L’amor incondicional comença en un mateix i acaba en l’altre.
M’accepto, t’accepto. T’accepto, m’accepto
Quan estic davant de l’altre, veig aquell reflex en el mirall, una porció del que sóc conscient, sense adonar-me’n, el que m’agrada de l’altre. Són aquelles qualitats que tinc com a pròpies i valoro. Aquells que més afinitat hi tinc, són aquells amb qui més qualitats compartim. Ara bé, si no hem fet un treball personal de creixement, adonant-nos d’aquells llocs que coixegem, la nostre pròpia història ens farà que ens adonem d’ aquelles parts que no en som conscients. Sobretot aquelles que ens fan mal.
Si he tingut un pare autoritari al meu costat, quan veig algú que ho és, o que pot representar aquestes qualitats, la majoria de cops farà que se’ns activin els records, però darrera la pantalla del que estem veient, és a dir, de forma inconscient. La seva manera de fer, deslligada de la forma, de tot els vestits, darrera, és el mateix personatge, encara que sigui una altre persona. Aquesta és la causa del perquè amb qui que tenim més confiança i sobretot les parelles que tenim al costat, amb qui més podem créixer, aprendre d’allò que en realitat som nosaltres mateixos, polir la nostre personalitat, reconèixer les parts d’aquesta, els seus matisos, els personatges.
Res, res del que veig a l’altre, li pertany a ell, solsament és la meva projecció a través de tot allò que hem crec ser.
L’amor incondicional comença en un mateix i acaba en l’altre.
Com podré 
estimar mai ningú si abans no m’he estimat?? Per molt que teoritzi i llegeixi mil llibres i vagi a mil conferències sobre quin gust té l’aigua, mai, mai, podré saber quin gust té fins que no l’hagi tasta’t per mi mateix, tenir l’experiència!!
La majoria de vida la malgastem seguint, repetint allò que hem sentit. Alguns des del materialisme, altres també des de l’espiritualitat. És clar quan dins hi ha una intuïció i una crida, reconèixe’ns en els que abans han seguit el mateix camí. Ens podrà ajudar, ens guiarà. Però arriba un moment que cal deixar a un costat totes les teories i fer silenci.
Arriba un moment que té n’adones que tot, en el fons no és res més que una fantasia, més o més seguida en algunes persones, grups. Per mi, i des del que em permeto viure, veig en cadascú de nosaltres una qualitat determinada que el fa únic. Tots i cadascú!! no hi ha ningú que no la tingui. Gràcies a tots i cada u de nosaltres podrem vestir la Real Realitat, on no hi ha ment, on si alguna emoció hi és present, és la Pau. Quan podrem entre tots explicar des de totes les milions i milions de realitats possibles, infinites, l’Arbre de la Vida.
Podem abandonar tota por a Ser, tota fantasia d’allò que voldríem ser.
Parar la ment vol dir fer silenci. Parar la ment vol dir que t’adones que hi ha una ment, i Algú més que l’observa. Parar la ment vol dir que t’adones que hi ha unes emocions que sempre segueixen a uns pensaments. Parar la ment vol dir que t’adones que hi ha un cos que sempre es queixa després que les emocions ens han avisat durant molt temps i que uns pensaments no han parat de voltar. Parar la ment vol dir que res del que tinc davant em mogui, ni per alegria ni per por. Parar la ment vol dir tenir totes les respostes dins les mateixes preguntes. Parar la ment vol dir poder-ho Ser tot. Parar la ment vol dir poder ser res. Parar la ment vol dir Ser. I l’exemple més clar que tenim de Ser, són els Infants.
Mentrestant no accepti qualsevol qualitat teva, sigui de quin color que sigui, no m’acceptaré. Mentrestant no accepti qualsevol qualitat meva, sigui del color que sigui, no t’acceptaré.
Un comentari