La peixera
“Imagineu-vos que esteu dins una peixera, nedant per aquí i per allà, amb diversos espais en els quals podeu interactuar. Des de sempre hi heu estat sense conèixer res més. De tant en tant us adoneu que hi ha alguna cosa que no us deixa avançar, les parets de la peixera. Són transparents, de tant donar-vos cops, ja sabeu on us cal parar per tal de no encastar-vos-hi.
Des de que heu nascut heu estat nedant per aquests llocs i des del primer dia, els altres peixos que hi habiten us han anat explicant en que consisteix i el que s’ha de fer. Cada dia a una determinada hora, des de d’alt van caient flocs de menjar i tots correu a menjar tant com es pugui. Fins demà no hi haurà més aliment.
Alguns de la peixera, normalment els nouvinguts, s’han començat a preguntar perquè no poden anar més enllà de les parets invisibles que hi ha. S’adonen que la peixera se’ls hi ha quedat petita i els falta espai. Estan tot el dia neguitosos i no paren de moure’s. Molts estan tant absorts en barrinar que succeeix, que quan algú els hi vol explicar alguna norma de com s’han de fer les coses, senzillament no poden escoltar-los, no hi poden posar atenció ja que, estan molt lluny d’aquí. O senzillament els responen, -perquè sí!-, sense cap més explicació...
Se senten molt sols perquè ningú els comprèn. No saben que els hi passa i van desorientats per la peixera. Senten tristesa dins i alguns l’expressen cridant i enrabiant-se. Altres callant i empassant-s’ho. 
Quan alguna cosa d’aquestes passa, els més vells del lloc que saben el que s’ha de fer, els comencen a recriminar les seves accions i fer-los sentir culpables del que senten i fan. En alguns casos més especials i extrems, quan els grans no saben com controlar-ho, els hi donen una espècie de menjar que els deixa tranquils, tranquils. Els inadaptats els anomenen. La peixera torna altre cop a la calma.
Alguns peixos, no es deixen convèncer tant fàcilment i procuren escoltar que els hi passa. Sense saber com ni perquè, de dins saben que hi ha alguna cosa més a part del que han de viure. Comencen a experimentar amb els límits, però d’una manera que no calgui espantar als més grans. Ressegueixen amb cura tots els contorns de la peixera. Solament és troben els límits invisibles que no poden creuar fins que arriba un dia que per atzar o persistència, un d’ells s’adona que hi ha un espai en el qual si es pot fer.
Experimenta el que és viure fora l’aigua. Un nou món s’obre davant. El pànic s’apodera d’ell, no pot respirar i la por el fa desistir. No passen dos dies que altre vegada torna a pensar en el que va descobrir i se n’hi torna. Aquesta vegada, més calmat, treu el cap per damunt de l’aigua. La seva respiració que abans era caòtica, comença a equilibrar-se. Encara amb una espurna de pànic, pot començar a assaborir el que és estar fora l’aigua…”
Metàfora que no parava de donar voltes pel cap. Molt sovint, veig el món com una peixera. Quantes generacions hem anat repetint solament allò que ens han ensenyat. Només els creatius, els que han sabut connectar més enllà de si mateixos han pogut experimentar el que és la creativitat, sortit del que ja és caduc.
Vivim dins una peixera on les parets invisibles no són res més que les normes i creences que ens criem com a reals i portem incrustades. Ens pensem lliures, però la majoria no és res més que una marioneta innocent dels “hauries”. Hem estat fent sense preguntar-nos massa perquè, donant-ho tot per fet.
Estan naixent noves generacions que les volem posar literalment en capces de sabates i ensenyar un continguts que ja fa anys que estan obsolets. Fem el mateix que fan als pobres ànecs a les fàbriques. Els obliguen a obrir les boques i amb un tub els omplen literalment de gra l’estómac per així accelerar i hipertrofiar el fetge que després servirà per comerciar.
No estem fent el mateix amb els nostres infants?? Els estem “educant a ser” i no com seria millor, “acompanyar-los a Ser”!!
Ells són qui tenen totes les respostes a les mils preguntes que ens fem. Nosaltres també, però abans haurem de fer un bon treball de desprogramació i neteja d’aquells condicionaments que portem inscrits després d’estar tants anys a la peixera.
A mesura que anem fent camí per descobrir en nosaltres tot allò que no som, s’anirà aprimant la capa d’aigua que tenim damunt, pura densitat. A mesura que això passi, podràs anar entenent el que ara és un jeroglífic per tu. Podràs començar a ser més lliure de les cadenes conscients i inconscients, familiars i socials. Hauràs tret el cap de damunt l’aigua respirant un nou món i veient que no estàs tant sol. Potser de sobte t’adonaràs que tot allò que algú de prop teu sempre t’ha anat repetint, és més cert del que et pensaves… i que els infants ja saben des de que neixen, abans d’entrar en l’oblit, com l majoria…
Si sempre hem estat dins una peixera, i ens hem cregut ser uns peixos, imagina’t com se senten les veus que venen de fora i criden a pulmó:
-Hei que hi ha una altre realitat!! que no cal que malvisquis cercant menjar ni repetint fins l’extenuació allò que toca!!… pots Ser qui Ets!!– totalment distorsionades i incomprensibles, ben natural…
Sí, a vegades cal una mica de confiança i seguir el que el cor viu i diu, ja que fins que no puguis experimentar per tu mateix que és Ser, només estàs repetint altre vegada el que els altres diuen, per maco que sigui. I quants van pregonant a tot i a dret sols allò que han llegit, s’han fet seu però encara no ho viuen…
Cerca, cerca els murs invisibles on sempre t’atures, allò que no et deixa fer el que vertaderament sents, allò que sempre has desitjat i encara no t’has permès!!
Ànims, només tu tens les respostes a totes les teves preguntes, només tu, no te n’oblidis. El camí dels altres t’ajudarà a encarar el teu, però mai a caminar-lo, només et pot servir, en definitiva, recórrer el teu propi…
Ets el creador de la teva realitat i de tu depèn de quins colors vulguis fer servir…
(2) comentaris