Compromís etern a Qui Sóc.
A tots als que llegiu i seguiu el que de dins i de fora escric…
Us comparteixo un moment de la meva vida que cal posar en paraules i per escrit. No vull que se les endugui el vent. Per això em despullo encara més davant vosaltres.
Espero que ho pugueu llegir solsament des del cor, més enllà de judicis que portin a comparacions innecessàries. Solsament des d’aquella part més autèntica que cadascú és i pertany a la Vida.
Som una peça fonamental de la Vida mateixa, amb una funció exclusiva i important. Decideixo avui, desplegar la meva.
No pretenc en cap moment que us formeu cap imatge que no sigui vosaltres mateixos. Vull caminar des del no pensar ni jutjar ningú ni a res. Caminar cap a la naturalesa que tots formem part, lliures i conscients.
Et comparteixo paraules que surten des del fons de Qui Sóc, procurant, dia a dia, pas a pas, ser-ne més fidel i autèntic.
Gràcies per ser aquí, per les paraules que et ressonen dins, crida amable d’una ànima que et xiuxiueja… -toc toc, no ho sents, hi ha algú que està trucant…-
…
Davant meu s’obre un camí i a un costat n’hi ha un altre, de ben conegut.
Molts anys, tota una vida, potser una existència cercant en el tenir i el desitjar, movent-me a través de la por…
Davant meu s’obre un camí, que sempre hi ha sigut, solsament que tenia els ulls clucs, tapats per un vel d’ignorància.
-Toc toc, no ho sents? hi ha algú que està trucant??- Quan anava a missa de petit, en les llargues esperes perquè s’acabés aquell “rotllo”, per un infant que no veia més enllà. Sempre que escoltava segons quins cants, el meu cap parava uns segons, i l’ànima escoltava. Recordo ben bé el ressò d’aquesta cançó… -no ho sents? hi ha algú que està trucant…- i segurament segles pensant que trucaven des de fora, que algú havia d’entrar…
Avui després de moltes petites obertures, la porta s’obre cap a dins, deixant sortir tot Aquell que Sóc i sempre he estat, més enllà de cap estereotip que pugui comparar-me a res. Sóc únic i irrepetible, com cadascú de vosaltres i des d’aquí, sabent-me igual a tots, des la humilitat, deixo desplegar tot l’univers en mi.
Sóc Amor i Amor que visc des del fons de tots els meus cossos, acceptant sempre l’ombra que he estat i m’acompanya recordant-me sempre els dos camins.
Trio ser Jo, sense cap altre pretensió que viure cada instant com si fos el primer…
Trio ser Jo, deixant el jutge descansar, ni per tu, ni per mi, entenent la balança…
Trio ser jo, abraçant aquell nen que va sentir-se sol, despullat amb les seves emocions i sentiments…
Trio ser jo, acceptant i agraint tot allò que m’ha ajudat, tant des del dolor que no comprenia, des de l’afalag que necessitava…
Trio ser Jo, des d’entendre més enllà del perseguir somnis imaginats…
Trio ser Jo, sense esperar acabar d’entendre un passat que ja no existeix…
Trio ser Jo, abraçant la família de sang i d’ànima que m’acompanya…
Trio ser Jo, renunciant a tot allò que la Llum no banyi…
Trio ser Jo, en aquest present etern, en la Presència del Qui Sóc, escampant l’essència de la meva ànima, caminant, vivint…
Trio ser Silenci…
Decideixo tota aquesta dimensió en mi des de la llibertat de sentir-me tal i com Sóc. Segur del camí que camino, amb pas ferm i decidit.
Dono gràcies a la Vida que m’ha donat tant, d’ensenyar-me a buscar, primer més enllà de mi, després dins… trobant el Tot i el Res al mateix buit…
Dono gràcies a la Vida per tot el que he après sobre l’estimar. Per cada cop que fugia dels braços d’una mare, per cada pensament negador darrera una frase bonica… per acceptar tot allò de masculí en mi i també tota la dimensió femenina… de poder copsar i Viure realment l’encontre de les dues energies en mi… i poder abraçar la de l’altre, reflex potenciador de la meva.
