Avui en faig 45…

Seguim?

Aquest escrit va brollar escoltant aquest artista, Denez Prigent, i amb la peça,  “Geotenn Ar Marv”. Et convido a escoltar-la mentrestant llegeixes el que segueix… t’acostaràs més a l’atmosfera que ha nascut…

Bona escolta, bona llegida…

 

Avui en faig 45… miro enrere i veig cinc anys d’aquell “avui en faig 40”… quant camí fet, i a la vegada sembla que només hagi passat un segon… però se que moltes coses han canviat, altres transformat, altres aclarit, altres aparegut… altres que encara ni conec… no sóc pas el mateix… i a la vegada sí…

Avui en faig 45, i tinc ganes de compartir-te un conte que resumeix bastant les 45 primaveres que he viscut…

Caminava el caminant per un sender enmig de la muntanya… pelegrí incansable d’aquell camí que mai s’acaba, la Vida.

Havia après a seguir cada pas com si fos el primer i l’últim… assaboria cada nova vivència que el present li anava mostrant al davant, i al mateix temps, sempre tenia el record que res, res perdura per sempre. Si arribava el moment que calia desprendre-se’n, no li feia pas por, sabia que solament era un capítol d’aquesta gran pel·lícula que és la Vida mateixa. Sabia que calia també ser lliure d’allò que descobria i assaboria com a nou… per això no s’hi quedava massa aturat, i menys enganxat, seguia caminant.

Un dia fa fred, un altre calor, també potser plou… i s’aixeca igual cada matí, preguntant-se en el seu interior, que és el que es trobarà, quin regal l’està esperant… ahir va posar la intenció d’anar a caminar per la muntanya màgica que és Montserrat, i la intenció, avui, és realitat, ja s’ha materialitzat. Ha caminat tot el dia vivint el present ple de regals, senzills, profunds… vivint-los des de l’únic espai que el pot viure, des d’ell mateix… fins ara no li era pas fàcil…

IMG_0446

I mentrestant recorda els últims mesos viscuts i el vertigen que produeix solament recordar-ho. Com el vertigen que sent mirant un dels penya-segats de la muntanya, que es desplega davant seu quan obra els braços i mira l’horitzó entonant un cant.

Avui ja no li fa vertigen, ha après a morir en vida, i sense estar lligat a res, sap que ho té tot… tria, també…  ja lliure… i ja ni plora d’emoció, sols en sent una, per dir-ho d’una manera… pau.

I dona gràcies a la frase que aquell mestre humil va dir-li un dia i que sempre l’acompanya…

“No esperis que la Vida faci ni et doni res que tu no estiguis disposat a donar-te abans…”

I va emprendre el viatge a Ítaca… fins a deixar de culpar-se de tot allò que no era i volia ser, deixar de criticar-se cada vegada que s’adonava de segons quins pensaments… aprendre a mirar-se al mirall directament als ulls i dir-se: “t’estimo”… amb tranquil·litat i presència, des del fons, allà on s’albira l’ànima…

IMG_0494

Va saber fer un pas endavant quan les pors el mantenien glaçat i, a respirar profund cercant la calma quan un desig o un pensament neuròtic l’empaitava…

Ha sabut parar i mirar enrere, abraçar l’ombra i els fantasmes que arrossegava fins i tot abans que ell… fent-ho tant bé com sabia a cada moment…

Ha sabut baixar als inferns i també despertar de la fantasia dels desigs que eren nascuts de les necessitats… abraçar els dimonis, els àngels, la dualitat…

Seu avui a la Taverna de la Vida amb ells dos, rient, cantant, explicant històries, fent màgia… brindant amb el got que conté la Veritat… mentrestant a l’escenari, actors segueixen representant l’obra, alguns més conscients que altres.

I, el mateix vent que abraça les muntanyes xiuxiueja silenciosament el cant que la frase acull…

“No esperis que la Vida faci ni et doni res que tu no estiguis disposat a donar-te abans…”

IMG_0485

I és regala un bon menjar, una bona abraçada amb l’amiga, i l’amic, l’assaborir el flaire de l’innocent poncella, la contemplació silenciosa de l’harmonia natural que la muntanya ofereix sense condicions… el caminar tant despert com sap a cada moment, amb la intenció sembrada en una bona terra de cultiu, fèrtil i regada quan pertoca…

Per fi està disposat a donar-se tot allò que sent, sense esperar res, ni desitjar massa… lliurant-se al penya-segat, tirant-se al buit sabent que no hi ha fons, només la Vida Real esperant-lo… Està disposat a viure’s i conviure’s amb harmonia, i sabent posar límits a aquell que encara ni coneix els seus però vol ensenyar-los a l’altre…

Avui aquest peregrí camina Sent, tant com sap… estimant tant com es permet a si mateix…

Avui la frase canvia… es transforma… comença un nou estadi per ell…

“Avui estic i puc donar-me tot allò que més sento, i ho sembro a través de la intenció més humil, sabent que tot és un somni, sabent que puc fer negre o blanc el propi Paradís… però gràcies a conèixer-ho, haver afrontat allò que calia, se que puc triar a quina part del propi somni seguir caminant… avui se que només depèn de mi… i la Vida m’ho dona… o no… tot està bé…”

IMG_0463

I el pelegrí, custodi d’un saber, saluda a l’ànima de la muntanya, i… segueix caminant, no cap a casa,  ja sap que és ell mateix i tot el que el rodeja.

Aquest és un conte, o un altre somni potser… o la pròpia realitat… meva? teva? d’un altre?

Avui jo en faig 45, m’agrada el número.

Puc ser una mica més vell, també, o una mica més bell, també… sóc allò que em permeto ser, lliure de cadenes d’aquest passat que ara s’asseu al meu costat mirant també el paisatge… i riem, junts… amb una sensació de goig que s’estén per cada cèl·lula, per tot el cos i l’ànima quan oloro el flaire del futur, abraçant el que arriba, no esperant ja més, res…

Avui en faig 45, i amb moltes fotografies dins la càmera, algunes oblidades, altres ben gravades… totes guiades des del silenci fet presència d’allò innat i que no té so ni paraula… avui Sóc, aquell mateix que era, i serè… avui en sóc un mica més conscient, fins i tot que només existeix l’ara… avui he après a no creure… perquè puc viure la màgia… avui puc obrir-me a tu, a l’altre, sabent en el fons que tot és el mateix…

Avui que faig 45 capítols, ocupo el meu lloc, i faig silenci, amb les cames creuades, amb la respiració com a cant subtil, amb els pensaments donant voltes, sabent que només és el moviment d’aquest buit on tot És. I Sent, tant bé com se,  mirall, per aquell que s’hi vulgui reflexar… i també sent cant.. veu… d’un sentir i un viure… jo vaig tenir orelles per escoltar… com cadascú les seves…

IMG_0751

Gràcies per ser-hi, gràcies per escoltar-me… o potser? … escoltar-te… qui sap…

Seguim caminant…

22. Març 2015 per Oriol Tarrago Costa
2 comentaris

(2) comentaris

  1. Un escrit i reflexió preciosa Uri. Sense paraules estic i plena d’emoció. Quina sort haver compartit tant amb tu. Feliç aniversari germanet!!

  2. Felicitats Oriol, precioses paraules…m’he escoltat…
    preciosa cançó, preciosa música.
    Seguim caminant.

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada