Només puc acompanyar fins on he caminat.
Aquí et deixo un bon text si tens ganes de lectura…
Sorgeix mentrestant estic fent els textos de la web que aquest setembre espero ja poder presentar! Estava pensant en una part i en va sortir aquest text que per llarg, només el poso aquí i així si el vols aprofitar i et serveix, feliç sóc.
Parlo del que he après gràcies al meu propi camí d’autoconeixement i desaprenentatge de moltes teories i condicionaments de tota mena.
No entro amb anècdotes que ja aniran venint, però si, t’explico el fins on he pogut arribar en mi i ara ofereixo a qui li ressoni a través del projecte “Tornar a Casa” amb diferents propostes i un únic objectiu comú:
Poder fer simple, clar i directa l’aprenentatge d’experimentar que és viure més enllà de la ment i les emocions per connectar i deixar aflorar l’Amor que ja és dins nostre.
………………………………………………….
El que ofereixo en totes les diferents activitats que proposo des del projecte Tornar a Casa, i des de la mirada de la psicologia conscient, és un destil·lat de tot l’après durant les meves cinquanta primaveres de vida i sobretot, els darrers trenta, on un llibre va obrir de cop i dins meu interrogants que cridaven resposta, era quan tenia uns vint-i-un anys i el llibre, Joan Salvador Gavina de Richard Bach.
Fa més de deu anys que acompanyo a persones, aprenent amb cada una d’elles, i sempre amb la mirada i l’anhel de fer més simple, clar i directa l’acompanyament, mentrestant segueixo aprenent de les meves patinades o derrapades, com toca quan toca! Gràcies a la pràctica, cada vegada menys.
A través de la meva recerca interior, he pogut conèixer moltes tècniques ben autèntiques i des de moltes mirades diferents, terapeutes, autèntics Mestres de consciència, alguns a través de llibres, persones ben especials… Totes i tots m’han acompanyat amb més o menys intenció i traça, en el meu propi camí terapèutic. Tots ells i elles han sigut un mirall on aprendre i desaprendre sobretot.
El que ofereixo a través de Tornar a Casa, és simplement el que més m’ha ajudat a mi, i veig que també ajuda a qui ho practica, no calen masses coses la veritat.
He après des d’experimentar-ho en mi, que el patiment és present en les persones perquè no hem sabut adonar-nos que el que vam aprendre inconscientment dels dotze anys en avall, encara avui condiciona la vida de l’adult o preadult.
El que ens va fer dolor al passat inconscient, avui és patiment a través d’altres situacions i personatges.
L’Amor és el que tots i totes en definitiva hem vingut a viure, i encara avui, la majoria de la societat hem tingut uns pares i aquests uns altres que han cercat més la felicitat a través de coses externes que l’Amor que és dins des del néixer. Ens han donat el que ells els hi havien donat, més un “te quiero” que un “te amo”.
Això és el que la majoria de la societat ha rebut dels progenitors, el llegat de generacions que han hagut de viure molt patiment a les seves ànimes.
Inconscientment sentim un buit que no s’acaba de saciar mai amb res i ens passem dels dotze anys fins quan toca, cada persona té el seu moment, empaitant l’amor per omplir el buit que sentim, o fugint de l’amor en tota acció què podem perquè no volem ni podem sovint, veure el buit. Ho fem sense saber-ho! Això és el que ens fa perdre…
Anem de frustració en frustració, jo mateix, quan no sabia que no hi ha buit per omplir quan deixes d’identificar-te amb la ment i les emocions, aquí és quan pots adonar-te vivint-ho, que l’Amor únic i igual en tothom, és dins, ple a vessar.
Tot el que et puc oferir és el viscut a través del meu procés terapèutic d’aquests trenta anys, amb els aprenentatges i els diferents mestres, des de moltes mirades diferents, més autèntiques i més fantasioses, junt amb la carrera de psicologia clínica, però sobretot, amb l’estudi individual i intern de més de vint anys utilitzant plantes medicinals encarades al treball de la pròpia consciència i inconsciència.
