El gran jutge intern
Anava caminant entremig de la gent, pels carrers de Barcelona. Assegut als graons de la plaça del Pi, els anava veient passar. Feia l’exercici d’imaginar-me com seria la vida de cadascú. Com si pogués entrar dins les seves històries i viure quasi el que ells podrien sentir. Una realitat totalment diferent, cap d’igual.
Veig una persona que em desperta la mala llet. No se perquè però començo a pensar amb ella i se’m mouen les emocions i el pensament comença a barrinar:
-Mira com va vestida/t!- … -serà xulo/a!!-… -vaja! segur que m’està enganyant amb tot el que m’explica, alguna cosa maquina…- … -ostres, m’està xuclant l’energia!-.
Quantes vegades al dia ens trobem en aquesta situació? criticant i jutjant l’altre. A vegades de forma ben evident, però a vegades de forma molt més maquillada i acceptada:
-som-hi fill meu, has de fer el que et dic! ( perquè no accepto que vagis així, que siguis així!. Com si els fills fossin nostres).
Aquesta manera 
d’actuar seria el personatge jutge. N’hi ha un altre però, que encara és més difícil de veure i/o conviure, el Gran Jutge, el que ens ho fa a nosaltres mateixos:
-Que fas! que et creus millor que els altres?- … -no seràs mai res!-. Per sort no tothom viu amb això a diari però segons l’aprenentatge obtingut, encara és molt més acusat i intens, com anul·lador.
Cada vegada que estem jutjant als altres, ens estem jutjant a nosaltres.
Quan jutjo a l’altre estic projectant allò que no puc acceptar de mi mateix, o que no sóc capaç de realitzar. Com que són parts nostres que no volem, podem, o també a vegades, no en som conscients, senzillament ho “projectem” en l’altre i ho critiquem. Que fàcil és veure el bri d’herba del que tenim davant, i no la biga del nostre ull!
A nivell energètic, encara té més repercussió. En psicologia, en persones que han estat maltractades, es parla del segon cop, és a dir, cada vegada que han d’explicar el que va passar, ho reviuen com si estés passant en aquell moment. Quan nosaltres estem criticant sigui a nosaltres o als altres, hi ha el pensament i molt sovint l’emoció. 
Recreem cada vegada la mateixa vivència. És a dir, la crítica porta associada una càrrega emocional, energètica, que projectem a l’altre i és clar en nosaltres mateixos. Aquesta que fa?? senzillament activar al nostre entorn aquest tipus d’energia. Serà molt més fàcil que ho torni a repetir com també, que m’arribi a través dels altres. Estem sembrant el que recollirem.
A nivell espiritual, cada vegada que estic jutjant l’altre, m’aparto de l’amor incondicional i sense peròs. Estic fomentant l’amor condicionat i escampant la densitat en mi i en els altres. Sóc presoner de la meva pròpia fantasia. Esclau d’una realitat que només farà crear situacions que una darrera l’altre, només buscaran que me n’adoni, desperti d’aquesta inconsciència. Sovint van apareixent moments cada cop més intensos si som una mica “sords”. La Vida sempre crida i mai es cansarà d’esperar-nos…
A nivell espiritual, la lluita de poder, jo sóc més bo que els altres pot passar a jo sóc totalment diferent i únic als altres, igual que cadascú ho és. Gemmes precioses que brillen des de la seva posició, igual a totes.
Quan anem deixant al jutge a un costat anem sembrant el camí de la Llibertat, vivint cada segon des de Ser la Vida mateixa, deixant la ment, que és l’espai que ocupem cada vegada que jutgem, interpretem des de les nostres ulleres, el que nosaltres ens creiem com a real.
“La Presència, és l’espai que hi ha entre la percepció, i la interpretació” E. Tolle. La vivència del Present Etern està entremig d’allò que veiem i jutgem.
(Presència: percepció de la vivència de l’Ésser)
(2) comentaris