Relacions de parella: una immensa oportunitat
Tots dos es senten tristos. Acaben de barallar-se per les mateixes tonteries
de sempre. No saben com sortir-se’n. A vegades només amb un gest, l’altre, ja sap les paraules que vindran. Estan tant acostumats al mateix rol, que cadascú reacciona automàticament al toc de l’altre. I el que més els empipa, és que després es senten buits… i tot trontolla, insegurs veuen perillar la relació. Encara tots dos fa poc que conviuen. Sinó la monotonia i l’acceptació condicional, esborrarien la consciència que hi ha coses que es poden solucionar, transformant-les.
Disgustats com estan, la frustració interna els va col·lapsant i comencen a criticar l’altre i culpar-lo de tots els propis maldecaps. I això fa que qui ho rebi, també hagi de dir la seva per com d’atacat pot sentir-se…
I van perpetuant discussions i més discussions, i d’aquí el que pugui derivar-se i més…
“Les relacions de parella són per gaudir-les i tot allò que succeeix en elles és una font d’aprenentatge i creixement personal impagables!!”
Entrem en una relació sense saber absolutament res de l’altre. Solament aquelles coses que ens enlluernen i fan que l’ombra que s’hi genera ens aparti de veure’n d’altres. Quan la lluna de mel se’n va, acaba aquell anar descobrint tot el que anaven compartint amb l’altre. Baixa el viure les coses com si fos el primer dia. Amb els anys, la monotonia, és el que es viu cada dia, fa que s’adormin els sentits, ja ho tenim tot fet.
Quan ha passat la lluna de mel, cadascú comença a baixar les defenses i no posar tants radars a tot el que li arriba de la relació. Comencen a actuar encara més els miralls.
Poso un exemple: Veig en l’altre una manera d’actuar que em produeixen automàticament rebuig, perquè ho associo amb una altre vivència negativa viscuda abans. És un procés que es desenvolupa inconscientment. Em produeix internament un malestar que no se associar amb res. I com que ho he de treure-m’ho del damunt, passo la pilota al company/a donant-li les culpes del meu malestar. He vist en l’altre allò que no sóc capaç de veure en mi mateix. Quan l’altre rep la pilota, la critica per exemple, fa que si no s’ha treballat ja ell/a mateix/a aquesta precisa situació abans, també se li activi la critica. O el seu contrari, allò que fa que pugui existir, existeixi la critica. I mútuament creen una escalada cap amunt, dins el laberint de les emocions.
Acaben després de la discussió buits i tristos. Derrotats i cansats. No entenen que els hi passa. Se sentiran molt dèbils per la lluita d’energia que hauran disputat.
En contres de sumar, s’ha llençat i malgastat energia. Inconscients que tot allò que veiem de negatiu en l’altre era allò, precisament, és el que un mateix no es reconeix o en fuig. La lluita entre l’atac i la defensa, activar-se una part del comportament o no. Hem oblidat que varem “pactar” caminar un tros del camí plegats per créixer, i ens creiem enemics.
Deixar a un costat per una vegada el nen que reclama que l’atenguin i estiguin per ell/a. No esperar que l’altre ens solucioni els propis espais que s’han d’omplir. Puguin veure aquest encontre com el que és, l’espai d’aprenentage que ara la Vida els posa davant. Veure i sobretot viure que és una oportunitat per créixer mútuament com a persones belles que son. Adonar-se que es gràcies al solucionar aquests temes comuns que es generen, la clau perquè la felicitat brolli en cadascun dels dos cors.
Transcendir qualsevol negativitat o neguit de la nostre parella vol dir acceptar–se primer un mateix de tot allò que projectava en l’altre, culpava a l’altre. Cada encontre entre dues animes que encarnen el principi masculí i femení, i decideixen compartir un camí, és per traspassar els propis miralls i aquells generats en la parella. Una oportunitat per arribar a la Unitat. Cadascú ha de poder solucionar aquells episodis que encara arrossega i ara amb la parella se li desperten.
