El Dret a Decidir, Dret a la Llibertat d’Expressió!!
Fa molts dies que no escric i t’explicaré perquè més endavant, però fa dies, també que els dits m’empenyien sense treva a escriure sobre demà, i el moment històric que vivim. Vull expressar-te el que sento dins…
Demà aniré a votar, i no perquè em senti més català o més espanyol, sinó pel dret que tinc com a ésser humà de poder exercir la meva llibertat, que és un dret fonamental de tota persona.
El “poder”, la il·lusió, o més ben dit fantasia, d’uns que a utilitzen la por i l’autoritat per encadenar les persones, crear la discussió i la lluita, dels catalans i també dels propis espanyols. Aquest “poder” que està tenyit, i quantes vegades no ho poden amagar per l’autoritarisme d’un que va ser dictador. I mentrestant estiguem cridant i lluitant, estem regalant al mateix poder el que tant volem canviar. És l’hora de decidir i hi tenim tot el dret, des de la calma.
Demà és un dia perquè com a persones i com a grup al qual pertenyem que és Catalunya, demostrem, primer a nosaltres mateixos que Som els propis responsables de quin camí volem triar caminar.
És hora de demostrar el món que podem conviure d’una altre manera, respectant-nos als uns als altres, acceptant la diferència de l’altre. Com a poble som capaços de demostrar que les coses poden fer-se d’una altre manera, deixant enrere vells comportaments caducs.
Mira, el que passa ara a nivell global i concretament de país, és exactament el que passa a nivell individual, el microcosmos és igual que el macrocosmos, i t’ho explico:
A nivell individual, quan algú arriba a la consulta (recorda que acompanyo persones amb els seus processos personals) i m’explica els seus problemes, quasi tothom dona les culpes a l’altre, sigui la parella, sigui el superior de la feina, siguin als pares, la vida, … i el primer que li suggereixo, és parar i fer l’exercici de mirar-se l’altre com un mirall. L’altre ens ensenya el que no sabem veure nosaltres. Quan la persona s’adona que, posant un exemple, l’altre utilitza l’autoritat contra mi, és perquè jo li permeto, exercint sovint l’oposat, aquí seria el paper de víctima. Dir, al final si a tot al que l’altre diu i em nega. Això desgasta molt i molt.Quan hem pogut veure que això és així, el següent pas és acceptar que s’és veritablement una víctima, perquè si no sempre ens perseguirà fugint de no voler-ho ser!! Un cop acceptat, ja puc decidir si vull o no vull més exercir aquest paper, poso el límit a l’altre, perquè quan diem prou a una manera de relacionar-nos, l’altre ha de canviar o… s’acaba la relació… Perquè no estava basada en cap moment en una relació entre iguals, sinó des de un que es creu que té la veritat de tot.
Demà és el dia de dir prou, després de veure que tot i cercar el diàleg i el respecte des d’una cultura ancestral i nascuda ja fa molts segles, d’acollir altres cultures a través dels nostres ports mediterranis com fenicis, grecs, romans, àrabs, i molts altres. Hi ha un poder que vol fer-nos passar pel forat d’ampolla que ells volen i creuen que és millor per nosaltres, i després posar-hi un tap. Deixem ja el paper de víctimes i fem-ho com meravellosament ho hem sabut fer, des de la ciutadania que no està lligat als rols com els polítics, com un acte de responsabilitat serena, decidida i sense utilitzar mai la força, sinó l’exemple del que sabem i hem sabut fer. Els dos últims 11 de setembre, en tenim la imatge més representativa i que ens ha fet guanyar el respecte a tot el món.
Jo demà votaré pel dret a decidir el que jo vull, hi hagi policia o no, hi hagi urna o no.
Més igual el que els altres votin, si la majoria decideix quedar-se, benvingut! Però ja n’estic fart i no vull discutir més! Decideixo fer-me gran i dir prou al “pare” castrador que no em deixa ser qui vertaderament Sóc, ja que visc en una societat de persones plenes de qualitats i també defectes, només faltaria, com qualsevol altre, però amb una cultura pròpia i una llengua autòctona que l’edifica i és diferent de l’altre, no millor o pitjor, diferent.
Espanya, t’acullo com sempre hem sabut acollir a totes les cultures, però et poso el límit i et dic prou quan entres a casa meva, vols decidir i em manes el que he de fer. No gràcies, ja m’he fet gran, a casa decideixo jo. Seràs benvingut sempre que em respectis i no em diguis que i que no he de fer. Jo no t’ho faig a tu, oi?
Tu que llegeixes aquestes paraules, deixa’m suggerir-te només una cosa, no caure en ser radicals i creure’ns que som millor que els altres, només som diferents i volem decidir per nosaltres mateixos. Demà tens l’oportunitat d’exercici aquest dret, dins o fora, m’és ben igual, però vota, exerceix la teva llibertat! o no, clar, tu decideixes…
(2) comentaris