Aquest poder mirar i experimentar amb la meva ment des de dins, ha fet que entengui molt més encara el que ens passa a fora i com un simple pensament pot crear un univers, pocs però se n’adonen.
Resumit i aquí és la clau del meu treball des de la psicologia conscient, podem estar des de dues posicions vivint la vida.
Una és estant identificats amb les emocions i els pensaments, el caparrot, el casc, intentant controlar el món que mai acabem de controlar i massa vegades sí patir.
O, simplement podem ser observadors conscients de la realitat que tenim davant, sense voler afegir o treure res, mentrestant la Vida ens va vivint i nosaltres fent el millor que sabem a cada segon.
Des de més enllà del cap, hi ha l‘única Vida real que podem experimentar, el present, viscut amb els cinc sentits, aquí hi pot haver dolor, però ja mai més patiment. Des d’aquí la vida és molt més simple, senzilla i plena.
Quan estem al cap, tard o d’hora hi haurà patiment, perquè estem presos dels condicionaments i aprenentatges que vam viure inconscientment quan érem infants.
La ment s’instal·la entremig dels ulls i el món que ens rodeja fent de filtre perquè interpretem el que veiem des de la nostra mirada. Cada cosa que no ens agrada és en el fons, el que el nostre inconscient ha gravat, d’un passat no massa positiu i que ara sense saber-ho és reconegut davant i hi reaccionem automàticament sense poder-hi fer massa, encara.
La resistència al que ens passa és el que fa que acabem “malalts”. La malaltia és des d’aquesta mirada que et proposo la millor manera que té el cos per avisar-nos que no estem fent les coses com caldria, l’avís sorollós.
La mirada de la psicologia conscient està basada en un entrenament de les persones en poder-se adonar quan no estan presents ni conscients, aquesta és la base i el meu entrenament durant uns bons anys.
Per altre cantó i igual d’important, cal que ens vulguem fer responsables del 50% del que vivim en negatiu, els conflictes amb qui o què sigui.
Mentrestant anem entrant-nos, també anem analitzant que hi ha en el present que ens estigui produint patiment, és on hi ha el final d’un fil que ens condueix a les arrels, a la causa d’allò que tinc davant que em fa resistir i activar.
Si volem créixer en l’Amor, hem d’aprendre a assumir amb humilitat que el que patim també hi ha un cinquanta per cent de responsabilitat nostra, per tant, només depèn d’un mateix/a canviar, simplement deixant d’afegir la part que cadascú hi posa. I el joc inconscient s’acaba.
Sóc el primer que he hagut de curar les meves ferides i deixar de tenir por a mirar-les, com també he hagut d’aprendre a domar aquest desig que se m’enduia a perseguir somnis fets de fum.
Com més practico l’après i el que ensenyo, més em sento tocant de peus a terra i més lluny de pensaments i emocions invalidants que feia que visqués la vida d’una manera molt poc autèntica.
Saber que cada dia em toca fer el millor que sàpiga, sabent que no he de demostrar res a ningú i menys a mi, vivint a llibertat de triar el que la meva coherència respectuosa em dicti, sentint dins meu una calma que neix de veure la ment i les emocions al seu lloc, presents però sense interferir massa. I sobretot amb el goig intern d’aquell infant que vaig ser i que ara a través de l’adult en puc viure el millor llegat, mirar el món amb la màxima innocència que puc sense que la ment i les emocions interfereixin massa i fent el millor per solament viure l’únic segon que puc viure sense la ment activada en un passat o en un futur, és a dir, l’Ara tan famós.
Aquest és el premi que puc gaudir avui, i el premi que pots gaudir si t’hi poses. L’entrenador i l’alumne estan dins teu, jo només et mostraré el mapa que he caminat perquè en facis el que millor sentis mentrestant caminem plegats a través d’alguna proposta que t’ofereixo amb l’acompanyament terapèutic o a través de la Natura i les Barraques.
Psicologia conscient, presència i consciència, i cinquanta per cent!
Seguim!!
Oriol
