i respon el que ell/a li diu, arriba a l’inici, al dia que va patir algun episodi, viure algun succés que li fes experimentar un impacte emocional. Aquest impacte “ressona” literalment amb una part concreta del cos. Si no sabem o no volem entrar altre vegada en harmonia entenent i integrant el que aquell impacte ens vol ensenyar, i deixem d’estar estressats, angoixats i/o tristos per exemple, el cos ho traurà cap a fora a través d’un símptoma. Per exemple: mal de cap, una torçada de peu, diarrea, tendinitis. O també d’una angina de pit, una meningitis, una càncer de còlon o de pàncrees.
Fins ara i la majoria d’éssers humans, en contres d’anar més enllà, ens quedem aturats amb el símptoma i no anem a resoldre el perquè tinc mal de cap, o perquè i que significa que la vida ens posi una proba tant forta davant, com pot ser un càncer. Cal anar més enllà del que tenim enfront i llegir sentint i escoltant l’altre per veure des del símptoma físic l’anàleg emocional. Us ho ben asseguro perquè despertem d’una vegada i adquirim el Poder Real que Som.
Un dels èxits de l’Enric i el seu equip, ha sigut poder ajuntar diferents tècniques i donar-hi forma. Com si fos un puzzle amb les peces escampades i les han sabut col·locar al lloc que els hi tocava sortint la imatge final. Aquestes juntes serveixen per, jo ho he batejat així, “descodificar Matrix”. Ens allibera literalment de la malaltia no per art de màgia, sinó d’una forma totalment científica i demostrable. El nostre cos és una espècie de mapa concret i específic on cada petit òrgan o sistema té una correlació emocional. El sentit biològic de l’espai on ens hem fet mal o la malaltia en concret és el que ens guiarà per saber on estic encallat en la vida. Com exemple ens centrarem en l’otitis tant present amb infants: orelles, que fem amb les orelles? escoltar, oi? Doncs la pregunta que ens hem de formular és: Què és allò que no vull sentir que em crea ràbia i ira és a dir un gran malestar intern (sempre que hi ha “itits” al final, ràbia i ira)? Saps qui té normalment otitis, oi? els infants, quan no volen sentir les discussions dels pares, o escoltar el que no és harmònic a casa. Tant senzill. I com ajudar-lo, com ben clar ho pots entreveure, fent un toc d’alerta als pares.
Saps que l’origen també pot ser causat per les generacions que ens han precedit? Una vegada hem vist la correlació amb el malestar i/o la malaltia i el que hem passa, després puc, i espanta veure com de clar és, l’arbre genealògic. Programes de successos ocorreguts en l’arbre que no han trobat com ser acceptats i integrats, resten amagats i sepultats, els secrets que cada família té i molt sovint amaga. Et sona aquesta frase: -Perquè el passat és passat i no cal tocar-lo!!-. Ara podem demostrar que aquest es transmet en les següents generacions. Allò important que no resolguis no pateixis, algú de les generacions precedents ho haurà de fer per tu, repetint-ho o reparant-ho. I per suposat, es fa de forma totalment inconscient. Però sabent-ho, voldries “carregar” aquest pes a les persones que vindran darrera teu? Per això i com sempre he dit, com n’és d’important que cadascú resolgui allò més important en ell mateix. No “amagar” sota l’estora allò que sabem però no volem veure.
Amics, per fi puc demostrar tot el que he anat escrivint i compartint durant aquests quasi tres anys que són els últims de 23. Som Éssers espirituals lliures i omnipotents vivint una experiència humana on la malaltia solament és, si, solament és la pantalla, el quadre de llums que ens avisa de que estem vivint en desharmonia, que no estem vivint com podríem realment viure, Lliures. Sí, estem adormits i anhelem despertar, però molts no tenen la suficient alegria per fer-ho, per dir-ho macament.
Us vull compartir una de les moltes experiències “màgiques” que m’han ocorregut durant aquest camí de creixement, però que per por a ser criticat o qüestionat, sumat a la meva poca seguretat, no havia escrit. Perquè en el fons només les estava vivint jo, i ja se que tot pot ser des de fa temps producte de la ment. Però finalment he començat a experimentar la “màgia” d’una forma inqüestionable i només els més incrèduls i ho dic perquè així ho sento, ho desitgen i ho necessiten tant, que no s’ho poden permetre… Aquests esdeveniments són la part de la vivència de la Consciència que em toca viure, i també compartir, és una altre manera de veure i viure el món. Sóc una part ínfima, irrepetible i igual a totes al mateix temps, perquè cadascú ocupa una part d’aquest immens i preciós puzzle de la consciència. Cadascú té i hauria d’ocupar l’espai que li és reservat.
Avui et vull donar les gràcies a tu Àlex, que no se ni qui ets però vas arribar pel blog qüestionant el que hi llegies a través de les preguntes.
Em vas tenir dues setmanes rumiant que passava dins meu perquè vas tocar-me una part de mi. Em sentia insegur encara del que vivia i per això tot i sent clar, veureu que la gran majora de reflexions fetes fins ara, la prudència de dir les coses i el sempre remarcar que eren les meves paraules i que…. perquè ningú s’enfadés… darrera hi havia la por que algú li ressonés massa i se’m girés criticant tot el que deia i vivia.
Me’n vaig adonar quan l’Àlex va qüestionar-me el que escrivia. Estava sent qüestionat per algú, i va tocar el que a dins hi havia, por a ser criticat. També gracies a la meva parella que em va ajudar a entendre-ho i ensenyar-me a acceptar el que els altres opinaven. I avui, 26 de juliol ja puc viure-ho, a part de saber-ho amb el cap, ara tot el meu cos n’està impregnat i vivint-ho. He integrat que l’altre no existeix, només sóc jo qui ho creo, per tant sóc jo que havia de canviar, i ho fet. Abans estava a la ment encara. Agraïment etern Àlex i a la Consciència.
Ara us vull explicar un d’aquests episodis que m’han ajudat i acompanyat fins aquí.
Dins un treball de Consciència, quan estava a la meitat de la carrera de psicologia, vaig sentir dins una frase i després va venir una visió: Aquesta em deia, quan comencés a exercir, mai oblidés, i aquest va ser dita de forma imperativa, MAI oblidés que tot problema que tenia davant i em portés la persona, era solament el símptoma, el senyal, el llumet vermell que ens avisa que alguna cosa va malament perquè el cos no està en harmonia. -Oriol, sempre, sempre, ves més enllà del símptoma!- vaig literalment “sentir” dins meu.
També, en aquell moment, de l’experiència, vaig tenir la visió següent.