Estic obert de braços a la Vida, caminant cada tres segons, Vivint l’eternitat que amaga cadascun d’ells…
Estic obert a l’Amor que Sóc i l’Amor que ve des del cor de l’altre, preparat per compartir una vida lliure i plena, caminant de costat, cadascú al seu pas, amb la vista endavant, al mateix horitzó…
I em banyo des de totes les imatges que surten de la Font. Gràcies i a través de l’instrument que Sóc, puc escriure i compartir.
Sóc Qui Sóc.
L’Arc de St. Martí
Últimament anava caminant i atenent diferents espais que calien ser atesos. Com tothom, espais personals que són importants poder treballar. Uns dies en que les emocions feien de tel per poder anar més enllà del que anava visquent, sense poder compartir-me massa. Peça important i cabdal del meu trencaclosques particular, amb una acompanyant de camí en que tots els elogis es queden curts… Aprenent cada dia una mica més a Ser, lliure, a no projectar desitjos, a acceptar, a créixer, a estimar…
Aquesta setmana mica en mica ha anat retornant el goig que sempre hi ha sigut, darrera les cortines de les emocions, amb un sol darrera, sempre esperant… la calma, per poder “enxufar-me” a la creativitat…
Aquetsa tarda, a casa, un Arc de St. Martí m’ha visitat i aquesta ha estat la conversa…
.
Veient el capvespre caient davant meu,
la nit que avança,
la claror que marxa…
.
Aigua davallant del cel,
petites gotes que omplen l’aire d’humitat,
amb els raigs finals d’un sol que descansa…
.
Obro els ulls i l’Arc de St. Martí,
imponent, majestuós enmig de l’orquestra,
director amable d’unes notes etèries,
dibuixa a l’aire l’espectacle de la natura,
toca amb cada dit la subtilesa del buit,
ple de partícules que formen els colors…
.
I el goig tranquil,
l’observar serè,
l’omplir-se d’amplitud,
banyar-se de tranquil·litat…
.
Sóc mirall de la bellesa,
sóc U amb la naturalesa,
formant-ne part,
sent, i prou…
.
Lluny queden angoixes,
a prop les sensacions,
a punt per ser recordades,
certeres ensenyances d’un creixement que mai s’acaba…
.
Puc veure’m caminant damunt els colors,
gronxant-me en l’arc,
el camí sense final,
somrient content pel coneixement,
humil servent,
d’una Vida que s’expressa…
.
Surto de la ment,
contemplo la meravella de la creació,
visc feliç sentint Qui Sóc,
únic i irrepetible, igual a tots,
com cada gota deixant que el color s’expressi,
traspassada per aquesta llum infinita…
Data creació: 01/12/2010
Un popurri en forma de recordança…
Un dels grans maldecaps que la majoria de persones que venen a caminar una temporada plegats, fa referència amb el discurs intern. Sentir com una obligació a l’hora de fer les coses. Cadascú sent dins unes sensacions que es contraposen amb el que realment farien… tenim instal·lat un programari que en cap cas ens creiem que sigui de programari lliure. Això si tenim la sort de ser-ne conscients.
I com que hi ha aquesta lluita interior, més o menys conscient, al no saber-la administrar, fem el més fàcil, projectar-la als altres. Com de sàvia és aquella dita “és més fàcil veure la molla de pa en l’ull de l’altre que la barra de pa al nostre!”.
On neix tot aquest garbuix de sensacions i sentiments? principalment en el període abans dels 12 anys, aproximadament. Quan no posem impediments a tot allò que ens ve de fora. Els pares són els nostres referents i miralls on hem d’anar aprenent i edificant a partir d’ells, la nostre personalitat.
Tenim incorporat dins els “hauries” recordeu? ens ho diuen a nosaltres i ho diem als altres…
Com sortir d’aquest cercle? sent conscients altre cop. Aturar l’anar i venir dels nostres pensaments i “Adonar-se”, gran paraula!
Principalment fa referència a entendre el conte de l’elefant, cadascú té una part de la història, unes ulleres per on mirar. Sembla que no pugui ser, però ho oblidem a cada moment.
Respecte, respecte, respecte a l’altre, començant amb els que tenim al costat. Perquè en última instància, també no fomentant-lo, estem sent responsables de les diferents guerres que hi ha al planeta. No t’ho creus? “el moure aquí les aletes una papallona, és un huracà a l’altre part del món”. Ho havies rumiat mai des d’aquest punt?
Som responsables dels nostres pensaments, i aquests influeixen la nostre 
realitat, i la dels altres. Si són positius (ens ajuden a estar en equilibri) fomentaran que “apareguin” situacions semblants davant nostre, i és clar, a l’inrevés. Jo a vegades em ve la imatge d’onades (que sincrònic, mentrestant estic escrivint aquestes paraules, comença a sonar pels altaveus, el so del mar). Onades d’una nebulosa daurada, lluminosa, pura, cada cop que els pensaments són edificants, construeixen, ajuden a fomentar l’Amor que som. També cada cop que fem alguna acció amb un rerefons de rancúnia o semblant, escampem el mateix però amb un color i forma ben diferent… d’aquesta manera va propagant-se…
Què hi ha darrera els pensaments, què mou el nostre sentir cap a nosaltres, negativitat, frustració, ressentiment… si som prou humils, veurem que això és el que veiem, critiquem en els altres.
Hora de connectar amb el nostre Cor, amb l’Amor que realment som, buscar allò que ens aparta de sentir-lo. Parar d’una vegada aquells discursos que fan mala olor de tant sentir-los, i fluir, fluir per la vida.
Hora de parar-se, en el present, en allò que realment som, pura Presència, deixant a un costat les pors i angoixes a un passat i els desitjos/il·lusions a un futur que no existeix.
Bo és marcar-se un objectiu real i assolible, i a partir d’aquí no cal res més, la Vida ja ens hi portarà, si és el millor per nosaltres. Confiar…
Ep que podem triar!! i no ho oblidem! Perquè ens és més fàcil triar una cara de la moneda, normalment la negativa, que aquella que ens ajuda més?
Aquí si que poso conscient la paraula “hauríem”. Hauríem de començar a creure’ns que som dignes, responsables, mereixedors de tot el que tenim davant. Estimar-nos deixant enrere tot aquells pensaments que ens anul·len i potenciar sí o sí, els que ens ajuden. Podem canviar el món, podem… començant per nosaltres…
passat…PRESENT…futur
Últimament, m’adono que cada cop recordo menys el passat, l’ahir. Sempre que en sóc conscient, treballo en no projectar un futur. Solsament tenir l’objectiu marcat, ben definit, visualitzat, concretat, i després… me n’oblido.
Particularment i no ha de ser pas el teu sentir, necessito saber, sobretot entendre l’origen de les coses, els fets, les frases, el nucli que ha propiciat, ha fe
t desencadenar el comportament posterior, i que en el dia d’avui, potser no m’ajuda a trobar o a estar en el punt del mig, l’equilibri. Quan arribo a la medul·la d’aquell succés, la comprensió a través de l’acceptació fa que, com una cadena de fitxes, comencessin a caure una darrera l’altre sense parar veient a vegades els diferents episodis que estaven enllaçats. Després d’això, es crea un buit intern molt ampli, com una calma que fa que estiguis poc o molt temps, en un estat de gràcia.
Amb les coses més importants, les pedres de la meva motxilla que més pesaven, calia vertaderament acceptar el que havia passat, perdonar-me en primer lloc i perdonar l’altre, el que a través del mirall que va ser, va fer de mestre per a mi. Ara bé, vaig arribar a la conclusió que podia estar mirant el passat tota la vida i ja no cal.
En psicologia es parla del “segon cop” quan algú que ha patit maltractaments, els torna a recordar. Igualment, qualsevol fet, que ens creï malestar o plaer, recordant-lo, recreant-lo, l’únic que estem fent és sortir del present, és entrar en un “globus espai/temps”. La vivència és viscuda altre cop amb les sensacions físiques que l’acompanyen. Anem “fabricant” cada cop més energia negativa, tensió, angoixa, l’anem acumulant. Tard o d’hora, el cos ens ho avisarà per un lloc o un altre, en forma de qualsevol malaltia.
