El Càncer, res s’acaba…
Quina imatge et ve al cap quan llegeixes: Càncer!! … segurament no massa maca, oi? Només et demano una cosa, intenta deixar qualsevol idea preconcebuda amb el que llegiràs… fes com si… i el que et ressoni dins el cor…
Aquest escrit va brollar en 10 minuts escoltant Hans Zimer, gran compositor de bandes sonores com la de Gladiator o La Roca. T’he de dir que tots “baixen” de forma directa, sense massa interrupcions, però aquest va ser com si m’agafessin la mà i anés escrivint paraula rera paraula…
Aquesta setmana va venir a la consulta una persona jove amb dos càncers.
La psicosomàtica és molt poderosa i no vam tardar gaire a “esbrinar” d’on venien, què havia propiciat aquells símptomes que en diuen càncer. Veure en quina part del seu comportament, emocions o pensaments estava anclat. Quin era aquell succés que no va ser capaç de pair i que al ser molt incòmode per la importància que tenia, havia de sortir d’una manera o altra, i ho va fer a través del cos. Calia revisar quina part de la seva personalitat caminava coixa.
M’entristeixo una mica per dins, no puc separar-me’n del tot encara. Veure que la persona es creu que pot girar la cara davant d’aquest diagnosi. Em va dir que no hi pensava i ja està. Me la crec, però no deixo d’imaginar-me la imatge d’un paio que estava al port i que tenia, a un metre darrera seu, un transatlàntic i feia com si no el veiés, tot i que quasi li queia a sobre.
Com que era el paper que em tocava, vaig dir-li que podia triar entre cercar a dins o seguir a fora. Però en cap cas deixar el tractament mèdic que està fent. Sols que si tria la segona opció es perd la primera. I si tria la primera, la segona segur que anirà molt millor, arribant allà on cada persona li toqui arribar, a la sanació en molts dels casos. El que sí que és segur, és que la majoria de persones que hauran sabut lligar caps no hi perdran res i extreuran una millor comprensió del perquè ha succeït.
A través de les dates de naixement la persona no pot enganyar-se, perquè ningú pot canviar les dades! Aquestes et lliguen a uns membres del teu arbre familiar/genealògic que, com art de màgia, hauran fet i patit el mateix però amb un altre decorat i altres actors, clar està.
Pots entendre que el símptoma/malaltia és la conseqüència i l’avís del propi cos perquè resolguis algun apartat de la teva vida que cal ser resolt i acceptat. I un cop veus això, sabent exactament on ha aparegut el símptoma, allà mateix trobem la informació de quin tipus de situació vas haver de viure. Perquè el cos és un mapa, i a cada espai hi ha la correlació emocional. Llavors fas un clic, a vegades no massa fort. L’acabes de fer quan mires l’arbre i t’adones que realment aquell comportament o situació que ha creat la “malaltia” l’has heretat com un programa d’un avantpassat teu que havia viscut el mateix i va quedar sense resoldre. Tu el repeteixes o repares.
Aquell moment en què hi ha la comprensió profunda, les portes de l’inconscient s’obren, el coneixement de cop inunda capes i capes de pensaments i comportaments apresos, creats i manipulats per aquells programes heretats. Milions de bits d’informació caòtica s’harmonitzen de cop i volta. La calma fa un nou pas. Després d’aquest clic profund i únic, s’entra en un altre espai de “petit o gran èxtasi”. Durant dies t’acompanya una sensació de pau i lleugeresa que s’acaba quan ja comences a viure un altre aprenentatge, amb tot el procés altre vegada.
El cos comença a reparar, entres en quarantena, 40 dies de procés. Ja no li cal l’estrès per avisar-te, has entès definitivament el que passava, i com més gran o important hagi sigut l’avís, igual de gran el canvi que cal fer. Aquí és quan el tractament mèdic, si encara et cal, tindrà més efectivitat, tots dos seguint un mateix objectiu i direcció, curar sense que el cos estigui “cridant estressat” que escoltis. S’aturen els símptomes i ha d’anar acompanyat directament per un canvi en el comportament que va ser l’arrel emocional de la “malaltia”. Si no, com és ben lògic, el cos pot tornar a “avisar”.
