La medicina i més encara, fem un clic? (1 de 4)
Avui estic trist, però no massa, no us cregueu. Ahir dinava amb la meva preciosa germana bessona i els meus dos nebots, dues grans persones, com es nota que en sóc el tiet, oi? El noi, el més petit dels dos, sempre han dit que s’assembla molt a mi, de faccions, però encara més, de caràcter.
Ahir el meu cor es va entristir per ell i tots els infants com ell, el van diagnosticar d’hiperactiu.
Ostres, si m’haguéssiu vist de petit, i només cal que pregunteu a alguna professora, se’n recorden ben bé de com “d’hiperactiu” era jo!! Hei, però bon nanu en el fons! També hi afegeixen! Jaja. Al meu nebot el volien medicar.
Fa temps que per dins voltava una reflexió sobre la classe mèdica i tot el que l’envolta. Sóc sincer si et dic que em creen recel massa sovint, però intento aplicar en mi el que sempre dic, “tot està bé!” i també, “tot comença i acaba en un mateix”. Així que si en mi hi han emocions “negatives”, només és perquè encara no entenc alguna cosa. Em calia trobar encara quin lloc ocupaven i de quina cama coixejaven.
La medicina convencional, holopàtica, s’ha especialitzat en els símptomes, i aquests símptomes són abordats des del camp de l’organicitat, el cos i els seus elements: hormones, proteïnes, enzims, ossos, muscles, sistemes… Des d’aquesta visió, cada vegada que hi ha un problema en una persona, solament cal anar a buscar què passa al cos i què cal fer per restablir l’harmonia natural. On es posa el focus d’atenció és precisament als processos que estan desequilibrats, al que és anormal, al símptoma. I si no és una causa estructural, com una cama trencada, la majoria de vegades hi intervenen les medicines. I, de veritat, ho fan de meravella! Amb excepcions com a tot arreu, clar. Fins fa poc no me n’havia adonat, també cal dir-ho, ja que m’era més fàcil criticar que no pas entendre i/o integrar el propi lloc que ocupa la medicina. Sap molt bé com calmar el símptoma.
I ara anem per la part psicològica de l’exemple que he comentat a l’inici d’aquesta reflexió.
El meu nebot, o qualsevol nen que sigui “diagnosticat”, en aquest cas, d’hiperactivitat. Què vol dir? Un grup nombrós de persones es reuneixen de tant en tant i fan un treball increïble i difícil també, es fixen en un determinat comportament desharmònic i enumeren tots els símptomes que poden veure i descobrir en ell. Una llista descriptiva d’aquell comportament. Si necessites trobar l’etiqueta, solament has de buscar quants ítems hi estan lligats, representats.
En botànica passa el mateix. Quan vas pel camp, davant una planta que no coneixes, hi ha llibres que t’ajuden, des de les característiques de la fulla, si és més o menys ovalada, o composta o la llargada dels pecíols… o la de la tija… a anar avançant punt per punt, descartant les que no hi ha a la planta i quedant-se amb les existents. Finalment i amb pràctica, és clar, pots arribar a saber quina planta tens al davant que altres persones abans que tu han classificat a través del gènere i l’espècie.
Amb la psicologia, medicina, psiquiatria, fisioteràpia, òptica, etc., es fa el mateix. Amb la botànica a través de la carecterístiques particulars de cada planta, poden arribar a saber el seu nom. En medicina, aquestes carecterístiques són el símptoma, i la planta, la malaltia. A través del símptoma arribes al nom que unes persones abans que tu, ha posat. Ja pots etiquetar la planta, en aquest cas, la persona.
I aquí és on jo faig un toc d’alerta.
A nivell psicològic, hi ha les figures que tenim associades com a ” figures de poder”. Sense que ningú ens hagi de dir res, tots reaccionem d’una forma semblant. Són els arquetips de l’inconscient col·lectiu, allò que al néixer se’ns posa directament a la motxilla. O una altra forma planera de dir-ho, la part que s’incorpora de tot el col·lectiu humà existent i precedent al nostre software.
Una figura de poder ben fàcil de veure, el policia o aquell pare que et castiga quan no fas el que toca. Però n’hi ha d’altres que potser no has parat atenció: els metges, psicòlegs, terapeutes de qualsevol tipologia, bombers fins hi tot… Tots, tots, hi acudim davant un problema. I quan acudim a una persona per un problema, és perquè en el fons no creiem, no sabem, no ens han ensenyat que dins nostre tenim un Poder que cedim a l’altre perquè “ens ajudi”. El Poder del que parlo aquí és la força que tots tenim internament de forma innata. Posseïm la capacitat de poder-nos curar. Com que des de que vam néixer sempre que ens ha passat alguna cosa, hem acudit al metge perquè ens ajudi, estem molt condicionats a repetir sempre el mateix.
