Conte: Aprenentatges ocults…
“
Hi havia en un país menys llunyà que el que ens pensem, un home, que la única cosa que anhelava des del fons de la seva ment, era tenir una casa, un cotxe tot-terreny i una família…
Anava vivint satisfet podent, cada dia quan arribava de treballar, estrenyer el comandament del garatge i la seva dona l’anava a rebre. La satisfacció d’haver complert aquest desig tant somiat.
Però aquesta sensació de plaer cada cop s’anava diluint més. Ara hi havia coses més importants a pensar i desitjar… el que tenia ja no l’omplia i necessitava més…
Arribà un dia, ple d’estrès, no podent aguantar més els seus pensaments, que no el portaven enlloc més que a la confusió, va anar al garatge i va trobar-se per casualitat unes eines per treballar la terra que el seu pare li va cedir, dient-li: –algun dia et serviran…-. Sense rumiar gens, va trobar-se cavant la terra i a partir d’aquell dia, cada vegada que és trobava perdut i estressat, quan el que tant creia desitjar no li aportava les mateixes sensacions, agafava les eines i… al cap de pocs dies tot el prat que pertanyia la casa estava ben remogut…
Un capvespre, va venir a sopar a casa l’home un amic seu de tota la vida, però que ja feia temps que no es relacionaven degut a que l’amic deia coses molt estranyes que no entenia ni ho volia… parlant de sentiments, emocions…
Sopant, l’home no parava de parlar explicant a l’amic tot el que feia, i com li anava de bé la vida, la posició privilegiada que posseïa a l’empresa i quants diners guanyava que li permetien ser tant feliç amb el que tenia. Tot i que, afegí, necessitava molt sovint anar a cavar una estona, perquè allà semblava que deixava de pensar i sentia momentàniament una sensació de pau que reconeixia però que ni recordava quan l’havia sentit, i l’ajudava… amb les eines del pare…
L’amic, que encara no havia pogut obrir la boca de tant que parlava l’home, amb delicadesa i mirant-se’l als ulls li va dir: –i t’estranyes??–
Aquesta pregunta va fer emmudir de cop l’home, el silenci va embolcallar tota la sala quedant-se així una bona estona… però ja no va poder articular cap més conversa…
Aquella nit no va poder aclucar l’ull, no parant-se de repetir la frase mentalment. Sabia que alguna cosa havia passat que no entenia i dins seu sentia una sensació molt desconcertant, barrejada entre la por i l’angoixa. Havia despertat uns sentiments que no recordava… Aquell fi de setmana el va passar decaigut amb una sensació d’ofec i de pèrdua que no sabia d’on venia. Sentia molta tristesa dins seu…
Preocupada, la seva dona li va suggerir que anés a cavar una estona que li aniria molt bé… L’home sense esma va accedir-hi.
Va agafar l’aixada i va notar que era més pesada que mai, quasi no la podia aixecar. El primer cop a terra va fer que tot el seu cos tremolés, no tenia força… però no va voler desistir… a mesura que ho anava intentant va anar picant cada vegada més fort i ràpid… no sabia perquè, però dins seu sentia una veu que li anava dient: –pica, pica!!– cada cop ho feia amb més intensitat i mentrestant no podia parava de repetir-se dins seu la frase de l’amic: -i no 
t’estranya?-.
De sobte, va trobar-se picant ple de ràbia, totalment alienat, llençant amb fúria l’aixada contra el terra i cridant: –pare! pare!!!!– i va caure d’improvís de genolls parant de donar cops i tots els pensaments d’angoixa que l’acompanyaven…
Va posar-se a plorar desconsoladament adonant-se i sentint tota la tristesa i ràbia que li va produir sentir-se abandonat de petit, mentrestant el seu pare passava tot el dia treballant de sol a sol perquè se l’estimava tant que volia donar-li tot allò que podia comprar. Va adonar-se que s’havia passat tota la vida intentant fer adonar al pare que ell també podia fer el que ell feia. D’aquesta manera podria demostrar-li l’amor immens que sentia per ell i seria acceptat… això era el que havia après… i una cop mort, encara ho seguia fent amb la família que formava part…”
“Quan fem tot allò que ens treu de l’harmonia i del fluir tranquil de la vida, perquè ho estem fent, per nosaltres o pels altres o pel pare o la mare? per por de no formar part del grup? de l’estatus social que creiem necessitar? perquè ens sentim petits? …”
Un comentari