Si tens alguna malaltia igual només vols veure l’etiqueta i tot el que cal fer amb una etiqueta, hi ha tots els protocols preparats. O bé, pots obrir la porta i començar a caminar cap a tu mateix. Arriba un dia que agraeixes a la teva vida com res, allò que tant et va fer patir.
Vaig decidir que només diria a amics i aquells que vinguessin a que els acompanyés en el seu camí d’autodescoberta allò que “veia i m’arribava”. Els primers perquè és el que espero que facin els amics amb mi, tenen sempre les portes obertes si senten que m’han de dir alguna cosa pel meu bé, perquè se perfectament que surt des de l’estimació que ens tenim. Els altres, perquè truquen a la porta i és el camí que he triat i sento fer ara, en aquest precís moment, la part que em toca, el lloc que ocupo al món i m’ajuda a viure-hi.
Aquest escrit que va brollar, té molt a veure amb totes les vegades que he volgut cridar a l’aire, a l’orella de l’altre i no ho he fet. Només el respecte i el no sóc ningú per dir res, i per últim, que és el que surt a través de les meves ulleres, tot això fa que calli.
No oblidis que és una visió més, la meva. Aquest escrit està dedicat a tots aquells que pot fer-los veure un altre costat de la mateixa figura, una forma diferent i integradora de mirar la “malaltia”.
Arribes davant del metge,
fa tres setmanes que et fa mal al costat de l’estómac,
vomites i tens diarrees,
estàs espantat,
esperes amb urgència el diagnosi…
.
I tot se’t para quan escoltes la paraula,
tens càncer, sents dir al metge…
.
Paraules i gestos que es fonen en el silenci,
cos que deixa d’existir,
temps que s’atura,
un xoc que arriba al fons de tot…
.
I comença la lluita mental,
el creure’s que és un somni,
davant teu tot canvia,
tot deixa de tenir sentit,
les llistes de prioritats es desfan,
els destins possibles conflueixen en un de sol,
vols despertar d’aquest malson…
.
I fas pactes,
a la llum i al diable,
i ets creus tot allò que abans avorries,
et toquen mans que abans eren fletxes,
fas tot allò que abans creies impossible,
però no trobes cap sortida…
.
I cansat de lluitar cerques,
has sentit que tot té un sentit,
però no t’ho creus encara,
deixes d’olorar a fora i mires dins,
tot està connectat,
només has estat fugint d’estimar-te…
.
Tens davant una pregunta:
què triar.
.
Tens davant dos coneixements,
l’un,
connectat amb l’altre,
l’altre,
connectat amb tu mateix,
l’un, ets presoner d’una etiqueta,
l’altre, l’etiqueta et mostra la porta a casa…
.
Comprens darrera cada llàgrima,
pares a escoltar-te,
no vols fugir més dels pensaments que t’empaiten,
reconeixes la teva part i estimes l’altre…
.
Et perdones i abraces l’altre,
ets més lliure a cada respirar,
la pau et mostra el caminar…
.
I entens el cos que et crida a l’orella,
després de no voler-te escoltar,
d’intuïcions que mai arribaven a port,
de sincronicitats que es perdien en el soroll…
.
Vius ser el cos,
sents ser les emocions,
et penses mentre crees la realitat,
observes l’espectacle des de la millor butaca…
.
Comprens que tot té un sentit,
el saber que tota la humanitat sols busca l’harmonia,
el que et creus que és malaltia,
sols és una crida,
a tu mateix,
a aquell que sempre has estat,
únic i irrepetible,
lliure de pors,
amant del present,
poeta de l’ara,
músic de totes les melodies,
que neixen a cada instant…
.
Avui tens davant dues caixes,
la de la ignorància,
tota la responsabilitat ve de fora.
La del coneixement,
de saber on comença la desharmonia,
sempre dins un mateix,
quan viu el que passa fora…
.
Només has de saber,
veure i entendre,
què et va fer entrar en desharmonia,
i canviar allò que s’ha de canviar,
fer allò que cal que facis,
i confiar des de la certesa,
tot està bé,
res s’acaba.
(3) comentaris