El treball que procuro fer tant com puc, és adonar-me, el principal pas i més important, sense aquest difícilment n’arribarà cap més. Com un despertar constant d’aquest entramat de pensaments recurrents. De tant sentir-los, ens passen desapercebuts, com el so d’un ventilador. Parant aquesta anada i vinguda de tots aquests globus, adonant-me’n, puc escollir si en vull sortir.
Només quan podem viure el present és quan tot el que veiem podem fer-ho com si fos per primer cop. Obrir els braços davant un paisatge, olorar estirats a terra una flor, perseguir fent tombarelles una papallona… et sona qui constantment ho estan fent? els infants, els grans mestres.
Quan ens deslliurem dels principals condicionaments que ens fan entrar en el nostre caos mental, podem “desconnectar-nos” molt més fàcilment de la ment. Podem Viure l’Ara, davant nostre, sense condicionaments ni prejudicis, lliures, gaudint-lo. Retorna en nosaltres mica en mica, aquella alegria calmada i innocent que som en realitat, i que sempre roman dins nostre.
Penso que l’experiència pot portar-nos a poder avançar a la vida, ens ajuda a poder adquirir habilitats que ens ajudaran. Ara bé, una cosa és aprendre, i l’altre molt més diferent, és quedar-nos aturats en algun episodi que hem viscut com a desagradable, tancats en el globus determinat.
Un altre aspecte que ens pot ajudar, és no adormir-nos, entrar en la monotonia. Has aixecat mai el cap en el trajecte que fas de casa a la feina, o canviat el recorregut, o el mitjà de transport? si ho has fet, ho vius diferent, oi? has trencat la monotonia. Si això ho podem anar fent amb diferents espais del dia a dia, ajudarà que anem mantenint aquest estar alerta, aquesta “consciència desperta”, viure més en l’Ara, més lliures d’un passat adquirit i viscut, d’un futur, conseqüència d’aquest.
Potser per això cada cop recordo menys frases, successos que no han tingut una fort impacte emocional. Un cop treballat i acceptat allò que més em feia mal, el que es presenta davant i ho he de treballar d’alguna manera, ho puc atendre sense enganxar-m’hi en accés, tots tenim feina! i qui digui que no…
Faig l’esforç per viure l’Ara etern tant com puc, i des d’aquí tot és alegria, un descobrir, un meravellar-te del que la Vida va desplegant davant meu… i com ja hem dit, si els pensaments són de goig, la realitat que creo serà de goig i… “tiro porque me toca”…
Irehom: la Volta, tot un símbol.
Hi ha moments a la vida que pel que estàs vivint, internament hi ha com una mena de vibració diferent, que emplena tot el teu interior. Estàs al lloc, de forma present, però és com si dins teu el temps es parés i més enllà del que estàs experimentant conscientment, s’impregnés un sentir molt profund, el goig.
Aquest goig, és una emoció subtil i a la vegada molt poderosa, com una capa que t’embolcalla i et fa experimentar la plenitud, el Ser i Estar… fora, el món va transcorrent davant els ulls…
Zona de les Tines, al setembre
A l’hora de decidir com faríem el sostre del primer pis, que separaria el menjador/cuina de la sala de treball i dormitoris, vam triar que calia donar un bon tret de sortida, fer alguna cosa que fos representativa i que marqués un abans i un després, fos la mostra que a vegades només cal confiar per tirar endavant… Vam decidir fer una volta de canó de catorze metres de llarg per sis d’ample, tal i com s’havia fet antigament… moltes, moltes pedres!! i molts dies de feina. I ho hem fet entre molta gent, moltes mans, molta suor, però des d’un punt que realment fa posar la pell de gallina, tothom estava allà donant i donant-se des del no esperar res a canvi. I tal i com està muntat el món, no és pas fàcil de veure… perquè aquí, va molt més enllà del voluntariat, aquest projecte és per cadascú que s’hi senti identificat i vulgui compartir-se des de Qui És realment, deixant els personatges aparcats a casa. Cadascú és una peça clau del Gran trencaclosques, cadascú és una pedra de la volta, ocupant el lloc que està destinat, d’igual importància, fent servir les paraules del Natxo en la xerrada inaugural d’ahir diumenge, les 7es Jornades.