Estava sol parat en un penya-segat a la punta mateix on fas només un pas més i literalment caus. Darrera meu sols hi havien prats verds amb una herba que ho tapissava tot. Sota meu tenia un precipici i al fons, un mar immens que es perdia a l’infinit. Aquella Presència que em va parlar, em va acompanyar a través d’un vol conscient a baixar planejant cap avall, acostar-me més a la superfície del mar. Com quan les gavines fan aquell vol rasant damunt l’aigua sentint les gotes que els hi toca la cara. Gràcies Joan Salvador Gavina, gràcies! Quan vaig arribar damunt la superfície, no vaig ser jo que vaig entrar dins l’aigua, sinó que vaig veure com l’aigua s’anava acostant més i més a mi. En un segon tot aquest mar va transformar-se en milions de gotes, podia veure la de davant mateix, podia veure cada gota d’aquest immens organisme, en veia una i al mateix moment totes juntes. I aquí el meu impacte, al centrar-me en una de sola, vaig adonar-me que cada gota era ni més ni menys la vivència d’una persona!! Tenia davant meu l’inconscient col·lectiu amb totes les infinites vivències i possibilitats possibles. Cada una de les gotes era l’inconscient individual de la vida concreta que la persona estava experimentant.
De sobte, em van donar l’oportunitat, sempre acompanyat per la Presència invisible i amorosa, d’entrar a tres o quatre gotes d’aquest mar. I amb segon vaig experimentar tota una vida amb totes i cadascuna de les vivències d’aquella persona.
Suposo que aquesta visió tant directa i explosiva, té molt a veure amb la que la bona “amiga” i mestre, Elisabeth Kübblr Ross, ens va transmetre a través de tots els seus llibres sobre el que vivim quan deixem aquest cos físic per seguir caminant pel camí que mai s’acaba de la Consciència,
Fem una revisió nosaltres mateixos des de l’amor pur i autèntic. Fem una revisió conscient de cada una, si cada una de les vivències que haurem tingut durant tota la vida i podrem veure i sentir sense judicis cadascuna de les vegades que no hem estat fidels ni coherents amb nosaltres mateixos. Entendrem des de la acceptació i l’amor incondicional cadascuna de les vegades que el que vam fer no va ser massa adequat per nosaltres però que a la vegada també era el que ens tocava veure i viure.
Bé, retorno a la visió… doncs podia entrar en un segon a cadascuna de les gotes que volgués i experimentar la vida que estaven, ho havien estat, o estarien, perquè allà no hi havia espai ni temps.
Després d’aquí i altre vegada sent al precipici, la Presència va parlar-me sense sons internament dient-me que el treball que començaria quan acabés la carrera havia de ser sense entrar a l’inconscient de les persones, sinó que ho havia de fer des de fora.
Fins avui que no he acabat d’entendre aquestes imatges i també que aquesta Prescència amorosa era el meu propi Doble (ja us en parlaré aviat, “la Teoria del Desdoblament del Temps”). Ja últimament, una part conscient però a la vegada inconscient, anava analitzant el meu dia a dia acompanyant a les persones a la consulta. Hi havia alguna cosa que encara no entenia i agraït estic a l’Enric i a tot el grup de persones que estan al seu costat, que amb les seves paraules que dirigia al grup les vaig poder fer meves i posar-les en el trencaclosques que encara no podia acabar.
Acabava molt sovint de les sessions de cada dia on normalment estava amb sis persones i fins i tot algunes vegades amb set. Arribava a casa molt esgotat mentalment. Fins i tot un dia vaig comentar-ho a un ésser molt i molt especial, em va fer un comentari ben encertat, també us he de confessar que el meu ego es va emprenyar. Em va dir que per algun motiu estava tant cansat. Òbviament la resposta va ser justificar-me, però va quedar la llavor perquè sabia que de qui venia calia escoltar l’avís.
No ha sigut fins ara que se m’han ajuntat totes les peces d’aquesta part del puzle i he pogut veure que passava.
Cada persona venia amb una pel·lícula concreta del seu problema. Com a metàfora i que sigui fàcil d’entendre el que he fet fins ara, entrar dins la pantalla i pel·lícula de cada persona i des d’allà cercar o entendre les claus del seu malestar. Això si, sense viure ni experimentar les emocions associades. Però ara m’he adonat que tot i anar molt més ràpid que moltes teràpies i també arribar a l’arrel del problema i poder incorporar una nova informació, gràcies a la qual la persona podria despertar del seu propi somni, aquest recorregut era fet amb un sis-cents, com el meu preciós primer cotxe (jaja). I ara dono gràcies a la Vida perquè m’ha respost el meu anhel de trobar una tècnica que les persones poguessin fer el mateix però encara més ràpid. Ni que sigui la majoria només un any, crec que han de quedar finalment després de cada setmana una mica cansats de veure’m!! Jaja
La bioneuroemoció condueix un Porche, i sense límit de velocitat. La majoria de tècniques terapèutiques van caminant, moltes també amb un sis-cents com jo, però la immensa majoria, per anar a Roma, han de donar una volta per Amsterdam, després visitar la plaça Roja del Kremlin passant per Japó, on paren a fer un té en algun jardí Zen i finalment a través d’Eslovènia arribar a Roma. Sí, potser és una mica cansat. I altres, amb un sis-cents també, per Portbou, el sud de França i entrar per d’alt d’Itàlia i directa cap avall fins arribar a Roma. Amb la Bioneuroemoció es va amb Porsche i no t’ho perdis, també podem anar per damunt l’aigua a tres-cents per hora.
Tot just estic al començament d’aquest nou i apassionant camí, no ho dubteu, però us ben comparteixo que avui he vist que ja no cal entrar dins la pel·lícula de cadascú. Des del paper del que facilita, només cal deixar-te guiar per l’altre, el que et ve a fer una consulta, amb totes les dimensions que ets. Per dir-ho d’una altra manera, un mateix s’ha de buidar de tot allò que es creu ser, i de totes les possibles interpretacions que abans hagi pogut tenir per, net, humil i amb el cor i l’actitud d’un infant, deixar que la informació de l’inconscient de l’altre senzillament se’t mostri… i és així. Jo des del primer dia ja anava a cercar el perquè del problema que la persona em presentava. Si no anem a cercar l’arrel d’aquest i la comprenem i integrem, només estarem posant pedassos a la persona, sigui amb medicaments que ho cronifiquen, sigui amb modificacions del comportament perquè no torni a passar. D’una manera o altra, no solucionem realment el problema, solament momentàniament, el més segur que sortirà si no es per aquí, per un altre espai.
