Bioneuroemoció (2 de 4)
Aquesta setmana vaig acabar el primer curs de Bioneuroemoció impartit per l’Enric Corbera, amb un equip impecable on cadascú ocupa el lloc que li toca, tot i que és clar, només ho sap cadascú d’ells si l’ocupen realment. Però des de fora, és veu una imatge de cohesió i harmonia. Un equip cuidador on tots els detalls són majoritàriament previstos. Un temari intens, profund i a la vegada, com diu ell, no cal estudiar-lo ni memoritzar-lo, ja que en primera i última instància tot aquest saber forma part de tots nosaltres.
La Bioneuroemoció opera des del posar-se davant de la persona que et consulta per acompanyar-lo en el seu procés, connectant-he amb la base de dades universal, sense interferències mentals de prejudicis propis, ni pensaments del que cal fer o no. El que et ve a consultar és el que mou els fils i tu l’has d’anar acompanyant sense deixar-lo parlar massa, ja que quan parlem del que ens passa, ho fem des de dins la mateixa pel·lícula que ens creiem real, i el que cal fer no és anar veient la pel·lícula, sinó senzillament entendre l’argument principal, sense masses detalls, com el títol mateix, i canviar el rodet!! canviar la pel·lícula! I com va dir el gran savi Einstein, “no podem resoldre els problemes amb el mateix nivell de consciencia que han estat creats”. Per tant no serveix de res perdre el temps si la parella m’ha fet això, si el meu pare, si la sogre, si l’amic, si la vida…
Es dirigeix la persona des de la pregunta resposta, sense deixar-lo “escapar” amb totes les interpretacions que ell mateix ja s’ha repetit per intentar trobar la solució.
Si se centra amb la persona que el guia i solament segueix i respon el que ell/a li diu, arriba a l’inici, al dia que va patir algun episodi, viure algun succés que li fes experimentar un impacte emocional. Aquest impacte “ressona” literalment amb una part concreta del cos. Si no sabem o no volem entrar altre vegada en harmonia entenent i integrant el que aquell impacte ens vol ensenyar, i deixem d’estar estressats, angoixats i/o tristos per exemple, el cos ho traurà cap a fora a través d’un símptoma. Per exemple: mal de cap, una torçada de peu, diarrea, tendinitis. O també d’una angina de pit, una meningitis, una càncer de còlon o de pàncrees.
Fins ara i la majoria d’éssers humans, en contres d’anar més enllà, ens quedem aturats amb el símptoma i no anem a resoldre el perquè tinc mal de cap, o perquè i que significa que la vida ens posi una proba tant forta davant, com pot ser un càncer. Cal anar més enllà del que tenim enfront i llegir sentint i escoltant l’altre per veure des del símptoma físic l’anàleg emocional. Us ho ben asseguro perquè despertem d’una vegada i adquirim el Poder Real que Som.
Un dels èxits de l’Enric i el seu equip, ha sigut poder ajuntar diferents tècniques i donar-hi forma. Com si fos un puzzle amb les peces escampades i les han sabut col·locar al lloc que els hi tocava sortint la imatge final. Aquestes juntes serveixen per, jo ho he batejat així, “descodificar Matrix”. Ens allibera literalment de la malaltia no per art de màgia, sinó d’una forma totalment científica i demostrable. El nostre cos és una espècie de mapa concret i específic on cada petit òrgan o sistema té una correlació emocional. El sentit biològic de l’espai on ens hem fet mal o la malaltia en concret és el que ens guiarà per saber on estic encallat en la vida. Com exemple ens centrarem en l’otitis tant present amb infants: orelles, que fem amb les orelles? escoltar, oi? Doncs la pregunta que ens hem de formular és: Què és allò que no vull sentir que em crea ràbia i ira és a dir un gran malestar intern (sempre que hi ha “itits” al final, ràbia i ira)? Saps qui té normalment otitis, oi? els infants, quan no volen sentir les discussions dels pares, o escoltar el que no és harmònic a casa. Tant senzill. I com ajudar-lo, com ben clar ho pots entreveure, fent un toc d’alerta als pares.