Sabeu, som uns quants amb els trenta ja avançats, i alguns ja amb quaranta, ens vam adonar que el que ens estava venent la societat, no ens satisfeia i en contres d’anar amb pancartes a manifestar-nos com molt i molts anys s’ha fet, era bo donar un pas més, oferir alternatives, ser un lloc d’encontre i compartir totes les dimensions en la qual l’ésser humà intervé, el menjar, el conviure, les construccions, el cultivar, l’art, la terapèutica… Hi ha coses que s’estan movent dins de cadascú, com un despertar col·lectiu a aquest miratge que ens han fet creure. Tots, tots tenim un paper a la Vida, i tots, tots hem de separar-nos d’una vegada d’aquesta ment que no para de funcionar. Apaguem els televisors que ens hipnotitzen, comencem a mirar cap a dins… més enllà de les possibles pors, el flaire subtil i poderós de la pau començarà a aflorar dins nostre…
La volta ja acabada, dia 14 de novembre del 2010
Si et ressona aquest projecte o vols saber més, pots mirar www.irehom.org (en construcció) i si hi vols participar d’alguna manera, també podeu enviar un mail a irehom@gmail.com i et posarem a la llista de correu, així aniràs rebent informació del que s’hi està fent. També, faig una crida a una molt bona forma de col·laborar si no pots ser-hi per temps o espai, és a través d’Amics d’Irehom, una quota mensual de 10€. Aquests diners serviran per anar finançant el projecte i poder anar fent les obres, pagar la hipoteca del terreny, els materials, els dos treballadors que hi són cada dia…. (pots enviar-nos un mail i t’explicarem com fer-ho)
Només cal una petita aportació de molta gent per tirar endavant tot allò que calgui… i fins hi tot fer una volta com la que hem fet…
Feliç però que hi siguis de la manera que sigui!! Gràcies, de debó!
Més enllà de la tristesa…
Us passa que a vegades us lleveu i veieu el món una mica més apagat, com si davant vostre una tela no massa transparent, es posés davant i enterbolís tot el que mires… dins hi ha un pesar que t’encongeix el pit, fa que et repleguis sobre teu, cap a dins, sense ganes de voler-ne sortir… són moments difícils si les emocions són intenses…
En totes dues, estem cecs davant el que ens passa i ens hi recreem sense adonar-nos que allò només és un avís, un trucar a la porta, un toc d’alerta que ens avisa directament que hi ha un treball a fer…
De tant portar unes ulleres, arriba un dia que no les reconeixem davant, però seguim mirant el 
món des d’allà… i altre cop, o bé arriba un dia que són tant intensos els símptomes, els tocs d’avís, que ens abandonem i decidim afrontar-los… o bé, la pròpia Vida ja s’encarrega de donar-nos una batzegada ben forta per que obrim els ulls… si sents que hi ha coses a acceptar, no ho deixis per més endavant! perquè tard o d’hora, té les tornaràs a trobar, però encara amb més intensitat! i no perquè ningú ens castigui, sinó perquè de cop ens trobarem amb tot allò que no hem volgut afrontar durant molt temps i sortirà de cop…
Hem de posar primer de tot, consciència que allò no és realment Qui Som, us ho ben asseguro, tot allò que s’allunyi de sentir calma i alegria tranquil·la, d’estar Vius, d’acostar-nos cada cop més a ser Infants, és el que no som en realitat, lliures de medicaments, angoixes, neurosis…
