Quin és el propòsit de la vida? més enllà el patiment.
Quin és el propòsit de la Vida?
Des del meu caminar particular, solsament puc afirmar que és ser feliç, fent el que sentis. I no és cap utopia, és real, però no és una alegria desbordant, histèrica, sinó profunda, plena de sentit, tranquil·la. Hem escoltat masses vegades que la felicitat dura ben poc i que la vida principalment és patir, doncs molt bé, qui s’ho vulgui creure, ell mateix, jo no. Jo trio com vull que sigui la meva i me’n responsabilitzo.
Com ja vaig escriure en una altre reflexió, quan has treballat allò més important de la història personal no resolta, anant a l’arrel del problema, acceptant-lo i integrant-lo, mai apareix més patiment, sinó Pau i Alegria, ganes de viure, fer allò que més omple.
Ens passem la vida fugint del que ens fa estar malament, i és ben normal, a ningú ens agrada passar-hi. Però una cosa és voler posar la mà al foc que tinc davant, en tinc l’elecció. L’altre, és tenir el foc dins i cremar-nos sempre. Quan el foc
és dins, des de molt temps, fa que ni en sabem l’origen, hem perdut tot record de quan va començar aquest malestar. Però ho arrosseguem i arrosseguem com qui porta una pedra a la sabata i té mandra de treure-la…
Hem vingut a Re-conèixer l’Ésser meravellós que Som cadascú, allò que ens fa universals, semblants a la Vida mateixa, que no és preocupa per res més que Ser.
I com podríem saber quin és el camí per acostar-nos a Qui realment Som? Quines són les claus que em fan veure si vaig per bon camí o no? Doncs encara que sigui dur acceptar-ho, el patiment. És aquest que ens avisa que hi ha la pedra a dins la sabata, la que ens diu, para, mira i atent el que et fa mal. Solsament és allò que ens incomoda el que ens fa mobilitzar, fa que vulguem esbrinar els perquès de tot plegat.
Si ens fa mal el genoll anem al traumatòleg, perquè ens fa tanta por acceptar que hi ha coses dins l’òrgan que és el cap que també ens fa trontollar i demanar ajuda? Ningú ens ha de dir el que hem de fer i que no, però si que caminar al costat d’algú que ja hagi fet abans el mateix camí, ens serà de molta ajuda. Perquè no hi ha creixement sense un esforç, i els mateixos terapeutes, si no han fet un bon camí en si mateixos, a pocs llocs ens podran acompanyar…
Anem més enllà del patiment, encara que faci molt que sentim el foc dins, sempre hi ha una causa que l’haurà fet encendre. Deixem les pors a un costat i avancem cap a la Vida, agafem el toro per les banyes i caminem cap el millor camí que mai ningú podrà fer, cap a un mateix. La responsabilitat és nostre i només nostre…