Aquesta és la porta al real Amor. Veure que no et separa ni un sol alè a la persona que estàs compartint el camí. Integrar la part que no sóc de l’altre, no com a necessitat, sinó com a complement. Entendre que allò que no li acceptava era el que m’allunyava de mi, per por. Acceptar incondicionalment en tot i cadascuna de les nostres visions que abans ens apartaven. El mestre que tinc davant, igual que els que vaig tenir, pares, germans, societat, cultura…
Abraçant i repetint-me –ell/a no és el culpable de la meva tristesa!–
Decideixo posar consciència en la meva relació de parella. Apuntant i recordant en quines àrees reacciono negativament o les emocions em poden. Tant bon punt les identifico, la llum ja és dins el teatre. Comences a adonar-te de la manera de funcionar, en quines situacions és més comú que actuïn els personatges que et desequilibren. Coneixent-los, pots anticipar-te i aprendre del seu actuar, i el següent cop, avançar-te abans no actuïn les emocions que sempre hi van associades i són la tela que fan enterbolir el que està succeint. Pots dir prou i començar a buscar perquè et sents d’aquella manera. Que et fa recordar l’altre més enllà del que els teus ulls vegin davant. Esbrinar l’origen d’aquell malestar que se t’ha activat quan algú ha premut el botó, l’arrel del teu problema, allò que vas viure i no vas saber col·locar adequadament al calaix dels records.
Quan arribes aquí, si fas un bon treball de creixement, automàticament aquesta neurosi que feia anys que rondava per allà darrera, de cop s’asserena. Una altre radio de les mil emissores funcionant al mateix temps, per fi, n’ha parat una, i ja hi ha menys caos, més lliure de la ment. I s’eixampla tot el cos, sembla que peses molt menys, una gran pedra acaba de deixar la seva densitat.
I del que en surt de tot això és AMOR, t’acceptes una mica més que ahir, pots estimar-te una mica més i de resultes als altres. Et sents molt més a prop dels que coneixes, sobretot amb la persona que convius. Neix una complicitat autèntica, des de l’Amor i per l’Amor.
A mesura que les diferents emissores embogides van parant, el silenci i la presència va apareixent de dins, de sota totes les capes denses dels pensaments. Sents que formes part d’un tot, que ets la part ínfima i també la més gran. Aprens que pots ser qui vulguis, només falta que ho representis tant bé com hauries de ser, amb tots els detalls perquè els altres et tractin com tu decideixes. Sense res ni ningú que ho jutgi. Veus que formes part d’un tot que hi cap tot, i que res, res no et separa de l’altre, perquè vius que ets tu mateix. Estimes de l’altre, aquella part de tu mateix que representa, ajuntats i vetllats pel respecte a l’AMOR.
Beneeixo aquelles persones que m’han fet sentir malament o millor dit, que m’he trobat malament pel que veia i reconeixia que havia de treballar-me mirant-me-les. Agraeixo cada cop que sóc capaç d’abaixar el volum de la radio mental i em permet assaborir allò que hem oblidat, som Éssers Lliures i complets, representant una gran obra de teatre amb papers assignats i consensuats.
Cada cop que em llevo tinc l’oportunitat de triar que vull ser i com vull estar, solament falta que realment m’ho cregui i faci tot allò que es necessari fer. Respecte a la llibertat de l’altre, com els altres han de respectar la meva, fer el que vulgui i cregui, si de veritat ho sento, visc i dic, la realitat es transformarà guiant-m’hi.
No hi ha ningú, ningú que ens controli, són les nostres pròpies mancances en veure més enllà. Som lliures de crear el cel que vulguem, i també l’infern si cal, però cadascú recollirà allò que sembra. Després no val a queixar-se.
Tornar a ser infants, lliures de Viure i per Viure, vivint la Presència.