Saps que l’origen també pot ser causat per les generacions que ens han precedit? Una vegada hem vist la correlació amb el malestar i/o la malaltia i el que hem passa, després puc, i espanta veure com de clar és, l’arbre genealògic. Programes de successos ocorreguts en l’arbre que no han trobat com ser acceptats i integrats, resten amagats i sepultats, els secrets que cada família té i molt sovint amaga. Et sona aquesta frase: -Perquè el passat és passat i no cal tocar-lo!!-. Ara podem demostrar que aquest es transmet en les següents generacions. Allò important que no resolguis no pateixis, algú de les generacions precedents ho haurà de fer per tu, repetint-ho o reparant-ho. I per suposat, es fa de forma totalment inconscient. Però sabent-ho, voldries “carregar” aquest pes a les persones que vindran darrera teu? Per això i com sempre he dit, com n’és d’important que cadascú resolgui allò més important en ell mateix. No “amagar” sota l’estora allò que sabem però no volem veure.
Amics, per fi puc demostrar tot el que he anat escrivint i compartint durant aquests quasi tres anys que són els últims de 23. Som Éssers espirituals lliures i omnipotents vivint una experiència humana on la malaltia solament és, si, solament és la pantalla, el quadre de llums que ens avisa de que estem vivint en desharmonia, que no estem vivint com podríem realment viure, Lliures. Sí, estem adormits i anhelem despertar, però molts no tenen la suficient alegria per fer-ho, per dir-ho macament.
Us vull compartir una de les moltes experiències “màgiques” que m’han ocorregut durant aquest camí de creixement, però que per por a ser criticat o qüestionat, sumat a la meva poca seguretat, no havia escrit. Perquè en el fons només les estava vivint jo, i ja se que tot pot ser des de fa temps producte de la ment. Però finalment he començat a experimentar la “màgia” d’una forma inqüestionable i només els més incrèduls i ho dic perquè així ho sento, ho desitgen i ho necessiten tant, que no s’ho poden permetre… Aquests esdeveniments són la part de la vivència de la Consciència que em toca viure, i també compartir, és una altre manera de veure i viure el món. Sóc una part ínfima, irrepetible i igual a totes al mateix temps, perquè cadascú ocupa una part d’aquest immens i preciós puzzle de la consciència. Cadascú té i hauria d’ocupar l’espai que li és reservat.
Avui et vull donar les gràcies a tu Àlex, que no se ni qui ets però vas arribar pel blog qüestionant el que hi llegies a través de les preguntes.
Em vas tenir dues setmanes rumiant que passava dins meu perquè vas tocar-me una part de mi. Em sentia insegur encara del que vivia i per això tot i sent clar, veureu que la gran majora de reflexions fetes fins ara, la prudència de dir les coses i el sempre remarcar que eren les meves paraules i que…. perquè ningú s’enfadés… darrera hi havia la por que algú li ressonés massa i se’m girés criticant tot el que deia i vivia.
Me’n vaig adonar quan l’Àlex va qüestionar-me el que escrivia. Estava sent qüestionat per algú, i va tocar el que a dins hi havia, por a ser criticat. També gracies a la meva parella que em va ajudar a entendre-ho i ensenyar-me a acceptar el que els altres opinaven. I avui, 26 de juliol ja puc viure-ho, a part de saber-ho amb el cap, ara tot el meu cos n’està impregnat i vivint-ho. He integrat que l’altre no existeix, només sóc jo qui ho creo, per tant sóc jo que havia de canviar, i ho fet. Abans estava a la ment encara. Agraïment etern Àlex i a la Consciència.
Ara us vull explicar un d’aquests episodis que m’han ajudat i acompanyat fins aquí.
Dins un treball de Consciència, quan estava a la meitat de la carrera de psicologia, vaig sentir dins una frase i després va venir una visió: Aquesta em deia, quan comencés a exercir, mai oblidés, i aquest va ser dita de forma imperativa, MAI oblidés que tot problema que tenia davant i em portés la persona, era solament el símptoma, el senyal, el llumet vermell que ens avisa que alguna cosa va malament perquè el cos no està en harmonia. -Oriol, sempre, sempre, ves més enllà del símptoma!- vaig literalment “sentir” dins meu.