Amics i amigues, estem davant el descobriment de la segona roda. Sento que serà l’onada necessària que cal a la humanitat per fer un canvi global de consciència, despertar d’aquest somni personal i col·lectiu del que sempre us he parlat. Ser i ocupar cadascú el lloc que li pertany en aquesta vida. Serà la onada que escombrarà com un tsunami totes les energies que fan que estiguem vivint aquest somni. Els que l’estan vivint per si sols, segurament ni ho notaran, però sento que la resta de la massa crítica, serà com si de cop es despertessin d’un somni, o millor dit, d’un malson. Estem en un moment clau on tot al voltant sens posa de meravella perquè puguem reflexionar amb el que “ens ha tocat viure”. I saps que tens tot, tot el poder per canviar-ho si no t’agrada?? Quants cops ho haurem de sentir per adonar-nos-en…
Ja fa 2000 anys que va venir un gran amic a parlar-nos de tot això, com molts savis i evolucionats éssers també ho han fet, va sembrar una llavor a la humanitat que ha anat creixent i que malauradament, també alguns han manipulat i distorsionat. Ell va ensenyar el que és l’amor real i no el poder de tenir l’exclusivitat de tot plegat. I tots com xais darrera el pastor.
Tots els grans savis, els de veritat, sigui quina sigui la cultura i la religió que sigui, ens han dit el mateix i on calia cercar, sempre als mateixos llocs, la persona i l’amor que hi ha dins. Però no és l’amor que coneixem, sinó el que té a veure amb la presència i l’harmonia. Més a veure amb la pau que sents quan saps que no cal aprendre ni estudiar res perquè el que necessites ja està dins.
Per mi, la humanitat està en l’espai on tot el que l’envolta és perfecte per arribar al moment clau i crític, on tot s’esdevindrà… encara que no ens ho sembli.
Per tots costats van apareixent informacions provinents de persones que arriben als mateixos postulats que les ancestrals tradicions espirituals i místiques han aportat des de fa ja segles. La cosmovisió o decorat que impera en cada moment és diferent, però en definitiva, el fons, el centre de tot plegat, és el mateix. I que bé que finalment puguin donar-se la mà la ciència i l’espiritualitat.
La física quàntica dóna la mà al misticisme.
Estem preparats per adonar-nos-en?
Som com som els humans i crec ben bé que la necessitat que s’està creant al voltant nostre a causa d’aquesta crisi actual farà que se’ns posi entre l’espasa i la paret.
Si has llegit per tot arreu que la malaltia solament és l’avís que el propi cos et fa perquè equilibris el teu estat emocionali/o mental. Si científics t’informen que la realitat sols és una creació que neix de les nostres creences i programes interiors, on cadascú solament viu allò que projecta. Si al teu voltant van apareixent aquest tipus d’informacions, davant un succés important i vital com pot ser una malaltia, potser et preguntaràs si hi ha alguna cosa més a part del que ens han inculcat. No oblidem que cadascú ocupa una part del puzzle! Però tu ets qui hi poses les peces!! Com sempre dic, “tot comença i acaba amb un mateix”.
Quan ens adonem que som els únics responsables d’allò que ens passa, i en aquest cas enfocat a la malaltia, solament hem de parar i escoltar-nos. Davant qualsevol nou coneixement, si no deixes de banda tot el que creus que saps sobre allò, serà difícil que puguis anar més enllà del que els teus ulls volen veure.
Com deia un bon amic, “felicita’t que tens una malaltia!!”, perquè gràcies a aquesta, podràs ser més lliure, després d’adonar-te de les cadenes que et mantenen en la ignorància.
I, qui tingui orelles que escolti! Que aquells que no en tenen, mai voldran escoltar. També és una decisió…
No sabeu quantes ganes tinc de posar-me a caminar amb la meva tasca d’acompanyament amb aquesta nova mirada. Una nova etapa que intueixo fascinant i trencadora, poder oferir les eines a aquells que les demanen per poder treballar amb el desequilibri que ha fet que la malaltia es faci present. Sí, qualsevol malaltia pot ser curada, si el cos ja no està massa malmès, però hi ha una peculiaritat molt important, t’ho has de creure… i tenir després la voluntat de voler transformar allò que ja no et serveix i això per alguns els és molt difícil. Dominar i domesticar l’ego és una de les coses que més energia ens pot demanar, perquè hi estem tant identificats que ni sabem que el portem davant dirigint i vivint com a ell li sembla.
M’imagino poder abordar la malaltia des d’una mirada respectuosa amb un equip interdiciplinari com vaig dir amb l’anterior post, “La medicina i més encara, fem un clic?”. Tothom ocupa una part aquí, i el més important són les persones i poder-les ajudar sense crear dependències perquè puguin adquirir aquesta llibertat i el Poder que tenim absolutament tots. Deixem-nos de criticar i donar-nos cops de colze entre els diferents professionals, i posem-nos a caminar plegats. Què és vertaderament important, la persona oi?? Doncs som-hi!! Som éssers holístics i també necessitem un equip holístic per atendre totes les dimensions que ens composen. La bioneuroemoció n’és una branca important i ocupa l’espai que li pertany, també el metge, l’acupuntor, el dietista, el fisioterapeuta… La recompensa és impressionant, el privilegi d’estar acompanyant persones que cerquen la veritat en si mateixos, la seva alliberació de les cadenes de la ignorància. Ostres! Que vols que et digui no crec que hi hagi massa coses millors que aquesta…
Aquí us deixo una Contra amb un dels pioners de la Biodescodificació Salomón Sellam, Sincrònicament el mateix mes que començava la formació el van publicar. Tindràs una mica més d’informació. “Todo lo que callamos se convierte en un síntoma”.
La medicina i més encara, fem un clic? (1 de 4)
Avui estic trist, però no massa, no us cregueu. Ahir dinava amb la meva preciosa germana bessona i els meus dos nebots, dues grans persones, com es nota que en sóc el tiet, oi? El noi, el més petit dels dos, sempre han dit que s’assembla molt a mi, de faccions, però encara més, de caràcter.
Ahir el meu cor es va entristir per ell i tots els infants com ell, el van diagnosticar d’hiperactiu.
Ostres, si m’haguéssiu vist de petit, i només cal que pregunteu a alguna professora, se’n recorden ben bé de com “d’hiperactiu” era jo!! Hei, però bon nanu en el fons! També hi afegeixen! Jaja. Al meu nebot el volien medicar.
Fa temps que per dins voltava una reflexió sobre la classe mèdica i tot el que l’envolta. Sóc sincer si et dic que em creen recel massa sovint, però intento aplicar en mi el que sempre dic, “tot està bé!” i també, “tot comença i acaba en un mateix”. Així que si en mi hi han emocions “negatives”, només és perquè encara no entenc alguna cosa. Em calia trobar encara quin lloc ocupaven i de quina cama coixejaven.
