En un país no massa llunyà…
En un país no massa llunyà, hi vivien unes dolces criatures que s’alimentaven del sol. Aquests éssers, es passaven el dia jugant, ballant, cantant, dibuixant amb els dits cada núvol que els passava pel davant… Alguna vegada fins hi tot, havien caminat per damunt de l’arc de Sant Martí, adquirint cada un d’ells un color. Era un espectacle molt bonic veure’ls tots en fila amb tots els colors possibles…
Cada matinada, després de passar tota la nit gaudint de les estrelles i dels cometes que els saludaven per damunt seu, caminaven cap al seu turó sagrat. Sagrat perquè allà s’esdevenia un dels actes més importants per ells, el contacte amb el seu gran amic, el sol. Ell dia rere dia sortia per l’horitzó, i mai els havia fallat fins a llavors. Alguns dies fins hi tot la lluna es quedava per allà esperant la seva arribada per saludar-lo. Ella mateixa sabia que era també gràcies al sol que tots els éssers d’aquest meravellós planeta, podien veure-la.
Era un dels moments més autèntics i amb més respecte que realitzaven. Tot hi que res ni ningú els havia dit el contrari, en aquest lloc, no jugaven massa, sentien una estima molt gran pel que hi succeïa.
Cadascú d’ells, s’assentava amb les cames creuades i amb les mans damunt les cuixes… miraven directament a l’horitzó, esperant que els primers raigs de llum comencessin a sortir.
Entonaven molt sovint cants molt suaus, amb veu baixa, però que acariciaven l’ànima només sentir-los. Era una melodia repetitiva que els ajudava a harmonitzar-se i a calmar tots els desitjos de jugar que tenien. Altres vegades havien quedat en silenci tota l’estona perquè no calia dir massa res.
Aquest també era una dels espectacles més bonics de veure. Cadascú d’ells, miraven fixament a l’horitzó i quan el primer raig sortia, dels seus pits, a la zona del cor, apareixia des de dins, una esfera lluminosa. Aquesta esfera començava a allargar-se creant un cordó daurat que anava a l’encontre directa del raig de llum que arribava directament del sol. Es connectaven amb el sol, i amb ell, més enllà d’aquest, on tots els sols neixen, la Font de la Llum.
Quan passava tot això, tots els animals, plantes i arbres, feien també silenci pel moment especial i sagrat que succeïa. El contacte diari amb el sol i el seu cor, harmonitzar l’energia de l’astre amb l’energia d’ells mateixos, els feia recordar Qui eren.
Una vegada havien fet tot això, no passava ni un sol minut que algun d’ells començava a fer alguna trapelleria amb els altres. En un no res començaven a encetar els jocs. Els animals d’allà al voltant també hi participaven i les plantes i arbres tant com podien. Tot el dia i tota la nit… gaudien de la seva essència, éssers lliures…
Un dia però, un d’ells, va començar a pensar de forma diferent. Era una capacitat que feien servir per organitzar-se o planificar alguna cosa, però no per estar-se en silenci i començar a barrinar. Aquell matí, no va anar amb la resta del grup a la trobada diària amb el sol. Va quedar-se arraulit sota un arbre, encongint el cos i amb silenci per fora, però amb molt soroll dins.
Al segon dia que això passava, tot el grup va notar que alguna cosa passava. Tots ells estaven connectats d’alguna manera, i si algun d’ells no estava harmonitzat, els altres ho sentien… i veieren que el seu germà ja no brillava tant, la seva pròpia llum i que s’ajuntava amb la dels altres, havia perdut intensitat, començava a crear-se al voltant seu un cos diferent, fet de matèria, de carn. Intentaven cridar-lo, però ja no els sentia degut al soroll de dins el cap.
Per primera vegada, aquell matí no hi van haver masses jocs. Van anar tots junts al seu turó sagrat a fer silenci i esperar al sol.
Una vegada ja estaven en sintonia tots plegats, des del silenci, on tots els llenguatges s’entenen, plantes i animals, pedres i demès formes de vida, van començar a parlar. Que podien fer pel seu germà, cada hora que passava el veien més tancat dins la carcassa. Podien veure com dels seus ulls, sortien unes imatges que no tenien res a veure amb el seu bosc i el seu turó Sagrat, eren unes imatges que només ell veia, i començava a ser real per ell.
Estaven tots disgustats, no sabien que havien de fer, també en ells la inharmonia els estava afectant…
Connectats com estaven amb la seva llum i la que els arribava, de sotragada, van sentir una brisa que els recorria tot els seus cossos de llum, una energia que reconeixien ben bé, la de la Font, la de l’Amor Absolut. Tots a la vegada van sintonitzar-se amb aquesta energia i va saber gràcies al silenci que hi havia dins seu, el que havien de fer.
Van començar a cantar aquella melodia que cada dia entonaven, però aquest cop, a mesura que la cantaven, la llum del seu voltant anava creixent i creixent, s’anava formant una gran esfera lluminosa que els englobava a tots i que anava creixent d’intensitat, d’un color blanc amb una flaixos rosats que anaven recorrent-ho.
L’energia de l’Amor Absolut, s’estava manifestant en tots ells. Va començar a enviar cap el seu germà tota aquesta energia, des del silenci, respectant la seva decisió de voler estar en aquell estat. Tots els havia arribat el coneixement que en el fons de la Llum que era, hi havia un cercador, un explorador, i que volia sentir unes altres sensacions amb el seu nou embolcall….
I s’explica que l’alegria encara se sent com el primer dia allà. Aquests éssers de llum tant especials, gràcies al seu amor, a cada jornada fent el seu ritual davant el sol, quan s’alimentaven d’ell, enviaven tot l’amor que generaven a tots els éssers de llum que havien decidit tastar i practicar els diferents mons que apareixien a través de la densificació de la llum a través del pensament.
I feliços esperen, com cada matí, que tots ells, algun dia tornin a brillar tant com ho havien fet fins a llavors, perquè tota l’harmonia retornés a aquell planeta i a tots els mons mentals creats…
(5) comentaris