Bé, ja hem entès que davant uns símptomes que ocorren a nivell físic, emocional o mental, ens és més fàcil anar al metge que preguntar-nos què ens està passant. Hem vist com en saben d’això i tenen raó, amb un matís important però, la gran majoria de la classe mèdica només posa l’atenció en el cos i el símptoma. Per una altra banda, també hem entès que són les figures de poder.
Quan un infant no para de moure’s, es “rebota” amb els mestres, li costa concentrar-se, estudiar, té més ganes de jugar al pati que res més, no es gens còmode pels professors que han de vetllar per una classe amb massa nens i nens. Una altre reflexió que podríem encetar.
Aquest nen comença a ser el focus d’atenció, perquè “no fa el que toca” i s’ha dictaminat que cal fer a classe, “molesta” el bon funcionament, i és veritat. La persona responsable d’aquella classe, comença a fixar-se d’una forma més directa en aquell nen o nena i, aquí un mecanisme psicològic, comença a fer-se una imatge d’ell, i més encara si els professors anteriors ja l’han avisat. Faci el que faci aquell nen, el professor/a el tractarà des d’aquesta imatge, el “nen que enreda a la classe”, i el comença a reprimir amb frases com: “si no fossis tan tonto, aprovaries més” (frase real dita per la professora). És ben clar que també el propi mestre té aspectes que li cal equilibrar.
L’infant, si ja abans es comportava d’una manera, encara més ho farà ara, li estem reforçant aquest comportament. Haurà de confirmar les creences dels altres. I és un peix que es mossega la cua. L’un per l’altre entren en una espiral que no para i al final, la figura de poder que és el mestre i mana per sobre d’ell, avisa als pares i com que ja està informat d’aquesta classe de nens, el diagnostica sense embuts. Recomana als pares que el portin al metge i que el mediquin. Tal qual. El nen, quan arriba allà, es fa més petit del que ja és. La bata blanca, inconscientment el fa sentir encara més davant d’aquell comportament. Per sort no tots els professors i escoles segueixen aquest itinerari.
Va al metge i davant els símptomes que detallen els pares, el mediquen i ho fan molt bé, la medicina s’ha especialitzat molt, saben com tractar bé els símptomes, com fer-los callar, adormir.
El que proposo, anar més enllà.
Cal anar més enllà del símptoma! No podem centrar-nos en una sola dimensió de l’ésser humà. Per sort, estan apareixent per totes bandes persones que ens ho comencen a fer veure. La Contra de La Vanguardia, un bon espai espai per descobrir individus que s’esforcen a anar més lluny i no quedar enlluernats amb el que han rebut o se’ls ha inculcat des de la societat o del dogma establert en cadascuna de les seves disciplines en que pugui participar.
Proposo una medicina més holística, on no només tractem els símptomes, si no que també sapiguem entendre i llegir per què aquests apareixen. I hi ha persones plenament qualificades que així ja ho practiquen.
Calen equips de persones que “visquin” aquesta nova realitat, professionals especialitzats en el propi espai que els pertoca, treballant en equip. Treballant acollint la persona i acompanyant-la amb tota la seva globalitat. Atenent els símptomes, però també cercant els perquès d’aquells símptomes.
Professionals especialitzats en la part física, emocional, mental, espiritual, alimentària, social, cultural, antropològica, …
Darrera aquest equip hi ha d’haver aquesta comprensió de l’ésser humà global. L`Ésser humà holístic.
Cada persona que intervé en aquest grup de professionals, hauria d’haver pogut fer un treball profund d’auto-coneixement propi. Ha de poder mirar el seu passat sense por. Ha d’haver pogut acceptar, comprendre i integrar totes les vivències que la vida li va portar davant, sobretot el que té a veure amb el pare i la mare, resta de família i entorn més proper, si vol ser realment un professional que acompanyi a persones en el seu camí de descoberta. Acompanyar vol dir saber-se situar més enllà, darrera el mirall, és a dir, no projectar a la persona allò que un mateix arrossega. Com caram volem ajudar als altres si abans no ens hem ajudat a nosaltres mateixos!