La medicina convencional, holopàtica, s’ha especialitzat en els símptomes, i aquests símptomes són abordats des del camp de l’organicitat, el cos i els seus elements: hormones, proteïnes, enzims, ossos, muscles, sistemes… Des d’aquesta visió, cada vegada que hi ha un problema en una persona, solament cal anar a buscar què passa al cos i què cal fer per restablir l’harmonia natural. On es posa el focus d’atenció és precisament als processos que estan desequilibrats, al que és anormal, al símptoma. I si no és una causa estructural, com una cama trencada, la majoria de vegades hi intervenen les medicines. I, de veritat, ho fan de meravella! Amb excepcions com a tot arreu, clar. Fins fa poc no me n’havia adonat, també cal dir-ho, ja que m’era més fàcil criticar que no pas entendre i/o integrar el propi lloc que ocupa la medicina. Sap molt bé com calmar el símptoma.
I ara anem per la part psicològica de l’exemple que he comentat a l’inici d’aquesta reflexió.
El meu nebot, o qualsevol nen que sigui “diagnosticat”, en aquest cas, d’hiperactivitat. Què vol dir? Un grup nombrós de persones es reuneixen de tant en tant i fan un treball increïble i difícil també, es fixen en un determinat comportament desharmònic i enumeren tots els símptomes que poden veure i descobrir en ell. Una llista descriptiva d’aquell comportament. Si necessites trobar l’etiqueta, solament has de buscar quants ítems hi estan lligats, representats.
En botànica passa el mateix. Quan vas pel camp, davant una planta que no coneixes, hi ha llibres que t’ajuden, des de les característiques de la fulla, si és més o menys ovalada, o composta o la llargada dels pecíols… o la de la tija… a anar avançant punt per punt, descartant les que no hi ha a la planta i quedant-se amb les existents. Finalment i amb pràctica, és clar, pots arribar a saber quina planta tens al davant que altres persones abans que tu han classificat a través del gènere i l’espècie.
Amb la psicologia, medicina, psiquiatria, fisioteràpia, òptica, etc., es fa el mateix. Amb la botànica a través de la carecterístiques particulars de cada planta, poden arribar a saber el seu nom. En medicina, aquestes carecterístiques són el símptoma, i la planta, la malaltia. A través del símptoma arribes al nom que unes persones abans que tu, ha posat. Ja pots etiquetar la planta, en aquest cas, la persona.
I aquí és on jo faig un toc d’alerta.
A nivell psicològic, hi ha les figures que tenim associades com a ” figures de poder”. Sense que ningú ens hagi de dir res, tots reaccionem d’una forma semblant. Són els arquetips de l’inconscient col·lectiu, allò que al néixer se’ns posa directament a la motxilla. O una altra forma planera de dir-ho, la part que s’incorpora de tot el col·lectiu humà existent i precedent al nostre software.
Una figura de poder ben fàcil de veure, el policia o aquell pare que et castiga quan no fas el que toca. Però n’hi ha d’altres que potser no has parat atenció: els metges, psicòlegs, terapeutes de qualsevol tipologia, bombers fins hi tot… Tots, tots, hi acudim davant un problema. I quan acudim a una persona per un problema, és perquè en el fons no creiem, no sabem, no ens han ensenyat que dins nostre tenim un Poder que cedim a l’altre perquè “ens ajudi”. El Poder del que parlo aquí és la força que tots tenim internament de forma innata. Posseïm la capacitat de poder-nos curar. Com que des de que vam néixer sempre que ens ha passat alguna cosa, hem acudit al metge perquè ens ajudi, estem molt condicionats a repetir sempre el mateix.
Bé, ja hem entès que davant uns símptomes que ocorren a nivell físic, emocional o mental, ens és més fàcil anar al metge que preguntar-nos què ens està passant. Hem vist com en saben d’això i tenen raó, amb un matís important però, la gran majoria de la classe mèdica només posa l’atenció en el cos i el símptoma. Per una altra banda, també hem entès que són les figures de poder.
Quan un infant no para de moure’s, es “rebota” amb els mestres, li costa concentrar-se, estudiar, té més ganes de jugar al pati que res més, no es gens còmode pels professors que han de vetllar per una classe amb massa nens i nens. Una altre reflexió que podríem encetar.
Aquest nen comença a ser el focus d’atenció, perquè “no fa el que toca” i s’ha dictaminat que cal fer a classe, “molesta” el bon funcionament, i és veritat. La persona responsable d’aquella classe, comença a fixar-se d’una forma més directa en aquell nen o nena i, aquí un mecanisme psicològic, comença a fer-se una imatge d’ell, i més encara si els professors anteriors ja l’han avisat. Faci el que faci aquell nen, el professor/a el tractarà des d’aquesta imatge, el “nen que enreda a la classe”, i el comença a reprimir amb frases com: “si no fossis tan tonto, aprovaries més” (frase real dita per la professora). És ben clar que també el propi mestre té aspectes que li cal equilibrar.
L’infant, si ja abans es comportava d’una manera, encara més ho farà ara, li estem reforçant aquest comportament. Haurà de confirmar les creences dels altres. I és un peix que es mossega la cua. L’un per l’altre entren en una espiral que no para i al final, la figura de poder que és el mestre i mana per sobre d’ell, avisa als pares i com que ja està informat d’aquesta classe de nens, el diagnostica sense embuts. Recomana als pares que el portin al metge i que el mediquin. Tal qual. El nen, quan arriba allà, es fa més petit del que ja és. La bata blanca, inconscientment el fa sentir encara més davant d’aquell comportament. Per sort no tots els professors i escoles segueixen aquest itinerari.
Va al metge i davant els símptomes que detallen els pares, el mediquen i ho fan molt bé, la medicina s’ha especialitzat molt, saben com tractar bé els símptomes, com fer-los callar, adormir.
El que proposo, anar més enllà.
Cal anar més enllà del símptoma! No podem centrar-nos en una sola dimensió de l’ésser humà. Per sort, estan apareixent per totes bandes persones que ens ho comencen a fer veure. La Contra de La Vanguardia, un bon espai espai per descobrir individus que s’esforcen a anar més lluny i no quedar enlluernats amb el que han rebut o se’ls ha inculcat des de la societat o del dogma establert en cadascuna de les seves disciplines en que pugui participar.
Proposo una medicina més holística, on no només tractem els símptomes, si no que també sapiguem entendre i llegir per què aquests apareixen. I hi ha persones plenament qualificades que així ja ho practiquen.
Calen equips de persones que “visquin” aquesta nova realitat, professionals especialitzats en el propi espai que els pertoca, treballant en equip. Treballant acollint la persona i acompanyant-la amb tota la seva globalitat. Atenent els símptomes, però també cercant els perquès d’aquells símptomes.