Potser has conviscut tota una vida o fa temps que t’acompanya algun sentiment que et resta energia, ganes de fer les coses, ara mateix tens una oportunitat de fer una parada, aturar-te i prou, i començar a cercar… dins… i de cor t’’ho dic, si vols anar al fons del que realment ocasiona aquest pesar, a la causa més important, cerca una persona que t’acompanyi i hi confiïs… amb la tècnica que sigui i més t’atragui… estem tant a prop, ho tenim tant integrat, molt difícil fins hi tot que un llibre, pugui fer-nos adonar del que veritablement passa, l’arrel… perquè ho llegim amb les ulleres posades! si que ens ajuden i molt, però els nuclis més importants… i compte en pensar, –doncs jo si que podré!- sí, no ho dubto… però l’ego és tant intel·ligent! i com més perpetuïs la ceguera, més podrà viure ell… no és tracta que per sempre hauràs de fer feina acompanyat, sinó que tots hi ha alguns rocs ben importants dins la nostre motxilla, que fan que sols no tinguem la suficient “força”, pel pes, per treure-les, les altres, no pateixis, amb les eines que adquiriràs, no necessitaràs ningú més…
Davant el que ens passa, sempre tenim dues oportunitats ben clares, canviar o no, buscar la llibertat d’allò que ens encadena, o seguir sent presoners… potser el paper de víctima sigui molt gratificant a vegades, però no fa més que perpetuar l’angoixa…
Confia!! Confia amb aquella veueta que t’empeny a buscar-te i cercar els perquès d’allò que et succeeix… també en aquells que et diuen que això és possible, perquè, i si ho fos?? no vols probar-ho? què hi perds?
Lluita, però no una lluita aferrissada, sinó des del cor, ja no calen més guerres, i les interiors de cadascú són les més sanguinàries… és temps d’estimar, començant per nosaltres, temps de triar Ser el que vulguem Ser, sense que ningú ni res ens hi obligui… temps per adonar-nos que no som la ment, d’adonar-nos que només és un òrgan més del nostre cos físic… temps per relacionar-nos des dels infants que Som, sense prejudicis ni maquinacions, ni pensaments que enterboleixin el conviure… ser infants, fent i jugant la Vida, vivint al present, lliures, alegres, plens… vinga som-hi!
Davant la mar, Menorca…
Estava davant la mar, a Menorca aquest dissabte passat, mirant com el sol anava fonent-se a poc a poc. Les onades van com parar-se i tots els colors possibles anaven puntejant la imatge… era un Present i les imatges van començar a crèixer dins meu…
Des del silenci,
la mar s’expressa,
onades de Consciència,
banyen el Ser…
.
Un present etern,
convida a la calma…
.
Una alegria tranqui-la,
recolza l’ànima…
.
Camino descalç,
respiro alt,
on no hi ha espai,
on les formes són miratges,
on l’infinit pancartes…
.
…i deixo de ser jo,
diluït en l’Ara,
la Vida que s’expressa,
la Vida que Sóc,
respiro i creo…
Data creació: 23/10/2010
Jo trio…
Després de contestar les vostres aportacions…fent altres coses, ha començat a brollar aquest escrit a través d’imatges i que us comparteixo…
Som Llum,
Som Presència,
Som llibertat,
Som el que Som i prou…
.
Decisions davant paisatges incerts,
preocupacions davant decorats obscurs,
il·lusions enmig del fum del pensament…
Caminem carregats de bosses,
plenes de neguits,
pensaments obsessius, neuròtics,
que creen enfront miratges de colors foscos…
.
Creadors de la nostre realitat,
pintors de quadres infinits,
Vius i connectats,
amb el Tot, amb la Força, amb la Vida…
.