També, en aquell moment, de l’experiència, vaig tenir la visió següent.
Estava sol parat en un penya-segat a la punta mateix on fas només un pas més i literalment caus. Darrera meu sols hi havien prats verds amb una herba que ho tapissava tot. Sota meu tenia un precipici i al fons, un mar immens que es perdia a l’infinit. Aquella Presència que em va parlar, em va acompanyar a través d’un vol conscient a baixar planejant cap avall, acostar-me més a la superfície del mar. Com quan les gavines fan aquell vol rasant damunt l’aigua sentint les gotes que els hi toca la cara. Gràcies Joan Salvador Gavina, gràcies! Quan vaig arribar damunt la superfície, no vaig ser jo que vaig entrar dins l’aigua, sinó que vaig veure com l’aigua s’anava acostant més i més a mi. En un segon tot aquest mar va transformar-se en milions de gotes, podia veure la de davant mateix, podia veure cada gota d’aquest immens organisme, en veia una i al mateix moment totes juntes. I aquí el meu impacte, al centrar-me en una de sola, vaig adonar-me que cada gota era ni més ni menys la vivència d’una persona!! Tenia davant meu l’inconscient col·lectiu amb totes les infinites vivències i possibilitats possibles. Cada una de les gotes era l’inconscient individual de la vida concreta que la persona estava experimentant.
De sobte, em van donar l’oportunitat, sempre acompanyat per la Presència invisible i amorosa, d’entrar a tres o quatre gotes d’aquest mar. I amb segon vaig experimentar tota una vida amb totes i cadascuna de les vivències d’aquella persona.
Suposo que aquesta visió tant directa i explosiva, té molt a veure amb la que la bona “amiga” i mestre, Elisabeth Kübblr Ross, ens va transmetre a través de tots els seus llibres sobre el que vivim quan deixem aquest cos físic per seguir caminant pel camí que mai s’acaba de la Consciència,
Fem una revisió nosaltres mateixos des de l’amor pur i autèntic. Fem una revisió conscient de cada una, si cada una de les vivències que haurem tingut durant tota la vida i podrem veure i sentir sense judicis cadascuna de les vegades que no hem estat fidels ni coherents amb nosaltres mateixos. Entendrem des de la acceptació i l’amor incondicional cadascuna de les vegades que el que vam fer no va ser massa adequat per nosaltres però que a la vegada també era el que ens tocava veure i viure.
Bé, retorno a la visió… doncs podia entrar en un segon a cadascuna de les gotes que volgués i experimentar la vida que estaven, ho havien estat, o estarien, perquè allà no hi havia espai ni temps.
Després d’aquí i altre vegada sent al precipici, la Presència va parlar-me sense sons internament dient-me que el treball que començaria quan acabés la carrera havia de ser sense entrar a l’inconscient de les persones, sinó que ho havia de fer des de fora.
Fins avui que no he acabat d’entendre aquestes imatges i també que aquesta Prescència amorosa era el meu propi Doble (ja us en parlaré aviat, “la Teoria del Desdoblament del Temps”). Ja últimament, una part conscient però a la vegada inconscient, anava analitzant el meu dia a dia acompanyant a les persones a la consulta. Hi havia alguna cosa que encara no entenia i agraït estic a l’Enric i a tot el grup de persones que estan al seu costat, que amb les seves paraules que dirigia al grup les vaig poder fer meves i posar-les en el trencaclosques que encara no podia acabar.
Acabava molt sovint de les sessions de cada dia on normalment estava amb sis persones i fins i tot algunes vegades amb set. Arribava a casa molt esgotat mentalment. Fins i tot un dia vaig comentar-ho a un ésser molt i molt especial, em va fer un comentari ben encertat, també us he de confessar que el meu ego es va emprenyar. Em va dir que per algun motiu estava tant cansat. Òbviament la resposta va ser justificar-me, però va quedar la llavor perquè sabia que de qui venia calia escoltar l’avís.
No ha sigut fins ara que se m’han ajuntat totes les peces d’aquesta part del puzle i he pogut veure que passava.