Professionals especialitzats en la part física, emocional, mental, espiritual, alimentària, social, cultural, antropològica, …
Darrera aquest equip hi ha d’haver aquesta comprensió de l’ésser humà global. L`Ésser humà holístic.
Cada persona que intervé en aquest grup de professionals, hauria d’haver pogut fer un treball profund d’auto-coneixement propi. Ha de poder mirar el seu passat sense por. Ha d’haver pogut acceptar, comprendre i integrar totes les vivències que la vida li va portar davant, sobretot el que té a veure amb el pare i la mare, resta de família i entorn més proper, si vol ser realment un professional que acompanyi a persones en el seu camí de descoberta. Acompanyar vol dir saber-se situar més enllà, darrera el mirall, és a dir, no projectar a la persona allò que un mateix arrossega. Com caram volem ajudar als altres si abans no ens hem ajudat a nosaltres mateixos!
Cada persona d’aquest grup de professionals ha de saber quin lloc ocupa i què és allò pel que realment està preparat per fer. No per exemple, fer de psicòleg en el meu cas, estigués només omplint un buit d’una mancança de la meva infància. Si és el meu camí ser psicòleg, hauria de ser des de tenir resolts els assumptes propis. No ajudar perquè necessito ajudar-me, sinó perquè al haver-me treballat allò que necessitava, m’ajuda a ser més sensible al dolor de l’altre. Em puc posar en el seu lloc sense que les emocions associades se’m disparin, apareguin en mi i ennuvolin el moment sense poder-lo ajudar com caldria.
I el més important, ensenyar a ser conscients que cadascú té el vertader “Poder” per sanar-se, per estar en equilibri, per viure en harmonia, tant físicament, com mentalment, com emocionalment. Donar i ensenyar tècniques en tots els àmbits per a què la persona pugui “ajudar-se” a si mateixa perquè “Sap” que té el poder, no l’ha de cedir a ningú.
I precisament, aquest grup ha de poder servir com a transició entre el vell paradigma, on la persona està sola i necessita els altres li solucionin els problemes. I el nou paradigma, on cadascú és “responsable” del propi Camí de Vida.
El grup ajuda al principi quan la persona encara no ha sabut integrar en la seva totalitat aquest nou coneixement. El grup transmet des d’un bon principi que només és allà per recordar, no perquè sigui millor que els altres, sinó perquè té un coneixement que transmet i la persona ho integra per recobrar la llibertat, en definitiva Ser.
Si a un nen diagnosticat per uns símptomes el mediquem per aplacar-los, l’estem estigmatitzant, l’estem etiquetant i ensenyant que el que li passa és un problema que cal ser tractat amb medicaments. Si se’l pogués “ajudar” des d’un “Equip holístic”, ell primer de tot, però després també pares, família, escoles, societat, a cercar entre tots les causes d’aquell comportament, s’adonarien que en el fons tot allò sols és el símptoma, el que es veu a la superfície, res més que el fum, és a dir, allò que ens fa perdre.
Cal anar més enllà del símptoma, cal mirar si aquell comportament potser només és un avís dels nostres infants que hi ha alguna cosa en l’educació que cal revisar i un toc d’avís a aquells que en tenen cura, reflexionar quina part de responsabilitat tenen. Potser caldria recordar que els nens i nenes només són miralls del que succeeix a casa, i que molt sovint, massa, el receptacle dels problemes de la parella i dels pares de forma individual. El nen ho internalitza i ho extreu a fora de la millor manera que pot.
Davant una malaltia cal anar al metge sí, davant un moment agut que costa d’estabilitzar o portar, o que hi pugui haver un perill per la persona. Després, un bon especialista en psicosomàtica, ajudaria a descobrir o veure el perquè d’allò que està passant, l’aspecte emocional que ha fet que el cos ens avisés. Un psicòleg o una altra persona competent ens ajudarà a entendre i col·locar aquells aspectes del passat que arrosseguem i repetim encara en el present relacionats amb el fet concret que la psicosomàtica ens diu. I les altres dimensions depenent de la importància de la “malaltia” millor dir, “toc d’alerta”, que estigui succeint. Si una persona està tant deprimida que es vol tirar d’un pont, se l’ha de poder parar i donar-li, si cal, aquell medicament que li és necessari per sortir d’aquest pou tant profund, però un cop estabilitzada, atendre el perquè ha arribat fins allà i no medicar-la de per vida…
Us imagineu que poguéssim ensenyar tots aquests mecanismes com una assignatura més a l’escola? Que poguéssim donar les eines que calen a tots aquells infants que més endavant podran trobar-se. No els caldria utilitzar tant els metges, psicòlegs, terapeutes, herbolaris, curanderos, xamans… quan es fessin grans…
“Casualment”, quan estava fent correccions a aquest post, he fullejat La Vanguardia digital, m’he trobat amb aquest estudi científic. Bona sincronicitat! Per aquells que necessitin probes empíriques per creure’s o acceptar aquesta manera holística d’abordar els “reptes”, antigament dit, malalties, aquí un exemple. La relació que hi ha entre les emocions negatives i la psoriasis.
M’he centrat amb l’etiqueta de l’hiperactivitat a resultes del que a succeït al meu nebot, però només n’és un exemple, val per qualsevol “repte” o malaltia, tria com enfocar-ho.
Estic convençut que ja no queda massa per veure aquesta manera d’abordar els desequilibris de l’Ésser Humà. Temps de recuperar la sobirania en tots els aspectes que ens envolten. Temps de tornar a redescobrir-nos com a Éssers harmònics i on l’equilibri en totes les dimensions possibles, és una realitat. Recobrar el nostre poder deixant d’estar perduts en aquest mar d’ignorància.
Escrit al 15/6/2013
Una altre temporada…
Comença una altre temporada…
Com han anat aquestes vacances? A mi m’ha tocat viure els dos pols, per acabar gaudint del camí del mig…
A partir de demà, publicaré una serie de quatre posts que van relacionats, deixant un temps entremig de cadascun ja que no són massa curts per dir-ho d’alguna manera!
El primer va ser escrit al juliol, just abans de anar a fer el primer curs de formació en Bioneuroemoció, amb l’Enric Corbera. Des de feia temps volia escriure sobre la medicina, però no sabia com ni que… fins que “va baixar” de cop un dia a la 6 del matí sense cap pausa entre la primera i última paraula…
El segon és després del curs i l’emoció que em va produir poder constatar que ja fa temps que hi ha persones investigant i extraient resultats totalment empírics per demostrar que som Éssers holístics i que la malaltia no és res més que un signe d’alerta. També en aquest post començo a “obrir-me” una mica més després de treballar certs aspectes personals que m’ho impedien. T’ho explico al post. A part de començar un camí de transformació amb la teràpia.