Asserenat, m’assec,
mirant i gaudint del que m’envolta i Sóc,
fent un ullet al passat,
somrient a un futur que és l’Ara…
Data creació: 20/10/2010
Confia, confia, confia…
Camines i camines molt sovint solsament guiat per un sentir intern que tot i molts cops voldries abandonar, et crida des del defalliment… hi ha moments que l’únic que voldries és parar i tornar al que eres abans, sense tants maldecaps i vivint aquella vida, buida en el fons, però que almenys funcionaves d’una manera o una altre… una vida sense consciència, no havies de fer res més que seguir el que tocava en cada etapa… tot estava marcat i estipulat, i no calia pensar pas en res de res… qualsevol patiment era aparcat o senzillament feies el que fos per mantenir l’atenció en qualsevol altre lloc que no fos mirar endins…
Molts de nosaltres estem fent un camí de creixement, d’autodescobrir-se, cadascú des de l’espai que sap o pot. Pel que sigui ha arribat un moment a la seva vida que el que té al voltant no el satisfà i necessita trobar respostes… Amb qui caminem plegats, la majoria en algun moment del camí m’heu compartit:
-A vegades m’agradaria no haver començat, no ser conscient de la ignorància en que estava, no haver necessitat atendre allò que mai havia volgut recordar…- Comentaris d’aquest estil. 
Si, cadascú de nosaltres hem tingut moments d’aquests, tirar la tovallola. Però, sabeu que és realment, l’ego! que s’alimentava de tot el nostre patiment i de l’olla de pensaments neuròtics. És aquest, quan es veu desvalgut, s’adona que està perdent el poder que tenia, el que fa que sentim, estem més desorientats encara… estem deixant enrere tot allò que ens ha acompanyat des de quasi tota la vida, i ens anem despullant d’aquells vestits que ja no ens caben de petits que són, i és clar, encara no en tenim de nous per calçar-nos…
Sí, hi he passat i ho he viscut, es fa difícil… i per mi, sempre m’ha ajudat, el Confiar.
Confiar en aquesta veu interior que ens empeny a continuar… confiar que el que creiem que érem, no ens portava a res més que al malestar per subtil que fos… confiar que res del que puc trobar a fora em pot fer més feliç que el que hi pot haver a dins, que mai m’ho prendran… confiar en aquells que han caminat una petita part més, davant de nosaltres i ens estimulen i encoratgen amb el seu exemple … i sobretot confiar que no hi ha ningú que ens jutgi, ni nosaltres mateixos, ho fem tant bé com sabem en aquells moments…
Quan confies en la Vida i deixes de lluitar, t’abandones al buit, no volent controlar res. El caos, comença a agafar forma, molt sovint a poc a poc, però segur, potent, poderós… el que creies que mai podria canviar, l’angoixa que sempre t’havia acompanyat, comencen a perdre força… la pau i la tranquil·litat van augmentant des de dins… i la Vida amb majúscules comença a tenir sentit.
Pares mica en mica els pensaments, comences a no mirar tant els passos fets, ni els de més enllà dels tres que tens davant.
Comences a viure l’Ara, l’únic pas que Realment És, Real, Únic. T’obres a allò que sempre, escolta’m bé, sempre hem estat, Éssers lliures i plens de Vida, la Vida mateixa.
Tot pren sentit al teu voltant, veus tot el que se t’està presentant com si fos el primer cop, els conflictes com oportunitats d’avançar encara més. L’alegria i la pau interna les emocions més recurrents…
Confia, confia, confia… la Vida et crida, Qui Ets truca la porta… no ho sents, hi ha algú que està trucant… no estàs sola… no estàs sol…
Quan visc l’Ara
Quan visc l’Ara,
tot és present, tot És…
.
Quan deixo el passat,
quan traspasso els murs que m’he construït,
de fets no acceptats,
no compresos,
de realitats sense sentit,
de pors que encadenen… la Vida s’expressa!!
Les teories deixen de condicionar,
els clixés d’empipar,
les angoixes de perseguir…
.
Ets lliure,
formant part de tot el que t’envolta,
Únic i irrepetible, comú al Tot,
vius l’etern Ara,
on tot és expressió de l’Essència que t’alimenta,
on et fons amb la Pau i l’Alegria tranquil·la,
on tot el Coneixement es desplega,
on els fils de l’univers sencer, es posen davant per crear el que sents,
a cada moment, cada segon,
a traves de l’Amor que ets,
a través de l’Amor que formes part,
que respires, que vius, que comparteixes…
.
Data creació: 14/10/2010