Cada persona venia amb una pel·lícula concreta del seu problema. Com a metàfora i que sigui fàcil d’entendre el que he fet fins ara, entrar dins la pantalla i pel·lícula de cada persona i des d’allà cercar o entendre les claus del seu malestar. Això si, sense viure ni experimentar les emocions associades. Però ara m’he adonat que tot i anar molt més ràpid que moltes teràpies i també arribar a l’arrel del problema i poder incorporar una nova informació, gràcies a la qual la persona podria despertar del seu propi somni, aquest recorregut era fet amb un sis-cents, com el meu preciós primer cotxe (jaja). I ara dono gràcies a la Vida perquè m’ha respost el meu anhel de trobar una tècnica que les persones poguessin fer el mateix però encara més ràpid. Ni que sigui la majoria només un any, crec que han de quedar finalment després de cada setmana una mica cansats de veure’m!! Jaja
La bioneuroemoció condueix un Porche, i sense límit de velocitat. La majoria de tècniques terapèutiques van caminant, moltes també amb un sis-cents com jo, però la immensa majoria, per anar a Roma, han de donar una volta per Amsterdam, després visitar la plaça Roja del Kremlin passant per Japó, on paren a fer un té en algun jardí Zen i finalment a través d’Eslovènia arribar a Roma. Sí, potser és una mica cansat. I altres, amb un sis-cents també, per Portbou, el sud de França i entrar per d’alt d’Itàlia i directa cap avall fins arribar a Roma. Amb la Bioneuroemoció es va amb Porsche i no t’ho perdis, també podem anar per damunt l’aigua a tres-cents per hora.
Tot just estic al començament d’aquest nou i apassionant camí, no ho dubteu, però us ben comparteixo que avui he vist que ja no cal entrar dins la pel·lícula de cadascú. Des del paper del que facilita, només cal deixar-te guiar per l’altre, el que et ve a fer una consulta, amb totes les dimensions que ets. Per dir-ho d’una altra manera, un mateix s’ha de buidar de tot allò que es creu ser, i de totes les possibles interpretacions que abans hagi pogut tenir per, net, humil i amb el cor i l’actitud d’un infant, deixar que la informació de l’inconscient de l’altre senzillament se’t mostri… i és així. Jo des del primer dia ja anava a cercar el perquè del problema que la persona em presentava. Si no anem a cercar l’arrel d’aquest i la comprenem i integrem, només estarem posant pedassos a la persona, sigui amb medicaments que ho cronifiquen, sigui amb modificacions del comportament perquè no torni a passar. D’una manera o altra, no solucionem realment el problema, solament momentàniament, el més segur que sortirà si no es per aquí, per un altre espai.
Amics i amigues, estem davant el descobriment de la segona roda. Sento que serà l’onada necessària que cal a la humanitat per fer un canvi global de consciència, despertar d’aquest somni personal i col·lectiu del que sempre us he parlat. Ser i ocupar cadascú el lloc que li pertany en aquesta vida. Serà la onada que escombrarà com un tsunami totes les energies que fan que estiguem vivint aquest somni. Els que l’estan vivint per si sols, segurament ni ho notaran, però sento que la resta de la massa crítica, serà com si de cop es despertessin d’un somni, o millor dit, d’un malson. Estem en un moment clau on tot al voltant sens posa de meravella perquè puguem reflexionar amb el que “ens ha tocat viure”. I saps que tens tot, tot el poder per canviar-ho si no t’agrada?? Quants cops ho haurem de sentir per adonar-nos-en…
Ja fa 2000 anys que va venir un gran amic a parlar-nos de tot això, com molts savis i evolucionats éssers també ho han fet, va sembrar una llavor a la humanitat que ha anat creixent i que malauradament, també alguns han manipulat i distorsionat. Ell va ensenyar el que és l’amor real i no el poder de tenir l’exclusivitat de tot plegat. I tots com xais darrera el pastor.
Tots els grans savis, els de veritat, sigui quina sigui la cultura i la religió que sigui, ens han dit el mateix i on calia cercar, sempre als mateixos llocs, la persona i l’amor que hi ha dins. Però no és l’amor que coneixem, sinó el que té a veure amb la presència i l’harmonia. Més a veure amb la pau que sents quan saps que no cal aprendre ni estudiar res perquè el que necessites ja està dins.