El tercer, és un conte “El país dels Projectors”. Resum i metàfora d’allò que som i/o ens creiem ser. Contes d’aquells que fan “Toc, toc, hi ha algú a casa?”. És el conte que va “baixar” el mateix dia que escrivia l’anterior, i també el quart. Conte banyat amb tot el que em va moure el curs. Si va ser un matí molt prolífic!
El quart no és res més que la vivència d’un dia d’aquestes vacances, una setmana després del curs, on vaig poder gaudir de la màgia de la vida, en sentit totalment literal! Sincronicitats que van anar-me acompanyant tot el dia. Com si s’haguessin posat d’acord per “mostrar-me” la vertadera màgia de la Vida i ja no en dubtes més. Si a vegades també dubto quan estic, estava massa al cap amb l’ego fent de les seves sense que el controlés.
Si us hagués de resumir aquest estiu seria, com caminar per damunt l’aigua amb una sensació de Pau absoluta enmig d’onades que em passaven per sobre. Caminant, sentint des de ben endins que comença un nou capítol de la meva vida preciós i espectacular. Eines per desbloquejar el conflicte emocional que ocasiona que el cos ens avisi a través de la malaltia.
Aquests quatre posta, us els presento de forma seguida i enllaçats perquè és tot el procés que aquest estiu he tingut amb mi mateix. L’espai que em toca viure ara. Demà ja ho veurem…
Content de que segueixis al ritme que vulguis el que va succeint per aquesta pàgina enmig d’un infinit de propostes que hi ha a Internet…
Una abraçada de cor a cor per tu!!
Primer, impecable, després, flexible.
L’equilibri dels oposats
Primer, impecable, després, flexible.
Quantes vegades ens esforcem en fer les coses i no ho aconseguim? Quantes vegades hem intentat canviar les coses i no hem pogut? I parlo d’aquelles que més costen: deixar de fumar; no passar-me totes les tardes encaixa’t al sofà o davant la tv; bevent massa; fent massa/poc esport; hores davant l’ordinador després de contestar el correu, el facebook, el twitter, el google+…
On és la ratlla de tot plegat, el límit entre “fer” perquè és el que toca pel ritme normal de la pròpia vida, o “fer compulsivament”?? Com podria saber si estic massa “enganxat” a algun espai d’aquests?
Ben fàcil, l’equilibri. Però quants el tenim incorporat?
Un exemple que ens pot ajudar. Podem fer un anàlisis del nostre dia a dia i preguntar-nos si seguim una mica la dita de les vuit hores: vuit per dormir, vuit per treballar, vuit per descansar. I el treballar no hauria de ser des de l’obligació de que em toca perquè no hi ha res millor, sinó des del plaer que sento cada vegada que ho faig. Però això forma part d’una altre reflexió… si veiem que seguim aquest camí, la nostra vida hauria de ser més harmònica.
I… una altra manera de mirar-s’ho: Quantes presses mou el teu dia? Quantes vegades pots parar-te i observar-te? T’adones alguna vegada del que estàs fent, n’ets conscient en el moment precís que ho estàs fent? Pots “separar-te” d’allò que t’ocupa, sigui el que sigui, i connectar-te amb la teva respiració?
I l’últim: Quantes coses ens deixem oblidades. Claus, la bossa, on he aparcat el cotxe, una cita…? Els despistats, personatges acceptats i que fan despertar tendresa molt sovint, tant dins dels seus pensaments que el que passa al voltant se’ls escapa.
Tres exemples de molts on fàcilment podem trobar-nos a diari. Per observar quant de temps estem “desperts”, testimonis, observadors de la nostra vida, amb consciència, no fent el que toca fer des de la rutina apresa i monòtona, immersos en els nostres pensaments.Si t’adones que vas sovint cansat, que les hores costen de passar, els dies es fan més llargs del que voldries, segurament et cal parar. Fer una pausa i fixar-te en el teu voltant… adonar-te de tot allò que arrossegues, allò que carregues a les espatlles.
Sovint hi ha coses que les hem deixat col·locades a un costat perquè fa nosa o no toca. O a vegades, pots sentir-te que estàs fent coses que en realitat no voldries fer, i en algunes pots ser-ne conscient però no saps que fer-ne ni què fer.
Deures que ens hem posat del passat ara poden ser una gran càrrega. Molts “esclaus” d’una hipoteca que cada mes hem de pagar, i que al final, haurem pagat dues vegades el preu que ens va costar. Quantes hores dediquem als que ens envolten més aprop, a la parella, als fills, a la família, als amics… però fent-ho d’una manera més “present”, és a dir, relaxats i conscients del precís moment, de la qualitat de viure aquell moment des de res més del que està passant? Com els nens fan constantment…
Vivim com allunyats d’aquests encontres autèntics. Estem tant dins del cap i d’allò que hem de fer en els següents minuts o repassant coses que ja han succeït que ens perdem el moment present.
Només quan alguna cosa no et funciona realment i va repetint-se, hi poses consciència, és a dir, pares i cerques què et passa. Primer no hi dones massa importància, té n’has adonat. Però al haver-hi posat atenció, més consciència, fa que la següent vegada que et torni a passar, ho identifiquis més ràpidament i si no saps que fer-hi o com calmar-ho, comença el malestar i en alguns el pànic.
Seguidament, pots fer una llista de coses que calen per resoldre-ho. Si es tracta del físic, cap al metge. Si és mental, pots anar-ho carretejant més temps, fins que no puguis més i també cerques ajuda. I cerques el millor espai que pugui donar resposta al que et passa. Cadascú on se senti més segur, medicina convencional, alternativa, curanderos…
Des de la manera que ho visc, i és com ajudo a les persones que venen amb les seves carpetes dels assumptes personals, tot el que passa solament és un símptoma, sigui quin sigui, físic, emocional o mental. Cal anar més enllà, mirar el mirall. Allò que ens neguiteja, aquells pensaments neuròtics que no paren de parlar i que no ens deixen dormir, en el cas de ser mental. Quan se’ns fa un nus a l’estómac o sentim una forta opressió al pit, estem en un espai més emocional. I l’altre grup, aquell dolor muscular a alguna part del cos, on a través dels llibres que hi ha puc esbrinar i trobar una possible causa emocional darrera.
Cadascú pot reaccionar d’una forma o una altra davant el conflicte, però no és res més que el semàfor vermell que ens avisa que hi ha alguna cosa que cal atendre. Quan has atès realment les arrels del problema que hi ha, els símptomes desapareixen per si sols.