Cada persona d’aquest grup de professionals ha de saber quin lloc ocupa i què és allò pel que realment està preparat per fer. No per exemple, fer de psicòleg en el meu cas, estigués només omplint un buit d’una mancança de la meva infància. Si és el meu camí ser psicòleg, hauria de ser des de tenir resolts els assumptes propis. No ajudar perquè necessito ajudar-me, sinó perquè al haver-me treballat allò que necessitava, m’ajuda a ser més sensible al dolor de l’altre. Em puc posar en el seu lloc sense que les emocions associades se’m disparin, apareguin en mi i ennuvolin el moment sense poder-lo ajudar com caldria.
I el més important, ensenyar a ser conscients que cadascú té el vertader “Poder” per sanar-se, per estar en equilibri, per viure en harmonia, tant físicament, com mentalment, com emocionalment. Donar i ensenyar tècniques en tots els àmbits per a què la persona pugui “ajudar-se” a si mateixa perquè “Sap” que té el poder, no l’ha de cedir a ningú.
I precisament, aquest grup ha de poder servir com a transició entre el vell paradigma, on la persona està sola i necessita els altres li solucionin els problemes. I el nou paradigma, on cadascú és “responsable” del propi Camí de Vida.
El grup ajuda al principi quan la persona encara no ha sabut integrar en la seva totalitat aquest nou coneixement. El grup transmet des d’un bon principi que només és allà per recordar, no perquè sigui millor que els altres, sinó perquè té un coneixement que transmet i la persona ho integra per recobrar la llibertat, en definitiva Ser.
Si a un nen diagnosticat per uns símptomes el mediquem per aplacar-los, l’estem estigmatitzant, l’estem etiquetant i ensenyant que el que li passa és un problema que cal ser tractat amb medicaments. Si se’l pogués “ajudar” des d’un “Equip holístic”, ell primer de tot, però després també pares, família, escoles, societat, a cercar entre tots les causes d’aquell comportament, s’adonarien que en el fons tot allò sols és el símptoma, el que es veu a la superfície, res més que el fum, és a dir, allò que ens fa perdre.
Cal anar més enllà del símptoma, cal mirar si aquell comportament potser només és un avís dels nostres infants que hi ha alguna cosa en l’educació que cal revisar i un toc d’avís a aquells que en tenen cura, reflexionar quina part de responsabilitat tenen. Potser caldria recordar que els nens i nenes només són miralls del que succeeix a casa, i que molt sovint, massa, el receptacle dels problemes de la parella i dels pares de forma individual. El nen ho internalitza i ho extreu a fora de la millor manera que pot.
Davant una malaltia cal anar al metge sí, davant un moment agut que costa d’estabilitzar o portar, o que hi pugui haver un perill per la persona. Després, un bon especialista en psicosomàtica, ajudaria a descobrir o veure el perquè d’allò que està passant, l’aspecte emocional que ha fet que el cos ens avisés. Un psicòleg o una altra persona competent ens ajudarà a entendre i col·locar aquells aspectes del passat que arrosseguem i repetim encara en el present relacionats amb el fet concret que la psicosomàtica ens diu. I les altres dimensions depenent de la importància de la “malaltia” millor dir, “toc d’alerta”, que estigui succeint. Si una persona està tant deprimida que es vol tirar d’un pont, se l’ha de poder parar i donar-li, si cal, aquell medicament que li és necessari per sortir d’aquest pou tant profund, però un cop estabilitzada, atendre el perquè ha arribat fins allà i no medicar-la de per vida…
Us imagineu que poguéssim ensenyar tots aquests mecanismes com una assignatura més a l’escola? Que poguéssim donar les eines que calen a tots aquells infants que més endavant podran trobar-se. No els caldria utilitzar tant els metges, psicòlegs, terapeutes, herbolaris, curanderos, xamans… quan es fessin grans…
“Casualment”, quan estava fent correccions a aquest post, he fullejat La Vanguardia digital, m’he trobat amb aquest estudi científic. Bona sincronicitat! Per aquells que necessitin probes empíriques per creure’s o acceptar aquesta manera holística d’abordar els “reptes”, antigament dit, malalties, aquí un exemple. La relació que hi ha entre les emocions negatives i la psoriasis.
M’he centrat amb l’etiqueta de l’hiperactivitat a resultes del que a succeït al meu nebot, però només n’és un exemple, val per qualsevol “repte” o malaltia, tria com enfocar-ho.
Estic convençut que ja no queda massa per veure aquesta manera d’abordar els desequilibris de l’Ésser Humà. Temps de recuperar la sobirania en tots els aspectes que ens envolten. Temps de tornar a redescobrir-nos com a Éssers harmònics i on l’equilibri en totes les dimensions possibles, és una realitat. Recobrar el nostre poder deixant d’estar perduts en aquest mar d’ignorància.
Escrit al 15/6/2013
Un comentari