Per mi, la humanitat està en l’espai on tot el que l’envolta és perfecte per arribar al moment clau i crític, on tot s’esdevindrà… encara que no ens ho sembli.
Per tots costats van apareixent informacions provinents de persones que arriben als mateixos postulats que les ancestrals tradicions espirituals i místiques han aportat des de fa ja segles. La cosmovisió o decorat que impera en cada moment és diferent, però en definitiva, el fons, el centre de tot plegat, és el mateix. I que bé que finalment puguin donar-se la mà la ciència i l’espiritualitat.
La física quàntica dóna la mà al misticisme.
Estem preparats per adonar-nos-en?
Som com som els humans i crec ben bé que la necessitat que s’està creant al voltant nostre a causa d’aquesta crisi actual farà que se’ns posi entre l’espasa i la paret.
Si has llegit per tot arreu que la malaltia solament és l’avís que el propi cos et fa perquè equilibris el teu estat emocionali/o mental. Si científics t’informen que la realitat sols és una creació que neix de les nostres creences i programes interiors, on cadascú solament viu allò que projecta. Si al teu voltant van apareixent aquest tipus d’informacions, davant un succés important i vital com pot ser una malaltia, potser et preguntaràs si hi ha alguna cosa més a part del que ens han inculcat. No oblidem que cadascú ocupa una part del puzzle! Però tu ets qui hi poses les peces!! Com sempre dic, “tot comença i acaba amb un mateix”.
Quan ens adonem que som els únics responsables d’allò que ens passa, i en aquest cas enfocat a la malaltia, solament hem de parar i escoltar-nos. Davant qualsevol nou coneixement, si no deixes de banda tot el que creus que saps sobre allò, serà difícil que puguis anar més enllà del que els teus ulls volen veure.
Com deia un bon amic, “felicita’t que tens una malaltia!!”, perquè gràcies a aquesta, podràs ser més lliure, després d’adonar-te de les cadenes que et mantenen en la ignorància.
I, qui tingui orelles que escolti! Que aquells que no en tenen, mai voldran escoltar. També és una decisió…
No sabeu quantes ganes tinc de posar-me a caminar amb la meva tasca d’acompanyament amb aquesta nova mirada. Una nova etapa que intueixo fascinant i trencadora, poder oferir les eines a aquells que les demanen per poder treballar amb el desequilibri que ha fet que la malaltia es faci present. Sí, qualsevol malaltia pot ser curada, si el cos ja no està massa malmès, però hi ha una peculiaritat molt important, t’ho has de creure… i tenir després la voluntat de voler transformar allò que ja no et serveix i això per alguns els és molt difícil. Dominar i domesticar l’ego és una de les coses que més energia ens pot demanar, perquè hi estem tant identificats que ni sabem que el portem davant dirigint i vivint com a ell li sembla.
M’imagino poder abordar la malaltia des d’una mirada respectuosa amb un equip interdiciplinari com vaig dir amb l’anterior post, “La medicina i més encara, fem un clic?”. Tothom ocupa una part aquí, i el més important són les persones i poder-les ajudar sense crear dependències perquè puguin adquirir aquesta llibertat i el Poder que tenim absolutament tots. Deixem-nos de criticar i donar-nos cops de colze entre els diferents professionals, i posem-nos a caminar plegats. Què és vertaderament important, la persona oi?? Doncs som-hi!! Som éssers holístics i també necessitem un equip holístic per atendre totes les dimensions que ens composen. La bioneuroemoció n’és una branca important i ocupa l’espai que li pertany, també el metge, l’acupuntor, el dietista, el fisioterapeuta… La recompensa és impressionant, el privilegi d’estar acompanyant persones que cerquen la veritat en si mateixos, la seva alliberació de les cadenes de la ignorància. Ostres! Que vols que et digui no crec que hi hagi massa coses millors que aquesta…
Aquí us deixo una Contra amb un dels pioners de la Biodescodificació Salomón Sellam, Sincrònicament el mateix mes que començava la formació el van publicar. Tindràs una mica més d’informació. “Todo lo que callamos se convierte en un síntoma”.
(2) comentaris