Quan has pres consciència que hi ha alguna cosa que no rutlla, és quan pots ja felicitar-te, el camí de la resolució ha començat. Des d’aquí solament has de ser fidel a cercar el què verdaderament et fa falta, sigui comprendre, perdonar, abandonar… el que sigui en cada cas. S’ha de començar a tibar el fil. El què hi ha a la superfície, el símptoma, cap a darrera, esbrinar el perquè, què vol dir concretament allò que estem vivint, què representa per nosaltres.
I… l’èxit sols vindrà si som impecables.
I ser impecable vol dir que si volem canviar alguna cosa, el primer que hauríem de posar a la llista és precisament la resolució d’aquest assumpte. Quants es justifiquen venint un dia a la setmana a la consulta i després durant la resta poca cosa fan ho no hi posen atenció. El camí per arribar a l’equilibri, per ells serà més llarg. No és encara una prioritat canviar. L'”ego” sempre té excuses.
Impecable vol dir fer tot allò que cal per voler canviar i si alguna persona t’acompanya en aquest camí, i hi confies, seguir les directrius que et recomana… Com el jugador de qualsevol esport que té l’entrenador.
I, després de ser impecable, la flexibilitat.
Perquè també hi ha un Iímit on podem arribar amb la impecabilitat, la rigidesa. No ser obsessiu amb aquest camí d’auto-coneixement, sinó constant i estar connectat, present, no perdre el sentit ni oblidar-te del que estàs fent.
Com podem saber si aquesta flexibilitat és una altre excusa del nostre ego per no fer les coses que ens ajudaran a traspassar aquell espai on estem anclats? Només si ho hem fet des de l’autenticitat i la plena consciència del compromís amb un mateix de voler, sí o sí, canviar. Sinó, la flexibilitat no és res més que mandra, la mà dreta de l’ego, el seu capità general.
Només aquells que perserveren arriben al final. I com a final em refereixo a trobar un sentit a la seva vida i ocupar el seu vertader espai, el que els pertoca. Acceptar tots els capítols nous que se’ls presenten davant amb harmonia i equilibri sigui quin sigui el color. Viure amb alegria i pau al cor, amb un mateix, amb el que l’envolta.
I no són fal·làcies, es pot viure d’aquesta manera.
10/06/13
Tres regals
Avui he marxat d’hora a l’hospital per una revisió i he tingut tres regals, tres encontres, tres flaixos de llum autèntics i preciosos. L’un a través d’un Ésser que es diu Jordi. Treballa per una Fundació que té cura de les persones amb alguna minusvàlida psíquica. El segon, esperant-me a l’hospital. I l’últim, a l’hora d’anar a buscar l’entrepà de la gana que tenia, la senyora que escombrava el carrer, al costat on tinc la consulta.
Hoy he marchado temprano al hospital por una revisión y he tenido tres encuentros, tres flashes de luz auténticos y preciosos. El uno a través de un Ser que se llama Jordi. Trabaja por una Fundación que tiene cura de las personas con alguna minusválida psíquica. El segundo, esperándome en el hospital. Y el último, a la hora de ir a buscar el bocadillo de la hambre que tenía, la señora que barría la calle, al lado donde tengo la consulta.
El Jordi ens coneixem perquè és un gran aficionat al bàsquet manresà. Com que el meu germà hi va participar una bona època, un dia el Jordi, em va parar i em va relacionar amb ell perquè ens assemblem. Sempre ha sigut un “Mestre” per mi aquest home. S’encarrega de la neteja i cura dels espais exteriors del centre. Sempre té un somriure a la cara i a punt per donar-te el bon dia. Un exemple preciós del que és Viure realment, Sent. Segur que té maldecaps com tothom i algú de ben aprop seu ens podria dir alguna cosa que li cal millorar, però mai l’he vist malhumorat, sempre somrient exercint el paper que li toca o ha triat, no ho se.
L’altre encontre preciós ha sigut esperant-me a l’hospital. He sentit dues persones que s’apropaven pel passadís en veu alta preguntant-se si s’havien perdut o no, si la sala que cercaven era allà. Ho feien en un to alt que ho podies sentir ben bé, i t’era difícil no escoltar-los. Però parlaven com si fossin a casa seva, és a dir, sense complexos ni prejudicis. Per la manera de fer es veia ben bé que no vivien en una ciutat massa gran,eren molt naturals. Dos senyors arribant a l’edat de la jubilació, un cec, amb unes ulleres de plàstic que li ocupaven mitja cara i un bastó. Anava agafat pel seu amic que l’acompanyava. Era una imatge tant tendre i maca. Dos amics ajudant-se.
El tercer regal, ha sigut el bon dia que ens hem donat amb la senyora que escombrava el carrer amb un somriure. De veritat que m’ha arribat un flaire com quan olores una flor de la magnòlia. Intens, que t’obra tot el cos a la vegada d’una forma màgica, profunda i respectuosa. Ha sigut una mil·lèsima de segon però m’ha acompanyat tot el dia.
Persones amb el seu dia dia, vivint allò que els toca viure aquell moment. Éssers darrera els personatges, que pots gaudir si estàs atent i no distret en pensaments.
Des d’aquí gràcies per donar-me aquests tres regals, la pròpia contemplació d’allò que Sou.
(dilluns, 10 de juny del 2013)
Canvis…
Benvolguts/des!
Com podeu veure hi ha hagut canvis al blog. Ja fa dies que en tenia ganes i quin moment millor que ara, oi?
Podeu veure que si fa no fa, és molt similar a l’altre. La novetat més important és l’eina de traducció per les persones de parla espanyola i anglesa. La traducció no és massa perfecte, però per fer-se una idea del contingut crec que n’hi haurà prou. Obrint horitzons…
Bé, seguim caminant i amb ganes de les vostres participacions.
Una bona abraçada!!
Què vols ser des del Ser?
Vols mirar les imatges que em passen pel davant?
Un grup violent que empaita a un altre. Emocions denses i dures acompanyen l’escena. I uns altres grups seuen en rotllana cantant cants devocionals.
Una persona va pel carrer i li cau el moneder, un ho veu i se’l queda, un altre li tornaria… altres el donarien per si algú més estigués mirant.
Una persona pica a una altre. Un abraça a l’altre.
Per quines de les parts de les frases et decantaries?? Quina seria la que més s’avé a la teva forma de pensar o sentir?? Va reflexiona… només un segon … … els de la primera imatge de la frase, o les segones parts de cada frase? Ho potser tu hagis triat una o altre.
