La Veu de l’Ara
Et dic,
t’escric, possibilitats,
que el sol ens porta a cada raig…
.
Creadors que no veuen els fils,
creadors que mouen els dels altres,
creadors de somnis col.lectius,
creadors de nius sense ous…
Navegadors de l’inconscient,
guardes del Saber.
Seuen a la vorera,
aprop de tot el que hi passa
separats del fum,
mirant des d’allà,
des d’allò que no és,
des del silenci entremig de dues paraules.
El silenci de saber que res es finit,
el silenci que neix de la no paraula,
el so d’una fulla quan cau el darrer dia de la tardor,
que neix quan tots les altres Són,
part d’un Tot, d’un partitura que mai acaba,
la perfecció en cada acte.
.
No ocupem el nostre lloc,
volem el de l’altre,
fugint del fum,
que nosaltres no respirem.
Mirant a un costat sense veure qui hi passa,
forasters que sempre estan a l’arribada…
Cadascú tria el paisatge,
cadascú vol el de l’altre.
.
Ocupa el teu lloc,
no miris enlloc,
tu Ets….
.
Dies de canvi,
decorats que es fonen,
llums que s’apaguen…
Altres ballen,
la cançó feta de màgia…
La bogeria col·lectiva ,
el malson perpetu,
la repetició de la mateixa jugada…
Repeticions infinites que només canvien els colors,
aprenentatges d’una ànima que ha de despertar,
moments únics, col.lectius,
moments històrics, universals,
una nova vibració,
harmonia del silenci perpetu,
una mirada, la Consciència,
la veu de l’Ara.
17/03/2013
.
Aquest escrit va “baixar” veient com sempre imatges. El món actual i com hi funcionem. Tenim més feina mirant que fa l’altre i poques molt poques vegades ens aturem a mirar-nos, i menys endins.
Cadascú és una pedra preciosa, un diamant en brut que s’ha de polir, després de totes les pressions que ha pogut soportar des dels seus inicis, la infància. Tenim por de ser allò que realment ens agradaria ser, refugiats en automatismes personals, familiars i socials. No som lliures. No ens adonem que tot només és un joc, un participar en un teatre col·lectiu i que ningú ens obliga a fer cap paper. Davant aquesta crisis econòmica, n’hi ha una encara de més potent i no tant evident, una crisis de valors.
Em perdut el nord i estem immobilitzats a casa per unes pors que no paren d’arribar. La necessitat primordial de l’ésser humà, la bàsica, poder alimentar-nos està trontollant. Diuen que estem arribant al 27% de parats. De cada deu persones, tres estan sense poder ingressar diners. I hem perdut la immensa majoria el saber de com crear el nostre propi menjar. Al rebost col·lectiu que els altres s’han encarregat de tenir i fer, els supermercats, ja no hi poden entrar, no tenen diners, i bé que s’ho han muntat per que siguin indispensables…
Estem immobilitzats davant el que està passant i llevat de col·lectius que ja s’estan organitzant, com ja vaig escriure a l’anterior entrada, la gran massa està depenent d’unes empreses que mouen tots els fils.
Ens han ensinistrat tant bé, que davant tot aquest panorama, davant polítics que de sota mà cobren el que 10 famílies treballadores potser no cobraran mai. Com uns que encara porten corona, i no d’espines al cap, maten animals i fan negocis, com bancs que fan fallida, són els estalviadors que han de pagar els plats trencats i els que dirigeixen cobrant sous vergonyosos, com està passant a Chipre… no cal gaire més oi? NO FEM RES!!!
No entenc encara com no ha sortit algú amb algun instrument perillós entre les mans prenent-se la justícia per si mateix…
Que te a veure tot aixó amb l’escrit de més amunt?? Té a veure amb la frase que és el pal de paller del meu acompanyament a persones, “tot comença i acaba en un mateix“.
Si poguéssim només veure un segon el que vertaderament Som, si poguéssim viure més desperts, sabríem sense dubtar que només nosaltres tenim el vertader “Poder“, del canvi, de fer el que desitgem Ser i Fer. Ja no ens cal un pastor, si recuperar la sobirania personal i començar a ser “EL CANVI“, des del punt més petit, el graó de més abaix. Sent miralls pels altres, escampant amb fets autèntics i sent models d’un fer diferent, respectuós amb un mateix i amb els altres, com amb l’entorn…
Ja no valen excuses que no hi ha res a fer, dient-nos no podem, que de res servirà canviar només un… SÍ!! un més un, fan dos, i dos més dos quatre i…