La neu queia davant…
La aneu queia davant meu,
mirava a l’aire i sentia com m’acaronava la cara,
cada volva que es desfeia damunt la pell,
gotes que s’ajunten i baixen…
.
La natura al voltant, gèlida,
fa escruixir el cos,
sents la seva presència,
entra sense permís, dins,
necessites moure’t…
.
Cada petjada que deixo a la manta blanca,
és transforma en un mapa,
del viscut i que ha sigut,
somnis que es fonen davant el desig,
moments que mai més seran…
.
Nostàlgia que encadena,
mirades a un passat que ja no hi és,
tristeses que fan venir el plor,
el fred és més intens, ara.
.
I et recordes que has de respirar,
baixar a la panxa els pensaments i deixar-los marxar,
omplir, buidar, sentir i no pensar,
la Pau retorna,
escoltes el cos i el present et transforma…
.
Neix de dins una llum,
el foc de l’ànima que t’omple els espais més densos,
la calor s’escampa,
l’alegria torna,
rodejat de gel,
el cel s’endevina…
.
Fas silenci, la ment calla,
l’ara crida,
ets tu que ara es fon amb l’altre,
ets el floc de neu,
ets l’aigua…
(2) comentaris