… Doncs jo intento que en cap. Són les diferents parts d’una mateixa moneda. Cadascuna de les imatges que hàgim triat, són creades per la nostre cultura i societat, l’actual, i la que tenim inscrita als gens. A la Consciència tant li fa, és totes i cadascuna d’elles i cap a la vegada. No es decanta per una o l’altre, no jutja quina és la millor o pitjor, és contemplativa, silenciosa, imparcial, harmònica… Aquest món dual està sustentat per creences i experiències que ens ajuden a evolucionar.
I què és evolucionar com a éssers humans?? Tot depèn de nosaltres, d’allò que triem, de les opcions que ens passen pel davant i que hem d’escollir a quasi cada segon de la nostra existència. Ens dissenyem sentint i vivint tot un decorat creat per generacions infinites i al que nosaltres hi posem el propi matís. Som experimentadors d’aquesta realitat mental.
La Consciència és harmònica, i des d’aquest punt, sentim la crida a canviar quan les coses no ens van bé. No recordo haver conegut ningú a la meva vida, i a veure si tu coneixes algú, que s’hagi queixat d’estar bé? Només he sentit queixar-se a aquelles persones a les que alguna cosa els hi anava malament, malaltia o vivència diària.
Aquest és el perquè visc el que estic vivint, i el que estem fent és polir i llimar la nostra pròpia consciència individual per tal d’acostar-nos a sentir més i més pau dins nostre. Empesos per un actuar inconscient també incorporat de queixar-nos quan sentim dolor. Alguns cerquen només els motius dels símptomes molestos que senten, i els calmen amb pastilles. Altres van a buscar les respostes, dins, més enllà dels símptomes, la vertadera causa del desequilibri, sigui emocional, mental o físic.
Només amb el segon camí la Consciència evoluciona. En el primer, sols anem tapant amb pedassos i tirites una ferida que no volem veure… el peix que es mossega la mateixa cua, voltes a un mateix espai. A la llarga, alguns, després de repetir i repetir el mateix, comencen a cercar el perquè també…
Som i podem estar més enllà d’aquesta realitat dual, experimentar la unitat, aquí i ara, vivint-nos els uns als altres com si germans amorosos fóssim. Podem relacionar-nos sense posar-nos etiquetes i encasellar-nos en un o altre personatge. Podem ser lliures de qualsevol programa après i surfejar els altres nous programes que estant arribant. Podem Ser i viure des del nen que encara habita dins aquest etern moment, l’Ara.
Què volies ser quan eres petit? Quins personatges admiraves? O què és allò que sempre jugaves a representar? Segurament era el que estaves realment preparat. Allò amb que ens sentiríem realitzats si ens hi poséssim. Ho estàs fent de gran? No? Que sentiries ara si et digués que demà pots començar a fer-ho?? N’estic segur que si ho fessis, estaries molt a prop del lloc que has d’ocupar en aquesta vida.
Sigues Qui Ets i res més, viu-te, ets lliure, únic, irrepetible, i amb la paradoxa que igual a tots, perquè tothom ho és!
Sortir de la ment farcida de frases, imatges, programes socials, psicològics, familiars… connectar amb la Presència de Ser, vivint sent aquell Qui Ets i que és un reflex de la teva essència.
No hi ha ningú que jutgi, només jutja la ment humana. La Vida juga a experimentar-se i polir-se, cercant l’harmonia.
Quina realitat vols viure??
Vivim vivint una realitat que només veiem nosaltres. Som projectors d’una pel·lícula que surt directament de la cinta dels nostres records i aprenentatges. Cadascuna de les nostres vivències, són maquillades pels diferents filtres de normes i experiències que hem viscut i experimentat en el passat. Res del que veiem existeix, sols són imatges projectades des de dins i que podem compartir amb aquelles persones que hi ha al voltant per afinitat com família o amics. Hi ha un llaç, com una corda invisible que fa que puguem “viure quasi el mateix”, per què sabem, que ningú viu el mateix que l’altre? Quantes discussions hi ha per veure qui té la raó o per no acceptar el que l’altre fa o és? Lluites d’egos.
Tot comença i acaba en un mateix! Aquesta és la frase, el pal de paller de la teràpia que desenvolupo.
No fa falta que t’ho creguis pas, però, perquè no fas com sí?
Si sóc responsable de tot el que em passa, com és que em passa? Tots els pensaments negatius i/o repetitius, pors, angoixes, desitjos, etc… no són més que “programacions” que no hem pogut/volgut integrar perquè no concorden amb nosaltres, no s’assemblen a “allò autèntic” que som. És inconscient, no hi podem accedir a través de la ment que pensa. Hi estem bé o no, ens “vibra” o no, sols això.
Més enllà de la programació hi ha el fet ocorregut i no integrat que després produirà els nostres pensaments. I aquests es tornen repetitius quan per exemple, ha pogut succeir alguna cosa que no concorda amb nosaltres, com he explicat en el darrer paràgraf. Cada vegada que penso amb un succés que m’ha pogut trasbalsar, el porto de nou a aquest present. Em “re…creo” aquesta realitat que només jo, sí, només jo estic vivint. Perquè hi lluito sense adonar-me’n ni sovint entendre què em passa. Pren literalment la meva energia anant cansat sovint.
La Veu de l’Ara
Et dic,
t’escric, possibilitats,
que el sol ens porta a cada raig…
.
Creadors que no veuen els fils,
creadors que mouen els dels altres,
creadors de somnis col.lectius,
creadors de nius sense ous…
Navegadors de l’inconscient,
guardes del Saber.
El món en que vivim…
Seguim caminant?…
Tinc la sensació d’estar enmig d’una por col·lectiva que no para d’assetjar a tot ésser humà que respira. És com una ombra que ens persegueix, i no és pas la que el sol projecta. És una ombra subtil, quasi imperceptible però que és fa present en el viure diari.
Quanta por ens rodeja, i la més important, la més bàsica, la fonamental de la piràmide de Maslow, la de la subsistència, la base, on se sustenten totes les altres. Estem encadenats a unes cadenes invisibles però que són ben reals, creure’ns dependents d’un sistema que algú va crear i que ens creiem com un dogma. Esclaus inconscients. Altre vegada, seguint la tònica ja apresa per uns quants i seguint els manuals escrits, la manipulació de masses que mantenen aquesta realitat d’immobilitat, amb el seu gran miratge creat amb la millor estratègia, la por.
No és pas la primera vegada que en parlo, però en l’aquí i l’ara que intento viure, es fas ben palès tot aquestes dinàmiques, per alguns més evidents. La cultura de l’obediència al pastor, però aquí la gran paradoxa, a quin?? a qui seguim?? a uns governants, a un país, a una coalició de països, a les qualificacions que dicten unes empreses que ningú sap massa qui hi ha al darrera ??