Confrontació: Jo, l’altre, el món.
Homes i dones, dones i homes. És igual que sigui blanc o negre el guà que ens posem, si donem un cop de puny. Defensem l’infern o empaitem el cel.
Mentrestant hi ha confrontació sempre hi haurà un culpable i una víctima. El drama etern que s’alimenta, es nodreix i s’auto-recrea. Existeix perquè n’hi ha dos que es mal-miren, i a ells mateixos sense saber-ho.
El “mal-tracte” que avui encara vivim, uns i altres, homes i dones, dones i homes, és la falta de “bon-tracte” de la nostra infantesa d’aquells que van fer el millor que van poder per ensenyar-nos el que era l’amor per ells. I així sempre.
Aquesta “ferida” està gravada dins el nostre inconscient, que avui es revela en nosaltres en forma de patiment però només ho sabem reconèixer en els altres, mentrestant, els estem jutjant.
La confrontació és perquè dos diuen tenir raó, només la seva, i no, això no pot ser l’amor, com diuen. Només hi ha un Amor.
L’Amor només pot ser harmonia, que és l’equilibri entre els oposats. I si mai hem pogut ser l’Amor com podrem reconèixer l’altre?
Només quan ens reconeguem a nosaltres mateixos/es, deixant de fugir de la por i deixant de perseguir el desig, podrem veure l’altre tal com és, i no, com ens imaginem que és.
Així ens ho mostren cada dia humilment els infants, abans d’”entrar” al casco/ment.
Perdem el Paradís, per passar per l’infern i re-néixer al cel, per adonar-nos finalment i esgotats de perseguir-ho o fugir-ne, que és aquí a la Terra, la natura, el roure, la flor, …
No hi ha cel ni infern quan mirem amb el tercer ull, és a dir, posem Consciència a aquesta Presència. Aquí Som, l’Amor, obert ja a l’altre.
Abraçada! ????❤️????